Gastronomia romana

Avete!

Com que sóc golafre de mena, he optat per la gastronomia romana com a tema per a la meva primera entrada al blog. Llaminers, espero que us agradi!

Els productes que consumien els romans no eren gaire diferents als nostres, ja que igualment eren mediterranis. El tret que diferencia els seus àpats dels nostres és que ells solien amanir els plats amb moltes salses, tant dolces com salades. Fins i tot de vegades combinaven en un mateix plat salses de diferents gustos. Una d'elles és el conegut garum, una barreja de vísceres de peix que nosaltres (per bé o per desgràcia, no ho sé, ja que mai l'he tastat) avui en dia no conservem, però ells la feien servir molt sovint.

En els seus menús diaris abundaven llegums i hortalisses que conreaven en els seus horts particulars, bolets, fruita -amb la qual feien melmelades, conserves i fruita seca-, porc i pollastre. Pel que fa al peix, els romans el consideraven un menjar exquisit que apreciaven molt, i es reservava per als grans àpats.

En la societat romana aquells que s'ho podien permetre feien grans banquets a les cenae (per sopar) per tal d'impressionar els seus hostes (clients, mercaders, amics, etc.). Intentaven demostrar el seu poder i el seu alt rang per mitjà dels plats: allò que venia de lluny i era desconegut resultava d'una exquisidesa extraordinària. 
Aquest era el cas de moltes aus: se servien llengües de flamenc, cigonya, lloro, paó o estruç, peus d'oca rostits, crestes de galls... 
Altres plats singulars per a sibarites eren peus de camell i vísceres d'ocells diversos.

Els cuiners eren majoritàriament esclaus, i en un principi estaven mal considerats, però, poc a poc, els millors van anar adquirint certa categoria i renom, tot i que altres rebien càstigs, si no agradava el menjar elaborat. Sort que avui ningú fueteja cap cuiner principiant per cremar la truita...

Valete!

Ada Vilà

1r Batxillerat B

PS: Si voleu saber més sobre cuina romana, Apici va deixar un llibre de receptes d'allò més complet, De re coquinaria. O bé en aquests dos blogs: De Re Coquinaria i KuanUm

Les matrones romanes

Avete!

Després d'haver estat pensant un tema del qual parlar en la meva primera entrada al blog, aprofitant que fa poc ha estat el dia de la mare, he decidit parlar-vos de les matrones romanes.

Les matrones romanes representaven l'ideal de la dona perfecta, que significava ser un model de dona el comportament de la qual, en tots els aspectes, era irreprotxable. 
Aquestes dones participaven activament a l'educació dels seus fills, dirigien la casa juntament amb el marit i tenien una relativa llibertat, ja que, encara que podien sortir força de casa,  sempre havien d'anar acompanyades per una altra persona. Tanmateix gaudien del mateix estatus social que el marit, a qui acompanyaven a celebracions i espectacles públics.
Jurídicament, però, depenien sempre d'un home. Amb l'arribada de l'Imperi, la seva situació va millorar, ja que si moria el marit i per tant la matrona quedava vídua podia recuperar el dot del matrimoni i fer-lo servir pel que volgués.

Pel que fa a l'educació, les filles dels aristòcrates acudien a l'escola fins als 12 anys i aquelles que volien seguir aprenent podien fer-ho mitjançant la figura dels preceptors, però només amb l'aprovació del pare o marit.

Al llarg de la història de Roma hi va haver una llista de dones que compliren tots els requisits per ser considerades ideals perfectes, com:

Cornèlia: Dona culta i de caràcter fort, filla de Publi Corneli Escipió l'Africà i d'Emília Tèrcia, i esposa de Tiberi Semproni Grac. Es diu que després de quedar-se viuda va rebutjar casar-se amb el rei d'Egipte per dedicar-se completament a l'educació dels seus fills, Tiberi Grac i gai Grac. Tota la seva vida va ocupar-se dels assumptes militars del seu marit i va ser alabada per la gran dedicació als seus fills.

Lívia Drusila: Va ser la tercera dona d'August i una de les dones més populars de Roma, fins al punt que molts l'anomenaven "Diva Augusta". Les cròniques diuen que era una de les dones més boniques de l'època i que per això August es va enamorar d'ella només veure-la. El seu matrimoni amb August va durar 52 anys i es va convertir en la consellera de confiança d'aquest. Fins i tot es diu que va arribar a enverinar alguns enemics del seu marit.

Pompeia Plotina: Va ser la dona de Trajà molt abans que ell fos l'emperador. Va rebre els títols i els honors d'Augusta per part del senat i era una dona culta i de bon caràcter. 

Tot i que no va tenir fills va influir molt en què Adrià succeís el seu marit com a emperador. Pompeia va ser qui va transportar les cendres de Trajà en una urna d'or que va dipositar en la Columna Trajana.

Faustina La Menor: Va ser esposa de l'emperador Marc Aureli, i mare de dos bessons, Còmode i Antoní, i de Galèria Lucil·la. 

Faustina va acompanyar el seu marit en la campanya del nord durant els anys 170-174, i després en la de l'est, on va morir. 

La devoció d'Aureli per la seva esposa va fer que fundés un establiment de caritat en honor de l'esposa morta: la segona Puellae Faustinianae.

Aquestes són les quatre dones que he triat per explicar-vos, però cal tenir present que, a part d'aquestes quatre dones romanes, n'hi va haver moltes més que també van tenir el seu paper i van ajudar a construir de mica en mica la història de Roma.

Fins aquí la meva entrada. Espero que us hagi agradat i hàgiu aprés una mica més sobre les dones de Roma. 

Valete! 

Mireia Pagès 

1r BTX B

El secret dels gladiadors romans: la seva dieta

Avete,

Aprofitant que hem parlat dels espectacles que es feien a l'amfiteatre, us vull parlar sobre una dada molt interessant sobre els gladiadors. Tots ens imaginem els gladiadors com els homes més forts i musculats de l'antiga Roma, però sembla ser que no era exactament així. Ara us explicaré per què.

Els gladiadors menjaven més vegetals i escassa proteïna animal a diferència de la resta de la població. La dieta vegetariana, en contraposició al que es podria creure, feia que els gladiadors estiguessin "grassos". Seguir aquesta dieta era una tàctica per a la seva supervivència a la sorra. Aquest tipus d'alimentació creava un "matalàs" de greix que protegia de les ferides de produïdes pels talls era un escut per nervis i vasos sanguinis en les baralla.

A més, això donava més espectacle: les ferides a la primera capa de greix més superficial donaven un aspecte més "espectacular" al gladiador, però no feien tant de mal.

També, a través de diferents estudis s'ha pogut comprovar el consum d'una beguda feta a base de cendres de diverses plantes que els donaria una aportació extra de minerals. Aquesta beguda potser contribuiria al restabliment més ràpid dels homes, en particular a accelerar el procés de cicatrització de les nombroses ferides després de cada combat. Això s'ha descobert després d'analitzar restes de les tombes de 22 gladiadors de fa 1.800 anys a la ciutat romana d'Efes, que avui forma part de Turquia.

Així doncs, els gladiadors van ser probablement homes forts, però més valents que ben alimentats, ja que el seu menjar no era tan espectacular com les seves lluites sobre la sorra, i hi abundaven els productes de gra més que la carn, més present a la taula de la classe social alta.

Espero que us hagi semblat interessant.

Valete!

Paula Fernández

1r BTX B

Els romans i les seves mascotes

Avete!
Segur que a molts de vosaltres us agraden els animals. Doncs, en aquest escrit m'agradaria explicar-vos alguna cosa sobre els romans i les seves mascotes.

Tenint en compte que en aquella època estaven més ocupats amb les lluiten que amb les mascotes, es pot sorprendre que sí que en tenien, però no per fer companyia, com ara, sinó per fer algun servei.
Per exemple, per enviar-se missatges secrets feien servir els gossos: els donaven de menjar una barra de bronze amb un missatge a dins, i aixi el que volgués llegir-lo hauria de matar al gos brutalment. 

Segons la meva opinió, i espero i suposo que la vostra també, està molt malament que facin això als pobres gossos només per enviar un missatge a una altra persona. 
Això també ho feien si el gos no feia el rol que ells volien, perquè molts d'ells volien un gos per protegir les cases i per anar a caçar, o bé els utilitzaven en les lluites o amb funcions d'atac i aquests eren anomenats "gossos soldats".

Que protegien les cases ho sabem, entre altres coses, per l'expressió "Cave Canem", que significa "alerta amb el gos".

Els romans també es van acostumar a tenir gats com mascotes dins de casa: a aquests no els utilitzaven per vigilar la casa, sinó només per fer companyia. Encara que també s'aprofitaven per allunyar les rates i els ratolins dels campaments

Els emperadors també tenien mascotes: la preferida de Juli Cèsar no era altra que... una girafa, una mascota no molt comú per tenir a casa. 
Calígula tenia, deien, un amor especial pel seu cavall, aqui portava a totes les seves festes.

Domicià (que va dominar Roma entre el 81 i l'any 96) no es quedava curt: tenia un lleó com a mascota. Sí, encara que sembli difícil de creure, el va domesticar perquè fos la seva mascota. Això sí, tenia a la gent ben avisada; aquest era el seu cartell:

I tot recordant el gos, he trobat un grup de música que es diu "Cave Canem", que té una cançó "Virus", amb un protagonista que és un gos:

I fins aquí la meva entrada al blog. Espero que hàgiu après molt sobre els romans i les seves mascotes

Valete!
Maite Ledesma
1r Batx A

Els romans i la pizza

Valete, amici!

A priori tots sabem que una aportació beneficiosa per a la salut que van fer els romans és la dieta mediterrània. Tot i això una de les receptes de les quals potser no sabíeu que en fossin els autors és la pizza.

Aquells ciutadans romans que vivien en l'antic imperi durant el segle I consumien una pasta cuita que és similar al pa d'avui en dia. Aquesta recepta feta amb ordi, el cereal més utilitzat en de l'època, l'havien après dels grecs i dels etruscos, que ja elaboraven aquesta massa cuita amb molt de gust. 

En els forns comunals dels quals estaven dotats els pobles romans, les dones eren les encarregades de fer el pa, i mentre esperaven que aquest estigués cuit, tallaven trossos de massa als quals donaven una forma rodona i condimentaven amb el que tenien a mà, com oli, llard o espècies. El nom que donaven a aquests panellets que es coïen més ràpid i que els treien una mica la gana que tenien era "placenta" o "offa". 

Aquesta és únicament una petita introducció en el món culinari romà, que pretén obrir-vos la porta cap a una recerca personal per tal de conèixer més sobre aquesta o sobre qualsevol altra creació culinària romana. 

El principal llibre de referència és De re coquinaria d'Apici. I si el voleu llegir en llatí, aquí el trobareu!

Us convido a compartir en el blog les vostres receptes!

El biquini, un invent del s. XX?

Avete!

L’antiga societat romana és coneguda pels grans avenços que va introduïr a la forma de vida, ja que fou una societat pràctica, sempre buscava com millorar el dia a dia sense encantar-se amb filosofies.

Històricament l’època romana va ser una època molt rica, però amb l’arribada de l’Edat Mitjana al segle V i amb l’imposició del cristianisme, la societat va patir un gran retrocès. Si busquèssim, ens sorpendria la quantitat de coses que creiem que són un invent del segle XIX o XX però que realment els romans ja havien inventat tot i que a partir del s. V es van anar perdent o modificant. Una d’elles, de la qual avui us vull parlar, és el biquini.

Els romans eren uns gran amants de l'aigua i són coneguts per les seves construccions relacionades amb aquesta. Les més destacades són els aqüeductes, els ponts i les termes. Com ja sabem, les termes era un dels espais de vida pública més important on, a part de banyar-se o rebre tractaments de bellesa, es podia fer exercici i vida social. És per aquesta última funció que les dones romanes utilitzaven el que entenem actualment com a biquini.

Es conserven uns mosaïcs romans a la Vil·la del Casale, a Sicília, del segle III dC. que mostren deu atletes romanes, que es considera que són pugilistes (lluitadores professionals, boxejadores). Tot i que no queda molt clar, es veu que van vestides amb un vestit de dues peces que té la mateixa forma que els biquinis actuals. 
La gran diferència entre els antics i els actuals és que antigament estaven fets de cuir ja que no tenien la mateixa funció que ara, sinó que s'usaven per realitzar activitats físiques, i no per prendre el sol.

Com ja he dit abans a l'Edat Mitjana es va produir un retrocés i aquestes peces de roba van desaparèixer perquè la religió prohibia ensenyar certes parts del cos i s'havia d'anar molt tapat. A més hem d'afegir la "fòbia" a l'aigua i la falta de higiene d'aquesta època.

Des de llavors el vestit de bany ha patit diversos canvis segons els convencionalismes de cada època fins a arribar a l'actual biquini, amb les que trobem grans semblances.

Encara considereu que el biquini és un invent del s. XX? Podrieu anomenar algun altre invent que consideràveu actual però que heu descobert que ja existia a l'època grega o romana?

Valete

Jocs de nens romans

Avete! 

Avui he decidit parlar-vos d’una tema interessant, i que segurament us heu plantejat alguna vegada: com i a què jugaven els nens romans? Hi existien joguines com les que vam utilitzar nosaltres?

Nens jugant

Actualment hi ha diferents joguines per a cada edat. Doncs a Roma era exactament igual. Els nens es passaven la major part del temps jugant perquè els romans consideraven que era una cosa natural per la seva edat. Ells també jugaven a mares i pares o a lluita, per exemple. És a dir, imitaven els adults igual que en la nostra època.

Quan eren nadons, la primera joguina que tenien normalment era un sistrum, un sonall que es feia quasi sempre amb ceràmica i amb alguns còdols dintre però també es podia fer d’altres materials. Alguns d’ells els van trobar a tombes.

Sonall

Quan eren una mica més grans, se’ls donava una crepundia: era una col·lecció d’objectes que es posaven sobre una corda i així el nadó les podia agafar. D’aquest tipus de joguina se n’han conservat molt poques.

Crepundia

Quan ja eren grans tenien més diversitat de jocs i joguines. Aquí deixo alguns exemples:

El tres en ratlla, joc al que també hem jugat alguna vegada en les nostres vides. Ells jugaven al tres en ratlla circular i també al normal però es veu millor la forma circular perquè els que s’han trobat estaven gravats en pedres de marbre i estan molt gastades. També tenien laberints.

Jocs de tres en ratlla

Les nenes jugaven amb nines o amb plats de joguina. Les nines no tenien aspecte de nadó com les d’ara, si no més bé tenien aspecte de quan les dones a Roma estaven a punt de casar-se. Les nines eren un model a seguir per les nenes. Estaven fetes de fang, de ceràmica, etc...i fins i tot existien algunes articulades.

Nines de joguina

Els plats de joguina eren petits i molts fets de ceràmica.

Plats de joguina

Espero que us hagi agradat saber alguns dels jocs i joguines amb que es divertien els nens romans i a més a més, saber que les nostres joguines ja les utilitzaven des de fa molts anys.

Valete!

Tània Valera

2n BTX

La bellesa a Roma: cosmètics i pentinats

Avete! 

Sóc la Laura Rodríguez i avui us parlaré de la bellesa a Roma.

Pot semblar que actualment estem molt avançats en el tema de cosmètica i bellesa pero realment no ho estem tant, a l'antiga Roma ja eren tots uns professionals.

Ornatrix romana

De la mateixa manera que en l'actualitat la gent acudeix a les perruqueries i els salons de bellesa, a l'antiguitat les dones romanes acudien a l'ornatrix.

L'ornatrix era com una barreja de perruqueria, saló de bellesa i assessoria d'imatge que tenia la finalitat de millorar la bellesa de les dones romanes.

Entre altres una de les  més habituals era rentar els cabells a les clients, arrancar les canes més visibles amb unes pinces i fer pentinats diversos, com la confecció de recollits, que era la diferència fonamental entre una dama i una prostituta.

També confeccionaven perruques amb els cabells de les esclaves o cabells exportats de diferents llocs.

Pel que fa als homes, aquests acudien al tonsor, que era una barberia. Allà tots els homes seguien la mateixa tendència i es feien les coses més bàsiques com afaitar la barba. 
Com a productes cosmètics utilitzaven terres acolorides per al maquillatge, una pols negra similar al kohl egipci com a pintura d'ulls per destacar la mirada, i tints per als cabells, com la henna importada d'Egipte o un tint vermell fet de greix de cabra i de cendra que es produïa a Germània, conegut com gripau. També s'utilitzaven olis i ungüents per al cos i es perfumaven els vestits des de les primeres importacions de substàncies perfumades d'Orient. 

Durant l'extensió de l'Imperi romà, van anar canviant les diferents modes i costums en el pentinat. Inicialment els cabells femenins s'arreglaven amb gran senzillesa i s'utilitzaven menys els perfums. Aquest és el cas del pentinat a l'estil d'Octàvia, que constava d'un tupé sobre el front i una trena recollida en un monyo al clatell. A l'època flàvia es va posar de moda afegir postissos al propi cabell, formant com una mena de corona sobre el front.

Els homes, que durant segles havien dut cabells llargs i barbes descurades, van adoptar a partir del segle III aC la moda grega dels cabells curts i els rostres afaitats. Al final de l'època republicana, el pentinat masculí es va tornar més laboriós. Els cabells curts es van començar a pentinar-se amb el calmistro, un ferro que s'escalfava en les brases i que servia per arrissar i fer rulls. En el segle II dC es va produir un canvi de tendència quan l'emperador Adrià va adoptar de nou la barba. També va popularitzar-se el fet de tenyir-se el cabell de ros. Fins i tot es tiraven als cabells pols d'or.

I fins aquí la meva aportació. Què ens animem a fer-nos un dia pentinats a la romana?