Hodie est

dimarts, 14 de desembre del 2010

Navigare necesse est

Avete!
Avui parlant d’una cosa aparentment tan avorrida com la sintaxi dels infinitius, ens ha sorgit aquesta frase, també aparentment absurda o insignificant.

NAVIGARE NECESSE EST, VIVERE NON NECESSE

Però, què vol dir realment?

Doncs bé, aquesta frase, atribuïda per Plutarc (a Vides Paral•leles) a Pompeu (sí, el del primer triumvirat), sembla que va ser pronunciada davant la negativa dels seus mariners a fer-se a la mar perquè deixessin enrere les pors i s'enfrontessin -o fossin amos- del propi destí.

Posteriorment el poeta portuguès Fernando Pessoa la va utilitzar amb un valor una mica diferent, i va voler expressar amb ella que és més important l’ideal rere el qual anem que les necessitats bàsiques, que és necessari ser forts i passar per damunt les dificultats si volem arribar a un objectiu més alt.

Vet aquí el poema de Pessoa, en portugués, amb la traducció a continuació.


"Navegar é preciso; viver não é preciso".

Quero para mim o espírito [d]esta frase,
transformada a forma para a casar como eu sou:
Viver não é necessário; o que é necessário é criar.
Não conto gozar a minha vida; nem em gozá-la penso.

Só quero torná-la grande,
ainda que para isso tenha de ser o meu corpo
e a (minha alma) a lenha desse fogo.

Só quero torná-la de toda a humanidade;
ainda que para isso tenha de a perder como minha.

Cada vez mais assim penso.
Cada vez mais ponho da essência anímica do meu sangue
o propósito impessoal de engrandecer a pátria e contribuir
para a evolução da humanidade.

É a forma que em mim tomou o misticismo da nossa Raça.


Navegantes antiguos tenían una frase gloriosa:

 "Navegar es preciso; vivir no es preciso."

Quiero para mí el espíritu de esta frase,
transformada la forma para casarla con lo que yo soy;
Vivir no es necesario; lo que es necesario es crear.

No cuento gozar mi vida; ni en gozarla pienso.
Sólo quiero tornarla grande,
pese a que para eso
Tenga que ser mi cuerpo y (mi alma) la leña de ese fuego...

Sólo quiero tornarla de toda la humanidad; pese a que para eso
Tenga que perderla como mia.

Cada vez más así pienso. Cada vez más pongo
En la esencia anímica de mi sangre el propósito
Impersonal de engrandecer la patria y contribuir
Para la evolución de la humanidad.


Es la forma que en mí tomó el misticismo de nuestra Raza.

Fernando Pessoa

Què us sembla? No us fa pensar en la reflexió de Krite?
Potser són altres paraules per expressar els mateixos neguits, oi?

dilluns, 13 de desembre del 2010

Amfítrite

Hola!
Avui em toca a mi, i us parlaré sobre un mite sobre el qual no havia sentit a parlar mai, però m’ha sorprès agradablement.

És el mite d’Amfítrite, esposa de Posidó.
Amfítrite era una de les nimfes del mar anomenades “Nereides”, filla del déu primordial Oceà i de Doris. Ella dirigia el cor de les seves germanes nereides.

Un dia, mentre Amfítrite ballava, Posidó (en llatí Neptú), déu del mar, la va veure i es va enamorar desesperadament d’ella. Aquest, des de sempre va intentar fer-la esposa seva, però Amfítrite mai acceptava. Posidó, sense rendir-se tot i les negatives d’Amfítrite, va enviar un dofí per convèncer-la. El dofí va fer un gran treball i va convèncer la nimfa per casar-se amb el déu.

Finalment, Amfítrite i Posidó es van casar. D’aquesta unió van sortir, entre d’altres, Tritó, el nom del qual va ser posat a la lluna principal del planeta Neptú. També va sortir una filla, Rodes, que va donar-li el nom a l’illa de Rodes.

Com a premi per la ajuda del dofí, Posidó va posar la imatge d’un dofí entre les estrelles com la constel•lació Dolphinus, el dofí.
La segona lluna més gran de Neptú es va anomenar Nereida en honor a Amfítrite.
A Amfítrite se la representa dins d’una petxina o un carret conduït per cavallets marins.

I per acabar, us copio un poema que he trobat sobre Amfítrite:
Anfitrite, diosa y reina,
Mar que rodea el mundo.
Reina, reyes y dragones,
Un castillo para ellos es el mar,
Repasar mi cuerpo con tu lengua
Apenas fue agua del océano.

Anfitrite,
Reina del mar que rodea el mundo.
Proyectil del amor por ella,
Poseidón puro y pudoroso,
Tropiezo con sirenas,
Inundado el corazón por damisela.

Por convenio fue raptada
Al amparo de vagos y duendes
Mientras encarnaba su danza en el mar.

Fue un Delfín
Apuesto y soberbio
Implicado en cierto mandato
Quien la emergió del fondo del océano.

Anfitrite, diosa y reina
Mar que rodea el mundo.
Esposa de dios,
Sirena oculta,
Pasillos de corales,
Guijarros en caminos
Y pétalos de éxtasis.

Anfitrite,
Reina,
Diosa.


diumenge, 12 de desembre del 2010

Tu decideixes el teu destí

Bueno, avui em toca a mi fer l'entrada.
Així que allà em poso :)

Que creus que des del mateix dia que vas néixer el teu destí està escrit? Que en algun lloc està redactat a boli el que et passarà, quan moriràs, a qui coneixeràs, el que serà, amb qui acabaràs passant la teva vida, el que aconseguiràs? Permeteu-me dir-vos que no…
El destí no existeix, i si existeix no és exactament com vosaltres creieu; el destí és només els obstacles que interfereixen en el teu camí, ets nomes TU qui decideix quin camí escollir.
No és el destí qui decideix el que fer o no fer: que ningú us digui que no podeu fer alguna cosa, o que potser si no ha passat el que volies ha sigut perquè el destí ho ha decidit…
NO i rotundament NO, pots fer el que tu vulguis, pots aconseguir cadascuna de les metes que et propossis, pots aconseguir qualsevol cosa, no hi ha res ni ningú que t’impedeixi fer el que realment desitges, només és la teva por el que et fa fallar, el que fa que no confiïs en tu mateix i en les teves possibilitats, el que no et deixa veure clarament les grans oportunitats que es presenten al llarg de la teva vida, però “que la por a fallar no t’impedeixi jugar”, perquè si no estàs perdut…

Aquest fil de la vida que la majoria de gent creu que existeix entre la vida i la mort sento decepcionar-vos pero no existeix.
Aquestes Moires de la mitologia grega, parques en la romana, conegudes com Cloto, Làquesis i Àtropos que són tan i tan famoses per tot el món, al meu parer (i suposo que per la majoria de vosaltres també) són una farsa inventada pels antics grecs (i aprofitada per Walt Disney per a la pel·lícula d'Hèrcules XD) per explicar les coses que els passaven a la gent, el dia de la seva mort o el recorregut que havien tingut en la seva vida, però res és cert…
Ja us ho torno a repetir: el destí no existeix, és com els reis mags, quan ets petit tothom creu en ells, però ningú els ha vist en realitat, perquè tot són “patges reials” que vénen en nombre dels reis…


El que vull expressar en la meva primera entrada al blog és el tipus de vincle entre la història de “les moires” amb la meva forma de pensar, i, de passada, intentar fer que creieu en vosaltres, que penseu que ningú us regalarà res. Tot el contrari, si poden us pendran.
I que tot comença des d'una base que es diu sacrifici; i que si vols pots perquè res és impossible: tu pots aconseguir arribar al cim que et proposis, res està escrit, i els teus somnis són possibles i pots fer-los realitat només si de veritat ho desitges amb totes les teves ganes i poses tot per la teva part per cumplir-los.

Qui et diu que no pots estar per sempre amb la persona que estimes i amb qui comparteixes la teva vida des dels 15 anys, per exemple? Qui diu que no podeu estar per a tota la vida?
Ningu ha dit que sigui facil però tampoc impossible; des de quan la vida ha sigut fàcil? Des de mai, sempre has de lluitar pel que vols i tot pot durar per sempre, "perquè tot durarà el que tu vulguis que duri".
En aquest cas has d'alimentar cadascun dels teus sentiments, ja que, com tot, els sentiments també es poden arribar a perdre, però si els alimentes dia a dia, de mica en mica, amb molt d'amor i sobretot amb petits detalls, ho aconseguiràs.

I en altres aspectes és el mateix: tu faràs i arribaràs fins on vulguis, sempre que ho donis tot per aconseguir-ho.
Res és impossible, només tu escrius el teu destí…



PS: Sé que el que acabo de fer no és exactament la línea que segueix el bloc a les seves publicacions i que potser no és el que esperaveu, però volia fer alguna cosa diferent...
Dit això, demano disculpes a tothom i sobretot a la Laura per no haver pujat la meva entrada el dia que tocava que era ahir divendres. Però aquí està, més val tard que mai.

Krite.

divendres, 3 de desembre del 2010

Eco i Narcís

Hola a tots! Avui em toca a mi (Lorennna).

M'agradaria parlar-vos d'un mite en concret, que a mi m'agrada molt. El mite d'Eco i Narcís ens explica el perquè d'alguna cosa, d’un fenomen natural, com tots els mites, però aquest precisament té alguna cosa que el fa especial. Aquí us deixo el meu treball, gaudiu de la lectura!

Eco era una jove nimfa dels boscos, xerraire i alegre.
Amb la seva xerrameca incessant entretenia Hera, esposa de Zeus, i aquests eren els moments que el pare dels déus aprofitava per mantenir les seves relacions extraconjugals. Hera, furiosa quan va saber això, va condemnar Eco a no poder parlar, sinó només repetir el final de les frases que sentís, i ella, avergonyida, va abandonar els boscos que solia freqüentar, recloent-se en una cova propera a un rierol.

Narcís era un noi preciós, fill de la nimfa Liríope. Quan va néixer, l'endeví Tirèsias va predir que si veia la seva imatge en un mirall seria la seva perdició, i així la seva mare va evitar sempre miralls i altres objectes en els quals pogués veure's reflectit. Narcís va créixer així, bellíssim sense ser conscient d'això, i fent cas omís a les noies que anhelaven que es fixés en elles. D'alguna manera Narcís s'estava avançant al seu destí, sempre semblava estar abstret en els seus propis pensaments, com aliè a tot el que l'envoltava. Donava llargues passejades absort en les seves cabòries, i una el va portar als voltants de la cova on Eco habitava. La nostra nimfa el va mirar embadalida i va enamorar-se d'ell, però no va reunir el valor suficient per acostar-se. Narcís va trobar agradable la ruta que havia seguit aquell dia i la va repetir molts més dies. Eco l'esperava i el seguia en el seu vagareig, sempre a distància, temorosa de ser vista, fins que un dia un soroll que va fer en trepitjar una branqueta va posar a Narcís sobre avís de la seva presència, descobrint-la quan en comptes de seguir caminant després de doblegar un revolt es va quedar esperant. Eco en ser descoberta, va enrogir quan Narcís es va dirigir a ella.

Ella el va mirar expectant, ansiosa ... però el seu riure gelat la va esquinçar. I així, Narcís reia d'ella, (perquè havia vist que no parlava i li semblava estrany) però de l'amor que tenia al seu interior, Eco, moria. I es va retirar a la seva cova, on va romandre quieta, sense moure's, repetint en veu baixa, un xiuxiueig amb prou feines, les últimes paraules que li havia sentit ... "que estúpida ... que estúpida ... que ... estupi ...". I diuen que allà es va consumir de pena, tan quieta que va arribar a convertir-se en part de la mateixa pedra de la cova...


Però el mal que fas a altres no sol sortir gratis ... i així, Nèmesis, deessa grega de la venjança, que havia presenciat tota la desesperació d'Eco, va entrar en la vida de Narcís un dia que havia tornat a sortir a passejar i el va encantar fins gairebé fer-lo defallir de set. Narcís va recordar llavors el rierol on una vegada havia trobat a Eco, i assedegat es va dirigir cap a ell. Així, a punt de beure, va veure la seva imatge reflectida en el riu. I com havia predit Tirèsias, aquesta imatge el pertorbar enormement. Va quedar absolutament encegat per la seva pròpia bellesa, en el reflex. I hi ha qui conta que allà mateix va morir d'inanició, ocupat eternament en la seva contemplació. Altres diuen que enamorat com va quedar de la seva imatge, va voler reunir-se amb ella i va morir ofegat després de llançar-se a les aigües.

En qualsevol cas, en el lloc de la seva mort va sorgir una nova flor a la qual se li va donar el seu nom: el Narcís, flor que creix sobre les aigües dels rius, reflectint-se sempre en ells.









Salvador Dalí va pintar un dels seus quadres, plasmant la història d‘Eco i Narcís.


Espero que us hagi agradat a tots i a totes.

Pujat per Σαπφώ.
Realitzat per Lorennna.


dijous, 2 de desembre del 2010

Nero burning Rom

Les bogeries de l’espectacular emperador Neró

Un dels emperadors que més criden l’atenció de l’antiga Roma és Neró. Aquest personatge, fill de la seva mare, com tots els nascuts a Roma, va ser un nen bo, sí. Va créixer i va aprendre, va estudiar i va acabar enamorant-se de les arts. I les arts van ser la seva perdició. Educat en la filosofia, la música i el teatre, Neró va començar a manifestar-se aviat com l’emperador artista. I com que era artista, volia demostrar els seus dots ja que, com ell mateix deia, “la música oculta no suscita cap admiració”.
Actuava amb tal fervor que va seguir fent-ho enmig d’un terratrèmol que va sacsejar Nàpols, lloc on es trobava. També prohibia que ningú sortís durant les seves llargues actuacions, motiu pel qual, algunes dones donaven a llum durant els seus espectacles i molts espectadors, que van començar a dir “Ja no aguanto més”, intentaven escapar saltant els murs o fingint haver mort perquè retiressin els seus “cadàvers”.

Neró estimava tota la cultura grega i com a prova del seu amor va crear un certamen triple a l’estil grec; amb música, gimnàstica i art eqüestre. En aquests certàmens ell mateix es presentava i cantava durant hores, mentre que els seus incansables cortesans li demanaven que seguís cantat (normal, els anava la vida en això, ja que Neró considerava enemic a tot aquell que no fos capaç d’apreciar el seu art i no era gens estrany que manés assassinar algú per aquest motiu).


Una altra de les coses que més agradaven a Neró eres les orgies, que duraven dies i nits en les quals mantenia relacions sexuals amb joves lliures i amb les esposes dels seus cortesans. Va inventar un joc en el qual, cobert amb una pell de lleó o de lleopard, era ficat en una gàbia i un cop dins s’abalançava sobre els genitals d’homes i dones lligats a un pal, amb els quals satisfeia la seva passió.

I bé, després de matar la seva mare, cremar Roma, i amb ella els cossos dels cristians cremant com torxes, i tornar a construir nous edificis a Roma, i muntar orgies, etc, etc... va aprimar les arques de l’Estat fins a tal punt que el senat va decidir fer-lo fora del poder. Davant d’aquesta situació, Neró va voler fugir, però veient-se abandonat per tots aquells cortesans que estaven farts del seu art i de la guàrdia, va pronunciar la frase “És que no tinc ni un amic ni un enemic?” i sentint-se sol i abandonat per tots, amb l’ajuda d’un dels seus lliberts, Epafrodit, va acabar suïcidant-se amb un punyal travessant la seva gola, i encara li va donar temps de dir, entre llàgrimes, una última frase abans del seu últim sospir: “Quin gran artista mor amb mi!”.

Àlex

dimecres, 1 de desembre del 2010

CLEOPATRA VII

Hola a tots!
Jo sóc Electra i us parlaré d’aquesta dona tan famosa que tots coneixeu però segur que no ho sabeu tot sobre ella…
Cleopatra VII va ser una reina importantíssima, i probablement una dona fascinant. L'hem vist acompanyant “Les Tres Bessones”, a “Astérix i Obélix”, en pel•lícules de Hollywood, i n’han parlat autors com Shakespeare, i altres que han escrit obres literàries sobre ella.

Us ve de gust conèixer-la?

Κλεοπάτρα Φιλοπάτωρ va néixer l'any 69 aC, a Alexandria, ciutat fundada per Alexandre el Gran Magne l'any 332 aC, i fou la successora de Ptolomeu XII. Va ser educada segons el model grec, i va ser la primera de la seva dinastia en aprendre l’idioma egipci. També sabia grec, hebreu...i potser també llatí. Era una dona molt llesta, i entre altres, va aprendre música, medicina i literatura. A més tenia fama de ser una dona molt atractiva i educada.

Cleopatra governava Egipte amb el seu germà Ptolomeu XIII, que la va exiliar a Síria. Des d’allà va intentar aconseguir el poder però no ho va aconseguir fins que Cèsar no hi va intervenir.

A la gran Roma, Juli Cèsar i Pompeu s’havien enfrontat provocant una guerra civil, que havia vençut Juli Cèsar. Pompeu havia fugit a Egipte on el van assassinar en desembarcar a Alexandria. Cèsar en lloc d’agrair aquest gest a Ptolomeu, va recolzar a Cleopatra, que el va seduir astutament. Va arribar a Egipte i guanyà en una guerra contra Ptolomeu XIII, que va morir. Cèsar proclamà Cleopatra reina absoluta i la va obligar a casar-se amb el seu germà petit.

Després Cèsar va tornar a Roma on va ser nomenat dictador vitalici. Cleopatra, però, el va seguir i visqué a Roma com a concubina seva. Allà va tenir Ptolomeu Cesarió. No obstant això, en el 44 aC Cèsar va ser assassinat i Cleopatra tornà a Egipte.

Al 41 aC Marc Antoni, seguidor del difunt Cèsar, i Cleopatra es van conèixer i va iniciar-se una història d’amor que només acabaria amb la mort, i que suposaria l’enfrontament amb Octavi, amic i company de triumvirat de Marc Antoni. Van tenir tres fills. Però a la fi del 32 aC Octavi va declarar la guerra a Cleopatra. Marc Antoni va actuar com a aliat de Cleopatra en contra de Roma. Però van ser derrotats en la famosa batalla de Acci (Actium), encara que Cleopatra va aconseguir fugir, mentre Marc Antoni va reunir al seu exèrcit per enfrontar-se a Octavi. Però els seus soldats van fugir avergonyits i van culpar Cleopatra, que, espantada, es va tancar en el seu mausoleu.

Marc Antoni pensant que Cleopatra havia mort es va suïcidar amb la seva pròpia espasa. Va ser portat al costat de Cleopatra i va morir als seus braços. Poc després l'any 30 aC va morir Cleopatra, l'última reina d'Egipte.

La veritat és que Cleopatra va ser una reina orgullosa que va preferir la mort abans de sotmetre's a Octavi i a humiliar-se davant els romans. Es va suïcidar al costat de les seves dues criades més fidels.

Espero que us hagi agradat. Petons.

Electra

dissabte, 27 de novembre del 2010

Adonis

Hola a tots (:

Jo avui us parlaré d’Adonis, un jove molt atractiu, al qual la bellesa portà problemes…
Adonis enamorava totes les dones, però no totes eren correspostes i algunes dones –i més si són deesses- són molt perilloses en aquestes condicions, com ho va ser Persèfone.

Quan Adonis va néixer, era un nadó molt formós amb el qual Afrodita va quedar encantada per la seva bellesa. Així doncs, el va guardar en un cofre i l’hi va entregar a Persèfone, perquè el cuidés. Quan aquesta va descobrir la bellesa d’aquell nadó, es va negar a tornar-lo a Afrodita.

No quedava una altra opció que recórrer a Zeus, la decisió del qual va ser que passés sis mesos amb cadascuna. Però Adonis preferia viure amb Afrodita i aprofitava sempre que podia. Passava aquest bell jove la seva existència dedicat a la caça a la muntanya del Líban, fins que un dia Ares, déu de la guerra i amant de la deessa, (altres versions diuen que va ser Apol·lo), ple de gelosia, es va convertir en senglar i el va matar a cops de banya.
Quan la deessa Afrodita va arribar al costat d’Adonis, aquest ja estava agonitzant. El va prendre en els seus braços i allà on les gotes de sang tocaven el terra sorgia una anemone.
Adonis va descendir a l'Hades, però Afrodita va anar a veure Zeus i li va suplicar que aquest no hagués de passar l’eternitat amb Persèfone en l'Inframón. Zeus va decidir que el més just seria que Adonis passés una meitat de l'any amb ella i l'altra meitat a l'Hades; i així va ser, des de llavors i per sempre ...
El mite d’Adonis troba el seu referent en els canvis d’estació, ja que el seu retrobament amb Afrodita marca l’inici de la primavera i el renéixer de la natura, mentre que el seu retorn a l’Inframón amb Persèfone dóna inici a la tardor i l’hivern, similar al rapte de Persèfone.

Quan buscava aquesta història un altre fet que em va cridar l’atenció: les infidelitats d’Hades a Persèfone:

- Una va ser amb la nimfa Menta que estava associada al riu Cocit, va ser l’amor il·lícit d’Hades, fins que Demèter, la mare de Persèfone ho va descobrir. La deessa Persèfone va colpejar tan terriblement a Menta que es va desintegrar. De les seves restes Hades va crear llavors la planta de la menta. 

- Una altra va ser amb Leuce, que era una nimfa filla d'Oceà que va ser violada per Hades. Després de la seva mort natural, per a eternitzar-la Hades la va convertir en un àlber blanc que s'alçava en els Camps Elisis. També es diu algunes vegades que Persèfone, l'esposa d'Hades va ser la responsable de la seva transformació. D'aquest arbre va prendre Hèracles la corona amb que va cenyir el seu cap en tornar del més enllà.

Espero que us hagi agradat l'entrada! (:

dimecres, 24 de novembre del 2010

"L'Atlàntida"

Avui em toca a mi, Gal·la, i com podreu comprovar, us parlaré de l’Atlàntida.
Segur que molts heu sentit parlar d’ella, però coneixeu la seva història?

Fa poc vaig llegir un meravellós llibre, Aquerón. En ell apareixien molts dels mites grecs, entre ells el d’un Hades i una Perséfone molt actuals, un Eros i una Psiqué moters, una Afrodita i una Ártemis que eren mares... a part d’altres mites sobre diferents éssers antics, entre ells els atlants, és a dir, els habitants de l’Atlàntida.
Com que la historia em va fascinar, vaig voler saber fins a quin punt era creació de l’extraordinària imaginació de l’autora, i fins a quin punt estava basat en un mite ja existent.

La primera vegada que l’Atlàntida va ser mencionada en un text escrit va ser pel filòsof grec Plató (350 aC), que assegurava que l’illa era real, encara que al llegir la seva obra s’ha observat que presenta dades impossibles.
Al principi es creia que no podia ser real, però el mite de l’Atlàntida també apareixia en altres cultures; per això es creu que com a molt el mite de l’Atlàntida podria estar basat en alguna catàstrofe natural.
Segons el relat de Plató, aquesta illa es remunta a uns 12.000 anys enrere. El primer habitant d’aquesta illa situada, segons el filòsof, més enllà de les columnes d’Hèracles (actualment, l’Estret de Gibraltar), va ser Evenor, que va néixer de la terra i va tenir una filla anomenada Clito. Quan els déus es van repartir el món, li donaren l’Atlàntida a Posidó. Per aquest motiu era el déu preferit pels atlants, els habitants de l’Atlàntida. Posidó es va enamorar de Clito i per poder protegir-la va crear tres anells d’aigua al voltant de la muntanya on ella vivia. Els dos van tenir deu fills i Posidó va dividir l’illa en deu parts, una per a cadascun d’ells. Al fill més gran, Atles o Atlant, li va entregar el territori envoltat pels anells d’aigua i l’autoritat sobre els seus germans; d’aquí que el nom de tota la terra fos Atlàntida.
Posidó cuidava de l’illa proveint-la de molts recursos. Així, l’Atlàntida era, gràcies a ell, molt pròspera i els atlants hi van construir molts edificis en honor al déu.
Les lleis de l’Atlàntida estaven escrites al Temple de Poseidó, i la més important d’elles deia que els reis havien d’estar units i ajudar-se els uns als altres, i havien de prendre les desicions tots junts i supervisats per Atles. Però al cap del temps el poble atlant es va tornar superb, i va anar estenent el seu domini a tot el Mediterrani. El seu error va ser intentar dominar Grècia, ja que a l’arribar-hi, els atenesos els van vèncer.
Plató, en el diàleg “Critias” comenta que els déus van decidir castigar els atlants, però el relat s’interromp en el moment en què els déus estan decidint la sanció.
Per tant, ja des d’antic, es va deduir que el càstig havia estat el gran terratrèmol i la inundació que havien fet desaparèixer l’illa en el mar.

Durant molts segles s’ha intentat trobar aquest continent perdut, i s’han escrit milers de relats sobre la seva història, però mai s’ha aconseguit ni tan sols un indici de la seva veritable existència.

Alguns arqueòlegs situen l’illa al Carib, altres diuen que és l’actual Creta, o la petita Santorini, però no s’han trobat proves que demostrin aquestes teories.
Així doncs, l’Atlàntida continua sent un misteri, que està esperant ser resolt.

Per últim, aquí us deixo un enllaç d'una cançó sobre l'Atlàntida.

Espero que us hagi agradat.
Petons ;)

diumenge, 21 de novembre del 2010

Si hagués nascut a Roma

Avete!

Ara que estem estudiant la història de Roma, i que la Mònica ens ha fet un bon resum de les classes socials de les tres èpoques, m'ha vingut al cap aquesta cançó, que, si la poguéssim fer realitat, de segur que a més d'un li simplificaria enormement l'estudi per a l'examen de cultura.

Probablement coneixereu el grup que la canta, Manel. Escolteu-la bé, i penseu a quina classe social es refereix, quins elements de la societat romana hi reconeixeu. A més, les imatges que il·lustren el video són de la ciutat de Roma, i apareixen els edificis més emblemàtics. Intenteu posar-hi noms als llocs i als personatges.



En parlarem a classe!
Gaudete.

dissabte, 20 de novembre del 2010

La mitologia grega en la literatura d'ara!

Hola a tots!

Avui em toca a mi fer l’entrada, i com que m’agrada molt llegir, serà sobre alguns autors que escriuen llibres amb elements mitològics o en els quals el tema principal és la mitologia, especialment la grega.


Començaré parlant d’una de les escriptores que més llibres ha venut Sherrilyn Kenyon, i que sobretot se centra molt en la deessa Àrtemis.
En els seus llibres parla sobre uns “caçadors obscurs”, creats per Àrtemis, que es dediquen a matar als “daimons”, criatures creades per Apol·lo, el germà bessó d’Àrtemis, que per una maledicció del déu, l’única manera de sobreviure que tenen és alimentant-se d’humans. Cada llibre narra la història d’un dels caçadors i hi surten molts elements mitològics.
Aquests són alguns dels llibres que ha fet:


Un altre dels escriptors de què parlaré serà l’escriptor de la saga “Percy Jackson”, Rick Riordan, que també utilitza la mitologia grega com tema principal. En la saga de Percy Jackson, surten moltes criatures importants i famoses de la mitologia, com els déus i els mig homes i mig animals. Aquests llibres es basen en les aventures de Percy Jackson, fill del déu Posidó i d’una mortal, amb un sàtir i la filla de la deessa Atenea.
De moment només han portat al cinema el seu primer llibre, però continuaran fent més pel·lícules.
Els títols dels llibres són:

- “Percy Jackson i el lladre del llamp”.
- “Percy Jackson i el mar de monstres”.
- “Percy Jackson i la maledicció del tità”.
- “Percy Jackson i la batalla del laberint”.
- “Percy Jackson i l’últim heroi de l’Olimp”.



La darrera escriptora de la qual parlaré és Tera Lynn Childs, que no és una autora molt coneguda perquè els seus llibres només estan en castellà a Internet. Aquesta autora ha creat una saga similar a la de “Percy Jackson”. La diferència és que la protagonista es trasllada a un col·legi de Grècia perquè la seva mare es casa amb el director del col·legi. El que no sap ella és que el col·legi està ple de fills o familiars de déus olímps.
De moment només s’han traduït dos llibres:
- “Oh mis dioses”
- “Campamento de diosas”

Espero que us agradi l’entrada i que us animeu a llegir algun dels llibres.

divendres, 19 de novembre del 2010

El palau d'Odisseu a Ítaca

Γεια σας!
Com que sabeu que no us puc negar cap caprici, i volíeu sentir com sonava el grec modern, aquí teniu la notícia en grec del descobriment del possible palau d'Odisseu a Ítaca.
Per si no ho acabeu d'entendre, us he fet una notícia introductòria.
L'arqueòleg grec Tanasis Papadopulos creu haver descobert el palau d'Odisseu o Ulisses, rei de l'illa d'Ítaca i un dels herois de la guerra de Troia: "Amb tota la prudència científica, tenim la certesa d'estar davant del palau d'Odisseu i Penèlope, l'únic palau dels temps d'Homer que encara faltava per descobrir". Papadopulos i la seva dona, que també és arqueòloga, porten 16 anys realitzant excavacions a Ítaca, una de les illes gregues del mar Jònic. Ja van trobar en el lloc algunes restes de la ceràmica de Micenes i un pou del segle XII aC, és a dir, del període de la guerra de Troia.

L'investigador va ressaltar que el palau es correspon amb la descripció feta per Homer a "L'Odissea". L'alcalde d'Ítaca, Spiros Arsenis, va declarar que es tracta, probablement, d'una de les troballes més importants de l'arqueologia moderna, atesa la magnitud del personatge d'Odisseu. El Ministeri grec de Cultura i Turisme refusa per ara comentar les declaracions de Papadopulos.



Què us ha semblat? Anem a visitar-lo?
Γεια σας!

dimecres, 17 de novembre del 2010

Trucant a Grècia!

Γεια σας!
Després de tant de cansament i pressió d'exàmens, ens cal alguna coseta per fer-nos somriure, i si a més ens ensenya alguna cosa, fantàstic.

I vet aquí que he recordat un video que tenia guardat per a l'ocasió. Segur que us roba un somriure. I a més podem repassar una mica vocabulari grec.

A veure quants números enteneu?



Στοίχοι:

έξι οκτώ, έξι οκτώ, τρία πέντε εφτά
τὸ τηλέφωνο πες γιατί δεν πτυπά
καί όμως εσύ το νούμερο αυτό
το ξέρεις πιά από πολύ καιρό
έξι οκτώ, έξι οκτώ, τρία πέντε εφτά
μήπως τον αριθμό θες να πω ξανά
δεν είναι αστείο αυτό που θα σου πώ
θα πάρω εγώ για να σου πώ αντίο
Χαῖρετε!
PS: Això, com ho qualifiquem? Rara avis o el seu equivalent modern? :)