Vade Retro - Blon

Avete!

Avui us presento Blon i la seva cançó Vade Retro. Aquesta cançó té molts llatinismes els quals traduirem uns quants i escriurem el seu significat. Primer us deixaré el vídeo i la lletra de la cançó perquè la pugueu escoltar i seguir.

Lletra  Vade retro

Cave Canem, Mens Sana in Corpore Sano, Amor Omnia Vincit y más el de mis hermanos. Batallando 24/7, Nec spe Nec metu, Homo Homini Lupus Est, Si Vis Pacem Para Bellum. A grosso modo, me otorgan Honoris causa, In Dubio, pro vita; In extremis, una pausa que realza a esta rara avis,  aviso, no alcanzas,  “Nihil novum sub sole”, dijo un día un astronauta. Le sigo pidiendo que demuestre Res, non verba,  pero me doy cuenta que Omnes vulnerant, ultima necat. Exprimo los segundos porque Mors certa, hora incerta,  Excusatio non petita, accusatio manifesta. Un Modus operandi, Mutatis mutandis, Primum vivere, deinde philosophari. Indocti discant, et ament meminisse periti, Magnus opus en mi zona, siempre en forma de graffiti. Sic transit gloria mundo, las letras el doble valen, Docendo discimus, Verba volant, scripta manent. Este trabajo neonato te sorprende Nolens volens, O tempora! O mores! Flotando en nubes de polen. Clavum clavo expellere, Cui bono? Cui prodest? Odi et amo, Aprende, el Semem retentum, venenum est, Gaudeamus igitur, iuvenes dum sumus. Pelea, Finis coronat opus, hago el amor en mi Locus amoenus. La Venus de Milo me dijo: “Nosce te ipsum, Memento mori” Dejo párrafos en ictus, Pacta sunt servanda, incluyendo lo explícito. No te dejes engañar, Omne ignotum pro magnifico. Crux Sancta Sit Mihi Lux, Non Draco Sit Mihi Dux.

Vade Retro Satana Numquam Suade Mihi Vana. ¿Sigues sin entender porque coño hago esto? Porque Quid quid latine dictum sit, altum videtur. Un comando me respalda, Sine die, Sempre fidelis, Tempus fugit, no lo desperdicies sentado en tu kelly. Un mensaje Urbi et orbi, sentid más, Sursum corda. Lux et veritas, Philosophum non facit barba. Recuerda: Pulvis es et in pulverum reverteris, desconfía del resto, Operibus credite, et non verbis. Do ut des, Divide et imperas, Possunt quia posse videntur, la fe prospera. Risus abundat in ore stultorum, líneas retenidas In secula seculorum de todas maneras. Malo mori quam foedar, Vis a vis, Ratio legis, tengo 7 notas musicales In loco parentis. Destrozo los cánones y el superhabit, Et conocetis veritatem, et veritas liberabit. Nuestro Modus vivendi sin aparentar al fin,  hay que vivir con lo puesto, Sint ut sunt aut non sint. Solitudinem fecerunt, pacem appelunt, gratis, tiranos Uti possidetis, ita possideatis. Ecce homo, el que os va a poner en pie,  atente a las consecuencias, Dura lex sed lex. Magis esse quam videri oportet, la preocupación al margen, Errare humanum est, ¿lo ves? Non scholae sed vitae discimus, pretexto, respeto, Ut ameris, amabilis esto. In taberna quando sumus, non curamos quid sit humus, Non omnis moriar, mi música queda pa' los restos. Crux Sancta Sit Mihi Lux, Non Draco Sit Mihi Dux. Vade Retro Satana Numquam Suade Mihi Vana

Ara us traduiré alguns dels llatinismes que hi apareixen.

- Mens sana in Corpore Sano: Un esperit sa en un cos sa.
- Amor omnia vincit: L'amor tot ho venç.
- Nec spe Nec metu: Ni esperança, ni por.
- Homo homini lupus: L'home és un llop per a l'home.
- Si vis pacem, para bellum: Si vols la pau, prepara la guerra.
- Nihil novum sub sole: Res nou sota el sol.
- Omnes vulnerant, ultima necat: Totes fan ferida, la última mata.
- Mors certa, hora incerta: La mort és segura, l'hora incerta.
- Primum vivere, deinde philosophari: Primer viure, després filosofar.
- Verba volant, scripta manent: Les paraules volen, els escrits romanen.
- O tempora! O mores!: Oh temps, oh costums!
- Nosce te ipsum: Coneix-te a tu mateix.
- Vade retro, Satana: Aparta't, Satanàs.
- Quid quid latine dictum sit altum videtur: Qualsevol cosa que es digui en llatí és bonica.
- In secula seculorum: Pels segles dels segles.
- Dura lex, sed lex: La llei és dura, però és llei.

Espero que us agradi i us ajudi a memoritzar-los.
Juan Blanco
1r BTX B

El secret dels gladiadors romans: la seva dieta

Avete,

Aprofitant que hem parlat dels espectacles que es feien a l'amfiteatre, us vull parlar sobre una dada molt interessant sobre els gladiadors. Tots ens imaginem els gladiadors com els homes més forts i musculats de l'antiga Roma, però sembla ser que no era exactament així. Ara us explicaré per què.

Els gladiadors menjaven més vegetals i escassa proteïna animal a diferència de la resta de la població. La dieta vegetariana, en contraposició al que es podria creure, feia que els gladiadors estiguessin "grassos". Seguir aquesta dieta era una tàctica per a la seva supervivència a la sorra. Aquest tipus d'alimentació creava un "matalàs" de greix que protegia de les ferides de produïdes pels talls era un escut per nervis i vasos sanguinis en les baralla.

A més, això donava més espectacle: les ferides a la primera capa de greix més superficial donaven un aspecte més "espectacular" al gladiador, però no feien tant de mal.

També, a través de diferents estudis s'ha pogut comprovar el consum d'una beguda feta a base de cendres de diverses plantes que els donaria una aportació extra de minerals. Aquesta beguda potser contribuiria al restabliment més ràpid dels homes, en particular a accelerar el procés de cicatrització de les nombroses ferides després de cada combat. Això s'ha descobert després d'analitzar restes de les tombes de 22 gladiadors de fa 1.800 anys a la ciutat romana d'Efes, que avui forma part de Turquia.

Així doncs, els gladiadors van ser probablement homes forts, però més valents que ben alimentats, ja que el seu menjar no era tan espectacular com les seves lluites sobre la sorra, i hi abundaven els productes de gra més que la carn, més present a la taula de la classe social alta.

Espero que us hagi semblat interessant.

Valete!

Paula Fernández

1r BTX B

Orió, el gegant desafortunat

Χαῖρετε!
Després de donar-li voltes i voltes a la qüestió, ja he trobat tema per fer la meva entrada al blog. I com no, es tracta d’un mite grec sobre l’amor pur i tràgic... perquè així fou la història d’Orió i la deessa Àrtemis.
Per als qui no ho sàpiguen, Àrtemis (Ἄρτεμις), Diana per als nostres estimats romans, era filla de Zeus i Leto i bessona del déu Apol·lo. Ella era l’encarregada de la caça i dels animals i, a més a més, protectora de la castedat i la virginitat femenina.

Per altra banda, Orió (Ὠρίων) era un gegant nascut a Beòcia, fill de Posidó i Euríale, qui, abans de conèixer la dolça però resistent Àrtemis, va ser amant d’Eos, l'Aurora, i, quan l’amor se’ls esgotà, fou portat pel destí fins a la nostra deessa.

 

A partir d’aquí, les versions varien –i molt!– però no puc evitar explicar-vos la que jo considero més romàntica i digna de ser llegida:

Diuen que un bon dia, Àrtemis es trobava en una de les seves expedicions al bosc, l’únic lloc en tot el món terrenal on s’hi trobava a gust. I allà el va veure: Orió, acompanyat pel seu gos Siri, anava vestit amb roba de caçador i, si bé no per la seva aparença, devia ser tot allò que ell transmetia que feu que Dèlia (epítet d'Àrtemis pel seu lloc de naixença), que s’havia passat la vida rebutjant nombrosos déus i mortals, se’n va enamorar perdudament.

El seu desig pel gegant va resultar ser tan intens que, quan va arribar al seu campament, no va gosar dir res al seu seguici de nimfes –les quals havien de renunciar al matrimoni i als plaers de l’amor carnal–. Tot i així, sembla ser que els secrets no duren gaire a l’Olimp i Apol·lo va sentir prop del sol un rumor distorsionat: Orió i la seva germana s’havien promès amor etern i fidelitat! Escandalós!

Febus, amb la freqüent ira dels déus, va decidir que la seva bessona no es casaria amb un simple mortal i molt menys amb un gegant que s’havia atrevit a abandonar Eos. Sabia que no podia atacar Orió directament perquè Àrtemis mai li perdonaria, així que va ordir un pla terrible: va enviar un escorpí titànic a picar l’ésser que s’havia atrevit a robar el cor de la seva germana. Per sort, Àrtemis vigilava silenciosament el seu enamorat i quan va veure venir l’aràcnid, ella mateixa es va encarregar de portar Orió a un lloc segur: Delos –l'illa coneguda per l’absència d’escorpins–.

Apol·lo, veient que el seu pla no havia donat el resultat esperat, va baixar a la Terra, va fingir un encontre casual amb Orió i el desafià a capturar el peix més ràpid –gairebé tant com Hermes– que navegava pels rius hel·lènics. Mentre el gegant estava entretingut, va córrer a buscar Àrtemis per a proposar-li un joc: amb una de les seves fletxes, havia de tocar un blanc mòbil sota l’aigua.

La deessa de la lluna acceptà el repte i, fent gala d’una punteria excel·lent, va perforar l’esquena del seu estimat. Tota la sang ja s’havia escapat del cos d’Orió quan ella es va adonar del seu error.

Sobre la riba, desconsolada i sense poder deixar d’abraçar el cos del gegant, va plorar la seva mort nou dies i nou nits. Després, va agafar-lo i el va llençar contra el cel, convertint-lo en la constel·lació d’Orió. I perquè mai estigués sol va decidir fer el mateix amb la seva mascota, qui va passar a ser una estrella.

Diuen que, de tant en tant, Àrtemis deixa el seu arc i el seu carcaix bruts de sang al campament i s’endinsa al bosc. I allà, on els arbres deixen passar la claror de la lluna, ella contempla el seu estimat durant tota la nit, recordant la lamentable traïció del seu germà cada cop que la constel·lació d’Escorpió s’acosta a la del seu gegant desafortunat.

Marta Esteve Ortega
1r BATX B

August de Prima Porta, primer emperador

Avete!

Avui us parlaré del primer emperador de Roma, o més aviat, de una de les escultures més famoses que el van representar.

L'escultura d'August de Prima Porta representa César August, primer emperador de l'Imperi romà (27aC-14aC), que va ser potser l'emperador més conegut de l'Imperi i un dels emperadors que es preocupava pel populus. 

Hi ha moltes escultures d'ell, però, tot i això, aquesta és una de les més conegudes. August sempre utilitzava una imatge molt idealitzada d'ell mateix: com es por apreciar, no s'observa cap defecte físic. 

Se sap que se'n van esculpir algunes escultures estant ja en el declivi de la seva vida, però encara se'l seguia esculpint jove i fort.

Aquesta que us presento va ser construïda al segle I dC al costat de Prima Porta a Roma i actualment es troba als Museus Vaticans. La funció d'aquesta escultura és commemorativa.

És una escultura de marbre realitzada amb una tècnica de talla en el qual es talla la pedra per donar-li la forma desitjada.

Originalment era una escultura policromada, és a dir, que estava pintada, però amb el temps ha anat perdent el color i ha quedat del color del marbre.

És una figura exempta,és a dir, es pot veure des de qualsevol punt de vista. L'escultura presenta una figura masculina, dempeus, amb una corba praxitel·liaa, (es por observar al seu cos una lleu corba que s'anomena corba praxitel·liana, en honor a l'escultor grec Praxítel·les, el primer a plasmar-la). 

Als peus d'August hi ha Cupido i un dofí de contraposto, recurs utilitzat perquè la figura s'aguantés de peus. Amb una mà assenyala (el camí?), mentre a l'altra porta una vara.

És una figura proporcionada, ja que guarda proporció amb tota la resta del seu cos. Ara bé, pel que fa a la simetria, aquesta escultura no és simètrica tot i que amb la vara aconsegueix un cert equilibri. 

Pel que fa a l'estil, barreja l'escultura clàssica amb característiques de l'escultura hel·lenística com la roba.

D'altra banda, la llum està molt present a l'obra ja que es juga amb la llum fent un gran contrast entre la roba i el cabell. I pel que fa al temps, se situa en un temps atemporal ja que no presenta cap moment històric sinó que és un retrat del mateix César August en tota la seva esplendor.

Finalment, cal fixar-s'hi en la cuirassa on hi ha gravats alguns elements mitològics:

A dalt a l'esquerra hi ha representada l'Aurora guiant la quadriga del Sol. Simbolitza la sortida del Sol i el ressorgir del poble romà guiat per August. A dalt al mig de la cuirassa hi ha gravat Urà, el déu del Cel, representat amb un mantell que ocupa gairebé tota l'amplada de la cuirassa. A la dreta hi ha la representació de Fósfor, déu del foc. Una mica més abaix està la rosada al seu costat. A la zona de les costelles a la part esquerra es por observar Hispània, la gran meta dels romans. La imatge més baixa de la part esquerra simbolitza Apolo sobre Griu, un monstre mig lleó mig ocell. Al costat d'aquesta imatge es pot veure Gea amb la banya de l'abundància que simbolitza la fertilitat. A la part dreta de la cuirassa a la part inferior està representada Diana, la germana d'Apolo i deessa de la lluna, amb un cérvol. A la part de les costelles dreta i a la part oposada d'Hispania es representa la Gàl·lia.

Com a última imatge de la cuirassa i a la part central està representat Mart amb la lloba capitolina i al costat un soldat entregant-li l'estàndard.

La gravació d'alguns mites o símbols religiosos en les cuirasses del guerrers s'han utilitzat tant com per la protecció personal com per buscar la intimidació del rival.

Valete!

Helena Adán

1r BTX B

Plató, filòsof socràtic

Χαῖρετε!

Qui escriu aquestes línies és l'Álex(andros) Caparrós, diletant en totes les branques de l'episteme i defensor (ben bé l'únic, amb comptades excepcions!) de l'aplicació de la perspectiva filosòfica a la realitat quotidiana.

Consultant les referències d’aquest mateix blog, he arribat a una troballa sospitada -tot sigui dit-, però igualment reprovable: el paper de la filosofia és mínim. Només una entrada etiquetada amb aquest concepte!

Així doncs, he decidit enfrontar-me, des d’una perspectiva purament neòfita i de tall divulgatiu, a la figura d’un dels dos grans personatges de la filosofia grega socràtica (és a dir, desenvolupada a partir del s. V aC des del punt d’inflexió que significa Sòcrates): Plató (deixant de banda Aristòtil, el seu deixeble). Al possible lector, espero que trobi aquí una referència mínima, per quan en senti parlar més endavant.

Plató, filòsof socràtic

L'Escola d'Atenes

Plató va ensenyar les seves indagacions en un espai concret: l’Acadèmia (l’Ἀκαδημία, que deu el seu nom a l’heroi Academos fou fundada el 387 aC i tancada el 529 dC per ordre de Justinià). La voluntat educativa del filòsof va jugar un paper cabdal en els canvis de la filosofia grega de l’època. No calia pagar per entrar-hi i, juntament amb el Liceu aristotèlic o l’escola pitagòrica, fou un dels centres del saber grec.

Plató, nascut l’any 427 aC, en una família rica i en un ambient que conspirava contra la democràcia, va ser deixeble de Sòcrates (470-399 aC), el famós “tàvec d’Atenes”.

A nivell polític, de fet, avorrí la democràcia, de la qual digué que era una organització política agradable, anàrquica i policroma, que assigna igualtat de manera similar als que són iguals i als que no ho són (La República).

A nivell epistemològic (sobre el coneixement), Plató refusà el món de les aparences de la quotidianitat, i digué que només mitjançant la filosofia i les ciències podia arribar-se al món de la realitat. En aquest sentit, Plató va ser precursor de l'idealisme de la modernitat, puix que postulà que les idees pertanyien al món real (una idea perfecta de gos només és “imaginada”, per exemple) mentre que el món de les aparences seria el que trobem “empíricament” (aquest mateix gos vist pel carrer, seguint l’exemple).

Continuant el tractament general de la seva filosofia, esmento algunes de les seves valoracions, descontextualitzades: considerà que les dones eren inferiors i irracionals, però que havien d'estar educades com els homes; que l'homosexualitat masculina era antinatural; que la pederàstia era positiva; que l’ateisme era reprovable; que el govern havia d’estar en mans dels justos i no de la llibertat absoluta. Això ho tractà àmpliament a la República, on també proposà que els béns havien d’ésser posseïts en comú. Però, ja sabem que els homes, quan tenen el poder, esdevenen perversos, com deia al Gòrgies. Reprovà el plaer i el luxe, buscant la vida modesta, controlada i perfecta.

Plató

La seva obra no es basa en els textos expositius i argumentatius que acostumaren a escriure els pensadors posteriors, sinó que està formada per un conjunt de diàlegs, a través dels quals Plató mostra les seves teories. Com a exemple podem citar el Parmènides, en el qual critica la seva pròpia teoria de les idees, o el Sofista, una de les darreres obres mestres.

Tot plegat, em fa pensar que parlar de platonisme és erroni, ja que no tenim cap sistema filosòfic creat per Plató, sinó una sèrie d’escrits amb paraules que no sempre li hem d’atribuir.

Potser la sentència que millor conclou l’exposició de Plató és la d’Alfred North Whitehead, filòsof i matemàtic nord-americà que considerà (aproximadament) que la tradició filosòfica europea és una sèrie de notes al peu de pàgina de Plató. Som hereus de les idees plantejades als diàlegs de Plató; el mètode socràtic, les idees, el concepte de justícia, el mite de la caverna, etc. han estat tractats de forma ingent, però sempre partint de les paraules de l’atenenc que escoltava embadalit Sòcrates, aquell que tant preguntava.

Álex Caparrós Rodríguez
1r de Batxillerat B

Lisístrata al teatre Joventut de l'Hospitalet

Χαίρετε!

Aquest dimarts 10 de març, els alumnes de grec segon de batxillerat de l’Institut Gallecs ens vam desplaçar fins a l’Hospitalet de Llobregat per a poder fer un tast sobre una obra de teatre grecollatina. 

Vam anar, concretament, fins al Teatre Joventut on aquests dies s’està celebrant una part del  XX Festival Juvenil de Teatre Grecollatí CATALVNYA. (Per a més informació consultar el seu blog Prosopon).

L’obra que hem vist i de la qual hem gaudit ha anat a càrrec del grup de teatre i música dels alumnes de quart d’ESO de l’institut Isaac Albéniz. I l’obra representada ha sigut la Lisístrata d'Aristòfanes, autor nascut a Atenes el 444 aC i mort el 385 aC.

L’obra original està ambientada durant la guerra del Peloponès i tracta de com les dones gregues cansades de tanta guerra s’uneixen totes i encapçalades per la protagonista, Lisístrata, (en grec Λυσιστράτη que significa la que dissol l’exèrcit), decideixen forçar els marits a signar la pau.
 
Lisístrata té l'enrevessada idea que totes les dones de les diferents polis gregues per acabar d’una vegada per totes amb la guerra facin una vaga sexual fins que els seus homes pactin la pau.

Un cop Lisístrata ha exposat el pla i les dones s'hi han compromès, llavors es donen un seguit de circumstàncies absurdes en les quals els homes intenten impedir aquesta vaga o convèncer les seves respectives mullers de deixar-la estar.

Del format de l’obra representada per aquests alumnes podem destacar diverses coses:

• per a facilitar o per distingir les diferents polis gregues l'obra utilitzà diversos dialectes grecs; en l'obra, traslladat al català, utilitzen el català central per als atenesos, el valencià per als d’Esparta i del Sud i el balear o mallorquí per als grecs de les illes. 
• en un intent de modernitzar i aproximar l’obra al públic dels diferents instituts podem destacar també el fons emprat en aquesta representació, on vam poder observar com el Partenó quan és pres per les dones és decorat com una representació de “revolució moderna” amb símbols anarquistes, símbols de la pau o pancartes amb consignes com “Amor i no la Guerra” o “Si no hi ha pau, no hi ha clau”, aquesta última la consigna més repetida a l’obra.

En conclusió, en la meva humil opinió i amb concordança amb la dels meus companys (crec), l'obra que vam veure ahir és una obra ja per si mateixa divertida i entretinguda, i a més els alumnes de l'institut Isaac Albéniz la van representar molt bé i van aconseguir mantenir l’atenció durant tota l’obra del públic allà present. 

Gràcies a aquesta bona experiència, els alumnes de clàssiques de l’institut Gallec com a interessats per la cultura grega i llatina, i per tant també pel seu teatre, ja estem esperant la propera sortida per poder gaudir de més teatre clàssic, que serà el dia 20 d’abril a la ciutat de Tarragona, antiga Tarraco romana. Allà ens esperen una tragèdia grega i una comèdia llatina.

Jose López Font
2n BTX B

Els romans i les seves mascotes

Avete!
Segur que a molts de vosaltres us agraden els animals. Doncs, en aquest escrit m'agradaria explicar-vos alguna cosa sobre els romans i les seves mascotes.

Tenint en compte que en aquella època estaven més ocupats amb les lluiten que amb les mascotes, es pot sorprendre que sí que en tenien, però no per fer companyia, com ara, sinó per fer algun servei.
Per exemple, per enviar-se missatges secrets feien servir els gossos: els donaven de menjar una barra de bronze amb un missatge a dins, i aixi el que volgués llegir-lo hauria de matar al gos brutalment. 

Segons la meva opinió, i espero i suposo que la vostra també, està molt malament que facin això als pobres gossos només per enviar un missatge a una altra persona. 
Això també ho feien si el gos no feia el rol que ells volien, perquè molts d'ells volien un gos per protegir les cases i per anar a caçar, o bé els utilitzaven en les lluites o amb funcions d'atac i aquests eren anomenats "gossos soldats".

Que protegien les cases ho sabem, entre altres coses, per l'expressió "Cave Canem", que significa "alerta amb el gos".

Els romans també es van acostumar a tenir gats com mascotes dins de casa: a aquests no els utilitzaven per vigilar la casa, sinó només per fer companyia. Encara que també s'aprofitaven per allunyar les rates i els ratolins dels campaments

Els emperadors també tenien mascotes: la preferida de Juli Cèsar no era altra que... una girafa, una mascota no molt comú per tenir a casa. 
Calígula tenia, deien, un amor especial pel seu cavall, aqui portava a totes les seves festes.

Domicià (que va dominar Roma entre el 81 i l'any 96) no es quedava curt: tenia un lleó com a mascota. Sí, encara que sembli difícil de creure, el va domesticar perquè fos la seva mascota. Això sí, tenia a la gent ben avisada; aquest era el seu cartell:

I tot recordant el gos, he trobat un grup de música que es diu "Cave Canem", que té una cançó "Virus", amb un protagonista que és un gos:

I fins aquí la meva entrada al blog. Espero que hàgiu après molt sobre els romans i les seves mascotes

Valete!
Maite Ledesma
1r Batx A

Ad Londinum eamus!

Avete!
Ja que demà marxem de viatge a Londres, aprofito aquesta oportunitat per fer una entrada relacionada amb els romans a la ciutat anglesa.

La invasió dels romans de la Gran Bretanya va començar el 43 dC. L'ocupació romana del Regne Unit havia de durar gairebé 500 anys. Els romans van construir un fort (oppidum), anomenat Londinium, en el lloc de l'actual Londres a la riba nord del riu Tàmesi. S'esmenta per primera vegada en temps de Neró quan la ciutat, per la seva situació, va començar a destacar. Les altres ciutats importants eren Verulamium i Camulodunium. Londinium no era la capital d'Anglaterra – sinó que era Colchester, Camulodunium en llatí. 

Londinium, doncs, és el nom que els romans van donar a la ciutat que van fundar prop dels llogarets celtes de Llyn Din, a Bretanya (actual Anglaterra). La ciutat va ser construïda en un lloc habitat per tribus aborígenes que deien Llyn Din al lloc, nom que significa fortí del llac. 

El fort original de Londinium va ser construït entre dos turons (Cornhill i Ludgate) i tenia una extensió de 30 hectàrees, però va anar augmentant en mida i es va convertir en una ciutat romana de més de 300 hectàrees amb una població de més de 15.000 persones. Es convertí en un important port des d’on es comerciava amb tot l’imperi.

Es va imposar la llengua llatina al poble de Londinium.

La cúria i les oficines de govern estaven a la basílica de Cornhill. La plaça del mercat (fòrum) es trobava al costat de la basílica. L'amfiteatre de Londinium es trobava en el lloc de la Guildhall Art Galley i podia albergar fins a 8.000 espectadors.

El fort original romà a Londinium va ser destruït per la tribu dels Icenis en la seva revolta contra els romans, liderats per Boudicca, la seva reina, al 60 dC. Gai Suetoni Paulí era el governador romà de la Gran Bretanya en aquest moment. Boudicca va atacar primer la capital Camulodunum. Com que no estava ben defensada, els romans van ser derrotats fàcilment. L’exèrcit de la reina Boudicca després va marxar contra Londinium, el va cremar i va massacrar als 25.000 habitants que no havien fugit. Després del triomf dels romans en la Batalla de Watling Street, la reina es va suïcidar enverinant-se.Poc després els romans van recuperar el control sobre els rebels Icenis i van contruir un nou fort a Londinium.

Les excavacions han revelat l'evidència de foc, descobrint una capa de cendra vermella. També va ser descobert l'emplaçament militar. La ciutat va ser restaurada al cap de 10 anys i es va establir en ella la seu del govern imperial de Bretanya. 

Els temples romans a Londinium

Londinium va albergar molts temples romans. La catedral de Sant Pau va ser construïda en el lloc on una vegada va haver-hi un temple romà dedicat a la deessa Diana. A Westminster va haver-hi un altre temple romà dedicat a Apol·lo.

Tanmateix encara s'estan descobrint restes dels romans a Londres. El 1954 les excavacions al nord de Cannon Street va portar a la descoberta del temple romà de Mitra.

Finalement, al 410 dC els romans van ser atacats per les tribus bàrbares i van abandonar Gran Bretanya, en un intent d'aturar el declivi de l'Imperi Romà.

Així doncs, ja coneixem una mica més la ciutat dels autobusos vermells i podrem gaudir encara més del viatge.

Iván Martínez

1r BTX A

L'arc de sant Martí

Χαῖρετε!

Després d'un dissabte una mica plujós, he decidit fer la meva primera entrada a L'ombra d'un somni aprofitant que la pluja m'ha servit d'inspiració. I encara que no l'hàgim vist, us parlaré d'un fenomen òptic que pot veure's els dies de pluja: l'arc de sant Martí.

Per una banda, en català és més conegut amb el nom d'arc de sant Martí, nom que li ve de la religió cristiana: la Bíblia diu que és el símbol que Déu, que el va fer aparèixer després del diluvi universal com una aliança entre ell i la humanitat. I s'ha de dir que aquesta explicació no s'allunya gaire del mite grec. 

Per l'altra, en castellà el nom “Arco Iris” s'apropa més a la mitologia grega treballada. El nom li ve d'Iris, la filla de Taumant i Electra. Taumant era fill de Gea i Ponto, i era un dels déus marins primordials. El seu nom, Θαύμας, vol dir meravella o miracle. Electra era una oceànide, filla d'Oceà i Tetis.

A Iris se la representa com una jove verge amb ales daurades; és la missatgera sobretot d'Hera i està relacionada amb Hermes, perquè s'encarrega de transmetre missatges entre els déus.

Hermes

I d'aquí sorgeix el mite d'aquesta aparició policromàtica al cel:  

Zeus, el pare de tots els déus, es va enfadar molt amb els homes que habitaven la Terra ja que cometien molts crims i pecats. Així doncs, com a càstig, va provocar un diluvi universal. Amb sort, Deucalió, el fill de Prometeu, juntament amb Pirra, la seva dona i filla d'Epimeteu, van construir una arca que els va salvar. Gràcies a ells els éssers humans no es van extingir, ja que es van encarregar de fer nèixer homes i dones a partir dels ossos de la Terra, és a dir, les pedres. De les pedres que llançava Deucalió apareixien homes i de les que llançava Pirra apareixien dones, que van donar lloc a una nova generació.

Després d'aquest dur afer per a la humanitat, Zeus no volia tornar a castigar els mortals, i va fer un pacte amb la deessa Iris, l'assistenta de la seva esposa, Hera. La misió que Zeus va encomanar a la deessa portadora de missatges era que havia de crear una nova comunicació entre els mortals i els déus per tal d'expressar els missatges que Zeus volia transmetre als humans i per fer-ho havia de travessar el mar i el cel.

Zeus pacta amb Iris

Zèfir, el marit d'Iris, va fer que agafés impuls amb el seu alè, ja que era el déu del vent suau de l'Oest. Ella portava el gerro d'or per provocar les pluges regant els núvols i un vestit de diferents colors que Hefest li havia fet. Quan es va llançar des de l'Olimp a la terra, el seu vestit es va veure reflectit en les aigües, i donà vida al cel amb colors vius.

Així, Hermes i Iris compartien un mateix treball, però s'alternaven les tasques. Hermes portava el sol, i Iris, quan acabava una tempesta, s'encarregava d'obrir-se entre els núvols i portar alegria als homes amb l'arc Iris. 

Ara bé, la paraula "Iris" s'associa també amb els colors, com veureu a continuació:

Iris: És la membrana amb color i circular de l'ull, que té la funció de controlar la quantitat de llum que penetra aquest òrgan. El color està determinat genèticament i, tot i que en néixer sol ser blau clar o gris, la coloració definitiva és als 6-10 mesos.

També s¡anomena iris l'òpal noble, un quars transparent i net que sota la llum s'il·lumina amb tots els aspectes del prisma.

Existeix un tipus de flor, l'iris, anomenada així perquè hi ha de diferents colors. El nom llatí és Iridaceae.

I aquí acaba la meva entrada al blog! Espero que us hagi agradat el meu acolorit tema, i que gaudiu de molts arcs de sant Martí.

Valete!
Ariadna Boladeras
1r BTX B

El carnaval a l'antiga Roma

Avete!
Avui em toca a mi fer una entrada i què millor que parlar de festa.

Antigament, els romans celebraven el 15 de febrer les lupercàlies, que eren festes en honor al déu Luperci. En aquesta festa els sacerdots romans sacrificaven un carner i untaven els joves romans amb la seva sang, també els donaven uns fuets fets amb la pell de la víctima i corrien pels carrers de Roma assotant tothom qui trobaven. Les joves romanes que volien tenir un fill, sortien al carrer per ser flagel·lades amb aquest fuet, ja que els propiciava la fertilitat.

En les lupercàlies l'element central consistia en córrer de manera desenfrenada, els sacerdots saltaven ritualment als carrers de Roma el primer dia de març per propiciar al déu de la guerra.

En el carnaval popular (feriae o saturae) s'usaven màscares, la música es feia amb flautes (tèbies) i en les festes se celebraven combats i carreres de carros. Els vencedors rebien un palmell com corona la qual cosa era considerat un gran honor. 

Després, es passava al període de la purificació, per això la paraula febrer deriva del llati, vol dir purificar.

Roma va patir una allau de religions orientals les quals va incorporar al seu panteó de Déus, així sobre el 15 de març se celebrava a Roma el «Carrus navalis», festes en honor a la deessa egípcia Isis, aquestes festes els romans les celebraven amb processons, disfresses i exhibicions de vaixells arrossegats per la ciutat.

L'origen del carnaval està en aquestes dues festes romanes, les lupercàlies i el carrus navalis, que són unes festes de disbauxa seguides d'un període de purificació, coincideixin amb l'actual carnestoltes i la quaresma, ja que venen de les lupercàlies influïdes pel carrus navalis i la purificació posterior romana que dóna origen al mes de febrer.

Les carreres de cavalls tenien també un altre significat en l'època imperial, l'amfiteatre era el símbol de la Terra; les dotze portes dels estables eren les dotze constel·lacions i les set voltes de pista eren l'òrbita dels set planetes.

Els actuals carros de les desfilades de Carnestoltes segueixen sent molt similars als carros que en els amfiteatres romans de la Roma imperial eren el símbol del passatge dels planetes al cel cap a la primavera.

No creieu que té semblança el carrus navalis i les lupercàlies, les carrosses, les disfresses i les màscares amb l'actualitat?

Ana Mª Fernández
2 BTX B

Mite de les cinc edats de l'home

Avete!

A la meva entrada del blog parlaré sobre les edats de l'home. És un tema recurrent a la mitologia de diversos indrets que explica l'evolució de la història de manera que hi ha diversos períodes o etapes civilitzadores.

Una d’elles és la versió grega d'Hesíode, en el seu llibre “Treballs i dies”. Hesíode explica cinc grans edats. L'altra versió és la d'Ovidi a “les Metamorfosis” llibre que els alumnes de llatí hem de llegir, en el qual apareix aquest mite en segon lloc i parla de quatre edats.

Hesíode

Hesíode (s. VII aC.) va ser un poeta grec que va escriure els Treballs i Dies. En aquesta obra, entre moltes altres coses, dividia la història de la humanitat en cinc edats, que són les següents:

L'edat d'or: En aquesta edat hi regnava Cronos i els homes eren creats pels déus. La gent hi vivia en pau i no havien de treballar. La terra s'encarregava de donar tot el que necessitaven i sempre era primavera. Vivien molt de temps i sempre es mantenien joves, i després quan morien, es convertien en esperits anomenats “daimons” que vagaven per la terra.

L'edat de plata: A l'edat de plata hi regnava Zeus, fill de Cronos. Les estacions van ser dividides en quatre. Els humans hi vivien dues etapes, la primera durava uns cent anys i eren nens i després a la segona eren adults un temps abans de la mort, però aquesta última la malgastaven discutint entre ells. Quan morien, es convertien en "esperits beneïts" de l'Infern. Es negaven a adorar els déus, cosa que va fer enfadar a Zeus i que, per aquest motiu, va acabar destruint l'era.

L'edat de bronze: Zeus va ser el creador dels homes de l'edat de Bronze i els va crear a partir de les cendres dels arbres. El que més agradava aquests homes era la guerra i entre ells es destruïen de manera violenta utilitzant armes de bronze, d'aquí en surt el nom de l'era. Quan la gent moria anava a l'infern i la raça va acabar sent destruïda per ella mateixa a causa de les guerres.

L'edat dels herois: Altra era que va ser creada per Zeus. Va ser una era que estava poblada per herois i semidéus.

L'edat de ferro: És l'era a la qual pertany Hesíode. És una era basada en misèria on els nens desobeeixen els pares i sempre hi ha baralles entre germans. Els homes volen donar una falsa aparença, volen semblar bons i menteixen i mai es preocupen de si el que fan està bé o malament. Els nadons neixen amb cabells grisos, i els déus han abandonat la humanitat. El mal s'escampa, els homes són infeliços i Zeus destruirà aquesta raça algun dia.

Ovidi

Ovidi fou un poeta romà que va escriure sobre temes d'amor, dones abandonades i transformacions mitològiques. A “Les Metamorfosis” narra un mite similar, però tenia una diferència: només amb quatre edats. Ovidi va eliminar l’edat dels Herois.

Edat d'or: Espontàniament es practicava la lleialtat i la justícia. Ningú coneixia els càstigs ni les temences, la gent vivia segura sense cap defensor i no hi havia exercit ni armes perquè no feia falta. Els homes no sabien navegar ni fer vaixells, tampoc tallaven els arbres per a obtenir fusta. La terra donava també de forma espontània i la primavera era eterna i plàcida.

Edat de plata: L'edat de plata va ser pitjor que l'edat d'or. Júpiter va decidir dividir l'any en quatre estacions i per primer cop, els homes van patir els canvis climàtics i la necessitat de protegir-se en cases així que van haver d'aprendre a sobreviure conreant, a diferència de l' edat d'or que no sabien fer res perquè no els hi calia.

Edat de bronze: Una edat de caràcter cruel i amb molts enfrontaments.

Edat de ferro: Hi havia crims de tota mena. Van fugir tots els valors positius i en el seu lloc van aparèixer tots els dolents. Comencen a expandir-se per mar cap a terres desconegudes i les activitats mineres proporcionen or i ferro que era molt útil per les armes.

Fins aquí la meva entrada al blog. Espero que us hagi agradat i hàgiu après més sobre aquest tema.

Valete!

Carla Aroca

1r BTX A