Hodie est

divendres, 18 d’octubre del 2013

Plaute: tràgica vida per a un còmic

Avete!
El meu nom és Titus Maccius Plautus, però em podeu dir Plaute a seques, nom que em van posar a causa dels meus peus plans.

He de dir que, tot i haver estat ben famós en vida, no es va conservar gaire informació sobre mi; ningú sap molt bé el lloc on vaig néixer, es creu que a Sàrsina, i el que em diuen del cert és que fou l'any 254aC
Quan era jove vaig anar a viure a Roma, on vaig fer de tot: vaig treballar com ajudant i actor en una companyia de còmics, i els diners que vaig estalviar els vaig invertir en una especulació comercial que va ser un error ja que vaig fracassar. Després vaig ser soldat. Però no em va provar la vida militar. 
Aleshores, pobre com era, per sobreviure vaig treballar com a moliner i, com que m'agradava escriure les estones que tenia lliures, em vaig dedicar a escriure les meves primeres obres.

Les meves obres còmiques van agradar de seguida i cap al 210 aC ja es començaven a representar a Roma. Crec que als romans els agradaven tant perquè, la veritat, el model de comèdia que agafava era grega.

Algunes de les meves obres, de les quals s'han conservat 21, són per exemple Els bessons, Menecmes, Les tres monedes, o aquella tan bona sobre un soldat fatxenda El soldat fanfarró. 
El tipus de llenguatge que solia utilitzar era vigorós i expressiu i així podia usar des de l'insult més groller fins al llenguatge parodiat de la tragèdia. 

Voleu saber de què anaven les meves obres?
Aululària, per exemple, tracta d'un vell anomenat Euclió que troba una olla plena d'or a casa seva i la guarda en secret per por que la hi robin. A més promet la seva filla amb un veí ric sense saber que està embarassada del nebot d'aquest.

Amphitruo és la meva comèdia basada en un mite, segons el qual Júpiter adopta la forma d'Amfitrió per unir-se a la seva esposa, mentre que Mercuri es fa passar per Sòsia, l'esclau d'Amfitrió. L'obra acaba quan Alcmena, la esposa, dóna a  llum a dos bessons, un dels quals és Hèrcules, fill de Júpiter, i l'altre Ificles,  fill d'Amfitrió.

Bacchides tracta de dos joves que tenen relacions amb unes bessones prostitutes que es fan anomenar Baquis. Un soldat compra una d'aquestes bessones i l'esclau dels joves, Crístal, enganya el seu amo per aconseguir diners i salvar la noia.

Sabeu la raó del meu èxit?
Doncs que els meus personatges són el mateix model en cada comèdia. El més habitual és potenciar els esclaus dotant-los de característiques ridícules i d'aquesta manera aconsegueixo que l'obra sigui divertida.

Els models més repetits són els del jove, sempre molt enamorat que depenen del seu esclau per solucionar els problemes, com Licònides (Aulularia) i Mnesíloc (Bacchides). També es pot trobar al vell, que sol ser avar i sever i sempre acaba enganyats pels esclaus més astuts.
No poden faltar els esclaus que són sempre els protagonistes de l'obra. D'esclaus hi ha dos tipus:

  • L'esclau astut, mentider, irrespectuós i sense escrúpols a l'hora d'ajudar el seu jove amo. És qui dóna la intriga a l'obra, salvant amb enganys les dificultats que se li apareixen fins a aconseguir un final feliç. Per exemple Crísal a les Bacchides.
  • L'esclau assenyat és tot el contrari al primer tipus d'esclau. És respectuós, responsable, lleial, com Sòsia a l'Amphitruo.
I un altre model són les donzelles les enamorades, que no sempre apareixen a les escenes. 

Però tot i el meu èxit entre el poble, no tot és tan bo; ho dic perquè vaig estar acusat d'ensenyar indiferència pública i paròdia dels déus a les meves obres. I no em va agradar gaire, la veritat.

A més, vaig viure la Segona Guerra Púnica, aquesta que durà del 218 al 202 aC, que és quan vaig arribar a la màxima popularitat màxima. 
Així doncs vaig introduir costums i detalls militars romans a les meves obres.

Us diran que l'any 184 aC vaig morir, sent molt ric i ara sé que les meves comèdies que van canviar la meva vida a millor, seran llegides i gont d'inspiració també durant els anys posteriors.

I ara, com diria al final de qualsevol de les meves obres, si us ha agradat conèixer-me, 

Plaudite, plaudite, plaudite!

1 comentari:

Ari ha dit...

Crec que tots els exalumnes de segon de l'any passat li tenim un especial carinyo al nostre amic Plaute!

He de confessar que fa uns dies vaig llegir-me una de les seves obres, una mostellaria concretament, una comèdia relacionada amb un fantasma. La veritat es que era força entretinguda i divertida!

Bona feina Lucila!