Hodie est

divendres, 21 d’octubre de 2011

Endimion i Selene

Hola!

L'altre dia, quan estava navegant per internet buscant... bé, no recordo què buscava, vaig trobar per casualitat una pàgina web on s'explicaven uns quants mites. Quasi tots em van sonar, però en vaig trobar un que no: un meravellós mite d'aquests que tant ens agraden, que explica una bonica història d'amor que arriba al cor.
Pel que sembla, aquest mite agradava tant, i era tant conegut pels grecs, que gairebé cap autor es va dedicar a explicar-lo i només es conserven algunes breus referències en alguns escrits.
Però i vosaltres... heu sentit mai el mite d'Endimion i Selene? Doncs, us l'explicaré.


Selene, germana del sol, Hèlios, i de Eos, l'aurora, sortí un dia a il·luminar la foscor de la nit, com era habitual. Però el que no esperava era trobar el pastor Endimion adormit sobre una cova a Lamos, prop de Milet. Enlluernada, restà tota la nit contemplant la bellesa del jove, i s'enamorà perdudament d'ell. Cada nit, Selene i Endimion es trobaven i es demostraven el seu amor (tant que van tenir 50 filles). Però llavors Selene, preocupada per la mortalitat del seu amant, va demanar ajuda a Zeus, qui, commogut pels precs de Selene, va concedir la immortalitat al bell pastor.

Però aquesta immortalitat no va ser com els amants pensaven, ja que el jove va quedar condemnat a viure eternament en un món oníric, on només podia trobar-se amb la seva estimada a través dels somnis.
I així va ser i continuarà sent, ja que els amants van prometre trobar-se cada nit de la seva eternitat.

Oi que és una història preciosa?
Però encara us diré més. Buscant informació sobre aquest mite, vaig trobar que hi ha uns personatges d' anime i manga (infantils i de fa molts anys, segur que us sonen) que estàn basats en Selene i Endimion. Recordeu la sèrie Sailor Moon? Doncs la protagonista, anomenada Bunny a la traducció espanyola, i el seu xicot, anomenat Armando (o senyor de l'antifaç) són els que corresponen a aquests personatges mitològics.

I buscant en la literatura també vaig descobrir que el gran poeta romàntic anglès John Keats (1795-1821) va escriure quan tenia 21 anys un bonic poema sobre Endimion. Us presento a continuació un breu fragment, ja que el poema original té gairebé 4.000 versos.
Una cosa bella és un gaudi etern:
La seva bellesa va creixent
i mai caurà en el no-res;
abans conservarà per a nosaltres
un plàcid retir,
un somni ple de dolços somnis,
la salut, un relaxat encoratjar.
Així, cada matí trenem una
garlanda de flors que ens lliga a la terra,
malgrat el desànim, a la inhumana
falta de naturaleses nobles,
als dies ennuvolats,
a tots els camins insans i lúgubres
oberts a la nostra recerca:
Si, malgrat tot alguna bella forma
alça el cap mortuori
del nostre esperit aombrat.
Com el sol, la lluna, els arbres ancians i els nous
tendint la seva ombra càlida sobre els ramats;
com també els narcisos
i l'univers verd en el qual habiten,
i els clars rierols que fluint
frescos cap a l'estiu,
i el clar enmig del bosc
tacat de roses silvestres;
i així la sublim destinació
que imaginem per als grans morts;
tots els deliciosos contes que sentim o vam llegir:
Font eterna d'una limfa immortal
que cau sobre nosaltres des de la riba del cel.
(Jonh Keats, 1816)

A continuació teniu un enllaç per escoltar el poema sencer, encara que està en anglès, per tant us haureu d'esforçar una mica: Endymion

Malgrat la bellesa del poema, Keats en va rebre moltes crítiques. Sembla ser que aquestes crítiques el van afectar de tal manera que la malaltia que patia (tuberculosi) va empitjorar i, tres anys després, va morir.

Un altre poeta famós anomenat Percy Bysshe Shelley, marit de l'autora de Franskenstein, Mary Shelley, alabà l'autor i el defensà després de la seva mort. I el més commovedor de tot és que va dedicar un extens poema a Keats, a qui va idealitzar com Adonis (Adonais) en el poema, ja que aquest altre personatge mitològic també havia mort jove, com Keats.

I és una llàstima que Keats morís tant jove perquè, si en els pocs anys que va viure ens va obsequiar amb els seus bonics poemes, qui sap què més hauria escrit si hagués tingut l'oportunitat?
Dit això, us recomano que llegiu aquest poemes, el d'Endymion o  el d'Adonais de Shelley. I bé, si sou mandrosos, el que poder fer és veure la sèrie de Sailor Moon (encara que... ja som una mica grandets, eh?).

Espero que us hagi agradat l'entrada i que hagueu gaudit d'aquesta bonica història que a mi, personalment, em sembla meravellosa.

Molts petons ;)

Gal·la

5 comentaris:

Laura ha dit...

Gal·la, fantàstica entrada, però no tant per la història d'amor, com per la relació que has trobat amb els autors posteriors.
Keats i Shelley s'emmarquen en l'epoca dels poetes romàntics anglesos i són una bona lectura per a una tadar plujosa i entristida.Tant de bo els nostres programes escolars ens donessin temps per poder llegir-los. De ben cert que us agradarien, i a més, trobaréim ple de referents clàssics, com són els dos poemes que cites.
Mentrestant, per si trobeu una estona, una recomanació: la pel·lícula Remando al viento, de Gonzalo Suárez. Després de veure-la no us podreu resistir a la lectura dels romàntics anglesos!

Molt bona entrada!

Edrielle ha dit...

En realitat vam estar pensant en proposar que es fes literarura universal, però ens van dir que no es podia. És una llàstima, però la castellana tampoc està tan malament.
Potser perquè la literatura m'encanta i m'he acostumat a llegir de tot.

Per cert, Laura, Gràcies per solucionar el problema.
I tambè per la idea de posar a Shelley.

Petons ;)

Nyx ha dit...

Oiiiiixxx! Que macu! No s'havia de l'existència d'aquest mite, és molt bonic i el trobem en molt llocs. Mai m'hagues imaginat que la serie de manga de Sailor Moon hagués estat basada en aquest mite. Si es que estem rodejats i no ens adonem.
Molt bona entrada señoreta Gal·la.

Bon cap de setmana

Electra ha dit...

Andaaa, mira per on! Jo que de petita veia Sailor Moon amb les meves cosines i mai m'hauria imaginat que s'haguessin inspirat en aquest mite. Que no coneixia.


M'agrada descobrir coses noves.
Molt bona entrada Gal·la.

Nausica ha dit...

Oh que bonic Gal·la! No havia escoltat parlar d'aquest mite, però m'ha agradat molt.És una entrada molt interessant ja que no només ens has explicat aquest mite tant preciós sinó que has investigat on ho podem trobar o quins autors han utilitzat aquest mite.

Molt bon treball guapa ! :)