Hodie est

dissabte, 26 de juny del 2010

Segon comiat o comiat a Segon!

Una altra promoció que ha acabat, que se’n va. De nou, una barreja d’alegria amb pinzellades de tristesa.

Han estat dos cursos amb vosaltres, compartint un munt d’hores i de vivències.
A primer una classe peculiar, i a segon, veient com maduràveu, com us fèieu grans, patint cadascun de vosaltres les seves batalles personals.

Amb tots vosaltres he viscut moments “especials”, que no tenien massa a veure amb la dificultat del grec o l’interessant literatura llatina, perquè quan veníeu a classe heu portat sempre raó (cervell disposat al 100% a aprendre els secrets de les llengües mortes) i cor (que sovint s’ha imposat al cervell i ens ha dispersat l’atenció cap a altres qüestions més importants). Alguns heu viscuts al llarg d’aquest darrer any moments delicats, dolorosos, però també feliços i divertits.

I crec que en tot moment la nostra petita aula ens ha acollit amb amor, amb respecte i amb delicadesa. Em sembla que tots hem pogut ser com som, sense màscares ni restriccions, i com som ens hem estimat.
Jo us he fet costat però vosaltres també heu estat quan calia, cada dia a classe, en les excursions, en el viatge a Grècia, en els dinars al grec, en l’Èdip a Sant Jordi, i sobretot en el projecte, engegat enguany, per a i amb vosaltres, del blog de clàssiques L’ombra d’un somni.
Les classes, les sortides, el viatge, el blog... tot ha estat possible perquè vosaltres (i els de primer) hi heu estat disposats.

I a més, m’atreviria a dir que fins i tot us sentiu orgullosos d’haver estudiat el que heu estudiat contra tot i contra tots, i que les clàssiques sempre tindran un raconet en el vostre cor. Jo amb això ja en tinc prou.
Per a mi ha estat un any molt bonic. Us trobaré a faltar a tots.

PLURIMAS GRATIAS VOBIS DO

BONA FORTUNA

ΣΑΣ ΕΨΧΑΡΙΣΤΏ ΠΟΛΎ                                      ΚΑΛΉ ΤΎΧΗ

I un video, com no?, de comiat.

7 comentaris:

Κρατος ha dit...

Moltes gracies Laura
espero que ens anem veien tots de tan en tan...

saluts...

NichStören ha dit...

laura!
m'ha agradat el video i el moment en que surto jo de cop i volta tota sola en una foto m'ha sorprés :)
espero que els nois tinguin molta sort a l'uni, que segur que els hi anirà molt be.
i a tu,Laura, dir-te que tot i que no he acabat el batxi les clàsses amb tu ha sigut les que més coses m'han ensenyat i on mes degust he estat :) i m'agradaria que encara que ja no faci clàsses amb tu, segueixis comptant amb mi per fer alguna renovació.

(K)!

Macarena ha dit...

Laura gràcies per aquests dos anys amb tu i amb tots vosaltres, ha sigut molt bonic i será molt més bonic recordar-ho. Molts petons i ens veiem en la graduació.

‘ΥππαΘία ha dit...

Arribats a aquest punt tot el que pugués dir seria repetir-me, però ho torno a dir:
Gràcies, Laura, per fer-nos de segona mare i guiar-nos en aquesta difícil etapa que ja tanquem. Això, però, no impedirà que continuem veient-nos, com bé diu en Jaume.

Ah! I l'entrada sencera és preciosa.

Ens veiem demà a la graduació :)



PS: Dafne em perseguirà fins al final!! (va per l'estatua de Bernini)

Cristina.Me ha dit...

Molt bona entrada !!! i el video m' agradat moltissim , gracies Laura per aquet detall :)

"ego sum formosissima" XD és una frase que mai oblidaré gracies a l'obra que vem fer.

ens veiem a la graduació!

Μνημοσύνη ha dit...

Avete humanisticus. Dos anys, però mil·lers de vivències, no obstant el millor de tot a sigut viure-les amb vosaltres. Gràcies per tot. Us estimaré sempre i no us olvidaré mai.
Petons
Anna

hans castorp ha dit...

Una vela en el corazón que se gasta... pero cuya luz jamás se apagará.

Formamos parte de la historia no recordada por nadie más que por nosotros y es un placer haber sido uno más.

Ahora toca fusionarnos con lo no conocido y probar suerte... La vida continúa, quizás no nos veamos más, pero nos quedarán los recuerdos y siempre estaremos bajo el mismo cielo y las mismas estrellas, estemos donde estemos, el mismo sol iluminará nuestro cielo y solo tendremos que levantar nuestra vista para darnos cuenta de que existieron momentos felices en los que el cielo era aquella sonrisa al comer chuches, las complicadas traducciones, las excursiones, las sonrisas, alegrias, tristezas, lágrimas, comentarios, charlas, chistes malos, momentos que siempre estaran en el corazón de uno que no olvida jamás a pesar de todo el sufrimiento que pueda producir no poder volver al pasado.
Hay que hacer camino al andar, un camino que es nuestra vida y que es mucho más importante que cualquier otra cosa y que seguro que está plagado de nuevas amistades, de amor, de soledad y momentos agradables, de sentimientos encontrados... pero así es la vida! Sonriamos y aceptemos lo que viene.

Os quiere un montón,

Àlex