Hodie est

dimarts, 1 de juny del 2010

Un dia entre gladiadors a Tarraco Viva

Bona ditardanit a tothom.

Em presentaré, ja que jo sóc l'únic que no ha escrit encara en aquest meravellós blog. Em dic Didier, sóc l'alumne "preferit" de la Laura, tinc 17 anys i estic boig por la mitologia grega.

Bé, em disposo a començar la crònica del maravellós i espaterrant viatge a Tarraco:

Tot va començar un meravellós divendres a les 9 del matí quan va arribar Laura i va fer la seva primera clara posició sobre alumnes preferits; se'n va anar a saludar els de 1er i ja després va venir a saludar els de 2n. vam pujar al cotxe fantàstic en versió bus i vam veure que per dins era encara menys espaiós del que semblava per fora. Un cop a dins vam aprofitar els seients i ens vam seure el més dispersos possible, però els de darrere tenien una cosa que els de davant no: la cançó de Bob Esponja de fons. Així, entre capcinades i xerrades vam arribar a la sempre fascinant Tarraco.
Un cop a Tarraco, vam treure els esmorzars per menjar alguna coseta però no ens va donar temps ja que havíem d'entrar a veure l'esperat combat de gladiadors.

(com podem observar, veiem uns xicots molt forçuts i fets que ens tornen a totes boges, sobretot la postura varonil del primer (L)). La gent esperava sang, molta sang i caps volant per totes bandes, i sobretot després que el nostre amic italià Pepus digués que no eren actors, sinó esportistes d'elit que no portaven l'actuació preparada.
Us resumiré els 3 combats: boooooring, encara que l'últim va ser més xulo però cal dir que va ser més emocionant veure'm a mi amb túnica de romà blanca (preciosa, per cert) que les lluites.

(Pensament de Didi: doncs, ja podien ser actors, segur que hauria tingut més acció; si fins i tot la Laura tirant guixos té més perill XD).

Després d'això va arribar la millor part per a alguns i la pitjor per a altres: sí, podiem tocar els nostreis idols, fins i tot podíem ratllar formatge en el seu increïble abdomen i tocar les seves armes (les espases, que hi ha molt mal pensat)
(Aquí podem observar com de contentes estàn les noies i com d'avorrits els nois). Acte seguit vam anar a veure pedra sobre pedra, va ser un espectable impresionant on van haver-hi dofins, balenes i...no, només hi havia pedres.
Vam marxar a veure un museu, però com ens van tirar pols a sobre en forma de pluja vam decidir que el millor era no fer res, i això vam fer, res.
Vam pujar al bus i pensàvem que anàvem cap a casa...jajajá!

Vam pujar a Kharl, el bus fantàstic, i vam tenir un problemeeeeta petitó; portavem excés de pes a la part trassera esquerra i vam punxar roda.

(Una punxadeta, res que no puguin solucionar 3 homes intentant arreglar una roda... ¿o si?). Vam demanar un bus que ens vingués a buscar i mentrestant vam estar explicant acudits amb menys gràcia que una classe de grec. Dues hores més tard va arribar el bus i jo temia que l'excés de pes tornés a fer el mateix. Per això vam seure un altre cop apilonats al darrera del bus :D.
Vam arrivar a Mollet i vam plorar d'emoció.

Fi

6 comentaris:

Κρατος ha dit...

jo no vaig plorar, nomes em feia mal el cap, ja despres no em feia mal, bueno es igual (que comentario mas aburrido).
ens veiem gent
fins haviat

Λεο

Laura ha dit...

Bé, Didi, ja diu Kavafis que l'important és el viatge, que Ítaca és l'excusa per fer-lo, i que les vivències, com Ulisses, cal assaborir-les pel camí.
Però és una metàfora, i es refereix al viatge vital, no a una simple excursió a Tarraco.
Em dóna la impressió que no vas entendre què anàvem a veure, ni vas saber apreciar-lo, així com tampoc les restes arqueològiques que vam visitar.
Ja sé que no és Grècia, però és el jaciment romà més important que tenim, i veure gladiadors -ni que fos una versió light- en un amfiteatre autèntic és cosa que pocs han fet.
Encara que potser preferies els dofins...

Ho tindré en compte una altra vegada.

Weeadidi de Mairena ha dit...

jajaja laura,mas fet un megacanvi del meu text original.

Ja,després de Grecia,mai més podré veure amb els mateixos ulls els jaciments d'Espanya.

No em queixo dels gladiadors,simplement em queixo de que podrian haberlo fet millor que mirar-se entre ells y donar voltes.

I per ultim,no m'agraden els dofins xDD prefereixo anar a veure Tarraco que anar al acuarium xDD

hans castorp ha dit...

El viatge que no hagi deixat empenta en el cor, mai va ser un viatge, al cap i a la fi, cada sortida es una entrada a un lloc diferent, nou.

Menjar bé, dormir bé, ir a on sigui, permanèixer on interessi, mai queixarse i sobretot fugir dels principals monuments de la ciutat com si de la pesta es tractés... això és viatjar. El viatge és la vida, no un simple monument o una pedra. No podem apreciar gaire en unes pedres, ni ens han d'importar gaire... són importants pero nosaltres ho som deu mil vegades més... Y cadascú sap el que sent, si viatja o no viatja, si acompaña o no acompaña, si sent o no sent... L'apreciació no és més que els sentiments d'una persona, per aquest motiu ningú té dret de recriminar a ningú que no s'hagi fixat en alguna cosa o no hagi sapigut una altra... perqué els sentiments, els records van molt més enllà...

Que passeu un bon dia, bona nit o el que sigui...

Macarena ha dit...

jajaja no puc parar de riure xD molt bona publicació didi jaja

Cristina.Me ha dit...

Serà una escursió que mai olblidarem gracies a la roda destrosada XD