Kallisti

Salvete Omnes!

L'Emili Roig, professor de català del centre fa un parell d'anys, abans de marxar em va regalar aquest relat que segur que us recorda un episodi mític del qual començarem a parlar ben aviat. Llegiu-lo i inspireu-vos per a les vostres creacions.

Kallisti

“Per a la més bella”, resen les lletres gravades sobre l'or més brillant de tot l'univers. La poma llueix resplendent, ben visible per a tothom.
Lluents i llampants les lletres de la inscripció es mostren als ulls dels convidats al banquet de noces que se se la miren amb un regust de sorpresa i avidesa perquè no saben de què va aquesta història.
Els convidats han girat de sobte els seus ulls cap a Ella en veure-la entrar triomfant per la porta. Les cares de sorpresa i estupor es reflecteixen en alguns rostres; alguns pensen indignats que què fa Ella allí si no l'ha convidat ningú. Al mestre de cerimònies se li havia oblidat malintencionadament d'enviar-li la invitació del casament.
Amb pas ferm i decidit entra a la sala esbossant un mig somriure maliciós, i embolcallada per una aureola de discòrdia que en el futur provocarà més d'un maldecap a uns quants. La seva intenció no és cap altra que plantar una llavor perillosa entre alguns convidats; més en concret entre tres dones.
Els joves esposos se la miren estorats, doncs saben com de malintencionada pot arribar a ser aquesta dona i que pot ensorrar-los un dia tan meravellós per a ells. Però el que no saben és que una partida d'escacs ja ha començat a jugar-se. De fet, els peons van començar a moure's el dia que decidiren no fer-li arribar la invitació al seu casament.
Però Ella, enlloc de fer una escena d'aquesta humiliació pública, ha decidit posar-se el seu millor vestit, acudir al banquet de noces i venjar-se d'una manera molt però que molt subtil. Deixa caure la poma al damunt de la taula, dóna mitja volta i marxa de la sala.

La poma d'or cau, redola per sobre del mantell blanc de la taula dels nuvis que se la miren passar, com se la miren les figures més importants del País que seuen amb ells.

L'esquer acaba de rodolar i es palplanta lluint la inscripció al davant de les tres dones més boniques que han acudit al casament. Llavors, com si s'haguessin posat d'acord, totes tres exclamen alhora: “Llavors, és per a mi!”
La feina està feta. Les tres han mossegat l'ham i és a partir d'aquests moments que el foc d'una futura guerra comença a cremar lentament, fa foc sense fum. Crema sense que ningú no ho pugui intuir. I fins que un dels dos bàndols a Cavall no la guanyi, el foc no s'apagarà. Però això és una altra història...

Gaudete!

Cercant en la xarxa

Avete!

Avui com que em toca fer la meva petita aportació a aquest blog, volia fer una recopilació de totes les frases en llatí que surten en una sèrie de televisió molt coneguda, però no ha sigut possible. 

Espero que l'alternativa que he trobat us resulti interessant. La meva entrada esta formada per dues parts, totes dues molt curioses i que a mi, personalment, m’han cridat molt l’atenció! Aquí us les deixo; espero que us agradin.

1. Algúna vegada heu vist un bitllet de 1 dolar? I si l’heu vist... l’heu mirat bé?

Buscant en la xarxa, he trobat una informació sobre els bitllets d’un dolar que m’ha sorprès. Us l'explicaré: per començar penjo una imatge d’un bitllet d’un dolar, per si mai n'heu vist un, que tingueu una petita referència de com és:

A la part esquerra del bitllet de sota, hi ha una piràmide dintre d’un cercle, i, si us fixeu bé, hi ha petits escrits. Dintre d’aquest cercle, el que hi ha escrit són frases en llatí:

Annuit Coeptis: això esta escrit en la part posterior i es tradueix com "Ell ha afavorit la nostra empresa". Molts dels fundadors dels EEUU estaven convençuts que la voluntat de Déu estava darrera la creació i l’èxit dels Estats Units.

Novus Ordo Seclorum: sota de la piràmide hi ha aquestes paraules que es tradueixen com "Nou orde de les edats". Charles Thomson, que va participar en el disseny del segell dels EEUU, va proposar la frase per indicar l’inici del que va anomenar "la nova era estadounidense".

MDCCLXXVI: aquestes lletres que hi apareixen són números romans, M = 1.000, D =500, CC = 200, L = 50, XX = 20 i VI = 6. Si sumem tots els números (1.000+500+200+50+20+6= 1776) dóna com a resultat l’any en que es va firmar la Declaració de la Independència i l’inici del Novus Ordo Seclorum, 1776.

E Pluribus Unum: aquesta frase es tradueix com "De molts, un". Això fa referencia a les 13 colònies que es van unificar per formar una sola nació. 

2.T’agrada llegir? Que llegiu? Revistes en català? En castellà? En anglès? O preferiu a partir d’ara llegir-les en llatí?

Aquesta és la segona part de la meva entrada, i com diria la meva àvia he deixat "lo bueno para el final"! Crec que aquesta segona part us agradarà més que la primera, a mi, m’ha fet molta gràcia quan ho he vist. 

Què pensaríeu si us digués que llegiré una revista en llatí? Riuríeu, diríeu que estic boja, que és impossible, no hi ha revistes en llatí! Doncs... esteu molt equivocats! He trobat una revista editada en llatí. Però si no em creieu, mireu a continuació!

Aquí us deixo un enllaç a la revista. Té textos i activitats i em sembla molt interessant. Us animo a que la llegiu sencera, serieu capaços?

I fins aquí la meva entrada. Fins a una altra ocasió! 

Lorena Guerrero

2n BTX B

Somno exudato...

Salvete omnes! 
Avui m’ha tocat publicar la meva entrada al blog però no sé sobre què fer-la. És curiós però crec que en temps de vacances la meva imaginació i la meva capacitat d’innovació també marxen de viatge. Encara que no crec que funcioni, aquest cop començaré com els poetes antics, demanant inspiració a les muses:

Canto el noi que en una sobtada trobada amb Morfeu, inicià un camí desconegut per qualsevol home del seu temps, coneixent de primera mà la majestuosa Urbs fundada pel gloriós llinatge de l’heroi fugit de Troia.

Recorda-me’n, Musa, quines van ser les seves experiències al centre de l’antic món i com va tornar a l’antic futur.

Crec que perdo el temps. Sense saber què escriure mentre ho penso estirat en el meu llit, em comencen a pesar els ulls. Estic cansat de tot el batxillerat i començo a tenir son. Serà millor que faci una becaina i ja continuaré més tard...

[...]

Torno a obrir els ulls després de dues hores, crec, però ja no sóc al meu llit. Em trobo al costat d’un riu... Què estrany! M’aixeco i començo a fer un tomb, a veure què trobo per ubicar-me. Uns metres més enllà, veig un pont que em duu a un turó. Decideixo acostar-m’hi. 
Gràcies a l’alçada del turó, tinc una gran vista panoràmica de tot el paisatge. Em tremolen les cames. Veig una ciutat enorme, construïda entre sis turons. Bé, no, set, perquè no he comptat aquest que trepitjo. Hi ha edificis que em són familiars encara que mai els he vist en directe, però que conec gràcies a les classes de llatí i d’història de l’art a l'INS Gallecs: un teatre romà, un circ romà gegant al costat d’un palau imperial, un aqüeducte i al fons un gran amfiteatre... Colossal!

No m’ho puc creure: sóc a Roma!!! Aquest riu, doncs, deu ser el Tíber. Això no pot ser. Ha de ser un somni... Mentre vaig pensant, ensopego amb una pedra i caic turó avall rodolant i rebent tot tipus de cops per tot el cos. Això ha de ser real; m’he ferit a les cames i em fa mal el cap. Un moment... a les cames? I tant! Vaig vestit amb una toga blanca que malauradament ja s’ha embrutat! Això és de bojos...

Quan em dirigeixo cap a la ciutat tot content, em trobo una bonica noia vestida de seda vermella estirada a la vora del riu, mentre dues noies li pentinen els daurats cabells, on du una cinta vermella també, i les altres cinc noies li renten la roba. Aquesta deu ser patrícia... És molt guapa, crec que m’agrada. Aniré a demanar-li ajuda. Un moment, ajuda? Jo no parlo llatí! 

La noia em veu nerviós i capto la seva atenció:

- Heus pulcher! Quo vadis?

Mare meva! Ara què dic? – Salve formosissima domina. Ego Marcus sum et credo perditum sum.

- Non sollicitus sis quod cum me es. Finita mea quiete, Romam tibi docebo.

- Multus gratus cum te sum. - Ala! Entenc a la noia i estic parlant en llatí... Això ho hauria de veure la meva profe de llatí, la Laura, quedaria ben sorpresa!

Havent acceptat l’oferta, m’espero fins al final del seu repòs. La noia mana a totes les seves donzelles tornar la roba cap a casa i se m’apropa agafant-me del braç. Crec que també li he agradat...

Comencem la nostra passejada per algun cardo minor de la ciutat, que ens porta a una mena de barri d’insulae on viu la gent amb menys recursos econòmics. La noia continua parlant i jo assenteixo sense assabentar-me de tot el que diu. Només reconec les coses més evidents com: “Ego Claudia sum”, “In magna domo prope a Circo Maximo habito” o “Vade mecum”.

Hmmm Claudia... El camí comença a fer pendent i em fixo en l’urbanisme. Hi ha molts bustos i escultures de gent famosa, però hi destaca la figura d’un home: l’emperador Constantí. Així que dec estar en la Roma Imperial de Constantí cap al 300 dC.

Molt il·lusionat pel tour, li pregunto a la meva preciosa acompanyant:

- Nos possumus venire ad forum? Si ibi pervenirem, felicissimus omnium essem.

- Scilicet! Sed Amphiteatrum Flavium et Thermas Traiani primum videbimus.

I així fem. Mentrestant, es va trobant amb molts coneguts seus i els saluda presentant-me en públic, anem veient els grans edificis que he vist des de petit als llibres i a jocs de la Xbox com l’Assassins Creed: el Colosseu, ple de gent perquè s’està fent una funció de “gladiatores” i just davant les Termes de Trajà, on només entren i surten dones i nens degut a l’hora en la qual estem.

No sé quant de temps ha passat, però em sento molt bé ja que estic coneixent l’Antiga Roma acompanyat d’una noia romana. Comencem a estar cansats de caminar i ella em proposa fer una parada a casa seva després de veure una cursa de quadrigues en el Circ Màxim.

- Vis venire ad meam domum et in meum lectum quiescere?

- Certe Claudia! - Ai las! Quina proposta més temptadora...

Així doncs, anem cap a casa seva per a descansar una estona. Un cop allà, em presenta la seva “mater”, el seu “pater” i la resta dels esclaus. En la seva habitació, em deixa un racó del seu llit i ella ocupa l’altre acariciant-me la cara molt suaument. Aquesta tendresa em fa caure en una son que m’ajuda a carregar-me d’energia per a continuar. Però durant el temps somiat, un mal pensament em recorre el cap. Vull tornar a casa després de veure Roma, però com ho faré?

Un petó de la Claudia a la meva galta em treu de cop el neguit, tot i que encara hi roman. Més tard anem finalment cap al forum on veiem dues basíliques, uns quatre temples, moltes columnes amb escultures d’homes destacats a dalt de tot, un arc de triomf i el que semblen ser edificis públics com mercats, sales de reunions...

Estic fascinat. Això és increïble. Quina meravella! Ja he complert el meu somni de visitar Roma sota aquest majestuós sol d’estiu. Però, de sobte, comença a ploure a bots i barrals i la Clàudia i jo ens diem:

- Marce, subter arcum Septimii Severi adeamus!

- Age!

Estem veient com plou al fòrum romà sota l’arc de triomf de Septimi Sever. Sense pensar-ho dos cops, tanquem els ulls i aprofitem la proximitat per fer-nos un petó... Molt entusiasmat, els obro i em trobo de nou amb el primer paràgraf de l’entrada del blog. Què ha passat? I la Claudia? I Roma? M’he adormit fent la feina i no he avançat gens. Això de les Muses deu ser una estafa. Però, perquè tinc una cinta vermella a la mà?...

Marco Talavera Patabobe

2n BTX B

L'esclavitud a l'antiga Roma

Hola!
En veure els afanys dels esclaus de les comèdies de Plaute per aconseguir la llibertat, m'ha semblat interessant saber alguna cosa més sobre quina era la situació d'un esclau a Roma. Ara compartiré amb vosaltres la informació.

L'esclavitud a l'antiga Roma constituïa una de les característiques de la societat romana, la qual al llarg de tota la seva història, va ser essencialment esclavista, i tant la seva economia com la seva estructura social es basava en un sistema de classes on l'esclau constituïa l'esglaó més baix de la societat.

La majoria dels esclaus s'adquirien a través de les guerres, ja que els exèrcits romans portaven els presoners de guerra com a part de la recompensa de la guerra.

D'altra banda, davant del temple de Pietas estava la columna lactària, on deixaven els nadons abandonats perquè algú els adoptés. Això no passava gairebé mai, sinó que els recollien persones que els convertien en esclaus si eren homes, i en prostitutes si eren dones. Els nens inútils, deformes o febles eren eliminats. El nen adoptat prenia el cognom del nou pare. Quan una esclava tenia un fill, era responsabilitat del seu amo acceptar-lo en la família.

Dins de l'imperi, els esclaus eren venuts en subhasta pública o, de vegades, a les botigues, o bé, per venda privada en el cas dels esclaus més valuosos. Aquest tràfic era supervisat pels funcionaris fiscals romans anomenats qüestors.

De vegades els esclaus en venda estaven exposats en suports rotatius, per ser millor observats i al costat de cada esclau anava penjat per a la venda un tipus de placa que descrivia el seu origen, la salut, caràcter, intel·ligència, educació, i altra informació pertinent per als compradors. Perquè es poguessin apreciar millor les qualitats i defectes dels esclaus sempre eren exposats nus. 

Els preus variaven amb l'edat i la qualitat, així els nens esclaus eren més barats que els adults, i entre aquests últims els més valuosos aconseguien preus equivalents a milers de euros d'avui dia. Com a garantia, el concessionari estava obligat a reemplaçar amb un esclau nou dins dels sis mesos després de la compra si l'esclau tenia defectes ocults que no s'havien manifestat en la venda. 

La vida com a esclau depenia en gran mesura del tipus general de treball que se li assignava, del qual hi havia una gran varietat.
L'assignació a les mines era sovint una sentència de mort lenta. Als esclaus agrícoles (família rústica) generalment els anava millor, mentre que els esclaus domèstics de les famílies riques de Roma (família urbana) probablement gaudien del més alt nivell de vida, al costat dels esclaus de propietat pública (servus publicus) que no estaven subjectes als capricis d'un sol amo.

Els esclaus domèstics es podien trobar treballant com perruquers, majordoms, cuiners, empleades domèstiques, infermeres, mestres, secretàries i cosidores. En canvi, els esclaus amb més educació i intel·ligència podien treballar en professions com ara la comptabilitat, l'educació i la medicina.

Els esclaus de ciutat solien tenir família i una gran autonomia. Podien aconseguir la llibertat o manumissió de diferents formes:

• Amb la seva pròpia mort, quan l'alliberaven perquè tingués un enterrament de persona lliure.
• Amb la mort del seu amo, en el testament solien alliberar alguns dels seus esclaus com a mostra de generositat.
• Comprant la seva llibertat, ja que després d'haver passat anys d'intermediari del seu amo en els negocis, podien guanyar un peculi.
• Per declaració davant d'un magistrat. Amo i esclau defensaven la seva llibertat davant d'un magistrat. Si era acceptada, se li posava un bastó al cap com a senyal de la seva llibertat.

Els esclaus eren propietat absoluta del seu amo. No tenien personalitat jurídica, de béns, ni de família pròpia, perquè el seu matrimoni, encara que aconseguit amb el permís de l'amo, es considerava simple unió, i els fills eren propietat de l'amo. Ajudaven l'amo a posar-se la toga, doncs era una tasca de gran complicació, eren els encarregats de rebre els convidats, de recollir la toga i les sabates i oferir-los un bany calent o un rentat de peus. Els més guapos i de millors modals servien el menjar vestits de colors vius, que contrastaven amb les seves cabelleres, amb les que de vegades els seus amos s'assecaven.
Els més agraciats servien el vi i tallaven el menjar, mentre que els que netejaven els plats i recollien les taules anaven pitjor vestits. A cada convidat se li adjudicava un esclau servus ad pedes que romania als seus peus.
Els que naixien com a esclaus i eren educats formaven una classe privilegiada entre la servitud. No se'ls permetia entrar a representacions teatrals.

Què us sembla? S'entén que volguessin ser lliures?

Paula Torrents
2n BTX B

Cadme i Harmonia

Avete!

L’altre dia mentre parlàvem a classe de Medea, va sorgir el tema de qui era Ino i quina era la seva família. Vam parlar d’aquest mite molt per sobre i crec que és prou interessant per aprofundir més en el mite d'aquesta famíliat. Així doncs, jo principalment parlaré de Cadme i Harmonia i després dels seus descendents.

Cadme i Harmonia:

Cadme va ser un heroi, fill d’Agènor, rei de Fenícia, i de Telefassa. Cadme també era el germà d’Europa.

La mare de Cadme li va manar que anés a buscar la seva germana Europa, raptada per Zeus, i que no tornés sense ella. Quan va arribar a Delfos, va consultar l’oracle, que li va aconsellar que seguís una vedella amb el signe de la lluna al flanc i que fundés una ciutat allà on la vedella s’ajagués. Quan va trobar l’animal, el va seguir fins a Beòcia, on va fundar la ciutat de Tebes. Llavors, volgué fer un sacrifici i va enviar uns companys a cercar aigua, però com trigaven molt els va anar a buscar a la font. Aleshores va veure que els seus companys havien estat devorats per un drac consagrat a Ares. 
Després de lluitar amb ell i matar-lo, la deessa Atena li va ordenar que arrenqués les dents del drac i que les sembrés al camp. Així de la terra sorgiren uns homes completament armats que van començar a lluitar entre ells fins que en van quedar cinc, que van ser coneguts com els fundadors del llinatge dels espartans.

Desprès d’això, Cadme es va casar amb la deessa Harmonia, filla d’Ares i Afrodita segons uns, i de Zeus i Electra segons altres. Zeus va cedir Harmonia a Cadme com a dona i tots els déus van estar presents al matrimoni. D’aquest matrimoni sorgiren els seus cinc fills: Agave, Autòne, Ino, Polidor i Sèmele.

Després d’un seguit de desgràcies, Cadme i Harmonia es van exiliar, i pel camí els déus els van traslladar als camps Elisis.

Agave:

Filla de Cadme i Harmonia, es va casar amb Equíon i d’aquesta unió va néixer Penteu. Agave, juntament amb les seves germanes Autònoe, Ino i Sèmele, va destrossar al seu fill, furiosa durant una bacanal (festa dedicada a Dionís). Els detalls de la història els explica molt bé Eurípides a Les Bacants.

Autònoe:

Filla de Cadme i Harmonia, es va casar amb Aristeu i va ser mare d’Acteó. Ella i les seves germanes es van tornar boges per causa de Dionís.

Polidor:

Rei de Tebes i fill de Cadme i Harmonia, es va casar amb Nicteis i va ser pare de Làbdac. Va ser el rei de Tebes, fins que el seu nebot Penteu el va destronar. Penteu va prohibir el culte a Dionís en el seu regne i durant una bacanal la seva mare i les seves germanes el van confondre amb una fera i, furioses pel vi, el van destrossar.

Sèmele:

Filla de Cadme i Harmonia, va ser estimada per Zeus, i durant les seves relacions va engendrar Dionís. Hera va adoptar l’aparença de la seva nodrissa Bèroe i la va convèncer perquè demanés al seu amant que, si de debò era Zeus, es mostrés en tota la seva esplendor. Així ho va fer i Zeus com que no s'hi va poder negar per causa d'un jurament que li havia fet, va comparèixer davant d’ella amb tota la seva majestuositat i la va cremar amb el seu fulgor i els seus llamps. 
Llavors Zeus va extreure el fetus de Dionís dels seu ventre i se’l va cosir a la cuixa fins que s’acabés de formar. Posteriorment Sèmele va ser portada als camps Elisis pel seu fill, que li va canviar el nom per Tínoe, quan va ser divinitzada.

Ino:

Filla de Cadme i Harmonia, es va cassar amb Atamant i va ser mare de Learc i Melicertes. Gelosa dels dos fills grans del seu marit, Frixos i Hel·le, va intentar matar-los, però va fracassar. Per haver estat una de les nodrisses de Dionís, nebot seu, va patir la còlera d'Hera, que la va tornar boja juntament amb Atamant. Perseguida per aquest, es va llançar al mar amb Melicertes en braços. Els déus, compadits, els transformaren en divinitats marines i a Ino li imposaren el nom de Leucòtea.

Espero que us hagi agradat la meva entrada!

Cristina Garcia

2n BTX B

L'Harpastum!

Avete!

Alguna vegada us heu preguntat com gaudien del temps de lleure els romans, a part d'anar a les termes o a veure lluites de gladiadors? Jo sí, i, buscant buscant vaig trobar un joc que era molt famós en època romana i que té certes semblances amb un joc ben actual.

L’Harpastum era un joc de pilota molt practicat a l’Antiga Roma. Juli Cèsar va ser fan d’aquest joc, i per això el va incloure en l'entrenament dels soldats. El joc obligava a tenir una bona disciplina, cosa que ajudava en les campanyes militars, i alhora servia de motivació.

Es jugava a un terreny en forma de rectangle delimitat per cordes. No només era un esport per a homes, ja que també el practicaven dones, segons demostra el mosaic trobat a la Piazza Armenia, en el qual es mostren noies joves que participen en aquest joc.

Però, com s'hi jugava? Doncs, s’enfrontaven dos equips, tot i que el nombre de jugadors no era fix, i es llençava la pilota el més alt possible o es botava. El “gol” s’aconseguia quan es portava la pilota fins l’altre extrem del camp contrari i es tocava la corda. Per aconseguir això, els jugadors podien fer de tot, menys matar algú de l’equip contrari.

El joc era molt ràpid i físicament esgotador, i es podia derribar l’adversari sense cap problema o sanció. De vegades, hi havia tanta violència que alguns jugadors quedaven ferits o morien després del joc.

Posteriorment l’exèrcit romà va estendre el joc per la resta d’Europa. 

Aquí hi ha un petit vídeo que us pot servir per fer-vos a la idea de com era l'Harpastum!

Com podeu imaginar, aquest joc ha influït en alguns jocs actuals. Sabríeu reconèixer a quin esport s’assembla més?

Eva Francisco

2n BTX B

La situació de la dona al món grec

Avete μαθηται!

Ja que últimament els de grec ens hem bolcat de ple en llegir i entendre l’obra de Medea, avui us parlaré de la situació de la dona en el món grec. Però he pensat que, prèviament a exposar les meves explicacions, us citaré un fragment de la tragèdia d’Eurípides on es reflecteixen algunes de les condicions en les quals vivia la dona.

Medea: “ De tot allò que és animat i té enteniment, les dones som criatures dignes de llàstima; en primer lloc, és necessari que aquestes comprin un marit amb excessives riqueses i agafin un amo del seu cos; així que aquest mal és més dolorós que l’altre mal. Igualment, el major perill és escollir-ne un de malvat o un de bo; doncs les separacions no són ben considerades per a les dones, ni poden repudiar el marit. Després que s’ha arribat a nous costums i lleis, cal que faci d’endevina, si no ho ha après a casa, per manejar molt bé el qui comparteix el seu llit. I si, respecte a això, el marit conviu amb nosaltres sense portar el jou amb violència, perquè ens hem exercitat bé en el treball, la nostra vida és envejable; però si no, és preferible morir. Un home, cada vegada que, en la convivència amb els de la casa, s’enutja, parteix i calma el dolor del seu cor, dirigint-se al costat d’un amic o junt als de la seva edat; però a nosaltres ens és necessari mirar cap a un sol ser. I diuen que nosaltres vivim a casa una vida sense perills, mentre ells lluiten amb la llança insensats! Preferiria romandre tres vegades al costat de l’escut que parir una vegada.”

Aquest fragment de Medea ens deixa entreveure quina era la situació que patia la dona. Medea n’és un clar exemple; és víctima de les condicions en les quals es trobava la dona al món grec. Tanmateix, he de destacar que les obres d’aquella època estaven escrites per homes i això fa que el punt de vista sigui totalment subjectiu per part de l’home, per tant, s’intueix un cert menyspreu a l’hora de parlar del paper que tenia la dona en aquella època.

Però deixant de banda aquest breu incís, continuo amb el tema principal. La misogínia amara tota la literatura grega i tot el pensament grec: des d’Hesíode la dona és un mal engalanat i capaç de tota mena d’estratagemes però, alhora, un mal necessari ja que l’home grec s’ha de casar per poder tenir fills que el cuidin quan sigui vell i es facin càrrec del seu patrimoni i així aconseguir el prestigi social que es negava als solters. És a dir, la dona era clau en l’àmbit domèstic i necessària per proporcionar al seu marit fills, els quals heretarien tota la seva fortuna en un futur. La dona estava destinada a ser la esposa perfecta i qui assegurés la llar i el benestar de la família en tot moment. Algunes de les dones en no assolir aquests requisits, segons el marit, eren fortament maltractades. Una altra cosa a afegir és que les dones eren totalment excloses de la vida social i política, sense drets jurídics i civils i per tant, no tenien dret ni de propietat ni de vot.

Per sort, podem dir que actualment el paper de la dona ha evolucionat favorablement i deixa una mica de banda aquest rol de mestressa de casa i passa a tenir un rol més important en l’àmbit públic, a més de tenir, si més no en Europa, igualtat jurídica.

Tanmateix, aquesta igualtat no data de tan lluny. Algú podria dir des de quan les dones europees o americanes tenen dret a vot?

Espero que gaudiu amb la meva entrada!

Arianna Luján

2n BTX B

Les Lemúries

Avete!

En totes les cultures l'altre món s'apropa al nostre i els camins dels morts i els vius confluiexen perillosament. En l'antiga Roma aquesta època de tenebres tenia lloc durant les «Lemuria». Lemures era com els romans deien als fantasmes dels morts. En la mitologia romana existien dos tipus d'ànimes dels morts: els lares que eren les ànimes benevolents, els avantpassats de la família, que la protegien i protegien la domus. Els altres són els Lemurs o Larves (les inquietes), que són les horribles ànimes dels morts que estan pertorbades, no han estat degudament honrades, que han estat homes malvats i no han aconseguit el seu descans. Per això vagaven a la nit per expiar els seus crims, espantar els vius o incitar-los a fer el mal.

L'única manera d’espantar-los és honrar els déus i celebrar les lemuria el 9, 11, i 13 de maig. En aquesta festa el paterfamilias (pare de família) realitzava una sèrie de rituals, pronunciava un conjur i colpejava un tambor o un objecte de bronze una sèrie de vegades, amb la finalitat d'expulsar aquests esperits turmentats lluny de la casa. 

Es creia que sortien els morts de les seves tombes i vagaven per les cases assetjant amb rancor els seus familiars vius. Per conjugar-los se celebrava una gran festa pública, a més d'una sèrie de ritus privats que tenia lloc en casa de cada família. Es coneixen parts dels ritus familiars gràcies a la descripció que d'ells fa el escriptor Ovidi Nasó en la seva obra Fastos. Conta Ovidi que cadascuna de les tres nits el cap de família s'aixecava a mitjanit i, després de fer un senyal de protecció, (el puny tancat amb el polze sobresortint) i rentar-se les mans, agafava nou faves negres i les tirava per sobre de la seva esquena sense tornar mai la mirada enrere. Després de tirar cadascuna d'elles, havia de repetir “jo tiro aquestes faves, amb elles em salvo jo i els meus”. Les faves eren recollides per l'esperit, que satisfet marxava. 

Pel que sembla, una de les principals motivacions dels lèmurs per abandonar la seu ultraterrena consistia en l'ànsia de provar una altra vegada aliments humans. De la mateixa manera era freqüent que alguns dels mosaics que decoraven els terres de les cases representessin restes d'aliments com una mena d'ofrena substitutiva per a aquests esperits. 

Però de vegades no bastava amb aplacar la seva fam. Després de realitzar el ritus de les faves, el cap de família havia de fer sonar un gong de bronze mentre clamava nou vegades: "Ombres dels meus avantpassats, marxeu-vos!", amb el que la cerimònia acabava i ell era per fi lliure de girar-se. Els habitants ja podien respirar tranquils, almenys fins a l'any següent. 

Les Lemuria eren considerades una època perillosa i fins i tot feien tancar els temples. A més no se celebrava cap matrimoni, ja que es creia que estaven destinats a durar poc. “Solament la dona dolenta es casa en el mes de maig” deien.

Es tractava d'una celebració molt antiga. Ovidi situa el seu origen en els temps de Ròmul i Rem. De fet segons ell, Rem es va aparèixer després de morir per sol·licitar que assenyalessin aquest dia en el seu honor. Així al principi la festa primer es deia Remúria, i el nom es va modificar amb el temps. 

Laura Vázquez

1r BTX B

El rerefons de Pandora

Avete!
Suposo que a aquestes alçades, encara que alguns creuen que la cultura clàssica no és un tema digne d'estudi, tothom coneix més o menys el mite de Pandora. Però per si hi ha algú nou i no el recorda gaire bé, en faré un petit resum:

Pandora, que equivaldria a Eva en la Bíblia, va ser la primera dona creada per ordre del déu Zeus per introduir els mals en la humanitat, com a càstig diví després que Prometeu, en contra dels desitjos del déu d'homes i déus, atorgués el do del foc als homes.

Llavors Pandora va ser modelada per Hefest amb argila; una figura encantadora amb bellesa de deessa. Afrodita la deessa de la sensualitat li va atorgar el mateix do i Atenea li va concedir el domini de les arts de teixir, va ser adornada amb teles similars a les de les Gràcies, Hermes va concedir-li el do de dir mentides, de la seducció i un caràcter poc constant. Així van crear un mal ple de bellesa, que els homes estarien disposats a rebre, acceptant alhora una gran quantitat de desgràcies.
Hi ha diversos poemes que ens presenten les diferents com Pandora va portar els mals als homes. Per exemple a la Teogonia, Hesíode ens parla de la primera dona com allò que porta el mal a sobre; els homes, doncs, han d'escollir entre casar-se i tenir una descendència que els cuidi o una vida sense manques materials. Però en casar-se s'accepta viure una vida plena de penes.
Per altra banda als Treballs i dies, Hesíode diu que els homes havien viscut lliures de penúries, tristeses i malalties fins que Pandora va obrir, moguda per la curiositat, la famosa capsa, que en realitat era una àmfora, on s'amagaven tots els mals de la humanitat. Segons el poema aquesta àmfora es va tancar en el moment just en el qual l'esperança es veia alliberada. En aquest últim poema és on sorgeix una relació entre Pandora i Prometeu, ja que aquest adverteix Epimeteu que no accepti cap regal de Zeus perquè si ho fa portarà la desgràcia a la humanitat. Tot i així ell accepta Pandora i s'hi casa. Epimeteu, però, no sabia que Pandora portava amb ella l'àmfora de la qual he parlat abans.
Altres versions ens diuen que en realitat l'àmfora contenia els béns i no pas els mals, i que la seva apertura va provocar que els béns marxessin de mans dels humans i l'únic que van poder conservar va ser l'esperança.

Podríem dir doncs que, d'acord amb aquest mite, Pandora ens va portar tots els mals o pel contrari ens deixar mancats de béns deixant-los escapar, i a la vegada el mite ens fa veure, com en aquella frase castellana "la curiosidad mató al gato", que cal anar en compte amb l'excessiva curiositat. 
També podem pensar que aquest mite va ser adoptat per altres religions, perquè com diu la Bíblia Eva, en el mite de l'expulsió de l'Eden, fa un paper semblant, ja que, quan l'expulsen a ella juntament amb Adam del Paradís, Eva priva la humanitat de gaudir d'aquell lloc que per als romans seria l'Arcàdia. Així també la religió judeocristiana té l'ocasió de degradar la dona perquè així no tingui ni veu ni vot. 

Per acabar us deixo un vídeo on s'explica el mite de Pandora:

 

Un altre mite on podem trobar elements comuns és en el de Psique. Algú de vosaltres sabria dir-ne alguna semblança?

Isabel Segura

2n BTX B

Guárdate de los idus

Avete, companys!

Pensant sobre allò que he sé de les clàssiques i tot allò que alguns de nosaltres hem fet o compartit durant aquests tres anys m’ha vingut al cap la imatge d’una novel·la històrica que em va encantar: Guárdate de los idus, de Lola González. I aprofitant que s'aproxima la data que dóna nom al llibre he decidit parlar-vos-en.

En aquest llibre es narra la història de Drus (narrador i protagonista) que vivia a l’antiga Roma i que era el nebot d’un senador molt important anomenat Mario Dimitio.

El tiet ha participat en la conspiració de mort d’alguns senadors contra Juli Cèsar per tal de defensar la República, i el llibre comença precisament amb la mort de Cèsar als idus de març (d’aquí el títol del llibre). Els idus són el dia 15 aproximadament, i en aquest cas ens trobem a l’any 44 aC.

A partir d’aquest succés les vides de Drus i la seva germana Pòrcia canvien perquè es veuen involucrats en les conseqüències d’aquesta mort amb tant de ressò i de la qual es busquen els culpables.

El tiet se suïcida però abans de fer-ho dóna al seu nebot el document que l’incrimina a ell i a molts altres homes.

Drus i la seva germana fugen: ella primer s’amaga a un pou i després entra com a sacerdotessa al temple de les Vestals. Drus, per la seva part, acompanyat pel seu esclau Membo, es refugiarà a casa del senador Flavi, fins que aquest és assassinat per Cinna, qüestor que persegueix el protagonista per apoderar-se del document.

Sigui com sigui, al morir Flavi, Drus i Membo es refugien en una insula del barri de Subura i troben recolzament en Demetri, Brigandix, Viteli i Luco, que els ajudaran a fugir i a trobar la germana.

Valèria, la néta de Flavi, està promesa amb Cinna, però quan sap de la mort del seu avi torna a Roma. Allà és quan Drus i ella es creuen i s’enamoren.

Després de trobar la seva germana, Drus decideix destruir el document per evitar futurs problemes. Valèria, per la seva part, enamorada, sabent el que pretén el seu promès i el que ha fet se separa d’ell.

El camí dels protagonistes no és gens fàcil però després del molts patiments Drus aconsegueix emprendre un viatge amb la seva mare i Valèria cap a Hispània.

Volia dir-vos que la trama em va atrapar des de la primera pàgina, i que va arribar un punt que estava tan concentrada que podia imaginar totes les explicacions: el pou on estava la germana, els passadissos del final del llibre, el bany que feia Drus a les termes, la casa del senador Flavi...

Jo vaig gaudir moltíssim, sobretot amb els amics que ajuden Drus, amb Cinna, i també amb Mambo ajudant el seu amo a amagar-se.

El vaig llegir quan érem a quart i la veritat és que des de llavors m’agrada més la història. Tot té el seu punt interessant i molt més si saps el que hi ha darrere. Imagino la gent darrera de tots els fets històrics que aprenc i llavors em poso al seu lloc i comprenc les reaccions i els successos de les persones en qualsevol temps o circumstància. Aquest llibre em va fer imaginar i veure profundament això precisament.

Bé, espero que us hagi agradat la meva entrada. Si més no tenia ganes de compartir l'experiència d'aquesta lectura amb vosaltres.

P.S. : I vosaltres? Teniu alguna novel·la històrica o mitològica que us agradi? Trobeu que quedeu més impregnats de la història quan les llegiu?

Salvete!
Adriana Hernández Planillas
2n BTX 

Els bessons de Plaute

Salve!

El passat dimecres 6 de març els alumnes de primer i segon de batxillerat del l'institut Gallecs vam assistir a la representació de l’obra tràgica Medea, d'Eurípides, i, després, els alumnes de segon vam presenciar l’obra de Plaute anomenada Els Bessons.

Aprofito doncs que em toca participar en el blog per ampliar els nostres coneixements sobre l’obra Els Bessons i sobre Plaute.

Titus Maccius Plautus va néixer a Sarsina prop del 251 aC i morí a Roma a l’any 184 aC. Va ser un comediògraf llatí molt famós al llarg de la seva vida, i, un cop mort, varen circular per Roma al voltant de 130 comèdies suposadament seves. Varró va atribuir-li 21 comèdies en total. Gràcies aquestes obres, Plaute passà de la comèdia d’intriga a la comèdia de costums, i tendí a renovar la situació de l’escena romana.

Cal destacar que Plaute demostra poca preocupació per la moral, ja que la seva única intenció en escriure les obres és fer riure. I bé que ho vam comprovar en la representació de dimecres.

En les comèdies de Plaute trobem tot de personatges típics:

-Un noi jove enamorat d’una noia de bona família.

-Un vell colèric i garrepa, sempre és estafat i burlat.

-Un esclau irrespectuós i mentider, protagonista que aconsegueix el final feliç.

-La mare, un personatge colèric que mana i posa condicions al marit.

-Un paràsit, personatge graciós capaç de qualsevol cosa per tal de menjar.

Respecte la seva obra que vam veure “Els bessons” (considerada com una de les millors comèdies de Plaute), cal destacar que ha servit d’inspiració per a moltes obres posteriors, entre elles “La comèdia dels errors”, de William Shakespeare.

Els Bessons tracta de dos germans bessons anomenats Menecme i Sòsicles. El pare dels joves se'n va amb Sòsicles de viatge de negocis, però el noi és raptat i traslladat a la ciutat d'Epidamnos. Sòsicles, el bessó que queda a casa, és rebatejat també com a Menecme.

Quan Sòsicles es fa gran, viatja arreu buscant el germà perdut, i quan arriba on viu el seu bessó, comencen a ocórrer fets estranys per a un i altre, el misteri dels quals no resoldran fins al final de l’obra, quan es trobaran els dos germans gràcies als seus esclaus.

I quins són els fets? Doncs, que, quan Menecme va cap al fòrum, el seu germà Sòsicles passa l’estona on són les cortesanes que Menecne havia de visitar una mica més tard, mentre que tothom pensa que és Menecme amb qui estan parlant i relacionant-se. A més a més de les cortesanes, l’esposa de Menecme també confon el seu marit amb Sòsicles, i entre ella, les cortesanes i els esclaus (Raspall i Mesenió) hi ha tota una sèrie de malentesos.

Però personalment crec que el que realment complica l’obra és el mantell. Menecme roba a la seva esposa un mantell per regalar-li a Eròtia (una de les cortesanes), i aquest mantell passa per moltes mans degut a les confusions entre els dos bessons.

Per altra banda, tant els dos esclaus com Eròtia tenen una gran importància en l’obra, ja que és gràcies a ells que l’obra es va desenvolupant.

Per acabar he de dir que l'obra es va representar dins del marc del festival de Teatre Grecollatí Prosopon pel Grup "Clásicos Luna" de l'institut Pedro de Luna de Saragossa, que els actors eren alumnes d'ESO i ho van fer molt i molt bé. Vam riure molt, i fins i tot, els que estan pitjor de la vista van arribar a creure que els dos Menecmes eren realment el mateix actor, de tant que s'assemblaven.

Una manera molt interessant i divertida de conèixer el teatre de Plaute. 

Jaume Delgado

2 BTX B

El teatre grec

Γεια σας!

Com que aquesta setmana anem a L'Hospitalet a veure representada la tragèdia d'Eurípides Medea, dins del marc dels festivals de teatre grecollatí PROSOPON, caldria tenir unes nocions de com va sorgir el gènere teatral a Grècia, del lloc on es feien les representacions i de quina era la importància d’aquest gènere tan relacionat amb la democràcia atenesa.

Com que les explicacions de paraula ja les farem a classe, aquí us deixo imatges i presentacions que després seran eines útils per estudiar.



La tragèdia grega


Espero que us sigui útil!
Χαῖρετε!