Somno exudato II

Avete!

Un altre any Cronos implacable avança i ens porta l’esperat final de curs! Un nou curs s’acaba i una nova promoció finalitza els seus estudis en l’institut Gallecs. Ja no ens veurem més pels passadissos il·luminats de l’institut, ni en la nostra confortable B5… Ai, que m’agafarà un atac de malenconia‼! I de nou us vull escriure unes paraules de comiat… que les Muses no tenen a bé d’inspirar-me. Amb les alegries que m’ha donat aquest grup tan variat‼! 

Imaginem-nos que m’adormo. Imaginem-nos que em desperto en el meu ludus grammaticus a Roma i que davant tinc un munt de deixebles àvids per saber com m’ha anat el viatge… Em pregunten com sou, què estudieu, com us comporteu… quines assignatures us agraden més, i si escriviu amb tabellae i amb pennae! Com m’atabalen aquests alumnes romans… gairebé tant com vosaltres! 

I jo els explico el què ha passat, com m’he adormit un dia i de sobte m’he despertat en un institut ple de gent, a la porta d’una classe on 29 cares em miraven ansioses per saber què era allò d’estudiar llatí! Però d'això ja fa tres anys: hauré de fer memòria! 

Ah, sí, recordo que jo, fidel al meu estil, els vaig saludar: Avete cari discipuli! Ego sum vostra magistra linguae latinae! Però les seves cares de sorpresa em van indicar que no sabien de què els parlava. I des de llavors em vaig proposar ensenyar-los tot el que em semblés important d’allà on jo venia: la llengua (i com rondinàveu amb les declinacions i els verbs), els orígens meravellosos de la nostra gran Urbs, els nostres mite (sí, bé, una mica agafats en préstec dels grecs), la nostra manera de viure, com érem de nets i com xalàvem al circ. 

Per sort, a alguns de vosaltres també us podia parlar de la meva estimada Grècia, d’Atenes i la seva acròpolis, de Delfos i el seu oracle, de les illes on els déus seduïen i abandonaven princeses… i de la llengua grega, amb aquestes meravelloses lletres amb les quals us barallàveu al principi… 

Però això va ser més tard, quan ja vau arribar a batxillerat i algunes d’aquelles 29 cares van desaparèixer. Però les 21 que van quedar ho han fet fins al final. I quins noms que teniu, ben estranys a l'orella d'un romà: Neus, Eva, JuanJe, Lorena, Judit, Núria, Jaume, Sandra, Ana Mª, Greta, Cristina, Raquel, Isabel, Fran. Sort que n’hi ha d’altres més propers i fàcils de recordar: Marco, Lucila, Arianna, Adriana, Àlex, Paula i Laura.

A tots us he de dir que ha estat un plaer compartir tres anys de vivències amb vosaltres… que crec que hem après molt més que llatí i grec i que espero que de tot el que us emporteu guardeu sempre el record… perquè allò que vivint ens forma com a persones i al llarg d’aquests tres anys hem après i també viscut moltes coses plegats. 

Estimeu com Ovidi us ha ensenyat a fer-ho, viatgeu amb els ulls ben oberts com Odisseu, reflexioneu per no caure en la desmesura com Faetont, Aracne o altres éssers que van canviar de forma, sigueu més prudents i savis que Èdip, pius i responsables com Eneas, i no us deixeu mai dur per la ràbia com Medea.

Que la saviesa dels nostres clàssics us acompanyi sempre i us ajudi en el vostre camí!

Τὸ πλοῖον καὶ ὁ ῥαψῳδός ἀεί ἐσται ἐν τῷ Βιζαντίῳ.