Hodie est

divendres, 3 de desembre de 2010

Eco i Narcís

Hola a tots! Avui em toca a mi (Lorennna).

M'agradaria parlar-vos d'un mite en concret, que a mi m'agrada molt. El mite d'Eco i Narcís ens explica el perquè d'alguna cosa, d’un fenomen natural, com tots els mites, però aquest precisament té alguna cosa que el fa especial. Aquí us deixo el meu treball, gaudiu de la lectura!

Eco era una jove nimfa dels boscos, xerraire i alegre.
Amb la seva xerrameca incessant entretenia Hera, esposa de Zeus, i aquests eren els moments que el pare dels déus aprofitava per mantenir les seves relacions extraconjugals. Hera, furiosa quan va saber això, va condemnar Eco a no poder parlar, sinó només repetir el final de les frases que sentís, i ella, avergonyida, va abandonar els boscos que solia freqüentar, recloent-se en una cova propera a un rierol.

Narcís era un noi preciós, fill de la nimfa Liríope. Quan va néixer, l'endeví Tirèsias va predir que si veia la seva imatge en un mirall seria la seva perdició, i així la seva mare va evitar sempre miralls i altres objectes en els quals pogués veure's reflectit. Narcís va créixer així, bellíssim sense ser conscient d'això, i fent cas omís a les noies que anhelaven que es fixés en elles. D'alguna manera Narcís s'estava avançant al seu destí, sempre semblava estar abstret en els seus propis pensaments, com aliè a tot el que l'envoltava. Donava llargues passejades absort en les seves cabòries, i una el va portar als voltants de la cova on Eco habitava. La nostra nimfa el va mirar embadalida i va enamorar-se d'ell, però no va reunir el valor suficient per acostar-se. Narcís va trobar agradable la ruta que havia seguit aquell dia i la va repetir molts més dies. Eco l'esperava i el seguia en el seu vagareig, sempre a distància, temorosa de ser vista, fins que un dia un soroll que va fer en trepitjar una branqueta va posar a Narcís sobre avís de la seva presència, descobrint-la quan en comptes de seguir caminant després de doblegar un revolt es va quedar esperant. Eco en ser descoberta, va enrogir quan Narcís es va dirigir a ella.

Ella el va mirar expectant, ansiosa ... però el seu riure gelat la va esquinçar. I així, Narcís reia d'ella, (perquè havia vist que no parlava i li semblava estrany) però de l'amor que tenia al seu interior, Eco, moria. I es va retirar a la seva cova, on va romandre quieta, sense moure's, repetint en veu baixa, un xiuxiueig amb prou feines, les últimes paraules que li havia sentit ... "que estúpida ... que estúpida ... que ... estupi ...". I diuen que allà es va consumir de pena, tan quieta que va arribar a convertir-se en part de la mateixa pedra de la cova...


Però el mal que fas a altres no sol sortir gratis ... i així, Nèmesis, deessa grega de la venjança, que havia presenciat tota la desesperació d'Eco, va entrar en la vida de Narcís un dia que havia tornat a sortir a passejar i el va encantar fins gairebé fer-lo defallir de set. Narcís va recordar llavors el rierol on una vegada havia trobat a Eco, i assedegat es va dirigir cap a ell. Així, a punt de beure, va veure la seva imatge reflectida en el riu. I com havia predit Tirèsias, aquesta imatge el pertorbar enormement. Va quedar absolutament encegat per la seva pròpia bellesa, en el reflex. I hi ha qui conta que allà mateix va morir d'inanició, ocupat eternament en la seva contemplació. Altres diuen que enamorat com va quedar de la seva imatge, va voler reunir-se amb ella i va morir ofegat després de llançar-se a les aigües.

En qualsevol cas, en el lloc de la seva mort va sorgir una nova flor a la qual se li va donar el seu nom: el Narcís, flor que creix sobre les aigües dels rius, reflectint-se sempre en ells.









Salvador Dalí va pintar un dels seus quadres, plasmant la història d‘Eco i Narcís.


Espero que us hagi agradat a tots i a totes.

Pujat per Σαπφώ.
Realitzat per Lorennna.


11 comentaris:

Electra ha dit...

Aquests mites són els que més m'agraden de tots.
Bona feina Lorena! :)

Laura ha dit...

Molt bé, Lorena, juges sobre segur explicant aquest mite tan bonic... però on està el video?

No deies que ja el tenies enllestit?
Encara l'espero.

De totes maneres, bona feina!

Nyx ha dit...

M'agrada molt aquest mite i especialment m'agrada molt la gran obre de Salvador Dalí!

Molt bona feina Lorena!

Bones mini-vacances a tots!

Nausica ha dit...

Lorena m'agradat molt aquest mite. M'enrecordo de l'any passat que la Laura ens ho va explicar i es un dels que més m'agraden. Molt bona feina.

Disfruteu del pont!

Anabel:. ha dit...

Bona feina!
Jo sempre havia escoltat que Narcís moria ofegat en voler abraçar la seva imatge, però com sempre, hi ha moltes versions.

Feliç pont!

Elizabeth Mena ha dit...

M'ha agradat molt, està molt bé explicado.I s'oblidava comentar que també és el meu mite favorit
Bon treball Lorena

ἐράτω ha dit...

Sembla una xorrada.. però, aquest és un dels mites que amb més justícia, tracta al ''malo'', però, en canvi , no es pot afegir el mateix d'Eco... quina llàstima de noia, va néixer condemnada

Bona feina mm, Lorena?

῞Ηκτωρ ha dit...

M'encanta. Simplement puc dir que m'encanta. Has fet una entrada molt bona Lorena!

El mite d'Eco és un dels meus preferits tot i la tràgedia (l'Anaïs té raó, sembla que va néixer de la mà de l'infortuni la noia...)

Lorennna ha dit...

Gracies per els vostres comentaris, sí, a mi es el mite que més m'agrada buenu no m'agrada MENCANTA!
Laura el video no le pogut pujar, pero que no vaig aconseguir pasar-lo a un altre format i per aixó e ficat tot el que hi havia al meu PWP. A més,no podia fer l'entrada i per aixó la he pujat a trabés de el compte de Σαπφώ.

Petons(:

Zoe ha dit...

M'enrecordo que aquest mite el vem fer l'any passat, i com casi tots, també és un dels meus preferits!

ἁλία ha dit...

Lorenaa (:
magradat molt la teva entrada, el mite de eco y narcís es un dels que ens van explicar l'any passat y em va agradar molt.
felicitats :D