Bueno, avui em toca a mi fer l'entrada.
Així que allà em poso :)
Que creus que des del mateix dia que vas néixer el teu destí està escrit? Que en algun lloc està redactat a boli el que et passarà, quan moriràs, a qui coneixeràs, el que serà, amb qui acabaràs passant la teva vida, el que aconseguiràs? Permeteu-me dir-vos que no…
El destí no existeix, i si existeix no és exactament com vosaltres creieu; el destí és només els obstacles que interfereixen en el teu camí, ets nomes TU qui decideix quin camí escollir.
No és el destí qui decideix el que fer o no fer: que ningú us digui que no podeu fer alguna cosa, o que potser si no ha passat el que volies ha sigut perquè el destí ho ha decidit…
NO i rotundament NO, pots fer el que tu vulguis, pots aconseguir cadascuna de les metes que et propossis, pots aconseguir qualsevol cosa, no hi ha res ni ningú que t’impedeixi fer el que realment desitges, només és la teva por el que et fa fallar, el que fa que no confiïs en tu mateix i en les teves possibilitats, el que no et deixa veure clarament les grans oportunitats que es presenten al llarg de la teva vida, però “que la por a fallar no t’impedeixi jugar”, perquè si no estàs perdut…
Aquest fil de la vida que la majoria de gent creu que existeix entre la vida i la mort sento decepcionar-vos pero no existeix.
Aquestes Moires de la mitologia grega, parques en la romana, conegudes com Cloto, Làquesis i Àtropos que són tan i tan famoses per tot el món, al meu parer (i suposo que per la majoria de vosaltres també) són una farsa inventada pels antics grecs (i aprofitada per Walt Disney per a la pel·lícula d'Hèrcules XD) per explicar les coses que els passaven a la gent, el dia de la seva mort o el recorregut que havien tingut en la seva vida, però res és cert…
Ja us ho torno a repetir: el destí no existeix, és com els reis mags, quan ets petit tothom creu en ells, però ningú els ha vist en realitat, perquè tot són “patges reials” que vénen en nombre dels reis…
El destí no existeix, i si existeix no és exactament com vosaltres creieu; el destí és només els obstacles que interfereixen en el teu camí, ets nomes TU qui decideix quin camí escollir.
No és el destí qui decideix el que fer o no fer: que ningú us digui que no podeu fer alguna cosa, o que potser si no ha passat el que volies ha sigut perquè el destí ho ha decidit…
NO i rotundament NO, pots fer el que tu vulguis, pots aconseguir cadascuna de les metes que et propossis, pots aconseguir qualsevol cosa, no hi ha res ni ningú que t’impedeixi fer el que realment desitges, només és la teva por el que et fa fallar, el que fa que no confiïs en tu mateix i en les teves possibilitats, el que no et deixa veure clarament les grans oportunitats que es presenten al llarg de la teva vida, però “que la por a fallar no t’impedeixi jugar”, perquè si no estàs perdut…
Aquest fil de la vida que la majoria de gent creu que existeix entre la vida i la mort sento decepcionar-vos pero no existeix.
Aquestes Moires de la mitologia grega, parques en la romana, conegudes com Cloto, Làquesis i Àtropos que són tan i tan famoses per tot el món, al meu parer (i suposo que per la majoria de vosaltres també) són una farsa inventada pels antics grecs (i aprofitada per Walt Disney per a la pel·lícula d'Hèrcules XD) per explicar les coses que els passaven a la gent, el dia de la seva mort o el recorregut que havien tingut en la seva vida, però res és cert…
Ja us ho torno a repetir: el destí no existeix, és com els reis mags, quan ets petit tothom creu en ells, però ningú els ha vist en realitat, perquè tot són “patges reials” que vénen en nombre dels reis…
El que vull expressar en la meva primera entrada al blog és el tipus de vincle entre la història de “les moires” amb la meva forma de pensar, i, de passada, intentar fer que creieu en vosaltres, que penseu que ningú us regalarà res. Tot el contrari, si poden us pendran.
I que tot comença des d'una base que es diu sacrifici; i que si vols pots perquè res és impossible: tu pots aconseguir arribar al cim que et proposis, res està escrit, i els teus somnis són possibles i pots fer-los realitat només si de veritat ho desitges amb totes les teves ganes i poses tot per la teva part per cumplir-los.
Qui et diu que no pots estar per sempre amb la persona que estimes i amb qui comparteixes la teva vida des dels 15 anys, per exemple? Qui diu que no podeu estar per a tota la vida?
Ningu ha dit que sigui facil però tampoc impossible; des de quan la vida ha sigut fàcil? Des de mai, sempre has de lluitar pel que vols i tot pot durar per sempre, "perquè tot durarà el que tu vulguis que duri".
En aquest cas has d'alimentar cadascun dels teus sentiments, ja que, com tot, els sentiments també es poden arribar a perdre, però si els alimentes dia a dia, de mica en mica, amb molt d'amor i sobretot amb petits detalls, ho aconseguiràs.
I en altres aspectes és el mateix: tu faràs i arribaràs fins on vulguis, sempre que ho donis tot per aconseguir-ho.
Res és impossible, només tu escrius el teu destí…
PS: Sé que el que acabo de fer no és exactament la línea que segueix el bloc a les seves publicacions i que potser no és el que esperaveu, però volia fer alguna cosa diferent...
Dit això, demano disculpes a tothom i sobretot a la Laura per no haver pujat la meva entrada el dia que tocava que era ahir divendres. Però aquí està, més val tard que mai.
Krite.
8 comentaris:
M'ha agradat molt la teva entrada, perquè com dius no segueixes amb el tòpic del bloc però en el meu cas m'ha ajudat a veure que cal lluitar pel que un vol perquè ningú et regala res i un mateix és el que es posa els límits d'on vol llegar.Molt bona feina i és veritat millor tard que mai.
PS: Laura t'he guanyat a publicar =)
Perfecte Krite, m'ha encantat.És una entrada diferent però es una de les que més m'han agradat.He refleccionat molt amb el que he llegit perqué hem feia falta.
Molt bona feina!
En efecte, Sergio, com tu dius, una entrada molt allunyada de la línia del blog, en el qual no escrivim opinions ni reflexions personals, sinó entrades relacionades amb el món de les clàssiques.
I dit això, et felicito per la reflexió, que a més, és molt adient pel moment actual: final de la primera avaluació, en la qual hi haurà resultats bons i no tant bons.
Sigui com sigui, jo també us animo a creure en les vostres capacitats i tirar endavant els vostres somnis.
Només que caldria tenir clars quin són els somnis, no creieu?
Primero felicitarte, un post estupendo… ¡me encanta!
Segundo… ¡¡no sabes lo que has hecho!! Has puesto un manjar entre mis manos para que lo devore… Intentaré hacerlo lentamente, sin dolor y con piedad… (:
(He dicho intentaré… xD)
Tu opinión/tesis tiene tantos contraargumentos casi como afirmaciones.
Creer que no estamos predestinados a tener una vida determinada no es incurrir en un error, aunque si es expresar una falacia. Básicamente porqué creer en ello no cambiará lo que pase. El que crea en un destino cuando le ocurra algo lo achacará al destino y el que no a su mala fortuna, su mala suerte, a Dios, a si mismo o al azar.
Está claro que nosotros somos los que decidimos nuestro futuro y nuestro camino, pero no somos los únicos en el mundo y hay otros factores, otras personas, etc.
“pots fer el que tu vulguis, pots aconseguir cadascuna de les metes que et propossis” Esta frase es ciertamente un caramelo dulce para que un niño deje de lloriquear durante un momento pero no es cierta. No podemos hacer lo que nos de la gana, al igual que no tienen las mismas oportunidades el hijo del ministro de exteriores que un aborigen de Tanzania. Dile a un niño soldado de un país en guerra que puede hacer lo que le de la gana… a ver que te contesta. No, amigo, no podemos hacer lo que queramos. Eso es algo mucho más complicado.
¿La verdad? Que parece que has hecho un buen resumen de “El secreto” cuya base es “si tú piensas que puedes, podrás” y eso es un error, es un buen consuelo, pero es un consuelo de tontos.
Y por último “perquè tot durarà el que tu vulguis que duri”. Lo siento, creo que no. Yo puedo querer muchísimo a una persona y amarla, pero si ella decide dejarme ¿qué puedo hacer? ¿He decidido yo lo que durará mi relación? ¡Pero si yo quería que fuese para siempre! ¡Tenía sueños de que envejeciésemos juntos! Ah, pero ahora resulta que ella ha dejado de quererme… Vaya… No, no podemos decidir la durabilidad de muchas cosas. Nuestra vida misma no nos pertenece. Moriremos cuando llegue nuestro momento, sea por nuestro destino o fruto del azar, pero no será porqué nosotros hayamos decidido morirnos.
Ya ves… Me encantan estos textos. Lo siento. Demasiado débil. La próxima vez intenta que no sea tan afirmativo… Estos cuentos son para amas de casa en crisis, no para alguien que tenga un mínimo de conocimiento sobre la realidad.
Un consejo: VIVE EL PRESENTE… porqué TÚ en realidad no decides nada… pero entonces, ¿para qué preocuparse? Disfruta y sé feliz…
Sincerament es una estrada magnífica, això de que nosaltres no tenim un destí, que ens el tenim que anar sembran nosaltres...
Però també es veritat que jo penso igual que l'Alex, que hi ha vegades que no tens el que vols, que en aquest món no estem sols i moltes vegades dependrem de altres persones, que tot no està en les nostres mans.
Jo no puc decidir ara mateix, que he de fer i com ho he de fer, si que ho puc pensar, però en la vida tens unes obligacions i jo no puc decidir si una cosa la vull fer o no la vull fer, hi ha vegades que es obligator-hi fer-las encara que no t'agradi.
Jo puc estimar a una persona, però alomillor aquesta persona no em convé per qualsevol raó, o jo no li convenc a ella i jo sincerament crec que encara que impedeixi estar amb aquesta persona, si el meu destí es estar amb ella, ho estaré. Per aixó jo si que crec una mica en el destí, perquè les coses no passen per casualitat.
Felicitats Krite!
Una entrada molt sorprenen!
Nyx
M'ha encantat aquesta entrada sincerament!Per el tema tractat, i com ho has fet. I en part, també estic d'acord amb l'Alex i Nyx.
Enhorabona per la teva entrada Krite!
M'ha encantat aquesta entrada Krite, però es ben certa la "biblia" d'en Alex.
Ara per ara només et puc dir:
Vita brevis, tempus fugit.
CARPE DIEM!
Ya me habéis deprimido :( jajaja
Vale, me he basado demasiado en; "Yo puedo hacer lo que me plazca si creo de verdad en ello" El texto esta mal enfocado por mi parte ya que tampoco quería decir eso, está claro que hay mas factores que influyen en tu vida y entorno... a lo que me refería es que puedes lograr lo que te propongas siempre y cuando este dentro de tus límites es decir, para ello también debes conocer tus limites, poner los pies en el suelo y tener la cabeza bien amueblada, claro que todo es difícil pero si pones todo el empeño, todo tu esfuerzo, y haces todo lo que dependa de ti hay mas posibilidades de que pase lo que deseas que de lo contrario...
Hay que ser más optimista, está claro que la evolución del mundo no ha sido gracias a los pesimistas. Un pesimista cuando mira hacia el futuro y sus sueños seguramente piense que no los va a cumplir y se preguntara ¿por que? en cambio un optimista dirá; ¿Y por que no?.
No os lo toméis tan al pie de la letra...
Publica un comentari a l'entrada