Hodie est

dijous, 2 de desembre de 2010

Nero burning Rom

Les bogeries de l’espectacular emperador Neró

Un dels emperadors que més criden l’atenció de l’antiga Roma és Neró. Aquest personatge, fill de la seva mare, com tots els nascuts a Roma, va ser un nen bo, sí. Va créixer i va aprendre, va estudiar i va acabar enamorant-se de les arts. I les arts van ser la seva perdició. Educat en la filosofia, la música i el teatre, Neró va començar a manifestar-se aviat com l’emperador artista. I com que era artista, volia demostrar els seus dots ja que, com ell mateix deia, “la música oculta no suscita cap admiració”.
Actuava amb tal fervor que va seguir fent-ho enmig d’un terratrèmol que va sacsejar Nàpols, lloc on es trobava. També prohibia que ningú sortís durant les seves llargues actuacions, motiu pel qual, algunes dones donaven a llum durant els seus espectacles i molts espectadors, que van començar a dir “Ja no aguanto més”, intentaven escapar saltant els murs o fingint haver mort perquè retiressin els seus “cadàvers”.

Neró estimava tota la cultura grega i com a prova del seu amor va crear un certamen triple a l’estil grec; amb música, gimnàstica i art eqüestre. En aquests certàmens ell mateix es presentava i cantava durant hores, mentre que els seus incansables cortesans li demanaven que seguís cantat (normal, els anava la vida en això, ja que Neró considerava enemic a tot aquell que no fos capaç d’apreciar el seu art i no era gens estrany que manés assassinar algú per aquest motiu).


Una altra de les coses que més agradaven a Neró eres les orgies, que duraven dies i nits en les quals mantenia relacions sexuals amb joves lliures i amb les esposes dels seus cortesans. Va inventar un joc en el qual, cobert amb una pell de lleó o de lleopard, era ficat en una gàbia i un cop dins s’abalançava sobre els genitals d’homes i dones lligats a un pal, amb els quals satisfeia la seva passió.

I bé, després de matar la seva mare, cremar Roma, i amb ella els cossos dels cristians cremant com torxes, i tornar a construir nous edificis a Roma, i muntar orgies, etc, etc... va aprimar les arques de l’Estat fins a tal punt que el senat va decidir fer-lo fora del poder. Davant d’aquesta situació, Neró va voler fugir, però veient-se abandonat per tots aquells cortesans que estaven farts del seu art i de la guàrdia, va pronunciar la frase “És que no tinc ni un amic ni un enemic?” i sentint-se sol i abandonat per tots, amb l’ajuda d’un dels seus lliberts, Epafrodit, va acabar suïcidant-se amb un punyal travessant la seva gola, i encara li va donar temps de dir, entre llàgrimes, una última frase abans del seu últim sospir: “Quin gran artista mor amb mi!”.

Àlex

5 comentaris:

Aarón ha dit...

Mare meva, la majoria d'aquestes coses les desconeixia...
És encara més divertit! Així es com mola fer la cultura jajajaja

Àlex ha dit...

hmmm...
La versió seriosa del meu escrit, ja ni me'n recordava d'haver escrit això.

Quedava molt, però molt millor, en la versió original... (:

M'ha sorprès trobar una cosa meva...

¿Agradable sorpresa? Escrit per mi... res del que escric pot ésser agradable.. (:

Una abraçada a tothom!

Àlex ha dit...

per cert, m'agrada el títol... xD

Anabel:. ha dit...

Ahir precisament parlava amb el meu pare sobre Neró...
Queda per afegir allò que ens va explicar la Laura sobre el programa d'ordinador, però està molt bé.

Demà és festa!

ἐράτω ha dit...

Àlex vuelta a las andadas?
T'agrada en el fons eh... no ens ho pots negar...

Això ho vam comentar un dia a classe vaig quedar absorta i/o bocabadada, de la història, és una pervivència pura i dura eh.. m'encanta!

Doncs, eso queso, molt bona entrada compi raro