Petits relats d'un Judici

Γεια σας nois i noies!

Sóc Metis, i avui us porto una entrada una mica diferent: són diversos testimonis del Judici de Paris, però són especials. He fet molts quilòmetres per aconseguir-los! No us espanteu si sembla massa llarg, la història és apassionant i divertida.

A. “Feia un dia preciós, completament preciós. Feia dia de casar-se, així que Peleu i jo vam decidir celebrar les nostres noces aquell dia, i la veritat semblava que tot sortiria molt bé. Vam convidar déus i mortals, però, com que la crisi ens estava apretant una mica, vam acordar retallar despeses i no convidar a tothom. Doncs bé, tant de bo ho haguéssim fet perquè d’entre els no-convidats, Eris, la Discòrdia, s’ho va prendre malament i, enfurismada com estava, va presentar-se al banquet.”

B. “Amb passos verds i el rostre ràpid, o al revés, ja no me'n recordo, va llençar enmig de tots els convidats una poma daurada. D’acord, la poma era realment bonica, però no va agradar-me gens el que va fer, i menys a la meva recent esposa. Ens va prendre protagonisme: nosaltres erem el centre de les mirades aquell dia, i quan vaig veure-la entrar, vaig saber que al final del dia Tetis se'm queixaria. I no és que em faci por, que jo sóc molt home, però quan s’enfada és una mica massa… no sé… titànida?”

C. “Per a la més bella, això és el que posava a la poma. No sabria explicar el que vaig pensar. Vaig desitjar no ser el déu dels déus aquell dia, perquè sabia què passaria abans que ningú obrís la boca, i ja n’estava avorrit. La competició de sempre per la mateixa tonteria. Hauria de treure’m el problema de sobre. Fins i tot imaginava les ridícules frases que podien arribar a dir: “Ha de ser per a mi”, “Però jo sóc més maca”, “De cap manera, és meva! …”

D. “De cap manera, és meva! Això vaig cridar tan aviat com ho vaig llegir. Havia de ser per a mi, i estava disposada a tot per posseir-la. Vaig col·locar-me bé la diadema mentre mirava el meu marit, que en aquell moment posava cara de pomes agres, mai millor dit, encara que, en realitat, només n'hi havia una, daurada i ben bonica.”

E. “Oh, oh, oh. Un concurs de bellesa! No pot existir res que m’agradi més que això. A més, no cal ser massa llest per adonar-se de qui guanyarà… He estat Miss Olimp tantes vegades com s'ha celebrat el certamen.”

F. “Vaig aixecar-me tan veloç que el casc quasi va caure a terra. Flairava competició i havia de guanyar tant sí com no. Vaig adoptar una posició d’atac i vaig dirigir una mirada desafiant a les altres deesses. Teòricament m’hauria d’haver estat fácil competir amb l’esposa venjativa i la Barbie Petxina, sóc la deessa de la victòria.”

G. “Jo mirava Zeus de reüll. La seva cara era un llibre obert, així que vaig saber que caldrien dos minuts perquè fes el crit i m’encarregués a mi qualsevol feina per solucionar la situació. No en tenia prou amb ser el pare dels déus, que a sobre havia de ser-ho també dels ganduls.”

H. “Yo que etaba tan agustico pasturando con mi’ ovejicas y me se presenta un zeñó volando con tres hermozas zagalas. Ay homá, qué ricas, pensé.”

I. “Paris no obria la boca, més ben dit, no la tancava, i em preguntava si m’estava escoltant o estava en estat de xoc. En tota la seva vida no havia vist res d’igual. De tota manera, va acceptar la prova i va començar a mirar-se detingudament les divinitats, i crec que elles van començar a oferir-li recompenses (millor qualificades com a suborns) només per guanyar-se’l, perquè, a ell, qualsevol de les tres ja li estava bé.”

J. “Crec que odiaré tota la meva vida Afrodita. Però en què estava pensant per oferir-me com a premi a aquell pastor més rústec que el tío la vara ? I és clar, ell no seria tan ximple com per no triar-la a ella. I encara s’atreveixen a dir que vaig fugir amb ell. Però algú l’ha mirat bé, aquest paio?”

K. “Per les barbes de Neptú! Vaig enfadar-me més que si m’haguessin pres la corona d’Esparta. Helena, la meva Helena! Vaig mobilitzar les meves terres després de plorar una mica. Havia de recuperar-la d’immediat i tots m’ajudarien.”

L. “¿Y yo cómo iba a imaginá to el meollo que iba a traer el asunto eze? Si lo llego a sabé, no decido na, si totá, no ma sirvío pa’ na, la moza eza tié meno gracia que una oz mellá. Ante de formá to ese jaleo, que m’hubiera avisao, yo se la devuelvo toa enterica, ¿sabes tú?. Anda, anda, qué Guerra Troya, si tampoco fue pa tanto…”

Ara sabríeu relacionar cada paràgraf amb la imatge del seu personatge? És molt fàcil!

Bé mariners, espero que us hagi agradat, o que com a mínim hagueu rigut com jo escrivint aquesta Crònica d'un Judici Anunciat.

Valete!

η Μητις