Hodie est

dilluns, 4 de juny de 2012

La Valèria se'ns casa!

Avete!

- Per fi! Per fi ha arribat el gran dia! Avui és 23 de juny, un dia molt especial perquè la meva filla, Valeria, es casarà i començarà una vida molt diferent i tindrà un altre cap de família, també.

-Sí, Marcus, espero que tot vagi molt bé i la nostra filla estigui contenta amb el seu casament.

Mentre tots els criats engalanen amb flors i cintes de colors la casa, Valeria es va arreglant en la seva habitació, molt nerviosa, ja que és el seu primer casament. Sonen uns trucs a la porta.
[Claudia entra a la habitació a parlar amb la seva filla]

Puc passar? Què? Com estàs?

- Bé, una miqueta nerviosa... Espero que tot vagi com ha d’anar.
- Clar que sí, no et preocupis per res que entre tots ens hem encarregat que vagi perfecte.
- Això espero. Però també estic trista, ja que avui ha sigut el dia que he hagut de entregar les meves joguines a la divinitat familiar, i també tots els vestits que he portat fins ara...

- No estiguis trista filla, pensa que a partir d’avui acabes una etapa i en comences una altra de molt millor. Ara fes el favor de no preocupar-te tant i comença a posar-te el vestit nupcial amb el qual dormiràs la nit de la vigília.

Valeria es posa el vestit, que és una túnica blanca (tunica recta), amb un cinyell que es lliga amb un nus especial (nodus herculeus). Després de tot això li fan un pentinat especial (six crines) que consisteix en uns trenats que s’adornen amb cintes (vitae), i amb un vel ataronjat (flammeum) que li cobreix el rostre.  En aquest moment i en tot el que li queda de dia anirà acompanyada de la seva padrina (pronuba), que és la persona que sempre acompanya en els casaments. Ha d’haver estat casada només una vegada (univira).
[Quan Valeria ja va arreglada amb tot el seu vestuari, Marcus Valerius comença amb el sacrifici]

- Que bé ha anat el sacrifici, això és senyal que els déus aproven la vostra unió.
- Oh pater, i tant!

Desprès del sacrifici, signen el contracte matrimonial (tabulae nuptiales). I llavors arriba el moment més esperat per tothom, el moment més solemne. Agafen les mans dretes de Valeria i Publius, (el nom del seu espòs, que no l’havíem nombrat abans) i les posen una a sobre de l’altra (dextrarum iunctio).

Quan s’acaben totes les formalitats, van a casa de la núvia a celebrar la cena nuptialis. I ara  arriba la deductio, que és una cerimònia on Publius simula un rapte com va fer Ròmul amb les sabines i porta Valeria a la seva nova casa.

[Publius i Valeria surten de casa i de camí a casa del nuvi, tots van cridant “talassi” i explicant acudits picants. I a l’arribar a la porta d’en Publius, aquest li diu:]

- Em podries dir el teu nom?
- Em dic Valeria, però “Ubi tu Gaius, ego Gaia” (Amb aquesta frase Valeria queda lligada al seu espòs per un compromís de lleialtat).
Els acompanyants de sobte alcen a Valeria en braços, perquè no toqui el llindar amb el peu, perquè així eviten un mal presagi. Aleshores els convidats juntament amb Valeria i Publius van a la probuna, fins que arriba el moment d’anar al llit nupcial. I aquí s’acaba la festa!

Al dia següent Valeria ja vesteix com una dona romana casada (matrona), fa una ofrena als lars i se celebra un àpat amb els familiars més directes.

Núria Ruiz Camps

1 BTX A 

3 comentaris:

Adriana. ha dit...

M'ha agradat això de les Sabines. Bona entrada, Núria!

L'ombra d'un somni ha dit...

Déu n'hi do si passen coses en aquesta família!
Jo crec que si ens hi trobéssim nosaltres ens estressaríem d'allò més!

Clar que ells tenen esclaus que els fan la feina i no han de fer mil exàmens en una setmana, oi?

Bon treball!

Gretins ha dit...

Quina il·lusió la nostra primera boda romana!! Bon treball Núria.