Diluvi universal o gran bassal?

Avete!

Sóc Sergi(o Bulet) i bàsicament aprofitaré el treball que hem de realitzar per a l’assignatura de llatí i parlaré de Deucalio i Pirra. Els compararé amb altres textos que presentin un instant de solitud similar al que visqueren aquestes dues persones segons expliquen les Metamorfosis d’Ovidi. 

Per poder comparar-les, hauríem de saber la història de Deucalió i Pirra, una parella de la segona edat, que va sobreviure al diluvi universal enviat pel totpoderós Júpiter (Zeus) amb l’objectiu d’erradicar la malícia al món. La parelleta en qüestió va assabentar-se que l’enrabiat Zeus tenia pensat un diluvi per matar tot ésser viu i començà a construir una mena de barca on sobreviure-hi. Arribat el diluvi Deucalió va prendre la seva esposa Pirra i alguns queviures i marxà amb el seu artilugi encomanant-se a la sort dels déus.

Zeus, en veure el món ple d’aigua de gom a gom, amb únicament un home i una dona amb vida, va posar fi al diluvi i tornà a marcar els litorals de la terra limitant d’aquesta manera els mars.

Pirra i Deucalió besaren la terra en trepitjar-la i a l’anar a demanar ajut a Temis per saber com repoblar la terra, aquesta els contestà:

–“Allunyeu-vos del temple, cobriu-vos el cap, deslligueu-vos els cenyidors i llanceu darrere l’esquena els ossos de la vostra gran mare.”

Al final d’un llarg procés de dubtes perquè no entenien l’oracle, esbrinaren que Temis volia dir que havien de llençar roques (ossos de la seva mare, la terra) enrere. Després de dubtar uns instants, arribaren a la conclusió que solament podia ser allò i que havien d’intentar-ho.

Al llençar les pedres, la roca va esdevenir fang i el fang prenia poc a poc forma d’ésser humà.

En aquell moment en el qual Pirra i Deucalió es van veure immersos, penso que un sentiment d’angoixa els devia envair, ja que pot ser una situació força difícil ser sol amb la teva parella al món. 

Aquesta situació m’ha fet pensar en el Mecanoscrit del Segon Origen de Manuel de Pedrolo. Penso, però, que és més dura la situació en la qual es trobà l’Alba (personatge femení del llibre) al final en assabentar-se de la mort del seva parella i donant per sabut que, per continuar amb la raça humana, ha de procrear amb el fill que ella mateixa porta al ventre.

D’altra banda, també al llibre sagrat dels cristians trobem un episodi de semblança notable amb el mite grec; parlem del Diluvi universal que Jahvé, que pretenia eliminar la maldat del món, va decidir enviar a la terra per provocar una inundació mundial que matés tot ésser viu, excepte Noé, un home que va agradar a Jahvé. Jahvé va ordenar a Noé construir una barca on ficar tota la seva família i parelles d’exemplars purs de algunes espècies per tal de continuar amb el llinatge animal. Mentre aquest la construïa va rebre nombroses burles de la resta d’homes, ja que creien que un arca al mig del desert no podia ser molt productiva.

Anys després, quan la construcció va ser finalitzada, Noè, la seva esposa, els seus tres fills amb les seves respectives dones i set parelles d’animals de raça pura, amb tones de menjar per mantenir-los vius, van ser introduïts a l’arca. En aquell moment va començar a ploure i no pararia fins passats quaranta dies. Llavors fou quan l’arca va assentar-se al mont Ararat, d’on, passat un temps, els passatgers de l’arca van sortir cautelosament a l’exterior i es van adonar, com suposaven, que eren els únics éssers amb vida.

Aquests exemples no són els únics diluvis presents a les diferents cultures sinó que hi ha una abundant presència d’aquests.

A la literatura mesopotàmica es recull un mite molt similar al mite cristià del diluvi universal. El mite mesopotàmic (que és pràticament igual que el seu homòleg babiloni malgrat que amb diferents noms) relata que Utanapisthim va ser avisat per Ea (deesa de Mesopotàmia) que Enlil, déu del cel, provocaria un diluvi que acabaria amb els humans ja que el tenien tip de tant soroll. Utanapisthim va construir una barca per afrontar el diluvi i va salvar la seva família.

D’aquest episodi de la història han nascut algunes expresions:

• 
  
  “Quaranta dies i quaranta nits” que és el que suposadament va durar el diluvi sobre la terra i s’utilitza actualment per descriure accions de llarga durada.
• 
  
  “Nulla tempestas magna perdurat”: Diu que cap gran tempesta té gran durada (dita que no es pot aplicar a l’actual crisi...).

Per finalitzar, voldria fer una reflexió sobre si existí realment el diluvi o si simplement va ser una forta tempesta que provocà inundacions i alguna pèrdua, i aquest fet va donar lloc al mite.

Un altre moment per poder situar un possible diluvi universal o una inundació sense precedents és l‘edat de gel, ja que el desglaç va haver de provocar la inundació de gran part del món.

Així doncs, mite o realitat?

És la ment de l’home prou poderosa com per crear inundacions que mai no ha conegut?

Què en penseu vosaltres? Creieu en la possibilitat reial del diluvi universal?

Salvete!