Paral·lelismes d'Antígona i la guerra civil espanyola

Avete omnes,

Després de rumiar-ho molt he decidit explicar-vos com la mitologia pot servir per publicar allò que la censura prohibeix. 

Salvador Espriu (1913-1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. Des que era petit va llegir molta literatura clàssica, sobretot mitologia grega (fins i tot en l’idioma original) i això finalment va ser un referent en la seva literatura, a la qual es va dedicar plenament a causa de la seva malaltia.

Jo vull comentar l’Antígona que va escriure Espriu, prenent de referent l’Antígonade Sófocles i El set contra Tebes, d’Esquil.

Antígona és un mite grec que explica la història de la mateixa Antígona, filla d’Èdip , que mor només per desobeir ordres del tirà que li nega donar sepultura a un dels seus germans, després d'una baralla on tots dos moren. Ella desobeeix les lleis d’aquest i fa cas a les seves pròpies, a les de la sang.

Espriu utilitza la història d’Antígona com una metàfora del que és una guerra civil: vencedors i vençuts. Hi ha tota una sèrie de paral·lelismes, per exemple, sense anar més lluny el tirà de l’obra, Creont, estableix una connexió amb el dictador espanyol Franco.

Les característiques que regeixen l’Antígona d’Espriu són la seva moralitat i noblesa elevada, la seva ambició i a la vegada valentia en sacrificar-se (va ser una mort estèril, però). De tota manera és la redempció d’un llinatge tràgic: el d’Èdip (lectura que treballarem aquest any).

Cal dir que l’obra inclou dos personatges propis d’Espriu, de diferent ordre social però a la vegada agermanats –que són els únics que recolzen Antígona-, però entre ells cal destacar el Lúcid conseller que és veu de saviesa,i que a la vegada apareix fora del temps en què transcorre l’obra. El final de l’obra és un parlament d’aquest personatge, on el text opcional per llegir que presenta Espriu és una reflexió sobre la mort d’Antígona, que mor ofegada sota terra.

La mort estèril d’Antígona es podria comparar amb les morts de la guerra civil espanyola, que ben mirat només van causar dolor al país. Totes dues guerres regides per caps que obeïen les seves pròpies ordres (Creont i Franco).

Per tant, com podeu veure, Espriu en temps de censura va poder publicar una obra amb una forta crítica de la situació que vivia a través d'un simbolisme passat pel cedàs de la mitologia grega, ja que reflectia clarament la seva època i plasmava, a més a més, la seva opinió. Tot això va passar desapercebut gràcies a la mitologia grega i al mite d’Antígona.

Espero que us hagi agradat.

Valete!

Adriana Hernández Planillas

2n BTX B

Dura lex, sed lex

Avete!!

Com que aquesta Setmana Santa llegirem (o hauríem) la tragèdia de Sòfocles “Èdip rei”, aprofitaré per parlar-vos de la seva filla, Antígona.

Per que us situeu, Antígona (en grec Ἀντιγόνη) és filla d’Èdip i Iocasta i és germana d’Ismene, Eteocles i Polinices.

Polinices i Eteocles són els hereus del tron de Tebes, que abans havia estat del seu pare Èdip, però lluiten per ell a causa d’una maledicció que havia llançat el seu pare contra ells. Eteocles i Polinices s’havien d’alternar en el tron, però Eteocles decideix quedar-se amb ell, i així es desencadena una guerra. Polinices demana ajuda a la ciutat veïna. La guerra acaba amb la mort de tots dos germans, tal com deia la profecia. Creont passa a ser el rei de Tebes, i ordena que a Eteocles se li doni una sepultura digna perquè ha lluitat a favor de la ciutat i, en canvi, en un band públic fa saber que Polinices no pot ser enterrat perquè exil·liat va lluitar contra la seva pàtria, i qui ho intenti fer serà comdemnat a mort. S’ha de deixar el seu cadàver insepult fora de la ciutat.

Antígona vol enterrar el seu germà Polinices i li demana ajuda a la seva germana Ismene, que prefereix obeir les autoritats, i intenta convèncer-la que és millor que no desobeeixi a Creont, el seu oncle i futur sogre (Antígona està compromesa amb el fill de Creont, Hemon).

Els guardians enxampen Antígona quan està enterrant el germà, però ella al·lega que li hagués estat més dolorós no sepultar el seu germà que suportar el destí que sap que li espera. Creont enfadat vol matar Antígona, segons allò que ha decretat.

Antígona li diu a Creont que si la mata, estarà faltant al respecte al seu fill Hemón, que s’anava a casar amb ella. Hemón en canvi té por del que li pugui passar si discrepa del seu pare i li diu que està a favor que matin Antígona.

Hemón veu que la ciutat es lamenta per la sort d’ Antígona que morirà de mala manera com la més innoble de les dones, i tot per haver complit una obra ben gloriosa. Creu que el poble té part de raó i diu al seu pare que la mort d’ Antígona serà la seva ruïna.

Finalment Creont decideix que el càstig serà portar a Antígona a una cova que no conegui ningú i tancar-la amb poc menjar fins que desitgi estar morta abans que viure així.

El corifeu (el representant del cor) manifesta a Creont que quan mori Antígona la gent la recordarà i diran que s’ha fet un lloc entre els herois més pròxims als déus.

Tirèsias, l’endeví, aconsella Creont que deixi estar el càstig, que no és cap proesa rematar un mort, però malgrat les advertències de Tirèsies, Creont persisteix. Llavors Tirèsias li vaticina que morirà en poc temps en compensació amb els morts que ha enviat a l’Hades.

El corifeu també recomana a Creont que vagi immediatament a treure a Antígona de la seva morada i que aixequi sepultura al mort el més aviat possible.

A partir d’aquí tot es precipita. Antígona, tancada a la cova, decideix suïcidar-se moments abans que arribi Hemon amb la intenció de rescatar-la. Quan arriba Creont, que s’ho ha repensat i està disposat a alliberar-la, es troba amb ella penjada i amb Hemon, i li retreu al fill que l’hagi matat per estalviar-li patiment. Aleshores Hemon davant la tossuderia i l’obcecació del seu pare prefereix morir i decideix matar-se i morir com Antígona. Es clava l’espasa i mor al costat d‘ella.

Creont porta el cadàver del seu fill al palau i Corifeu li diu que s’ha adonat massa tard del que era just. Tot seguit, un missatger comunica a Creont que la seva dona s’ha suïcidat en assabentar-se de la mort del seu fill, tot desitjant infortunis a l’assassí del seu fill. Creont demana als seus servidors que el treguin d’allà i es queda tot sol i desitjant morir.

Antígona va actuar fent el que la seva raó li havia dictat com a pietós i just, tancada en la seva solitud, ja que ningú la volia ajudar, en el seu dolor i en la seva esperança, i en la seguretat que havia obrat bé, d’acord amb les lleis divines.

Que passeu una bona Setmana Santa!

Cristina