La deessa de l'amor en l'art

Avete omnes!

Ja ha arribat la primavera i no cal dir que, amb aquesta, igual que fan les flors, l'amor floreix arreu. Per aquesta raó, he decidit escriure aquesta entrada al blog sobre una de les deesses més representades en l'art. Com ja haureu imaginat, és la deessa de l'amor i la bellesa: l'Afrodita grega, la Venus romana. 

És cert que hauríem d'anomenar-la Venus a partir dels romans, a l'Afrodita dels grecs, però heu de saber que actualment la cultura occidental també anomena així les representacions dels ideals de bellesa de l'antic paleolític i neolític.

Venus de Willendorf
XXVIII aC

En la mitologia grega trobem dos mites que ens expliquen el naixement d'Afrodita. En una d'elles, aquesta està relacionada amb un amor entre Zeus i Dione, mentre que en l'altra es diu que el semen del déu del cel, Urà, després de ser castrat i destronat per Cronos, va caure sobre el mar i va sorgir d'aquest una deessa ja adulta.
La segona versió és la més famosa i queda bastant clara a partir de l'etimologia del seu nom: Ἀφρο (aphro): espuma i διτή (dité): nascuda.

Però deixant de banda el seu origen, jo us vull mostrar un petit recull de com s'ha representat  aquesta deessa al llarg de la història.

Afrodita en l'Art arcaic i clàssic grecoromà

Les representacions més antigues que es conserven d'Afrodita es remunten al segle Vll aC., en què apareix vestida com a protectora del matrimoni.

Fídias, al segle V aC, la fa aparèixer mig estirada en un dels extrems del frontó est del Partenó, amb una gran bellesa i un gran realisme.

Afrodita de Fídias

Poc després Praxíteles és el primer en esculpir-la nua en la seva famosíssima Venus de Cnido, la qual serà molt copiada pels romans. I seguint amb el nu, també trobem la Venus de Milo (conservada sense braços), que podem observar al Louvre i que s'ha convertit en un símbol de bellesa mundial.

Venus de Cnido

Venus de Milo

Pel que fa a Roma, Venus es convertirà en patrona dels emperadors julioclaudians i serà representada tant en escultures com en mosaics i pintures, tal com podem veure als murals de Pompeia i Herculà, dels quals destaca la famosa ''Venus Anadiomena'', còpia d'un famós pintor grec anomenat Apel·les.

Venus Anadiomeda

Venus en el Renaixement

A partir de l'aparició del cristianisme com a religió oficial, la figura de Venus va ser relacionada amb el pecat de la luxúria i la seva figura femenina va quedar substituïda per la Verge Maria, símbol de puresa.

Tanmateix, després d'aquest parèntesi que significa l'Edat Mitjana, durant el Renaixement, impulsat per corrents filosòfiques com el neoplatonisme, es produeix el rescat de l'art clàssic i del nu i es tornen a representar déus i herois grecoromans.

Els temes mitològics seran, de vegades, una excusa per tal de representar l'ideal de bellesa de l'època i, a la vegada, un suport per tal de representar diverses idees i símbols.

De les obres i autors del Renaixent destaca Botticelli, amb un dels quadres més famosos sobre aquesta deessa: ''El Naixement de Venus''. A la pintura, es representa el naixement de Venus en una gran petxina, moguda pels vents i acompanyada per Flora, que l'acull per tal d'amagar la seva nuesa.

Naixement de Venus de Botticelli

Més tard, en la seva obra de consagració Botticelli pintarà una Venus vestida presidint el centre del quadre.

La Primavera de Botticelli

Finalmente, destaquem el quadre de Venus i Mart, on apareix al costat d'un Mart Adormit i amb petits sàtirs jugant darrere seu.

Venus i Mart de Botticelli

Altres artistes que podem destacar, ja del segle XVl, són Tiziano, autor de la famosa "Venus de Urbino", font d'inspiració per altres obres que van des de la "Venus del espejo" de Velázquez fins a "Paulina Borghese" de Cánova.

Venus de Urbino de Tiziano

I per acabar, us deixo una presentació on les podreu veure totes seguides.

Espero que aquesta entrada us hagi agradat i que Venus es porti bé amb tothom!
Sergio Vidal
1r BTX B

Cassiopea

Χαῖρετε!

Avui, després de donar-li voltes i voltes al tema, us parlaré del personatge mitològic de Cassiopea (Κασσιόπεια o Kασσιόπη). Des de sempre ha sigut un personatge especial per a mi, ja que la meva mare, amant secreta de la cultura clàssica, va estar a punt de posar-me aquest nom en néixer.

Cassiopea va ser l'esposa de Cefeu, rei d'Etiòpia (es diu que l'Etiòpia mitològica és diferent de l'actual i que era localitzada a la costa mediterrània). De la unió d'aquests, sortí Andròmeda. Cassiopea presumia que la seva bellesa i la de la seva filla eren molt superiors a la de les nimfes marines, les nereides. Posidó, en assabentar-se'n, s'enfadà i volgué castigar Cassiopea enviant un monstre marí a les costes d'Etiòpia.

Els reis consultaren l'oracle més proper i aquest els va dir que era necessari sacrificar la seva filla Andròmeda per calmar Posidó i el monstre marí. D'aquesta manera Andròmeda va ser encadenada a una roca perquè el monstre marí la devorés. Però Perseu, que passava per allà moments després d'haver aconseguit el cap de Medusa, se n'enamorà en veure-la, matà el monstre i l'alliberà.

Després es casaren, però Posidó, que no va voler que la mare de la noia es quedés sense càstig, lligà del revés Cassiopea al seu tron (de manera que el cap quedés cap avall), la va transformar en constel·lació i la va fer girar al voltant de l'estel polar per tota l'eternitat.

Actualment Cassiopea és una constel·lació situada a l'hemisferi nord i és visible en els països nòrdics durant totes les nits de l'any. Té una forma peculiar: cinc estels formen una W (que en teoria representa a la reina en el seu tron cap avall, tot i que jo no he acabat de veure-la mai).

Per tot això sempre m'he preguntat com hauria sigut anomenar-me d'aquesta manera tan especial. Potser no hauria sigut estudiant de clàssiques. O sí. Qui sap…?

Amb això m'acomiado de la meva primera entrada al blog.

Ah! I recorda no actuar mai com Cassiopea: εὐγενείαν ἄσκει!

Paula López

1r BTX B

Percy Jackson i el mar dels monstres

Avete!

És el meu torn de fer l’entrada, així que, després de veure les anteriors entrades al blog sobre la pel·lícula de Percy Jackson i el lladre del llamp, he pensat que seria bona idea fer l’entrada sobre la segona pel·lícula de la saga Percy Jackson i el mar dels monstres.

Primer de tot, us recomano llegir les altres entrades sobre Percy Jackson, que m’han semblat força interessants, i així fer memòria qui hagi vist la pel·lícula fa molt de temps, o entendre de què parlem qui no l’hagi vist.

Però, per als qui no tinguin ganes de llegir les altres entrades i no hagin vist les pel·lícules ni llegit els llibres, faré un breu resum: Percy Jackson és la versió cinematogràfica dels llibres que s’anomenen igual. Tracta sobre Percy Jackson (un aplaudiment), un adolescent que descobreix que és un semidéu fill de Posidó, que està en perill en el món dels humans, així com el seu millor amic, que és un sàtir. Aquest el du al Campament Mestís on conviu amb altres semidéus i viu aventures amb el seu amic i una descendent d’Atenea, anomenada Anabeth.

Us adjunto el tràiler, ja que hi apareixen la majoria dels personatges dels quals parlaré:

Bé, ara sí, parlaré dels personatges mitològics que apareixen a la pel·lícula:

El primer personatge del qual parlaré us deu sonar de l’Odissea: fa ben poc hem parlat d’aquest personatge, el Ciclop, Polyphemus. En Percy Jackson aquest personatge apareix d’una manera molt similar a l’Odissea, sobretot per la manera que Percy i es seus companys han de fugir d’ell, i com el derroten.

Ara toca Caribdis, (l’imatge no s’entén gaire però és la boca de Caribdis). Aquest monstre marí també apareix a l’Odissea, acompanyat d’Escil·la; a la pel·lícula el monstre està al centre del triangle de les Bermudes i s’empassa el vaixell amb Percy i els seus companys a dins. Ben bé com li hauria passat a Odisseu, si no passa per la banda d'Escil·la.

També tenim el toro de Còlquida, un personatge del qual vam parlar l’altre dia a grec, quan corregíem els exercicis sobre el laberint de Minos. A la pel·lícula apareix al començament: entra dintre del campament Mestís, però aquí és un toro metàl·lic de gran mida i, com no, Percy s’enfronta a ell. 
D'altra banda, la Còlquida és una illa en la qual la mitologia diu que va néixer Pasifae, la mare del Minotaure, Circe (sí, sí, la de l'Odissea), i Eetes, el pare de Medea.

La Mantícora, que també apareix, és un monstre de gran mida amb cos de lleó però cua d’escorpí. A la mitologia grega es diu que la Mantícora a més de cua d’escorpí i cos de lleó té cap humà, però a la pel·lícula té només les dues característiques que he dit al principi.

Un altre personatge, aquest bo, és en Tyson, el mig-germà de Percy. És fill de Posidó, nascut de la unió del déu i una nimfa. Encara que és un ciclop, sense comptar l’ull, la resta de seu cos és humà i, a més, encara que el seu físic el pot fer semblar dolent, és un noi molt dolç.

En algun moment de l'aventura, també apareix un hecatonquir, un personatge mitològic de cent braços. A Percy Jackson surt un cambrer que ho és, però en lloc de tenir cent braços en té vuit però els fa servir a una velocitat increïble. 

I fins aquí arriben els personatges mitològics que surten a la segona pel·lícula. 

D'altra banda, veient que a la resta d’entrades no parlen dels protagonistes mitològics, he pensat que podria explicar de manera general què són.

Grover és el millor amic i protector d’en Percy. És un sàtir, i està representat com a la mitologia: té banyes, de cintura cap a dat humà però de cintura cap a baix cabra. A més té l’apetit sexual que tenen els sàtirs de la mitologia. 

Quiró és el director del Campament Mestís: és un Centaure, que vol dir que de cintura cap a dalt és humà però de cintura cap a baix és cavall com es pot apreciar a la imatge. A les pel·lícules intenta protegir sempre a Percy.

Per últim però no menys important, he trobat interessant parlar una mica de les flors de Loto, que són de la primera pel·lícula, però com que aquesta setmana hem parlat d'elles les explicaré de forma general.

La flor de Loto, també anomenada blat de Zeus, és una flor considerada una droga, ja que causa una pèrdua de memòria.

A la pel·lícula, Percy, Anabeth i Grover van a un casino que es diu Hotel Casino Loto. Allà els van donant flors de loto, fins que en Percy s’adona que hi ha gent que va vestida de manera antiga i és aleshores quan, després de dies de descontrol amb les flors, s’adona del que està passant.

Us enllaço un vídeo de l’escena del Casino, on surt com els ofereixen la flor de loto i quins efectes té.

I fins aquí la meva entrada. Espero que us hagi agradat.

Valete!

Míriam Llonch Díaz

1r BTX B

Orió, el gegant desafortunat

Χαῖρετε!
Després de donar-li voltes i voltes a la qüestió, ja he trobat tema per fer la meva entrada al blog. I com no, es tracta d’un mite grec sobre l’amor pur i tràgic... perquè així fou la història d’Orió i la deessa Àrtemis.
Per als qui no ho sàpiguen, Àrtemis (Ἄρτεμις), Diana per als nostres estimats romans, era filla de Zeus i Leto i bessona del déu Apol·lo. Ella era l’encarregada de la caça i dels animals i, a més a més, protectora de la castedat i la virginitat femenina.

Per altra banda, Orió (Ὠρίων) era un gegant nascut a Beòcia, fill de Posidó i Euríale, qui, abans de conèixer la dolça però resistent Àrtemis, va ser amant d’Eos, l'Aurora, i, quan l’amor se’ls esgotà, fou portat pel destí fins a la nostra deessa.

 

A partir d’aquí, les versions varien –i molt!– però no puc evitar explicar-vos la que jo considero més romàntica i digna de ser llegida:

Diuen que un bon dia, Àrtemis es trobava en una de les seves expedicions al bosc, l’únic lloc en tot el món terrenal on s’hi trobava a gust. I allà el va veure: Orió, acompanyat pel seu gos Siri, anava vestit amb roba de caçador i, si bé no per la seva aparença, devia ser tot allò que ell transmetia que feu que Dèlia (epítet d'Àrtemis pel seu lloc de naixença), que s’havia passat la vida rebutjant nombrosos déus i mortals, se’n va enamorar perdudament.

El seu desig pel gegant va resultar ser tan intens que, quan va arribar al seu campament, no va gosar dir res al seu seguici de nimfes –les quals havien de renunciar al matrimoni i als plaers de l’amor carnal–. Tot i així, sembla ser que els secrets no duren gaire a l’Olimp i Apol·lo va sentir prop del sol un rumor distorsionat: Orió i la seva germana s’havien promès amor etern i fidelitat! Escandalós!

Febus, amb la freqüent ira dels déus, va decidir que la seva bessona no es casaria amb un simple mortal i molt menys amb un gegant que s’havia atrevit a abandonar Eos. Sabia que no podia atacar Orió directament perquè Àrtemis mai li perdonaria, així que va ordir un pla terrible: va enviar un escorpí titànic a picar l’ésser que s’havia atrevit a robar el cor de la seva germana. Per sort, Àrtemis vigilava silenciosament el seu enamorat i quan va veure venir l’aràcnid, ella mateixa es va encarregar de portar Orió a un lloc segur: Delos –l'illa coneguda per l’absència d’escorpins–.

Apol·lo, veient que el seu pla no havia donat el resultat esperat, va baixar a la Terra, va fingir un encontre casual amb Orió i el desafià a capturar el peix més ràpid –gairebé tant com Hermes– que navegava pels rius hel·lènics. Mentre el gegant estava entretingut, va córrer a buscar Àrtemis per a proposar-li un joc: amb una de les seves fletxes, havia de tocar un blanc mòbil sota l’aigua.

La deessa de la lluna acceptà el repte i, fent gala d’una punteria excel·lent, va perforar l’esquena del seu estimat. Tota la sang ja s’havia escapat del cos d’Orió quan ella es va adonar del seu error.

Sobre la riba, desconsolada i sense poder deixar d’abraçar el cos del gegant, va plorar la seva mort nou dies i nou nits. Després, va agafar-lo i el va llençar contra el cel, convertint-lo en la constel·lació d’Orió. I perquè mai estigués sol va decidir fer el mateix amb la seva mascota, qui va passar a ser una estrella.

Diuen que, de tant en tant, Àrtemis deixa el seu arc i el seu carcaix bruts de sang al campament i s’endinsa al bosc. I allà, on els arbres deixen passar la claror de la lluna, ella contempla el seu estimat durant tota la nit, recordant la lamentable traïció del seu germà cada cop que la constel·lació d’Escorpió s’acosta a la del seu gegant desafortunat.

Marta Esteve Ortega
1r BATX B

L'arc de sant Martí

Χαῖρετε!

Després d'un dissabte una mica plujós, he decidit fer la meva primera entrada a L'ombra d'un somni aprofitant que la pluja m'ha servit d'inspiració. I encara que no l'hàgim vist, us parlaré d'un fenomen òptic que pot veure's els dies de pluja: l'arc de sant Martí.

Per una banda, en català és més conegut amb el nom d'arc de sant Martí, nom que li ve de la religió cristiana: la Bíblia diu que és el símbol que Déu, que el va fer aparèixer després del diluvi universal com una aliança entre ell i la humanitat. I s'ha de dir que aquesta explicació no s'allunya gaire del mite grec. 

Per l'altra, en castellà el nom “Arco Iris” s'apropa més a la mitologia grega treballada. El nom li ve d'Iris, la filla de Taumant i Electra. Taumant era fill de Gea i Ponto, i era un dels déus marins primordials. El seu nom, Θαύμας, vol dir meravella o miracle. Electra era una oceànide, filla d'Oceà i Tetis.

A Iris se la representa com una jove verge amb ales daurades; és la missatgera sobretot d'Hera i està relacionada amb Hermes, perquè s'encarrega de transmetre missatges entre els déus.

Hermes

I d'aquí sorgeix el mite d'aquesta aparició policromàtica al cel:  

Zeus, el pare de tots els déus, es va enfadar molt amb els homes que habitaven la Terra ja que cometien molts crims i pecats. Així doncs, com a càstig, va provocar un diluvi universal. Amb sort, Deucalió, el fill de Prometeu, juntament amb Pirra, la seva dona i filla d'Epimeteu, van construir una arca que els va salvar. Gràcies a ells els éssers humans no es van extingir, ja que es van encarregar de fer nèixer homes i dones a partir dels ossos de la Terra, és a dir, les pedres. De les pedres que llançava Deucalió apareixien homes i de les que llançava Pirra apareixien dones, que van donar lloc a una nova generació.

Després d'aquest dur afer per a la humanitat, Zeus no volia tornar a castigar els mortals, i va fer un pacte amb la deessa Iris, l'assistenta de la seva esposa, Hera. La misió que Zeus va encomanar a la deessa portadora de missatges era que havia de crear una nova comunicació entre els mortals i els déus per tal d'expressar els missatges que Zeus volia transmetre als humans i per fer-ho havia de travessar el mar i el cel.

Zeus pacta amb Iris

Zèfir, el marit d'Iris, va fer que agafés impuls amb el seu alè, ja que era el déu del vent suau de l'Oest. Ella portava el gerro d'or per provocar les pluges regant els núvols i un vestit de diferents colors que Hefest li havia fet. Quan es va llançar des de l'Olimp a la terra, el seu vestit es va veure reflectit en les aigües, i donà vida al cel amb colors vius.

Així, Hermes i Iris compartien un mateix treball, però s'alternaven les tasques. Hermes portava el sol, i Iris, quan acabava una tempesta, s'encarregava d'obrir-se entre els núvols i portar alegria als homes amb l'arc Iris. 

Ara bé, la paraula "Iris" s'associa també amb els colors, com veureu a continuació:

Iris: És la membrana amb color i circular de l'ull, que té la funció de controlar la quantitat de llum que penetra aquest òrgan. El color està determinat genèticament i, tot i que en néixer sol ser blau clar o gris, la coloració definitiva és als 6-10 mesos.

També s¡anomena iris l'òpal noble, un quars transparent i net que sota la llum s'il·lumina amb tots els aspectes del prisma.

Existeix un tipus de flor, l'iris, anomenada així perquè hi ha de diferents colors. El nom llatí és Iridaceae.

I aquí acaba la meva entrada al blog! Espero que us hagi agradat el meu acolorit tema, i que gaudiu de molts arcs de sant Martí.

Valete!
Ariadna Boladeras
1r BTX B

Mite de les cinc edats de l'home

Avete!

A la meva entrada del blog parlaré sobre les edats de l'home. És un tema recurrent a la mitologia de diversos indrets que explica l'evolució de la història de manera que hi ha diversos períodes o etapes civilitzadores.

Una d’elles és la versió grega d'Hesíode, en el seu llibre “Treballs i dies”. Hesíode explica cinc grans edats. L'altra versió és la d'Ovidi a “les Metamorfosis” llibre que els alumnes de llatí hem de llegir, en el qual apareix aquest mite en segon lloc i parla de quatre edats.

Hesíode

Hesíode (s. VII aC.) va ser un poeta grec que va escriure els Treballs i Dies. En aquesta obra, entre moltes altres coses, dividia la història de la humanitat en cinc edats, que són les següents:

L'edat d'or: En aquesta edat hi regnava Cronos i els homes eren creats pels déus. La gent hi vivia en pau i no havien de treballar. La terra s'encarregava de donar tot el que necessitaven i sempre era primavera. Vivien molt de temps i sempre es mantenien joves, i després quan morien, es convertien en esperits anomenats “daimons” que vagaven per la terra.

L'edat de plata: A l'edat de plata hi regnava Zeus, fill de Cronos. Les estacions van ser dividides en quatre. Els humans hi vivien dues etapes, la primera durava uns cent anys i eren nens i després a la segona eren adults un temps abans de la mort, però aquesta última la malgastaven discutint entre ells. Quan morien, es convertien en "esperits beneïts" de l'Infern. Es negaven a adorar els déus, cosa que va fer enfadar a Zeus i que, per aquest motiu, va acabar destruint l'era.

L'edat de bronze: Zeus va ser el creador dels homes de l'edat de Bronze i els va crear a partir de les cendres dels arbres. El que més agradava aquests homes era la guerra i entre ells es destruïen de manera violenta utilitzant armes de bronze, d'aquí en surt el nom de l'era. Quan la gent moria anava a l'infern i la raça va acabar sent destruïda per ella mateixa a causa de les guerres.

L'edat dels herois: Altra era que va ser creada per Zeus. Va ser una era que estava poblada per herois i semidéus.

L'edat de ferro: És l'era a la qual pertany Hesíode. És una era basada en misèria on els nens desobeeixen els pares i sempre hi ha baralles entre germans. Els homes volen donar una falsa aparença, volen semblar bons i menteixen i mai es preocupen de si el que fan està bé o malament. Els nadons neixen amb cabells grisos, i els déus han abandonat la humanitat. El mal s'escampa, els homes són infeliços i Zeus destruirà aquesta raça algun dia.

Ovidi

Ovidi fou un poeta romà que va escriure sobre temes d'amor, dones abandonades i transformacions mitològiques. A “Les Metamorfosis” narra un mite similar, però tenia una diferència: només amb quatre edats. Ovidi va eliminar l’edat dels Herois.

Edat d'or: Espontàniament es practicava la lleialtat i la justícia. Ningú coneixia els càstigs ni les temences, la gent vivia segura sense cap defensor i no hi havia exercit ni armes perquè no feia falta. Els homes no sabien navegar ni fer vaixells, tampoc tallaven els arbres per a obtenir fusta. La terra donava també de forma espontània i la primavera era eterna i plàcida.

Edat de plata: L'edat de plata va ser pitjor que l'edat d'or. Júpiter va decidir dividir l'any en quatre estacions i per primer cop, els homes van patir els canvis climàtics i la necessitat de protegir-se en cases així que van haver d'aprendre a sobreviure conreant, a diferència de l' edat d'or que no sabien fer res perquè no els hi calia.

Edat de bronze: Una edat de caràcter cruel i amb molts enfrontaments.

Edat de ferro: Hi havia crims de tota mena. Van fugir tots els valors positius i en el seu lloc van aparèixer tots els dolents. Comencen a expandir-se per mar cap a terres desconegudes i les activitats mineres proporcionen or i ferro que era molt útil per les armes.

Fins aquí la meva entrada al blog. Espero que us hagi agradat i hàgiu après més sobre aquest tema.

Valete!

Carla Aroca

1r BTX A

Les Moires

Avete!

Amb motiu de la finalització del Concurs Odissea la passada setmana, i fent honor al nom del meu grup, les Moires, he decidit parlar sobre aquestes, ja que em sembla un tema interessant sobretot des del punt de vista de la seva influència en la societat o les seves aparicions televisives...

Bé, abans de començar us posaré una mica en context explicant què i qui eres les Moires. Cloto, Làquesis i Àtropos eres tres divinitats, deesses del destí, que eren imaginades com tres velles encarregades de decidir el destí de les persones. Cadascuna realitza un paper rellevant en els tres punts de la vida d'una persona: el naixement, la durada de la vida i l'hora de la mort.

Cloto, (Κλωθώ, la que fila) era la germana petita i era present als naixements: es deia que en el moment que neix una persona aquesta divinitat començava a teixir el fil de la seva vida. Làquesis (Λάχεσις, de λαγχάνω, tocar a sort) era l'encarregada de decidir la durada de la vida d'una persona, i, finalment, Àtropos, (῎Α-τροπος, que no es pot tornar enrere) la germana gran, tallava el fil de la vida amb les seves tisores d'or.

Aparentment, no tenien tant de poder com Zeus, però eren respectades i temudes per tots els déus i divinitats del Món Antic. Aquest fet era degut al fet que les Moires coneixien el futur i tenien en les seves mans la vida tant de mortals com d'immortals.

Actualment, però, també trobem restes d'aquesta influència, perquè les Moires han aparegut en diversos àmbits i continuen participant en el nostre dia a dia...

En aquest fragment de la pel·lícula de Disney Hèrcules veiem una escena on apareixen les Moires. Trobem, però, un to humorístic en el tracte entre Hades i aquestes i veiem com, finalment, elles li revelen el seu destí. Aquest fet ja no és un tret vertader perquè les Moires gregues havien de preservar aquest secret i no revelar-lo.

Aquesta altra,  en canvi, és una imatge extreta de la pel·lícula de Percy Jackson, en la qual representen les Moires com unes taxistes perilloses. És un breu fragment, però també apareixen fent ús de nou de l'humor.

Actualment, la figura més propera a aquestes divinitats que nosaltres coneixem és la Parca, que ve del nom que en llatí tenien les Moires, Parques. Aquesta seria la divinitat actual de la mort, la que segons la llegenda et ve a buscar quan la teva vida ha esgotat el seu temps.

Bé, aquesta ha sigut la meva primera entrada al blog de clàssiques. 
Espero que us hagi agradat.

Sandra Aciego

1r BTX A

PS: Animeu-vos a comentar i dir quina és l'etimologia de Moires i de Parques, i quin tret comparteixen les Moires de Hollywood que no tenien les Moires gregues.

Jocs de la fam grecoromans?

Avete!

Aprofitant l'estrena de la tercera part dels JOCS DE LA FAM, avui us en parlaré. 

Tots sabem que la influencia de la cultura clàssica arriba a tots els àmbits de la vida diària, des de en l’àmbit publicitari fins a les cançons. Fins i tot la podem trobar en novel·les modernes com “Els Jocs de la fam” i això és del que us parlaré avui.

La primera mostra d’aquesta influencia es la Cornucòpia,  el corn en el qual estan totes les armes i els aliments a l’arena. Aquest objecte té estreta relació amb el corn de l’abundància (cornu copiae, en llatí) pertanyent a la cabra Amaltea.

L’arena, on els tributs lluiten a mort per coronar-se guanyadors, ens recorda sens dubte al lloc de l’amfiteatre on es duien a terme les lluites de gladiadors que tenien lloc a l’antiguitat. L’estètica dels gladiadors també la podem observar durant la desfilada de tributs, en Cato i Clove,  els nois del districte 2, el districte que entrenava els seus habitants per a la guerra.

D’altra banda, el fet de que cada any s’enviïn un noi i una noia a morir en aquests jocs macabres també ens pot portar al cap el mite del minotaure, segons el qual Minos cada nou anys exigia a Atenes un tribut de víctimes joves que serien devorades més tard pel monstre meitat home meitat toro.

I de la mateixa manera que Teseu s’ofereix voluntari a salvar els seus companys, Katniss anirà en el lloc de la seva germana.

Un altra influència la trobem en la part del llibre on surt el llatinisme “panem et circenses” (pa i jocs de circ) per explicar que mentre la gent estigués entretinguda i tingués menjar podrien passar per alts els crims comesos pel govern.

Al segon llibre de la saga, “En flames”, surt en Finnick Odair, un noi del districte quatre, el de la pesca, que utilitza un trident per lluitar. Posidó, deu del mar, tenia com a símbol el trident, que en aquest llibre pertany a un noi del districte marítim.

A més trobem alguns referents en els noms d’alguns dels personatges: Cató, Sèneca, Plutarc, Càstor i Pòl·lux. Recordeu qui eren? Podríeu dir amb qui tenien relació? Podeu trobar alguna influència més? 

Espero que us hagi agradat l’entrada.

Valete!

Cristina Campaña