Complexos molt clàssics

Avete!

Avui em tocava a mi fer l’entrada en aquest bloc i se’m va ocórrer la idea de fer-la sobre els diferents complexos dels quals parla la psicologia que tenen noms de provinents de l’antiguitat clàssica, perquè entre la història mitològica i el transtorn hi ha alguna similitud.

Abans d’explicar alguns complexos hem de saber què és un complex. En psicologia un complex està format per un conjunt d’idees reprimides i associades a l'experiència de la persona. Aquestes idees són inconscients i turmenten el comportament de la persona afectada i influeixen sobre la seva personalitat. 

Una vegada explicat us mostraré alguns dels complexos amb nom grecoromà:

Complex d’Alexandre

Alexandre el Gran va ser un important rei, el qual, quan va heretar el tron, va conèixer l'abast de les conquestes del seu pare Filipo de Macedònia i es va sentir ofès per ell. És una ofensa del jo. Aquest complex representa el ressentiment del fill contra el pare.

Complex d’Antígona

Antígona segons la mitologia va consagrar la seva vida als seus pares Iocasta i Edip d’una manera obsessiva.

Fa referència a la fixació excessiva en la figura dels pares i la incapacitat per acceptar les lleis de la vida i de l'amor.

Complex d'Aquil·les

Aquil·les era un guerrer grec al qual la seva mare va banyar en la llacuna Estígia per fer-lo invulnerable, però el va agafar pel taló i aquest va ser el seu únic punt dèbil. Aquest complex fa referència a voler ocultar la pròpia debilitat, (sovint la impotència o la homosexualitat)  i donar aparença d'heroisme.

Complex de Dafne

Apol·lo es va enamorar de la nimfa Dafne i la va perseguir per fer-la seva, però quan va estar a punt d’agafar-la, ella amb l’ajuda del seu pare es va convertir en l'arbre del llorer. Aquest complex es pot produir en les noies joves que tenen por a la sexualitat. També s'anomena angoixa de penetració.

Complex d'Edip

Edip va ser un personatge grec el qual sense saber-ho va matar el seu pare i es va casar amb la seva mare. Aquest complex el pateixen aquells nens que senten desig amorós pels seus progenitors o volen seduir i mantenir una relació sexual amb el progenitor del sexe oposat i eliminar el pare que sobra.

Aquest complex pot presentar dos fases diferents:

Complex d'Edip positiu: és en el qual el nen sent odi o rivalitat pel progenitor del mateix sexe i atracció sexual pel progenitor del sexe oposat.

Complex d'Edip negatiu: atracció sexual pel progenitor del mateix sexe i rivalitat i odi pel progenitor del sexe oposat.

Complex  d’Electra

Electra en la mitologia grega era filla d’Agamèmnon i Clitmenestra. El seu pare va ser assassinat per Egist, amant de Clitmenestra, i per la seva mare. Electra es va venjar d'aquell assassinat concencent el seu germà Orestes de matar la seva mare i Egist.

Aquest complex fa referència a la fixació afectiva de la nena en la figura del pare d’una manera obsessiva.

Complex de Narcís

Narcís era un personatge de la mitologia grega que al veure's reflectit en l'aigua d'un riu es va enamorar de si mateix. Eco estava enamorada d'ell, però ell no la va correspondre  i llavors ella es va morir en una cova.

Aquest complex fa referència a la sobreestimació d'un mateix. Les persones que el pateixen es caracteritzen pel desig de ser estiamats i no d'estimar. Queden atrapats en el propi jo.

I fins aquí la meva entrada. Espero que us hagi agradat.

Sabríeu dir-me algun complex més que tingui nom agafat de la mitologia o les històries de l’antiga Roma o Grècia?

Raquel Molina

2 BTX B  

Expressions d'origen llatí

Avete!
Avui em toca a mi publicar al blog. No sabia sobre què fer-ho perquè ja se m'acaben les idees i vaig pensar en el significat d'alguns refranys.

L'ocasió la pinten calba i agafar pels pèls
L'expressió “l'ocasió la pinten calba” és una frase que assenyala que no s’han de deixar passar les oportunitats que se’t presenten en la vida.

Probablement no ho sabíeu, però prové de la representació de la Deessa Ocasió. Els romans solien representar aquesta deessa com una preciosa donzella, col·locada sobre una roda en moviment amb ales a l’esquena i als peus per indicar la volatilitat de les ocasions. La roda tenia un sentit similar al de la deessa Fortuna, és a dir, la mobilitat i imprevisibilitat de les seves direccions. Al voltant del front portava una abundant cabellera, al serrell, però per darrere la representaven totalment calba, indicant d’aquesta manera la facilitat amb què un agafa les ocasions quan les té davant i la impossibilitat d’agafar-les una vegada ja han passat. 

Igualment l'expressió “Agafar pels pèls” també indica que s'ha fet una cosa en l'últim moment, abans que es passés l'oportunitat de fer-la. Per tant, aquesta expressió molt probablement també està relacionada amb la deessa Ocasió i la seva aparença.

Aquí en tenim una imatge de la deessa:

Brillar per la seva absència

Frase en què es diu un contrasentit per ressaltar una evidència. Prové de l'historiador llatí Tàcit. Al relatar els funerals de Júnia, vídua de Cassi i germana de Brutus, es diu que davant de la urna, segons era costum en els funerals romans, portaven els retrats dels seus avantpassats i parents, i que els que més lluïen eren els de Cassi i Brutus, que no eren a la comitiva, però l'absència dels quals va ser notada per tothom.

Saber llatí

L'expressió saber llatí es fa servir en ocasions per dir que una persona és molt viva, perspicaç i culta. 

L'origen remunta als temps que el llatí, després de la caiguda de l’imperi romà, va anar lentament caient degut a la imposició de les llengües bàrbares. El llatí va passar de ser una llengua oficial a ser el reducte de les classes cultes de la societat, que eren un reduït número de les persones, fonamentalment els religiosos. D’aquí la frase “saber llatí” per indicar que s'era una persona de cultura.

Ser Snob

Se li diu snob a qui vol aparentar una major posició que la que realment té. L'origen rau en el món universitari anglès.
En el segle XVII, la Universitat de Cambridge va decidir admetre alguns plebeus becats i per distingir-los de la resta dels alumnes anotaven en la matrícula l’expressió “Sine Nobilitatem” (sense noblesa). Posteriorment es va anar abreviant el terme, fins a quedar l'actual snob. 

Coneixíeu aquestes expressions? Sabeu si s'utilitzen encara i tenen el mateix significat?

Laura Jovani

2n BTX B

Tot flueix

Γεια σας!

Avui hem estat parlant de la diferència entre ὁ πόλεμος, és a dir, la guerra, i ὁ πολεμίος, l'enemic. I també de l'adjectiu πάς, πάσα, πάν, que sempre em fa pensar en el πάντα ῥεῖ d'Heràclit. I perquè també hi penseu vosaltres, m'ha semblat bon moment de parlar-vos-en.

Ja fa més de 2500 anys, el filòsof presocràtic Heràclit d'Èfes, conegut com l'obscur, afirmava que la guerra era el pare de totes les coses, rei de totes les coses.

Πόλεμος πάντων μὲν πατήρ ἐστι, πάντων δὲ βασιλεύς. (frag. 53)

        També era el filòsof del canvi: 

“Diu Heràclit en algun lloc que tot avança i res no roman, i, tot comparant allò existent amb el corrent d’un riu, diu que no podries endinsar-te dues vegades en el mateix riu”

λέγει που ῾Ηράκλειτος ὅτι πάντα χωρεῖ καὶ οὐδὲν μένει καὶ ποταμοῦ ῥοῆι ἀπεικάζων τὰ ὄντα λέγει ὡς δὶς ἐς τὸν αὐτὸν ποταμὸν οὐκ ἂν ἐμβαίης (A 6 DK)

“En els mateixos rius ens hi endinsem i no ens hi endinsem, som i no som” 

ποταμοῖς τοῖς αὐτοῖς ἐμβαίνομέν τε καὶ οὐκ ἐμβαίνομεν, εἶμεν τε καὶ οὐκ εἶμεν (B 49a DK)

Aquesta permanent mobilitat la fonamentava en una estructura de contraris. I deia que l'origen de totes les coses es troba en la contradicció entre els elements contraris que formen la unitat de la natura: dia - nit, guerra - pau, fred - calor,…

Nosaltres ho podem fer extensible a alegria-tristesa, plaer-dolor, felicitat-desgràcia...

De tota manera, tot aquest flux continu, deia, estava governat per la llei que tot ho regeix: el logos (λóγος).

Així, si seguim el pensament d'Heràclit, hem d'estar preparats per al canvi continu i per a l'alegria, la felicitat i el plaer, amb tots els seus contraposats.

D'altra banda, el pensament d'Heràclit segueix inspirant reflexions i poemes, tan intensos aquest de l'Alba Colomé: 

Cants de Sirenes

Creiem que ho tenim tot,

només passem sobre um pont lleuger.

A voltes amb el coratge

que dóna la inconsciència,

d’altres amb la fragilitat

dels cops rebuts d’improvís.

Tot flueix –deia el savi

amb la clarividència

de l’albor dels temps.

Jo desitjaria liquar-me

Esdevenir gota en l’oceà tempestuós

i ja sense resistència

fluir en la imperfecció del tot.

Allunyar-me dels cants de sirenes

del fals coneixement

que em torben em confonen

i balden el meu cos i esperit,

Minvant-me, disminuint-me,

Fent-me desaparèixer.

De "Dies líquids" d'Alba Colomé.

Pensem-hi!

Caront, el barquer dels inferns

Avete!

Avui em toca publicar la meva entrada al bloc, i la veritat és que no tenia cap idea pensada. Però aquest dijous, durant la classe de llatí vam estar comentant l’Eneida, que és la lectura d’aquest trimestre, i vam estar parlant del cant sisè, el que parla dels inferns de la baixada d'Eneas als inferns. En aquest cant apareix la figura de Caront. 

Així, tot i que la majoria de vosaltres coneix Caront, jo aprofundiré una mica més en qui era i què feia, ja que així ens el podrem imaginar millor. 

Caront és un personatge de la mitologia, fill d’Èreb i Nyx. Ell, segons el mite, s’encarregava de portar les ànimes que havien d’anar a l’Hades conduint-les amb la seva barca i creuant el riu Aqueront.

Però, creieu que Caront feia el viatge de franc?

Caront no era gens ximple i cobrava una moneda d'or a totes aquelles ànimes que volien creuar el riu; i aquells que pretenien no pagar havien de vagar cent anys per les ribes del riu Aqueront, fins que Caront decidia deixar-les passar sense pagar. Per això en l’antiguitat era tan important enterrar els morts enterrava amb una moneda sota la llengua.

També diuen que, en alguns llocs, en els enterraments el difunt era enterrat amb dues monedes sobre els ulls, per així no tenir cap problema a l'hora d'entrar al món d'ultratomba.

En els quadres Caront era representat com un home vell amb una llarga barba i molt lleig. A més a més, la seva vestimenta era bastant simple: únicament vestia una llarga túnica esparracada.

Sempre viatjava en barca i aquesta la movia amb un llarg pal per així poder transportar totes aquelles ànimes que havien estat enterrades. 

En alguns casos, concretament tres, Caront va deixar passar persones sense que haguessin pagat, i això li causà molts problemes, ja que Hades, el déu de l'inframón, el va tancar durant un any. Aquestes tres persones van ser Eneas, Hèrcules i Orfeu. El primer, com hem llegit, va convèncer el barquer gràcies al branquilló d'or que duia i el tercer, Orfeu, va encisar amb el seu cant el barquer, i per això el va deixar passar sense cap problema.

En aquest vídeo teniu més informació sobre qui era Caront:

Per cert, sabíeu que també hi ha un satèl·lit que es diu Caront? Podríeu dir de quin planeta és?

Judit Pujadas

2n BTX B

Kallisti

Salvete Omnes!

L'Emili Roig, professor de català del centre fa un parell d'anys, abans de marxar em va regalar aquest relat que segur que us recorda un episodi mític del qual començarem a parlar ben aviat. Llegiu-lo i inspireu-vos per a les vostres creacions.

Kallisti

“Per a la més bella”, resen les lletres gravades sobre l'or més brillant de tot l'univers. La poma llueix resplendent, ben visible per a tothom.
Lluents i llampants les lletres de la inscripció es mostren als ulls dels convidats al banquet de noces que se se la miren amb un regust de sorpresa i avidesa perquè no saben de què va aquesta història.
Els convidats han girat de sobte els seus ulls cap a Ella en veure-la entrar triomfant per la porta. Les cares de sorpresa i estupor es reflecteixen en alguns rostres; alguns pensen indignats que què fa Ella allí si no l'ha convidat ningú. Al mestre de cerimònies se li havia oblidat malintencionadament d'enviar-li la invitació del casament.
Amb pas ferm i decidit entra a la sala esbossant un mig somriure maliciós, i embolcallada per una aureola de discòrdia que en el futur provocarà més d'un maldecap a uns quants. La seva intenció no és cap altra que plantar una llavor perillosa entre alguns convidats; més en concret entre tres dones.
Els joves esposos se la miren estorats, doncs saben com de malintencionada pot arribar a ser aquesta dona i que pot ensorrar-los un dia tan meravellós per a ells. Però el que no saben és que una partida d'escacs ja ha començat a jugar-se. De fet, els peons van començar a moure's el dia que decidiren no fer-li arribar la invitació al seu casament.
Però Ella, enlloc de fer una escena d'aquesta humiliació pública, ha decidit posar-se el seu millor vestit, acudir al banquet de noces i venjar-se d'una manera molt però que molt subtil. Deixa caure la poma al damunt de la taula, dóna mitja volta i marxa de la sala.

La poma d'or cau, redola per sobre del mantell blanc de la taula dels nuvis que se la miren passar, com se la miren les figures més importants del País que seuen amb ells.

L'esquer acaba de rodolar i es palplanta lluint la inscripció al davant de les tres dones més boniques que han acudit al casament. Llavors, com si s'haguessin posat d'acord, totes tres exclamen alhora: “Llavors, és per a mi!”
La feina està feta. Les tres han mossegat l'ham i és a partir d'aquests moments que el foc d'una futura guerra comença a cremar lentament, fa foc sense fum. Crema sense que ningú no ho pugui intuir. I fins que un dels dos bàndols a Cavall no la guanyi, el foc no s'apagarà. Però això és una altra història...

Gaudete!

Cercant en la xarxa

Avete!

Avui com que em toca fer la meva petita aportació a aquest blog, volia fer una recopilació de totes les frases en llatí que surten en una sèrie de televisió molt coneguda, però no ha sigut possible. 

Espero que l'alternativa que he trobat us resulti interessant. La meva entrada esta formada per dues parts, totes dues molt curioses i que a mi, personalment, m’han cridat molt l’atenció! Aquí us les deixo; espero que us agradin.

1. Algúna vegada heu vist un bitllet de 1 dolar? I si l’heu vist... l’heu mirat bé?

Buscant en la xarxa, he trobat una informació sobre els bitllets d’un dolar que m’ha sorprès. Us l'explicaré: per començar penjo una imatge d’un bitllet d’un dolar, per si mai n'heu vist un, que tingueu una petita referència de com és:

A la part esquerra del bitllet de sota, hi ha una piràmide dintre d’un cercle, i, si us fixeu bé, hi ha petits escrits. Dintre d’aquest cercle, el que hi ha escrit són frases en llatí:

Annuit Coeptis: això esta escrit en la part posterior i es tradueix com "Ell ha afavorit la nostra empresa". Molts dels fundadors dels EEUU estaven convençuts que la voluntat de Déu estava darrera la creació i l’èxit dels Estats Units.

Novus Ordo Seclorum: sota de la piràmide hi ha aquestes paraules que es tradueixen com "Nou orde de les edats". Charles Thomson, que va participar en el disseny del segell dels EEUU, va proposar la frase per indicar l’inici del que va anomenar "la nova era estadounidense".

MDCCLXXVI: aquestes lletres que hi apareixen són números romans, M = 1.000, D =500, CC = 200, L = 50, XX = 20 i VI = 6. Si sumem tots els números (1.000+500+200+50+20+6= 1776) dóna com a resultat l’any en que es va firmar la Declaració de la Independència i l’inici del Novus Ordo Seclorum, 1776.

E Pluribus Unum: aquesta frase es tradueix com "De molts, un". Això fa referencia a les 13 colònies que es van unificar per formar una sola nació. 

2.T’agrada llegir? Que llegiu? Revistes en català? En castellà? En anglès? O preferiu a partir d’ara llegir-les en llatí?

Aquesta és la segona part de la meva entrada, i com diria la meva àvia he deixat "lo bueno para el final"! Crec que aquesta segona part us agradarà més que la primera, a mi, m’ha fet molta gràcia quan ho he vist. 

Què pensaríeu si us digués que llegiré una revista en llatí? Riuríeu, diríeu que estic boja, que és impossible, no hi ha revistes en llatí! Doncs... esteu molt equivocats! He trobat una revista editada en llatí. Però si no em creieu, mireu a continuació!

Aquí us deixo un enllaç a la revista. Té textos i activitats i em sembla molt interessant. Us animo a que la llegiu sencera, serieu capaços?

I fins aquí la meva entrada. Fins a una altra ocasió! 

Lorena Guerrero

2n BTX B

Somno exudato...

Salvete omnes! 
Avui m’ha tocat publicar la meva entrada al blog però no sé sobre què fer-la. És curiós però crec que en temps de vacances la meva imaginació i la meva capacitat d’innovació també marxen de viatge. Encara que no crec que funcioni, aquest cop començaré com els poetes antics, demanant inspiració a les muses:

Canto el noi que en una sobtada trobada amb Morfeu, inicià un camí desconegut per qualsevol home del seu temps, coneixent de primera mà la majestuosa Urbs fundada pel gloriós llinatge de l’heroi fugit de Troia.

Recorda-me’n, Musa, quines van ser les seves experiències al centre de l’antic món i com va tornar a l’antic futur.

Crec que perdo el temps. Sense saber què escriure mentre ho penso estirat en el meu llit, em comencen a pesar els ulls. Estic cansat de tot el batxillerat i començo a tenir son. Serà millor que faci una becaina i ja continuaré més tard...

[...]

Torno a obrir els ulls després de dues hores, crec, però ja no sóc al meu llit. Em trobo al costat d’un riu... Què estrany! M’aixeco i començo a fer un tomb, a veure què trobo per ubicar-me. Uns metres més enllà, veig un pont que em duu a un turó. Decideixo acostar-m’hi. 
Gràcies a l’alçada del turó, tinc una gran vista panoràmica de tot el paisatge. Em tremolen les cames. Veig una ciutat enorme, construïda entre sis turons. Bé, no, set, perquè no he comptat aquest que trepitjo. Hi ha edificis que em són familiars encara que mai els he vist en directe, però que conec gràcies a les classes de llatí i d’història de l’art a l'INS Gallecs: un teatre romà, un circ romà gegant al costat d’un palau imperial, un aqüeducte i al fons un gran amfiteatre... Colossal!

No m’ho puc creure: sóc a Roma!!! Aquest riu, doncs, deu ser el Tíber. Això no pot ser. Ha de ser un somni... Mentre vaig pensant, ensopego amb una pedra i caic turó avall rodolant i rebent tot tipus de cops per tot el cos. Això ha de ser real; m’he ferit a les cames i em fa mal el cap. Un moment... a les cames? I tant! Vaig vestit amb una toga blanca que malauradament ja s’ha embrutat! Això és de bojos...

Quan em dirigeixo cap a la ciutat tot content, em trobo una bonica noia vestida de seda vermella estirada a la vora del riu, mentre dues noies li pentinen els daurats cabells, on du una cinta vermella també, i les altres cinc noies li renten la roba. Aquesta deu ser patrícia... És molt guapa, crec que m’agrada. Aniré a demanar-li ajuda. Un moment, ajuda? Jo no parlo llatí! 

La noia em veu nerviós i capto la seva atenció:

- Heus pulcher! Quo vadis?

Mare meva! Ara què dic? – Salve formosissima domina. Ego Marcus sum et credo perditum sum.

- Non sollicitus sis quod cum me es. Finita mea quiete, Romam tibi docebo.

- Multus gratus cum te sum. - Ala! Entenc a la noia i estic parlant en llatí... Això ho hauria de veure la meva profe de llatí, la Laura, quedaria ben sorpresa!

Havent acceptat l’oferta, m’espero fins al final del seu repòs. La noia mana a totes les seves donzelles tornar la roba cap a casa i se m’apropa agafant-me del braç. Crec que també li he agradat...

Comencem la nostra passejada per algun cardo minor de la ciutat, que ens porta a una mena de barri d’insulae on viu la gent amb menys recursos econòmics. La noia continua parlant i jo assenteixo sense assabentar-me de tot el que diu. Només reconec les coses més evidents com: “Ego Claudia sum”, “In magna domo prope a Circo Maximo habito” o “Vade mecum”.

Hmmm Claudia... El camí comença a fer pendent i em fixo en l’urbanisme. Hi ha molts bustos i escultures de gent famosa, però hi destaca la figura d’un home: l’emperador Constantí. Així que dec estar en la Roma Imperial de Constantí cap al 300 dC.

Molt il·lusionat pel tour, li pregunto a la meva preciosa acompanyant:

- Nos possumus venire ad forum? Si ibi pervenirem, felicissimus omnium essem.

- Scilicet! Sed Amphiteatrum Flavium et Thermas Traiani primum videbimus.

I així fem. Mentrestant, es va trobant amb molts coneguts seus i els saluda presentant-me en públic, anem veient els grans edificis que he vist des de petit als llibres i a jocs de la Xbox com l’Assassins Creed: el Colosseu, ple de gent perquè s’està fent una funció de “gladiatores” i just davant les Termes de Trajà, on només entren i surten dones i nens degut a l’hora en la qual estem.

No sé quant de temps ha passat, però em sento molt bé ja que estic coneixent l’Antiga Roma acompanyat d’una noia romana. Comencem a estar cansats de caminar i ella em proposa fer una parada a casa seva després de veure una cursa de quadrigues en el Circ Màxim.

- Vis venire ad meam domum et in meum lectum quiescere?

- Certe Claudia! - Ai las! Quina proposta més temptadora...

Així doncs, anem cap a casa seva per a descansar una estona. Un cop allà, em presenta la seva “mater”, el seu “pater” i la resta dels esclaus. En la seva habitació, em deixa un racó del seu llit i ella ocupa l’altre acariciant-me la cara molt suaument. Aquesta tendresa em fa caure en una son que m’ajuda a carregar-me d’energia per a continuar. Però durant el temps somiat, un mal pensament em recorre el cap. Vull tornar a casa després de veure Roma, però com ho faré?

Un petó de la Claudia a la meva galta em treu de cop el neguit, tot i que encara hi roman. Més tard anem finalment cap al forum on veiem dues basíliques, uns quatre temples, moltes columnes amb escultures d’homes destacats a dalt de tot, un arc de triomf i el que semblen ser edificis públics com mercats, sales de reunions...

Estic fascinat. Això és increïble. Quina meravella! Ja he complert el meu somni de visitar Roma sota aquest majestuós sol d’estiu. Però, de sobte, comença a ploure a bots i barrals i la Clàudia i jo ens diem:

- Marce, subter arcum Septimii Severi adeamus!

- Age!

Estem veient com plou al fòrum romà sota l’arc de triomf de Septimi Sever. Sense pensar-ho dos cops, tanquem els ulls i aprofitem la proximitat per fer-nos un petó... Molt entusiasmat, els obro i em trobo de nou amb el primer paràgraf de l’entrada del blog. Què ha passat? I la Claudia? I Roma? M’he adormit fent la feina i no he avançat gens. Això de les Muses deu ser una estafa. Però, perquè tinc una cinta vermella a la mà?...

Marco Talavera Patabobe

2n BTX B

L'esclavitud a l'antiga Roma

Hola!
En veure els afanys dels esclaus de les comèdies de Plaute per aconseguir la llibertat, m'ha semblat interessant saber alguna cosa més sobre quina era la situació d'un esclau a Roma. Ara compartiré amb vosaltres la informació.

L'esclavitud a l'antiga Roma constituïa una de les característiques de la societat romana, la qual al llarg de tota la seva història, va ser essencialment esclavista, i tant la seva economia com la seva estructura social es basava en un sistema de classes on l'esclau constituïa l'esglaó més baix de la societat.

La majoria dels esclaus s'adquirien a través de les guerres, ja que els exèrcits romans portaven els presoners de guerra com a part de la recompensa de la guerra.

D'altra banda, davant del temple de Pietas estava la columna lactària, on deixaven els nadons abandonats perquè algú els adoptés. Això no passava gairebé mai, sinó que els recollien persones que els convertien en esclaus si eren homes, i en prostitutes si eren dones. Els nens inútils, deformes o febles eren eliminats. El nen adoptat prenia el cognom del nou pare. Quan una esclava tenia un fill, era responsabilitat del seu amo acceptar-lo en la família.

Dins de l'imperi, els esclaus eren venuts en subhasta pública o, de vegades, a les botigues, o bé, per venda privada en el cas dels esclaus més valuosos. Aquest tràfic era supervisat pels funcionaris fiscals romans anomenats qüestors.

De vegades els esclaus en venda estaven exposats en suports rotatius, per ser millor observats i al costat de cada esclau anava penjat per a la venda un tipus de placa que descrivia el seu origen, la salut, caràcter, intel·ligència, educació, i altra informació pertinent per als compradors. Perquè es poguessin apreciar millor les qualitats i defectes dels esclaus sempre eren exposats nus. 

Els preus variaven amb l'edat i la qualitat, així els nens esclaus eren més barats que els adults, i entre aquests últims els més valuosos aconseguien preus equivalents a milers de euros d'avui dia. Com a garantia, el concessionari estava obligat a reemplaçar amb un esclau nou dins dels sis mesos després de la compra si l'esclau tenia defectes ocults que no s'havien manifestat en la venda. 

La vida com a esclau depenia en gran mesura del tipus general de treball que se li assignava, del qual hi havia una gran varietat.
L'assignació a les mines era sovint una sentència de mort lenta. Als esclaus agrícoles (família rústica) generalment els anava millor, mentre que els esclaus domèstics de les famílies riques de Roma (família urbana) probablement gaudien del més alt nivell de vida, al costat dels esclaus de propietat pública (servus publicus) que no estaven subjectes als capricis d'un sol amo.

Els esclaus domèstics es podien trobar treballant com perruquers, majordoms, cuiners, empleades domèstiques, infermeres, mestres, secretàries i cosidores. En canvi, els esclaus amb més educació i intel·ligència podien treballar en professions com ara la comptabilitat, l'educació i la medicina.

Els esclaus de ciutat solien tenir família i una gran autonomia. Podien aconseguir la llibertat o manumissió de diferents formes:

• Amb la seva pròpia mort, quan l'alliberaven perquè tingués un enterrament de persona lliure.
• Amb la mort del seu amo, en el testament solien alliberar alguns dels seus esclaus com a mostra de generositat.
• Comprant la seva llibertat, ja que després d'haver passat anys d'intermediari del seu amo en els negocis, podien guanyar un peculi.
• Per declaració davant d'un magistrat. Amo i esclau defensaven la seva llibertat davant d'un magistrat. Si era acceptada, se li posava un bastó al cap com a senyal de la seva llibertat.

Els esclaus eren propietat absoluta del seu amo. No tenien personalitat jurídica, de béns, ni de família pròpia, perquè el seu matrimoni, encara que aconseguit amb el permís de l'amo, es considerava simple unió, i els fills eren propietat de l'amo. Ajudaven l'amo a posar-se la toga, doncs era una tasca de gran complicació, eren els encarregats de rebre els convidats, de recollir la toga i les sabates i oferir-los un bany calent o un rentat de peus. Els més guapos i de millors modals servien el menjar vestits de colors vius, que contrastaven amb les seves cabelleres, amb les que de vegades els seus amos s'assecaven.
Els més agraciats servien el vi i tallaven el menjar, mentre que els que netejaven els plats i recollien les taules anaven pitjor vestits. A cada convidat se li adjudicava un esclau servus ad pedes que romania als seus peus.
Els que naixien com a esclaus i eren educats formaven una classe privilegiada entre la servitud. No se'ls permetia entrar a representacions teatrals.

Què us sembla? S'entén que volguessin ser lliures?

Paula Torrents
2n BTX B

Cadme i Harmonia

Avete!

L’altre dia mentre parlàvem a classe de Medea, va sorgir el tema de qui era Ino i quina era la seva família. Vam parlar d’aquest mite molt per sobre i crec que és prou interessant per aprofundir més en el mite d'aquesta famíliat. Així doncs, jo principalment parlaré de Cadme i Harmonia i després dels seus descendents.

Cadme i Harmonia:

Cadme va ser un heroi, fill d’Agènor, rei de Fenícia, i de Telefassa. Cadme també era el germà d’Europa.

La mare de Cadme li va manar que anés a buscar la seva germana Europa, raptada per Zeus, i que no tornés sense ella. Quan va arribar a Delfos, va consultar l’oracle, que li va aconsellar que seguís una vedella amb el signe de la lluna al flanc i que fundés una ciutat allà on la vedella s’ajagués. Quan va trobar l’animal, el va seguir fins a Beòcia, on va fundar la ciutat de Tebes. Llavors, volgué fer un sacrifici i va enviar uns companys a cercar aigua, però com trigaven molt els va anar a buscar a la font. Aleshores va veure que els seus companys havien estat devorats per un drac consagrat a Ares. 
Després de lluitar amb ell i matar-lo, la deessa Atena li va ordenar que arrenqués les dents del drac i que les sembrés al camp. Així de la terra sorgiren uns homes completament armats que van començar a lluitar entre ells fins que en van quedar cinc, que van ser coneguts com els fundadors del llinatge dels espartans.

Desprès d’això, Cadme es va casar amb la deessa Harmonia, filla d’Ares i Afrodita segons uns, i de Zeus i Electra segons altres. Zeus va cedir Harmonia a Cadme com a dona i tots els déus van estar presents al matrimoni. D’aquest matrimoni sorgiren els seus cinc fills: Agave, Autòne, Ino, Polidor i Sèmele.

Després d’un seguit de desgràcies, Cadme i Harmonia es van exiliar, i pel camí els déus els van traslladar als camps Elisis.

Agave:

Filla de Cadme i Harmonia, es va casar amb Equíon i d’aquesta unió va néixer Penteu. Agave, juntament amb les seves germanes Autònoe, Ino i Sèmele, va destrossar al seu fill, furiosa durant una bacanal (festa dedicada a Dionís). Els detalls de la història els explica molt bé Eurípides a Les Bacants.

Autònoe:

Filla de Cadme i Harmonia, es va casar amb Aristeu i va ser mare d’Acteó. Ella i les seves germanes es van tornar boges per causa de Dionís.

Polidor:

Rei de Tebes i fill de Cadme i Harmonia, es va casar amb Nicteis i va ser pare de Làbdac. Va ser el rei de Tebes, fins que el seu nebot Penteu el va destronar. Penteu va prohibir el culte a Dionís en el seu regne i durant una bacanal la seva mare i les seves germanes el van confondre amb una fera i, furioses pel vi, el van destrossar.

Sèmele:

Filla de Cadme i Harmonia, va ser estimada per Zeus, i durant les seves relacions va engendrar Dionís. Hera va adoptar l’aparença de la seva nodrissa Bèroe i la va convèncer perquè demanés al seu amant que, si de debò era Zeus, es mostrés en tota la seva esplendor. Així ho va fer i Zeus com que no s'hi va poder negar per causa d'un jurament que li havia fet, va comparèixer davant d’ella amb tota la seva majestuositat i la va cremar amb el seu fulgor i els seus llamps. 
Llavors Zeus va extreure el fetus de Dionís dels seu ventre i se’l va cosir a la cuixa fins que s’acabés de formar. Posteriorment Sèmele va ser portada als camps Elisis pel seu fill, que li va canviar el nom per Tínoe, quan va ser divinitzada.

Ino:

Filla de Cadme i Harmonia, es va cassar amb Atamant i va ser mare de Learc i Melicertes. Gelosa dels dos fills grans del seu marit, Frixos i Hel·le, va intentar matar-los, però va fracassar. Per haver estat una de les nodrisses de Dionís, nebot seu, va patir la còlera d'Hera, que la va tornar boja juntament amb Atamant. Perseguida per aquest, es va llançar al mar amb Melicertes en braços. Els déus, compadits, els transformaren en divinitats marines i a Ino li imposaren el nom de Leucòtea.

Espero que us hagi agradat la meva entrada!

Cristina Garcia

2n BTX B