Hodie est

dimecres, 18 de març de 2015

Orió, el gegant desafortunat

Χαῖρετε!
Després de donar-li voltes i voltes a la qüestió, ja he trobat tema per fer la meva entrada al blog. I com no, es tracta d’un mite grec sobre l’amor pur i tràgic... perquè així fou la història d’Orió i la deessa Àrtemis.
Per als qui no ho sàpiguen, Àrtemis (Ἄρτεμις), Diana per als nostres estimats romans, era filla de Zeus i Leto i bessona del déu Apol·lo. Ella era l’encarregada de la caça i dels animals i, a més a més, protectora de la castedat i la virginitat femenina.


Per altra banda, Orió (Ὠρίων) era un gegant nascut a Beòcia, fill de Posidó i Euríale, qui, abans de conèixer la dolça però resistent Àrtemis, va ser amant d’Eos, l'Aurora, i, quan l’amor se’ls esgotà, fou portat pel destí fins a la nostra deessa.

 
A partir d’aquí, les versions varien –i molt!– però no puc evitar explicar-vos la que jo considero més romàntica i digna de ser llegida:

Diuen que un bon dia, Àrtemis es trobava en una de les seves expedicions al bosc, l’únic lloc en tot el món terrenal on s’hi trobava a gust. I allà el va veure: Orió, acompanyat pel seu gos Siri, anava vestit amb roba de caçador i, si bé no per la seva aparença, devia ser tot allò que ell transmetia que feu que Dèlia (epítet d'Àrtemis pel seu lloc de naixença), que s’havia passat la vida rebutjant nombrosos déus i mortals, se’n va enamorar perdudament.

El seu desig pel gegant va resultar ser tan intens que, quan va arribar al seu campament, no va gosar dir res al seu seguici de nimfes –les quals havien de renunciar al matrimoni i als plaers de l’amor carnal–. Tot i així, sembla ser que els secrets no duren gaire a l’Olimp i Apol·lo va sentir prop del sol un rumor distorsionat: Orió i la seva germana s’havien promès amor etern i fidelitat! Escandalós!

Febus, amb la freqüent ira dels déus, va decidir que la seva bessona no es casaria amb un simple mortal i molt menys amb un gegant que s’havia atrevit a abandonar Eos. Sabia que no podia atacar Orió directament perquè Àrtemis mai li perdonaria, així que va ordir un pla terrible: va enviar un escorpí titànic a picar l’ésser que s’havia atrevit a robar el cor de la seva germana. Per sort, Àrtemis vigilava silenciosament el seu enamorat i quan va veure venir l’aràcnid, ella mateixa es va encarregar de portar Orió a un lloc segur: Delos –l'illa coneguda per l’absència d’escorpins–.

Apol·lo, veient que el seu pla no havia donat el resultat esperat, va baixar a la Terra, va fingir un encontre casual amb Orió i el desafià a capturar el peix més ràpid –gairebé tant com Hermes– que navegava pels rius hel·lènics. Mentre el gegant estava entretingut, va córrer a buscar Àrtemis per a proposar-li un joc: amb una de les seves fletxes, havia de tocar un blanc mòbil sota l’aigua.


La deessa de la lluna acceptà el repte i, fent gala d’una punteria excel·lent, va perforar l’esquena del seu estimat. Tota la sang ja s’havia escapat del cos d’Orió quan ella es va adonar del seu error.

Sobre la riba, desconsolada i sense poder deixar d’abraçar el cos del gegant, va plorar la seva mort nou dies i nou nits. Després, va agafar-lo i el va llençar contra el cel, convertint-lo en la constel·lació d’Orió. I perquè mai estigués sol va decidir fer el mateix amb la seva mascota, qui va passar a ser una estrella.

Diuen que, de tant en tant, Àrtemis deixa el seu arc i el seu carcaix bruts de sang al campament i s’endinsa al bosc. I allà, on els arbres deixen passar la claror de la lluna, ella contempla el seu estimat durant tota la nit, recordant la lamentable traïció del seu germà cada cop que la constel·lació d’Escorpió s’acosta a la del seu gegant desafortunat.


Marta Esteve Ortega
1r BATX B