Cassiopea

Χαῖρετε!

Avui, després de donar-li voltes i voltes al tema, us parlaré del personatge mitològic de Cassiopea (Κασσιόπεια o Kασσιόπη). Des de sempre ha sigut un personatge especial per a mi, ja que la meva mare, amant secreta de la cultura clàssica, va estar a punt de posar-me aquest nom en néixer.

Cassiopea va ser l'esposa de Cefeu, rei d'Etiòpia (es diu que l'Etiòpia mitològica és diferent de l'actual i que era localitzada a la costa mediterrània). De la unió d'aquests, sortí Andròmeda. Cassiopea presumia que la seva bellesa i la de la seva filla eren molt superiors a la de les nimfes marines, les nereides. Posidó, en assabentar-se'n, s'enfadà i volgué castigar Cassiopea enviant un monstre marí a les costes d'Etiòpia.

Els reis consultaren l'oracle més proper i aquest els va dir que era necessari sacrificar la seva filla Andròmeda per calmar Posidó i el monstre marí. D'aquesta manera Andròmeda va ser encadenada a una roca perquè el monstre marí la devorés. Però Perseu, que passava per allà moments després d'haver aconseguit el cap de Medusa, se n'enamorà en veure-la, matà el monstre i l'alliberà.

Després es casaren, però Posidó, que no va voler que la mare de la noia es quedés sense càstig, lligà del revés Cassiopea al seu tron (de manera que el cap quedés cap avall), la va transformar en constel·lació i la va fer girar al voltant de l'estel polar per tota l'eternitat.

Actualment Cassiopea és una constel·lació situada a l'hemisferi nord i és visible en els països nòrdics durant totes les nits de l'any. Té una forma peculiar: cinc estels formen una W (que en teoria representa a la reina en el seu tron cap avall, tot i que jo no he acabat de veure-la mai).

Per tot això sempre m'he preguntat com hauria sigut anomenar-me d'aquesta manera tan especial. Potser no hauria sigut estudiant de clàssiques. O sí. Qui sap…?

Amb això m'acomiado de la meva primera entrada al blog.

Ah! I recorda no actuar mai com Cassiopea: εὐγενείαν ἄσκει!

Paula López

1r BTX B

L’origen dels animals

Avete!

Avui us vinc a parlar sobre l'origen del nom dels animals en la llengua llatina, ja que els noms científics d’aquests estan en llatí.

La paraula animal ve del llatí animal,-alis,  ésser dotat de respiració o del buf vital (anima). Cal afegir que la paraula animal, animalis és l’única paraula llatina de gènere neutre que designa éssers vius, ja que el neutre és el gènere per a les coses inanimades.

Deixant això de banda, vull parlar-vos de diferents animals i els significats dels seus noms.

Començo pel gat, perquè és un dels meus animals preferits. El nom ve del llatí tardà cattus, que designava el gat silvestre. Va abastar el felí domèstic a partir de l'any 600; abans era desconegut. El seu origen és incert, però sí es coneixen moltes paraules que provenen d'aquesta veu: gata, gatera, gatejar i fins i tot gallet, el percussor de les armes de foc.

Ànec: el castellà va prendre el mot àrab hispànic patt, que venia de l'àrab clàssic batt, que alhora el va adoptar del persa bat. És veu comuna a diversos idiomes, com el portuguès (ànec), l'àrab (batt), el búlgar i l'eslovè (patka) i l'albanès (pate). 

El gos, d'origen incert, ja que no apareix en un altre idioma cap paraula semblant a aquesta. A l'edat mitjana, gos era un terme pejoratiu i popular, que s'enfrontava a ca, la paraula tradicional original del llatí. Les paraules derivades són nombroses: gossa, gossera. 

El cavall ha trotat un llarg camí en el món de la lexicografia. Va partir del búlgar com kobyla, va passar al grec i va arribar al llatí com caballus. D'allí va prendre l'espanyol. L'origen de poltre, en canvi, és incert. Hi ha paraules similars en altres llengües romàniques, que poden venir del llatí pulliter: polédro (italià), poleró (portuguès), poutre (francès) i poldre (català).

El punt de partida de la vaca és senzill i directe: ve del llatí vacca. Ha donat origen a moltes veus: vacuna, vaquer, vaqueta i vaqueta, entre d'altres.

El peix ve del llatí piscis (igual que el signe del zodíac) i dóna origen a veus com peixera, piscina i pescar.

El cangur: quan els conqueridors anglesos van arribar a Austràlia, van quedar sorpresos en veure uns estranys animals que donaven salts increïbles. Immediatament van cridar a un nadiu, els quals eren extremadament pacífics i els conqueridors van intentar preguntar mitjançant senyals què era l'animal. En notar que l'indi sempre deia "kan ghu ru" van adoptar el vocable anglès "kangaroo" (cangur). Els lingüistes van determinar temps després que el significat del que els indígenes volien dir era "no l'entenc".

Fins aquí la meva entrada. Espero que us hagi agradat i hàgiu après coses noves.

Valete!
Paula Martínez 
1r BTX B

Percy Jackson i el mar dels monstres

Avete!

És el meu torn de fer l’entrada, així que, després de veure les anteriors entrades al blog sobre la pel·lícula de Percy Jackson i el lladre del llamp, he pensat que seria bona idea fer l’entrada sobre la segona pel·lícula de la saga Percy Jackson i el mar dels monstres.

Primer de tot, us recomano llegir les altres entrades sobre Percy Jackson, que m’han semblat força interessants, i així fer memòria qui hagi vist la pel·lícula fa molt de temps, o entendre de què parlem qui no l’hagi vist.

Però, per als qui no tinguin ganes de llegir les altres entrades i no hagin vist les pel·lícules ni llegit els llibres, faré un breu resum: Percy Jackson és la versió cinematogràfica dels llibres que s’anomenen igual. Tracta sobre Percy Jackson (un aplaudiment), un adolescent que descobreix que és un semidéu fill de Posidó, que està en perill en el món dels humans, així com el seu millor amic, que és un sàtir. Aquest el du al Campament Mestís on conviu amb altres semidéus i viu aventures amb el seu amic i una descendent d’Atenea, anomenada Anabeth.

Us adjunto el tràiler, ja que hi apareixen la majoria dels personatges dels quals parlaré:

Bé, ara sí, parlaré dels personatges mitològics que apareixen a la pel·lícula:

El primer personatge del qual parlaré us deu sonar de l’Odissea: fa ben poc hem parlat d’aquest personatge, el Ciclop, Polyphemus. En Percy Jackson aquest personatge apareix d’una manera molt similar a l’Odissea, sobretot per la manera que Percy i es seus companys han de fugir d’ell, i com el derroten.

Ara toca Caribdis, (l’imatge no s’entén gaire però és la boca de Caribdis). Aquest monstre marí també apareix a l’Odissea, acompanyat d’Escil·la; a la pel·lícula el monstre està al centre del triangle de les Bermudes i s’empassa el vaixell amb Percy i els seus companys a dins. Ben bé com li hauria passat a Odisseu, si no passa per la banda d'Escil·la.

També tenim el toro de Còlquida, un personatge del qual vam parlar l’altre dia a grec, quan corregíem els exercicis sobre el laberint de Minos. A la pel·lícula apareix al començament: entra dintre del campament Mestís, però aquí és un toro metàl·lic de gran mida i, com no, Percy s’enfronta a ell. 
D'altra banda, la Còlquida és una illa en la qual la mitologia diu que va néixer Pasifae, la mare del Minotaure, Circe (sí, sí, la de l'Odissea), i Eetes, el pare de Medea.

La Mantícora, que també apareix, és un monstre de gran mida amb cos de lleó però cua d’escorpí. A la mitologia grega es diu que la Mantícora a més de cua d’escorpí i cos de lleó té cap humà, però a la pel·lícula té només les dues característiques que he dit al principi.

Un altre personatge, aquest bo, és en Tyson, el mig-germà de Percy. És fill de Posidó, nascut de la unió del déu i una nimfa. Encara que és un ciclop, sense comptar l’ull, la resta de seu cos és humà i, a més, encara que el seu físic el pot fer semblar dolent, és un noi molt dolç.

En algun moment de l'aventura, també apareix un hecatonquir, un personatge mitològic de cent braços. A Percy Jackson surt un cambrer que ho és, però en lloc de tenir cent braços en té vuit però els fa servir a una velocitat increïble. 

I fins aquí arriben els personatges mitològics que surten a la segona pel·lícula. 

D'altra banda, veient que a la resta d’entrades no parlen dels protagonistes mitològics, he pensat que podria explicar de manera general què són.

Grover és el millor amic i protector d’en Percy. És un sàtir, i està representat com a la mitologia: té banyes, de cintura cap a dat humà però de cintura cap a baix cabra. A més té l’apetit sexual que tenen els sàtirs de la mitologia. 

Quiró és el director del Campament Mestís: és un Centaure, que vol dir que de cintura cap a dalt és humà però de cintura cap a baix és cavall com es pot apreciar a la imatge. A les pel·lícules intenta protegir sempre a Percy.

Per últim però no menys important, he trobat interessant parlar una mica de les flors de Loto, que són de la primera pel·lícula, però com que aquesta setmana hem parlat d'elles les explicaré de forma general.

La flor de Loto, també anomenada blat de Zeus, és una flor considerada una droga, ja que causa una pèrdua de memòria.

A la pel·lícula, Percy, Anabeth i Grover van a un casino que es diu Hotel Casino Loto. Allà els van donant flors de loto, fins que en Percy s’adona que hi ha gent que va vestida de manera antiga i és aleshores quan, després de dies de descontrol amb les flors, s’adona del que està passant.

Us enllaço un vídeo de l’escena del Casino, on surt com els ofereixen la flor de loto i quins efectes té.

I fins aquí la meva entrada. Espero que us hagi agradat.

Valete!

Míriam Llonch Díaz

1r BTX B

Els aurigues i el circ Romà

Avete!

Aprofitant que hem tractat el tema dels edificis de lleure dels romans a classe, he decidit dedicar la meva entrada al blog al circ i als aurigues que hi participaven en aquests espectacles.

El circ era l’espectacle preferit dels romans i on es feien més apostes. Aquest edifici tenia una forma allargada amb una spina al mig, al voltant de la qual els participants havien de donar voltes. 

El més important va ser el Circus Maximus, «el circ més gran», construït durant el regnat de Tarquini el Vell. Aquest, estava situat a Roma entre les muntanyes Aventí i Palatí. Es calcula que en la seva cavea podia arribar a haver-hi fins a 300.000 espectadors i la seva estructura va ser el model a seguir per a tots els circs de les ciutats properes a Roma. Actualment, podem trobar entre les runes la planta de l’antic edifici i s’utilitza com a parc públic de la capital italiana.

Per altra banda, pel que fa als aurigues, ells eren els qui feien possible aquests espectacles. Ells eren els encarregats de conduir els carros amb les regnes al voltant de la cintura amb un punyal a prop perquè, en cas de patir un accident, podrien tallar les cordes, a més, portaven el flagellum per fer que els cavalls anessin més ràpids. Cada un dels aurigues portava un color que corresponia a la seva facció o equip.

Una de les poques escultures trobades d’aquests personatges és l’Auriga de Delfos, que pertany a l’Antiga Grècia. L’escultura de bronze està feta amb la tècnica de la cera perduda i respon a un cànon distorsionat de vuit caps que es pot justificar, ja que s’havia de veure per sobre del carro. Aquesta escultura es va trobar a Delfos, al santuari d’Apol·lo, i es calcula que va ser creada entre el 478 i el 474 aC. Actualment es pot trobar al Museu Arqueològic de Delfos.

Valete!

Sílvia Garcia
1r Batx B

Vade Retro - Blon

Avete!

Avui us presento Blon i la seva cançó Vade Retro. Aquesta cançó té molts llatinismes els quals traduirem uns quants i escriurem el seu significat. Primer us deixaré el vídeo i la lletra de la cançó perquè la pugueu escoltar i seguir.

Lletra  Vade retro

Cave Canem, Mens Sana in Corpore Sano, Amor Omnia Vincit y más el de mis hermanos. Batallando 24/7, Nec spe Nec metu, Homo Homini Lupus Est, Si Vis Pacem Para Bellum. A grosso modo, me otorgan Honoris causa, In Dubio, pro vita; In extremis, una pausa que realza a esta rara avis,  aviso, no alcanzas,  “Nihil novum sub sole”, dijo un día un astronauta. Le sigo pidiendo que demuestre Res, non verba,  pero me doy cuenta que Omnes vulnerant, ultima necat. Exprimo los segundos porque Mors certa, hora incerta,  Excusatio non petita, accusatio manifesta. Un Modus operandi, Mutatis mutandis, Primum vivere, deinde philosophari. Indocti discant, et ament meminisse periti, Magnus opus en mi zona, siempre en forma de graffiti. Sic transit gloria mundo, las letras el doble valen, Docendo discimus, Verba volant, scripta manent. Este trabajo neonato te sorprende Nolens volens, O tempora! O mores! Flotando en nubes de polen. Clavum clavo expellere, Cui bono? Cui prodest? Odi et amo, Aprende, el Semem retentum, venenum est, Gaudeamus igitur, iuvenes dum sumus. Pelea, Finis coronat opus, hago el amor en mi Locus amoenus. La Venus de Milo me dijo: “Nosce te ipsum, Memento mori” Dejo párrafos en ictus, Pacta sunt servanda, incluyendo lo explícito. No te dejes engañar, Omne ignotum pro magnifico. Crux Sancta Sit Mihi Lux, Non Draco Sit Mihi Dux.

Vade Retro Satana Numquam Suade Mihi Vana. ¿Sigues sin entender porque coño hago esto? Porque Quid quid latine dictum sit, altum videtur. Un comando me respalda, Sine die, Sempre fidelis, Tempus fugit, no lo desperdicies sentado en tu kelly. Un mensaje Urbi et orbi, sentid más, Sursum corda. Lux et veritas, Philosophum non facit barba. Recuerda: Pulvis es et in pulverum reverteris, desconfía del resto, Operibus credite, et non verbis. Do ut des, Divide et imperas, Possunt quia posse videntur, la fe prospera. Risus abundat in ore stultorum, líneas retenidas In secula seculorum de todas maneras. Malo mori quam foedar, Vis a vis, Ratio legis, tengo 7 notas musicales In loco parentis. Destrozo los cánones y el superhabit, Et conocetis veritatem, et veritas liberabit. Nuestro Modus vivendi sin aparentar al fin,  hay que vivir con lo puesto, Sint ut sunt aut non sint. Solitudinem fecerunt, pacem appelunt, gratis, tiranos Uti possidetis, ita possideatis. Ecce homo, el que os va a poner en pie,  atente a las consecuencias, Dura lex sed lex. Magis esse quam videri oportet, la preocupación al margen, Errare humanum est, ¿lo ves? Non scholae sed vitae discimus, pretexto, respeto, Ut ameris, amabilis esto. In taberna quando sumus, non curamos quid sit humus, Non omnis moriar, mi música queda pa' los restos. Crux Sancta Sit Mihi Lux, Non Draco Sit Mihi Dux. Vade Retro Satana Numquam Suade Mihi Vana

Ara us traduiré alguns dels llatinismes que hi apareixen.

- Mens sana in Corpore Sano: Un esperit sa en un cos sa.
- Amor omnia vincit: L'amor tot ho venç.
- Nec spe Nec metu: Ni esperança, ni por.
- Homo homini lupus: L'home és un llop per a l'home.
- Si vis pacem, para bellum: Si vols la pau, prepara la guerra.
- Nihil novum sub sole: Res nou sota el sol.
- Omnes vulnerant, ultima necat: Totes fan ferida, la última mata.
- Mors certa, hora incerta: La mort és segura, l'hora incerta.
- Primum vivere, deinde philosophari: Primer viure, després filosofar.
- Verba volant, scripta manent: Les paraules volen, els escrits romanen.
- O tempora! O mores!: Oh temps, oh costums!
- Nosce te ipsum: Coneix-te a tu mateix.
- Vade retro, Satana: Aparta't, Satanàs.
- Quid quid latine dictum sit altum videtur: Qualsevol cosa que es digui en llatí és bonica.
- In secula seculorum: Pels segles dels segles.
- Dura lex, sed lex: La llei és dura, però és llei.

Espero que us agradi i us ajudi a memoritzar-los.
Juan Blanco
1r BTX B

El secret dels gladiadors romans: la seva dieta

Avete,

Aprofitant que hem parlat dels espectacles que es feien a l'amfiteatre, us vull parlar sobre una dada molt interessant sobre els gladiadors. Tots ens imaginem els gladiadors com els homes més forts i musculats de l'antiga Roma, però sembla ser que no era exactament així. Ara us explicaré per què.

Els gladiadors menjaven més vegetals i escassa proteïna animal a diferència de la resta de la població. La dieta vegetariana, en contraposició al que es podria creure, feia que els gladiadors estiguessin "grassos". Seguir aquesta dieta era una tàctica per a la seva supervivència a la sorra. Aquest tipus d'alimentació creava un "matalàs" de greix que protegia de les ferides de produïdes pels talls era un escut per nervis i vasos sanguinis en les baralla.

A més, això donava més espectacle: les ferides a la primera capa de greix més superficial donaven un aspecte més "espectacular" al gladiador, però no feien tant de mal.

També, a través de diferents estudis s'ha pogut comprovar el consum d'una beguda feta a base de cendres de diverses plantes que els donaria una aportació extra de minerals. Aquesta beguda potser contribuiria al restabliment més ràpid dels homes, en particular a accelerar el procés de cicatrització de les nombroses ferides després de cada combat. Això s'ha descobert després d'analitzar restes de les tombes de 22 gladiadors de fa 1.800 anys a la ciutat romana d'Efes, que avui forma part de Turquia.

Així doncs, els gladiadors van ser probablement homes forts, però més valents que ben alimentats, ja que el seu menjar no era tan espectacular com les seves lluites sobre la sorra, i hi abundaven els productes de gra més que la carn, més present a la taula de la classe social alta.

Espero que us hagi semblat interessant.

Valete!

Paula Fernández

1r BTX B

Orió, el gegant desafortunat

Χαῖρετε!
Després de donar-li voltes i voltes a la qüestió, ja he trobat tema per fer la meva entrada al blog. I com no, es tracta d’un mite grec sobre l’amor pur i tràgic... perquè així fou la història d’Orió i la deessa Àrtemis.
Per als qui no ho sàpiguen, Àrtemis (Ἄρτεμις), Diana per als nostres estimats romans, era filla de Zeus i Leto i bessona del déu Apol·lo. Ella era l’encarregada de la caça i dels animals i, a més a més, protectora de la castedat i la virginitat femenina.

Per altra banda, Orió (Ὠρίων) era un gegant nascut a Beòcia, fill de Posidó i Euríale, qui, abans de conèixer la dolça però resistent Àrtemis, va ser amant d’Eos, l'Aurora, i, quan l’amor se’ls esgotà, fou portat pel destí fins a la nostra deessa.

 

A partir d’aquí, les versions varien –i molt!– però no puc evitar explicar-vos la que jo considero més romàntica i digna de ser llegida:

Diuen que un bon dia, Àrtemis es trobava en una de les seves expedicions al bosc, l’únic lloc en tot el món terrenal on s’hi trobava a gust. I allà el va veure: Orió, acompanyat pel seu gos Siri, anava vestit amb roba de caçador i, si bé no per la seva aparença, devia ser tot allò que ell transmetia que feu que Dèlia (epítet d'Àrtemis pel seu lloc de naixença), que s’havia passat la vida rebutjant nombrosos déus i mortals, se’n va enamorar perdudament.

El seu desig pel gegant va resultar ser tan intens que, quan va arribar al seu campament, no va gosar dir res al seu seguici de nimfes –les quals havien de renunciar al matrimoni i als plaers de l’amor carnal–. Tot i així, sembla ser que els secrets no duren gaire a l’Olimp i Apol·lo va sentir prop del sol un rumor distorsionat: Orió i la seva germana s’havien promès amor etern i fidelitat! Escandalós!

Febus, amb la freqüent ira dels déus, va decidir que la seva bessona no es casaria amb un simple mortal i molt menys amb un gegant que s’havia atrevit a abandonar Eos. Sabia que no podia atacar Orió directament perquè Àrtemis mai li perdonaria, així que va ordir un pla terrible: va enviar un escorpí titànic a picar l’ésser que s’havia atrevit a robar el cor de la seva germana. Per sort, Àrtemis vigilava silenciosament el seu enamorat i quan va veure venir l’aràcnid, ella mateixa es va encarregar de portar Orió a un lloc segur: Delos –l'illa coneguda per l’absència d’escorpins–.

Apol·lo, veient que el seu pla no havia donat el resultat esperat, va baixar a la Terra, va fingir un encontre casual amb Orió i el desafià a capturar el peix més ràpid –gairebé tant com Hermes– que navegava pels rius hel·lènics. Mentre el gegant estava entretingut, va córrer a buscar Àrtemis per a proposar-li un joc: amb una de les seves fletxes, havia de tocar un blanc mòbil sota l’aigua.

La deessa de la lluna acceptà el repte i, fent gala d’una punteria excel·lent, va perforar l’esquena del seu estimat. Tota la sang ja s’havia escapat del cos d’Orió quan ella es va adonar del seu error.

Sobre la riba, desconsolada i sense poder deixar d’abraçar el cos del gegant, va plorar la seva mort nou dies i nou nits. Després, va agafar-lo i el va llençar contra el cel, convertint-lo en la constel·lació d’Orió. I perquè mai estigués sol va decidir fer el mateix amb la seva mascota, qui va passar a ser una estrella.

Diuen que, de tant en tant, Àrtemis deixa el seu arc i el seu carcaix bruts de sang al campament i s’endinsa al bosc. I allà, on els arbres deixen passar la claror de la lluna, ella contempla el seu estimat durant tota la nit, recordant la lamentable traïció del seu germà cada cop que la constel·lació d’Escorpió s’acosta a la del seu gegant desafortunat.

Marta Esteve Ortega
1r BATX B

August de Prima Porta, primer emperador

Avete!

Avui us parlaré del primer emperador de Roma, o més aviat, de una de les escultures més famoses que el van representar.

L'escultura d'August de Prima Porta representa César August, primer emperador de l'Imperi romà (27aC-14aC), que va ser potser l'emperador més conegut de l'Imperi i un dels emperadors que es preocupava pel populus. 

Hi ha moltes escultures d'ell, però, tot i això, aquesta és una de les més conegudes. August sempre utilitzava una imatge molt idealitzada d'ell mateix: com es por apreciar, no s'observa cap defecte físic. 

Se sap que se'n van esculpir algunes escultures estant ja en el declivi de la seva vida, però encara se'l seguia esculpint jove i fort.

Aquesta que us presento va ser construïda al segle I dC al costat de Prima Porta a Roma i actualment es troba als Museus Vaticans. La funció d'aquesta escultura és commemorativa.

És una escultura de marbre realitzada amb una tècnica de talla en el qual es talla la pedra per donar-li la forma desitjada.

Originalment era una escultura policromada, és a dir, que estava pintada, però amb el temps ha anat perdent el color i ha quedat del color del marbre.

És una figura exempta,és a dir, es pot veure des de qualsevol punt de vista. L'escultura presenta una figura masculina, dempeus, amb una corba praxitel·liaa, (es por observar al seu cos una lleu corba que s'anomena corba praxitel·liana, en honor a l'escultor grec Praxítel·les, el primer a plasmar-la). 

Als peus d'August hi ha Cupido i un dofí de contraposto, recurs utilitzat perquè la figura s'aguantés de peus. Amb una mà assenyala (el camí?), mentre a l'altra porta una vara.

És una figura proporcionada, ja que guarda proporció amb tota la resta del seu cos. Ara bé, pel que fa a la simetria, aquesta escultura no és simètrica tot i que amb la vara aconsegueix un cert equilibri. 

Pel que fa a l'estil, barreja l'escultura clàssica amb característiques de l'escultura hel·lenística com la roba.

D'altra banda, la llum està molt present a l'obra ja que es juga amb la llum fent un gran contrast entre la roba i el cabell. I pel que fa al temps, se situa en un temps atemporal ja que no presenta cap moment històric sinó que és un retrat del mateix César August en tota la seva esplendor.

Finalment, cal fixar-s'hi en la cuirassa on hi ha gravats alguns elements mitològics:

A dalt a l'esquerra hi ha representada l'Aurora guiant la quadriga del Sol. Simbolitza la sortida del Sol i el ressorgir del poble romà guiat per August. A dalt al mig de la cuirassa hi ha gravat Urà, el déu del Cel, representat amb un mantell que ocupa gairebé tota l'amplada de la cuirassa. A la dreta hi ha la representació de Fósfor, déu del foc. Una mica més abaix està la rosada al seu costat. A la zona de les costelles a la part esquerra es por observar Hispània, la gran meta dels romans. La imatge més baixa de la part esquerra simbolitza Apolo sobre Griu, un monstre mig lleó mig ocell. Al costat d'aquesta imatge es pot veure Gea amb la banya de l'abundància que simbolitza la fertilitat. A la part dreta de la cuirassa a la part inferior està representada Diana, la germana d'Apolo i deessa de la lluna, amb un cérvol. A la part de les costelles dreta i a la part oposada d'Hispania es representa la Gàl·lia.

Com a última imatge de la cuirassa i a la part central està representat Mart amb la lloba capitolina i al costat un soldat entregant-li l'estàndard.

La gravació d'alguns mites o símbols religiosos en les cuirasses del guerrers s'han utilitzat tant com per la protecció personal com per buscar la intimidació del rival.

Valete!

Helena Adán

1r BTX B

Plató, filòsof socràtic

Χαῖρετε!

Qui escriu aquestes línies és l'Álex(andros) Caparrós, diletant en totes les branques de l'episteme i defensor (ben bé l'únic, amb comptades excepcions!) de l'aplicació de la perspectiva filosòfica a la realitat quotidiana.

Consultant les referències d’aquest mateix blog, he arribat a una troballa sospitada -tot sigui dit-, però igualment reprovable: el paper de la filosofia és mínim. Només una entrada etiquetada amb aquest concepte!

Així doncs, he decidit enfrontar-me, des d’una perspectiva purament neòfita i de tall divulgatiu, a la figura d’un dels dos grans personatges de la filosofia grega socràtica (és a dir, desenvolupada a partir del s. V aC des del punt d’inflexió que significa Sòcrates): Plató (deixant de banda Aristòtil, el seu deixeble). Al possible lector, espero que trobi aquí una referència mínima, per quan en senti parlar més endavant.

Plató, filòsof socràtic

L'Escola d'Atenes

Plató va ensenyar les seves indagacions en un espai concret: l’Acadèmia (l’Ἀκαδημία, que deu el seu nom a l’heroi Academos fou fundada el 387 aC i tancada el 529 dC per ordre de Justinià). La voluntat educativa del filòsof va jugar un paper cabdal en els canvis de la filosofia grega de l’època. No calia pagar per entrar-hi i, juntament amb el Liceu aristotèlic o l’escola pitagòrica, fou un dels centres del saber grec.

Plató, nascut l’any 427 aC, en una família rica i en un ambient que conspirava contra la democràcia, va ser deixeble de Sòcrates (470-399 aC), el famós “tàvec d’Atenes”.

A nivell polític, de fet, avorrí la democràcia, de la qual digué que era una organització política agradable, anàrquica i policroma, que assigna igualtat de manera similar als que són iguals i als que no ho són (La República).

A nivell epistemològic (sobre el coneixement), Plató refusà el món de les aparences de la quotidianitat, i digué que només mitjançant la filosofia i les ciències podia arribar-se al món de la realitat. En aquest sentit, Plató va ser precursor de l'idealisme de la modernitat, puix que postulà que les idees pertanyien al món real (una idea perfecta de gos només és “imaginada”, per exemple) mentre que el món de les aparences seria el que trobem “empíricament” (aquest mateix gos vist pel carrer, seguint l’exemple).

Continuant el tractament general de la seva filosofia, esmento algunes de les seves valoracions, descontextualitzades: considerà que les dones eren inferiors i irracionals, però que havien d'estar educades com els homes; que l'homosexualitat masculina era antinatural; que la pederàstia era positiva; que l’ateisme era reprovable; que el govern havia d’estar en mans dels justos i no de la llibertat absoluta. Això ho tractà àmpliament a la República, on també proposà que els béns havien d’ésser posseïts en comú. Però, ja sabem que els homes, quan tenen el poder, esdevenen perversos, com deia al Gòrgies. Reprovà el plaer i el luxe, buscant la vida modesta, controlada i perfecta.

Plató

La seva obra no es basa en els textos expositius i argumentatius que acostumaren a escriure els pensadors posteriors, sinó que està formada per un conjunt de diàlegs, a través dels quals Plató mostra les seves teories. Com a exemple podem citar el Parmènides, en el qual critica la seva pròpia teoria de les idees, o el Sofista, una de les darreres obres mestres.

Tot plegat, em fa pensar que parlar de platonisme és erroni, ja que no tenim cap sistema filosòfic creat per Plató, sinó una sèrie d’escrits amb paraules que no sempre li hem d’atribuir.

Potser la sentència que millor conclou l’exposició de Plató és la d’Alfred North Whitehead, filòsof i matemàtic nord-americà que considerà (aproximadament) que la tradició filosòfica europea és una sèrie de notes al peu de pàgina de Plató. Som hereus de les idees plantejades als diàlegs de Plató; el mètode socràtic, les idees, el concepte de justícia, el mite de la caverna, etc. han estat tractats de forma ingent, però sempre partint de les paraules de l’atenenc que escoltava embadalit Sòcrates, aquell que tant preguntava.

Álex Caparrós Rodríguez
1r de Batxillerat B

Lisístrata al teatre Joventut de l'Hospitalet

Χαίρετε!

Aquest dimarts 10 de març, els alumnes de grec segon de batxillerat de l’Institut Gallecs ens vam desplaçar fins a l’Hospitalet de Llobregat per a poder fer un tast sobre una obra de teatre grecollatina. 

Vam anar, concretament, fins al Teatre Joventut on aquests dies s’està celebrant una part del  XX Festival Juvenil de Teatre Grecollatí CATALVNYA. (Per a més informació consultar el seu blog Prosopon).

L’obra que hem vist i de la qual hem gaudit ha anat a càrrec del grup de teatre i música dels alumnes de quart d’ESO de l’institut Isaac Albéniz. I l’obra representada ha sigut la Lisístrata d'Aristòfanes, autor nascut a Atenes el 444 aC i mort el 385 aC.

L’obra original està ambientada durant la guerra del Peloponès i tracta de com les dones gregues cansades de tanta guerra s’uneixen totes i encapçalades per la protagonista, Lisístrata, (en grec Λυσιστράτη que significa la que dissol l’exèrcit), decideixen forçar els marits a signar la pau.
 
Lisístrata té l'enrevessada idea que totes les dones de les diferents polis gregues per acabar d’una vegada per totes amb la guerra facin una vaga sexual fins que els seus homes pactin la pau.

Un cop Lisístrata ha exposat el pla i les dones s'hi han compromès, llavors es donen un seguit de circumstàncies absurdes en les quals els homes intenten impedir aquesta vaga o convèncer les seves respectives mullers de deixar-la estar.

Del format de l’obra representada per aquests alumnes podem destacar diverses coses:

• per a facilitar o per distingir les diferents polis gregues l'obra utilitzà diversos dialectes grecs; en l'obra, traslladat al català, utilitzen el català central per als atenesos, el valencià per als d’Esparta i del Sud i el balear o mallorquí per als grecs de les illes. 
• en un intent de modernitzar i aproximar l’obra al públic dels diferents instituts podem destacar també el fons emprat en aquesta representació, on vam poder observar com el Partenó quan és pres per les dones és decorat com una representació de “revolució moderna” amb símbols anarquistes, símbols de la pau o pancartes amb consignes com “Amor i no la Guerra” o “Si no hi ha pau, no hi ha clau”, aquesta última la consigna més repetida a l’obra.

En conclusió, en la meva humil opinió i amb concordança amb la dels meus companys (crec), l'obra que vam veure ahir és una obra ja per si mateixa divertida i entretinguda, i a més els alumnes de l'institut Isaac Albéniz la van representar molt bé i van aconseguir mantenir l’atenció durant tota l’obra del públic allà present. 

Gràcies a aquesta bona experiència, els alumnes de clàssiques de l’institut Gallec com a interessats per la cultura grega i llatina, i per tant també pel seu teatre, ja estem esperant la propera sortida per poder gaudir de més teatre clàssic, que serà el dia 20 d’abril a la ciutat de Tarragona, antiga Tarraco romana. Allà ens esperen una tragèdia grega i una comèdia llatina.

Jose López Font
2n BTX B