Hodie est

diumenge, 26 de maig de 2013

Després del diluvi universal

Avete!

Aquesta mateixa setmana els alumnes de 1r de batxillerat de llatí hem lliurat els treballs sobre Les Metamorfosis d'Ovidi, un dels grans literats de la literatura llatina. Per això avui m’agradaria explicar-vos uns dels mites que més m’ha agradat. 
Però com que tots l'heu llegit en la versió d'Ovidi, jo us donaré la meva pròpia.

Obro els ulls. Veig Deucalió, però encara no sé què ha passat. M'aixeco de la barca un pèl desorientada. Veig Deucalió. Em mira.

-Què, has dormit plàcidament? -pregunta. Encara estic endormiscada. -Júpiter ha cridat Neptú, que ha inundat tota la terra. Encara no acabo de creure-m’ho-. Ara sí que estic desperta. Puc veure com tota la terra sota els meus peus es troba plena d’aigua.

-Però, com és possible? -Pregunto amb un to espantós. Em calmo, tot això s’ha d’arreglar.

-Tranquil·la Pirra, amb una mica de sort Júpiter es calma, i torna tot a la normalitat- diu, amb una tranquil·litat que no el caracteritza. Tot just acaba de dir-ho quan sentim una lleu tremolor. És la terra, ha tornar com era abans del Diluvi Universal. Però ara la realitat ens aborda. Estem sols, només queden ells dos com a part de la humanitat. És, llavors, quan Deucalió diu:

-Oh, Pirra, esposa meva. Tan sols quedem nosaltres dos. ¿Com et sentiries ara si el destí t’hagués deslliurat a tu de la mort i a mi no? ¿Qui curaria les teves ferides? Perquè creu-me si et dic que et seguiria fins allà on respiressis per última vegada. Però, ara, la nostra missió es tornar la vida a la terra, és a dir, trobar éssers humans.

Amb aquesta idea dins la ment, vam decidir posar-nos en marxa. Primera parada, les aigües de Cefís on desgraciadament em vaig mullar el meu preciós vestit. Tampoc és que l’hagués cosit amb molta esma, però, realment m’agradava. La següent parada era el temple on habitava la deessa.

-Mira que està brut el terra d’aquest temple. No sóc partidària  de fer-li petons, però què hi farem, el que s’ha de fer, s’ha de fer. Vam agenollar-nos tots dos pregant a la deessa: “Oh deessa, ajuda’ns a reparar la pèrdua del nostre llinatge amb la teva ajuda”. No sabia si havíem ésser escoltats, quan de sobte la deessa va contestar: “ Allunyeu-vos del temple, i llenceu darrere l’esquena els ossos de la vostra mare”. 
Era horrible, no podia haver dit això. Era impensable per a mi, vaig espantar-me i començar a cridar...
-Pirra, Pirra, Pirra, calma’t! Calma’t per tots els déus de l’Olimp. Crec que la deessa no es referia exactament als ossos de la nostra mare, sinó els ossos de la nostra gran mare, és a dir, la terra. I els ossos són pedres. L’única cosa que hem de fer és llençar pedres cap enrere, i tot s’haurà acabat.

De seguida, vam començar a llençar pedres darrere l’esquena.
-Deucalió, espòs meu, no m’ho puc creure, estan creixent persones, persones com nosaltres! I així de fàcil... -Seguim, hem de seguir!- Estava feliç: per cada pedra que llençava jo, es formada una dona. I per cada pedra que llençava Deucalió sortia un home.

I sí, som nosaltres, els vellets Deucalió i Pirra, qui vam construir un nou llinatge, aquesta nova generació.

Espero que us hagi agradat.

I a vosaltres quin mite del llibre us ha agradat més?
Ana López
1r BTX A