Boleti in autumno

Avete!

Avui després dels primers mesos de navegació torno jo, Nausica, al timó.

Com bé sabem, molts diuen que el llatí és una llengua morta, és a dir, que no es parla a cap comunitat en concret sinó que roman només com a testimoni del passat o en documents escrits. Però el que no tothom sap és que encara utilitzem noms per anomenar elements de la naturalesa, com per exemple els arbres.

Potser no és habitual dir que hem vist un Abies (avet) però és aquest el seu nom científic. No només trobem noms provinents del llatí o del grec clàssic d’arbres sinó també a plantes, flors, etc.

Jo concretament us parlaré dels Bolets aprofitant que és una bona època per collir-ne o, si més no, per fer excursions al bosc per conèixer-los. Mai havia pensat que molts noms de bolets eren provinents del grec o llatí i que, a més, ens descriuen el seu aspecte només amb el nom.

En primer lloc us diré que el nom de bolet ve del llatí boletus, i, que prové del grec βωλίτης, ου, una mena de xampinyó citat per Galiè, metge grec del segle II dC.

I a continuació us explicaré els noms dels que més m’han cridat l’atenció.

Apagallums:  Macrolepiota Procera à  Macro: μάκρύς; grec: gran;  lepiota; λέπις (grec: esquama) + otós: ὄτος (grec: orella); "gran orella esquamosa"; procerus; llatí: alt, esvelt.

És el més gran i espectacular bolet de làmines. Pot assolir 40 cm d'alçària i 30-35 cm de diàmetre de barret. De jove, el barret és esfèric. En créixer, s'obre i s'aplana, es recobreix d'un to bru fosc, s'esquinça formant esquames.

Bolet de Tinta: Coprinus Comatus Barbuda à  koprós, κόπρος; grec: fems; comatus; llatí: pelut.

El seu nom complet traduït voldria dir fems pelut, i com podem observar aquest bolet té com una capa rugosa i sembla pèl. El barret és primer paraboloide, després campanulat i finalment estès; és de color blanc amb escames més fosques que es desprenen amb facilitat. El fong adult és negrós. Les làmines són lliures, el seu color varia des de blanc fins a rosa.

Cualgra sanguínia: Russula Sanguinea à   russula; llatí: vermellosa; sanguinea; llatí: sanguínia.

Primer hemisfèric i després convex-aplanat, lleugerament deprimit. Color malvaci o violaci, segons l'espècie. Pot tenir taques blanquinoses o groguenques. Té el marge estriat i el barret té 5-10 cm de diàmetre quan és adult. Les làmines són lliures.

Com bé diu el seu nom llatí vermellosa sanguínia, el podem associar pel seu cridaner color vermell i dona la sensació de ser tòxic.

Estrelletes: Geastrum Rufescens à  γῆ ; grec: terra; ἄστρον; grec: terra; "estrella de terra"; rufescens; llatí: que es torna vermell.

Són gasteromicets semblants en alguns aspectes als pets de llop, tot i que no en la forma. De joves, tenen forma globular i, en madurar, s'obren formen de 5 a 7 braços arcuats més o menys vermellosos.

Ou del diable: Phallus impudicus à phallus; llatí: fal.lus; impudicus; llatí: pestilent

Es desenvolupen a partir d'una estructura amb forma d'ou, d'uns 5 cm de diàmetre, de color blanc o gris. Quan s'obre, surt un receptacle cilíndric, amb forma fàl·lica, gruixut, blanc, buit, d'uns 10-20 cm d'alçària.

Aquest bolet com bé diu el nom és un fal·lus, que és l’òrgan reproductor masculí.

Rovelló  Pinetell:  Lactarius Deliciosus à Lactarius; llatí: que té llet; deliciosus; llatí: deliciós.

Barret i peu d'una sola peça. Color vermellós-ataronjat, de vegades amb taques verdes, en rotllanes concèntriques més clares alternant amb les fosques a la part superior del barret. Els exemplars joves tenen el barret convex, tancat.

 Rossinyol Embudat:Cantharellus Tubaeformis à Cantharellus; diminutiu de kántharos; κάνθαρος grec: copa; tubaeformis; llatí: amb forma de tub.

És molt semblant al Cantharellus Lutescens (Camagroc), es diferencia d'aquest per les venes molt més pronunciades i fins i tot pel color més fosc del barret i del peu.

Espero que us hagi semblat interessant, i si més no per ara, si aneu amb algú a buscar bolets podreu presumir i explicar la procedència dels seus noms.

Amb els bolets i la tardor m’acomiado. Sort a tothom i bon curs.

Arantxa Rey
2n BTX

Catul, un poeta musicat

Avete omnes!

Com a ampliació a la fantàstica entrada d'Electra, aquí teniu un parell de versions de dos poemes de Catul.

El poema V, escrit en els inicis de la relació:




I aquest altre, una molt breu expressió de tot el dolor que pot provocar una relació turmentosa. Escolteu-los, us sorprendran!






Gaudete!

Catul, un poeta enamorat

Bon dia a tots i totes!

Espero que ahir us ho passéssiu d'allò més bé a Empúries i que gaudíssiu i comprovéssiu tot allò que havíem estudiat a classe.

Ara, jo us canvio el tema radicalment, i no em centraré en cap mite com normalment feia, sinó en un tema que als alumnes de 2n ens toca estudiar: "El meravellós món de la literatura llatina!".

Concretament us parlaré una mica sobre Catul. Si voleu saber com van ser els seus amors, els seus poemes i una miqueta de la seva vida, a què espereu? Llegiu-vos l'entrada, i no us oblideu de comentar!

Gai Valeri Catul va néixer a Verona en una família rica, cosa que va afavorir que sempre visqués com un “nen de papa”, sense preocupacions i amb diners a l’abast, dedicat al luxe, les festes i les orgies.  De totes maneres, Catul va rebre una bona formació, i quan tenia vint anys es va traslladar a Roma, on de seguida entrarà en el cercle dels “poetes nous” que conreaven la poesia alexandrina, amb una mètrica nova i tenint com a tema principal l’amor. Poc abans a Verona havia conegut Clòdia, i s’havien enamorat perdudament. Aquesta relació tempestuosa estarà sempre present en els poemes de Catul.

Així, Catul dedica molts dels seus poemes a Lèsbia (pseudònim d’aquella dama romana, Clòdia, esposa d’un polític d’èxit). Aquesta Clòdia era una dona culta i amant de la poesia, coneixedora de Safo de Lesbos, d’on Catul traurà el pseudònim.

La història d’amor entre ells dos (que sé que us agraden aquest tipus d’històriesJ) va ser molt trista i tortuosa, ja que van passar per tots els estats de l’amor, des de l’encegament absolut fins al trencament, passant per infidelitats i reconciliacions repetides. I va servir a Catul per escriure molts poemes sobre l’amor i el desamor.

Poema V:

Viuamus, mea Lesbia, atque amemus, rumoresque senum seueriorum omnes unius aestimemus assis! [...] Da mi basia mille, deinde centum, dein mille altera, dein secunda centum,[...] Dein cum milia multa fecerimus, conturbabimus illa, ne sciamus, aut ne quis malus inuidere possit, cum tantum sciat esse basiorum.

Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos, i el xiu-xiu dels vells massa seriosos considerem-lo del valos d’un as. [...] Fes-me mil petons i cent més després, després mil més, després els cent segons,[...] Després, quan molts milers ens n’haurem fet, els embolcallarem per no saber-los, no fos que un malastruc pugui envejar-nos en saber que hi ha hagut tants de petons.

Fragment del poema LI:

Ille mi par esse deo uidetur, ille, si fas est, superare diuos, qui sedens aduersus identidem te spectat et audit dulce ridentemp, miseo quod omnis eripit sensus mihi: nam simul te, Lesbia, aspexi nihil est super mi vocis in ore.[...]

Just igual a un déu em sembla aquest home, home, si és permès, que supera els déus, que estant-se assegut davant teu tothora mira i escolta quan dolçament rius. I a mí això em fa, míser! Perdre els meus sentits. Perquè quan et miro, Lèsbia, no em queda ni un fil de veu entre els meus llavis.

De fet, Clòdia, un cop va quedar vídua, va tenir molts amants, entre ells Catul. Una vegada entregada a Catul li va ser infidel a la primera oportunitat que se li va presentar. A Catul no li va fer gens de gràcia (com és ben normal), ja que no sabia que tenia més amants. Catul es va quedar amb un sentiment entre odi i amor i va escriure un poema que diu:

Odi et amo. Quare id faciam? fortasse requiris Nescio, sed fieri sentio et excrucior.

Puc odiar i estimar. Com em passa, potser que em preguntis. No ho sé; veig que, emperò, passa així i em turmento.

En va escriure un altre per animar-se a ell mateix, quan intentava recuperar-se del mal que li havia provocat Clòdia:

Una salus haec est, hoc est tibi pervincendum. Hoc facias sive id non pote, sive pote!

Sols així podràs salvar-te i això és ta victòria; és això el que has de fer, tant si no pots com si pots.

Però com en moltes parelles, encara que hi hagi alguna que altra infidelitat, Clòdia va tornar penedida, tot i que les excuses i reconciliacions van ser fallides.  Fins que Catul se’n va acomiadar amb una altre poema:

[...]omnia haec, quaecumque feret uoluntas caelitum, temptare simul parati, pauca nuntiate meae puellae non bona dicta. Cum suis uiuat, ualeatque moechis, quos simul complexa tenet trecentos, nullum amans uere sed identidem omnium ilia rumpens; nec meum repectet, ut ante, amorem, qui illius culpa cecidit uelut prati ultimi flos, praetereunte postquam tactus aratro est.

[...]vosaltres, disposats a afrontar això i tot allò que manin els grande déus, porteu dos mots per a la meva amica poc agradables: salut que tingui, i que amb els seus cabrons visqui, que en pot estrènyer tres-cents junts sense estimar-los, tot fotent-los, però, la ronyonada. Que no cerqui mai més el meu amor; És mort per culpa seva, com, vorera Del prat, la flor, que, tot deixada enrera, Tocà l’arada.

Ara bé, tot i que el tema principal dels poemes de Catul va ser el seu amor per Lèsbia, també tocà altres temes. Així, segons la temàtica, els seus poemes es poden dividir en:

·      Diatribes: escrits violents o injuriosos contra persones.

·      D’amor: poemes escrits a Clòdia (que no són pocs).

·      D’amistad: poemes dedicats a tots els seus amics.

·      De reflexió social: aquí Catul ens mostra la seva postura vers l’amistat, l’amor, la religió, la soledat…

El corpus catulià, doncs, consta de 116 poesies. El llibre està dividit en 3 grups: el primer (I-LX) són poemes lírics breus d’amor, dirigits a amics, anècdotes o sàtires; el segon grup, el central (LXI-LXVIII) són els més llargs i es caracteritzen per la importància del tema (que després us escriuré un o dos perquè us feu una idea); i per acabar, el tercer grup (LXIX-CXVI) que es distingeixen per la seva forma mètrica anomenada el “dístic elegíac” que tindria una forma així:

_ U U / _U U  / _ U U / _ U U / _ U U / _ U

_ U U /_ U U / _ / || _ U U / _ U U / _ o  U

Per acabar, us diré que Catul fou el primer poeta romàntic, mort als 33 anys, jove i en la flor de la vida, que va viure al límit, gaudint de tots els plaers que va poder experimentar, i estimant com ningú ho havia escrit fins aleshores. Serà el poeta que inspirarà molts poetes posteriors, com Byron, Keats o Shelley... Us sonen?

Ah, i també té un poema dedicat al jove Atis, el de les violetes!

Doncs fins aquí la meva entrada, espero que us hagi agradat i que us serveixi per entendre millor el que s'explicarà, en breu, a classe.

Petons a tots,

Electra :)

Batalla de Zama

La batalla de Zama va succeir el 19 d'octubre de l'any 202 aC i va enfrontar les dues potències del moment, Roma i Cartago. Va ser la batalla definitiva, en qual Roma gràcies a Publi Corneli Escipió, procònsol i general romà, derrotà al general Aníbal Barca.

Aquesta batalla va estar situada geogràficament a Zama, molt a prop de Cartago i és que Escipió va convèncer al senat de portar la guerra a territori cartaginès, per pagar amb la mateixa moneda als cartaginesos que tant anys havien estat assolant Itàlia.

Però tornant a la batalla, l'exèrcit d'Aníbal tenia menys cavalleria i això era perjudicial, tot i tenir més infanteria. Escipió, pel contrari, contava amb l'ajut de la cavalleria de Masinisa.

Aníbal va enviar a l'atac els seus 80 elefants i Escipió abans, com anticipació, va deixar un espai prou gran entre les formacions del seu exèrcit. Així els elefants van passar per aquests marges prou amples, ja que l'estratègia de Publi consistia en què evitar els elefants perquè sabia que un elefant només envesteix quan no té pas i ha d'obrir-se un camí com sigui. Això va salvar unes quantes vides, doncs era inevitable que no morís ningú sota els elefants.

El transcurs de la batalla era favorable a Aníbal i havien caigut molts dels homes fidels a Escipió com Quint Terebeli. Aquest fet va provocar que Publi entrés a la lluita, enfrontant-se cos a cos amb Aníbal, però aquest més fort i curtit en mil batalles va estar a punt de matar-lo.

De sobte, quan tot semblava perdut la cavalleria liderada pel millor amic de Publi, Gai Leli i per Masinisa va rodejar l'exèrcit cartaginès destrossant la seva rerarguarda i tot l'exèrcit. Aníbal va fugir de Zama derrotat i va tornar a Cartago.

No podem saber com hauria estat el món si Cartago hagués guanyat, ja que aquest fet hauria canviat el transcurs de la història.

Endimion i Selene

Hola!

L'altre dia, quan estava navegant per internet buscant... bé, no recordo què buscava, vaig trobar per casualitat una pàgina web on s'explicaven uns quants mites. Quasi tots em van sonar, però en vaig trobar un que no: un meravellós mite d'aquests que tant ens agraden, que explica una bonica història d'amor que arriba al cor.

Pel que sembla, aquest mite agradava tant, i era tant conegut pels grecs, que gairebé cap autor es va dedicar a explicar-lo i només es conserven algunes breus referències en alguns escrits.

Però i vosaltres... heu sentit mai el mite d'Endimion i Selene? Doncs, us l'explicaré.

Selene, germana del sol, Hèlios, i de Eos, l'aurora, sortí un dia a il·luminar la foscor de la nit, com era habitual. Però el que no esperava era trobar el pastor Endimion adormit sobre una cova a Lamos, prop de Milet. Enlluernada, restà tota la nit contemplant la bellesa del jove, i s'enamorà perdudament d'ell. Cada nit, Selene i Endimion es trobaven i es demostraven el seu amor (tant que van tenir 50 filles). Però llavors Selene, preocupada per la mortalitat del seu amant, va demanar ajuda a Zeus, qui, commogut pels precs de Selene, va concedir la immortalitat al bell pastor.

Però aquesta immortalitat no va ser com els amants pensaven, ja que el jove va quedar condemnat a viure eternament en un món oníric, on només podia trobar-se amb la seva estimada a través dels somnis.

I així va ser i continuarà sent, ja que els amants van prometre trobar-se cada nit de la seva eternitat.

Oi que és una història preciosa?
Però encara us diré més. Buscant informació sobre aquest mite, vaig trobar que hi ha uns personatges d' anime i manga (infantils i de fa molts anys, segur que us sonen) que estàn basats en Selene i Endimion. Recordeu la sèrie Sailor Moon? Doncs la protagonista, anomenada Bunny a la traducció espanyola, i el seu xicot, anomenat Armando (o senyor de l'antifaç) són els que corresponen a aquests personatges mitològics.

I buscant en la literatura també vaig descobrir que el gran poeta romàntic anglès John Keats (1795-1821) va escriure quan tenia 21 anys un bonic poema sobre Endimion. Us presento a continuació un breu fragment, ja que el poema original té gairebé 4.000 versos.

Una cosa bella és un gaudi etern:

La seva bellesa va creixent

i mai caurà en el no-res;

abans conservarà per a nosaltres
un plàcid retir,

un somni ple de dolços somnis,

la salut, un relaxat encoratjar.

Així, cada matí trenem una
garlanda de flors que ens lliga a la terra,

malgrat el desànim, a la inhumana

falta de naturaleses nobles,

als dies ennuvolats,

a tots els camins insans i lúgubres

oberts a la nostra recerca:
Si, malgrat tot alguna bella forma

alça el cap mortuori

del nostre esperit aombrat.
Com el sol, la lluna, els arbres ancians i els nous
tendint la seva ombra càlida sobre els ramats;
com també els narcisos

i l'univers verd en el qual habiten,

i els clars rierols que fluint

frescos cap a l'estiu,

i el clar enmig del bosc

tacat de roses silvestres;

i així la sublim destinació
que imaginem per als grans morts;

tots els deliciosos contes que sentim o vam llegir:

Font eterna d'una limfa immortal

que cau sobre nosaltres des de la riba del cel.

(Jonh Keats, 1816)

A continuació teniu un enllaç per escoltar el poema sencer, encara que està en anglès, per tant us haureu d'esforçar una mica: Endymion

Malgrat la bellesa del poema, Keats en va rebre moltes crítiques. Sembla ser que aquestes crítiques el van afectar de tal manera que la malaltia que patia (tuberculosi) va empitjorar i, tres anys després, va morir.

Un altre poeta famós anomenat Percy Bysshe Shelley, marit de l'autora de Franskenstein, Mary Shelley, alabà l'autor i el defensà després de la seva mort. I el més commovedor de tot és que va dedicar un extens poema a Keats, a qui va idealitzar com Adonis (Adonais) en el poema, ja que aquest altre personatge mitològic també havia mort jove, com Keats.

I és una llàstima que Keats morís tant jove perquè, si en els pocs anys que va viure ens va obsequiar amb els seus bonics poemes, qui sap què més hauria escrit si hagués tingut l'oportunitat?

Dit això, us recomano que llegiu aquest poemes, el d'Endymion o  el d'Adonais de Shelley. I bé, si sou mandrosos, el que poder fer és veure la sèrie de Sailor Moon (encara que... ja som una mica grandets, eh?).

Espero que us hagi agradat l'entrada i que hagueu gaudit d'aquesta bonica història que a mi, personalment, em sembla meravellosa.

Molts petons ;)

Gal·la

La vil·la romana de la Sagrera, descobriment efímer

Avete!

Avui, m’agradaria parlar-vos d’un gran descobriment, però, sentint-lo molt, us hauré de donar una mala notícia entorn a aquest descobriment.

No sé si sabeu que el dijous 1 de setembre del 2011, mentre tots estàvem a les nostres escoles, a les nostres feines o a casa al barri barceloní de la Sagrera feien una excavació per construir una super-estació per la qual passaria l’AVE.
Per a sorpresa de molts, van trobar una petita relíquia, una vil·la romana!!
Hi ha gent que no li ha donat importància, ja que a molts no els interessa com vivien els nostres avantpassats, què menjaven o on dormien.. Però per a nosaltres aquesta troballa és un tresor!
I pel que sembla, no ho entenen.

A la vil·la romana han trobat un mosaic que el dia 23 de setembre va ser traslladat al museu d’història de Barcelona.

Aquí podem veure una mica del que és el mosaic i aquest video ens explica també el procediment que faran servir  per traslladar-lo.

Les maquines excavadores han anat derivant els murs de la vil·la, perquè així continuen amb les obres i poden construir a sobre l’estació de l’AVE.

Molta gent, incloent-me a mi, pensàvem que no deixarien que aquesta vil·la fos coberta altre cop, sinó que pensàvem que, pel valor històric que té, la reconstruirien.

Això no ha estat així: l’altre dia mentre em mirava tranquil·lament ‘El Periódico’ al matí, vaig veure una de les fotos de la vil·la i vaig llegir: ‘ESTA ES LA CRONICA DE UNA MUERTE, AUNQUE LENTA Y POR ENTREGAS, ANUNCIADA DESDE HACE MAS DE UN MES’.

Aquest títol em va cridar molt l’atenció, i em vaig preguntar: Una mort anunciada? Una mort? Així doncs vaig començar a llegir-me l’article... Mai hagués pensat que la destrucció d’una vil·la romana podria fer-me entristir, però així va ser. La vil·la no només dintre de poc serà soterrada, sinó que a més les maquines han destruït els murs de tota la zona nord.

Creieu que han pres la decisió correcta? Tornaran a trobar alguna resta romana més durant l’excavació? Què en penseu?

Un cop més ‘Consumatum est’

Lorennna

Les violetes: la sang d'Atis

Hola a tots!

M’agradaria compartir amb tots vosaltres un curiós mite que jo desconeixia fins ara. Veureu que darrera una tendra violeta, hi ha alguna cosa més que una simple flor. Aquesta flor amaga un significat que si us animeu a llegir descobrireu!!!

La violeta és una planta perenne que no té tija aparent. Es caracteritza pel seu intens perfum, gràcia i elegància. El seu color és utilitzat pels psiquiatres per ajudar a calmar i tranquil·litzar els pacients que pateixen problemes de nervis, ja que dóna equilibri a la ment i ajuda a transformar les obsessions i les pors.

També se la relaciona amb la música, l'art i el misteri. Inspira espiritualitat i compassió i pot portar a alguns a viure en un món de fantasia.

A la violeta l’envolta el misticisme i la llegenda. Així, a Grècia, es considerava que va néixer de la sang d’Atis, quan en un acte de bogeria es va castrar. S’explica que Atis estava enamorat de l’hermafrodit Agdisits i en no poder consumar el seu amor, va decidir mutilar-se sota un pi. Però com que Cibeles estava enamorada d’Atis, va enterrar els seus membres, i de la sang va sortir les violetes. Els déus van plorar d'alegria en veure la bellesa de la creació i des de llavors les anomenen "llàgrimes dels déus".

A Roma, també les anomenaven llàgrimes del cel, perquè reflectien l'alegria emocionada dels déus en crear les estacions de l'any. S'explica que després de la creació de l'hivern, d'un buf els déus van apartar la neu i va començar a néixer l'herba, van córrer les aigües dels rierols i el sol va sortir d'entre els núvols. Davant aquest espectacle, els déus van trencar a plorar d'alegria i aquestes llàgrimes, en caure sobre la terra, van fer brollar violetes.

I també es relacionaven a la deessa Cibeles i amb Atis. Així Cibeles, la gran deessa mare i amant del déu Atis, mor i reneix en la primavera, (el 22 de març). Aquest dia es tallava un pi, i es portava al santuari de la deessa, adornat amb garlandes i violetes. Aquesta celebració coincidia amb la festa anomenada VIOLARIA, temps en el qual es visitaven les tombes dels difunts i s'adornaven també amb violetes.

Ignacio Abella en el seu llibre “La Màgia de les Plantes” relata com en els contes populars la violeta apareix com a símbol del misteri que ens atreu al més profund i recòndit dels boscos. Aquest mateix autor explica com la deessa Proserpina estava recollint narcisos i violetes quan va ser raptada a les regions infernals. Interpreta l'autor que és possible que en la mitologia clàssica tant els narcís com les violetes representin senyals o portes cap al més enllà i no solament la interpretació estacional o temporal amb què s'associa el despertar d'aquestes flors quan arriba l'hivern del seu somni i la vegetació reapareix en la primavera. Recolza la seva tesi de la interpretació esotèrica que les violetes eren considerades un símbol per obrir les portes del més enllà, el fet que en les Rosalies romanes (també anomenades Violaries) s’ ofrenava als esperits dels morts roses i violetes sobre les seves tombes.

Espero que us hagi agradat!

Nàdia

Visita a les ruïnes d'Empúries

Hola a tots!

Avui em toca a mi, i faré l’entrada sobre la visita que realitzarem a Empúries, el dilluns 24 d’Octubre, tots els alumnes de 1r i 2n de batxillerat humanístic, i 4t de llatí. Les ruïnes que anirem a visitar estan a prop de la vil·la marinera de l’Escala, i concentren una ciutat grega, un poblat d’iber i una ciutat romana.

Fem un poc d’història:
Empúries, (Ἐμπόριον) va ser fundada pels grecs al 575 aC, i es va convertir en un gran centre econòmic i comercial en ser la major colònia grega de tota la península. L’any 218 aC van arribar els romans i van instal·lar un campament que, uns anys més tard, es va convertir en ciutat.
En aquest jaciment, hi ha les primeres construccions gregues i romanes de la península Ibèrica.

Ara us mostraré fotografies de les restes que veurem amb una breu explicació perquè sapigueu el que és. Primer començarem amb la ciutat grega:

A la ciutat grega, podrem veure un filtre d’aigua, on es depurava l’aigua que provenia dels rius més pròxims. Aquest tipus de filtres eren utilitzats pels mariners per obtenir aigua potable.

En aquesta altra fotografia, podem veure una part del que abans eren les cases i els carrers de l’antiga ciutat, que van ser construïts a prop del mar. Com podem observar a la fotografia, no es pot distingir molt bé què és una casa i què és el carrer.


També trobem l’estàtua del déu Asclepi, que trobarem conservada en el museu. Està feta de marbre Pentèlic i és d’època arcaica. Asclepi era un déu amb poders curatius, i va ser col·locat en un temple a la ciutat d’Empúries. Està representat amb una aparença física similar al déu Zeus.

En aquesta altra una fotografia on es pot veure el temple del déu, l’Asclepèion. En aquest lloc estava col·locada l’estàtua d’Asclepi i era un centre terapèutic i religiós. Sembla ser que era compost per tres temples, amb cisternes, on s’emmagatzemava l’aigua per als rituals de purificació, un pou, que es deia que contenia les serps consagrades del déu, i un edifici fortificat on els sacerdots decidien el tractament terapèutic per als malalts.

Després d’una explicació sobre la ciutat grega, toca donar una volta per l’antiga ciutat romana d’Empúries. En aquesta foto, es veuen les ruïnes d’una casa romana, construïda lluny del mar i en una zona alta. Les domus romanes eren cases que semblaven palaus, molt grans i elegants, amb habitacions molt àmplies. Es decoraven amb frescos i mosaics a terra.

La fotografia següent és una visió panoràmica de les ruïnes romanes. Es poden contemplar dues cases romanes, que segueixen el perfil que he dit abans, de cases que s’assemblen a palaus amb magnífiques estructures. Es diu que aquestes cases pertanyeren a comerciants rics, i són situades en turons per no tenir inundacions.


En l’última foto de la ciutat romana es pot observar un tros de muralla que mostrava solidesa per enganyar l’enemic i creure que no es podria enderrocar. Després per dins estava buida, i s’utilitzava per poder atacar amb fletxes i protegir els soldats.

I per acabar, us posaré el vídeo de la visita que van fer els nostres companys de l’institut i un enllaç a una pàgina on podreu trobar més informació.



Espero que amb aquesta informació us sigui útil i que us vagi molt bé el cap de setmana a tots!

Andrea C

Hem canviat tant com pensem?

Avete!

Sóc la Calíope i avui em toca a mi presentar la nova entrada en aquest el nostre blog, que per a nosaltres sempre serà el millor blog de tots.

L'any passat vam fer una excursió al nou museu de les termes de Badalona, i allà, reflexionant, em vaig adonar que per molts segles que hagin passat la nostra vida quotidiana no és gaire diferent a la dels grecs i els romans. Potser pensareu que no tinc raó, però jo us demostraré que sí.

Un home de l’antiga Grècia s'aixecava d'hora. És clar, no tenien despertador, però tenien els seus propis mètodes per aixecar-se a l'hora que ells volien, com per exemple, tenien molt controlada la trajectòria del Sol, així que es posaven a dormir en una posició en la qual sabien que el Sol els donaria a la cara quan fos el moment, i d'aquesta manera es despertaven.

Una vegada desperts, feien una mica d'exercici. Tots sabem que hi ha una gran quantitat de gent que avui dia s'aixeca d'hora per poder fer exercici abans d'anar a treballar. I després, prenien l'esmorzar. Les assemblees, els tribunals, les festes religioses i la jornada de treball començaven tant bon punt sortia el Sol. Això ha canviat?

El ciutadà grec es preocupava per la política de l'Estat, pràcticament cada setmana hi havia una assemblea que en alguns cassos durava tot el dia, però en altres, només els matins, és adir, el mateix que veiem nosaltres contínuament a les notícies amb les reunions del PSOE i el PP. Després de les assemblees, feien l'àpat de mig dia i després anaven a la barberia, on es reunien i comentaven els rumors que havien arribat a la ciutat i on criticaven i s'entretenien parlant dels altres ciutadans. És a dir, el mateix que es fa avui dia a les perruqueries, però tafanejant sobre la vida de les “famoses”.

Al principi, no sabien contar les hores amb gaire exactitud, però cap al segle V aC. van inventar els primers rellotges, els quals calculaven el temps amb la mateixa precisió que els d'avui dia.

Pel que fa als gestos, se saludaven aixecant la mà dreta. Al teatre i a l’assemblea, les aprovacions s'expressaven per mitjà d'aplaudiments i aclamacions i el descontentament amb xiulades i crits de decepció. Per burlar-se d'algú, l'assenyalaven amb el dit cor aixecat mentre els altres es plegaven sobre ells mateixos mentre reien, i quan algú plorava, es tapava el rostre per pudor.

I què em dieu de les termes? No us recorden els balnearis d'ara? Eren i són un lloc d'oci on s'anava per relaxar-se o simplement per banyar-se. Per no parlar de la cura personal que tenien, tant semblant a la nostra: Els homes s’afaitaven la barba i el bigoti amb navalles, el mateix que utilitzaven les dones per depilar-se el cos sencer (com ara les ganivetes) o també ho feien amb pastes especials (ara la cera). Les dones utilitzaven cremes de bellesa, maquillatge i tot tipus de perfums.

Les joies estaven especialment reservades per a les dones, tot i que els homes també utilitzaven anells. Normalment, per ser a casa no utilitzaven sabates, però per sortir sí. Cal dir que les sabates de les dones tenien formes més elegants i variades que les dels homes. També utilitzaven una mena de tacó per semblar més altes del que en realitat eren.

Després de totes aquestes observacions i comparacions, caldria replantejar-se si en les qüestions quotidianes realment hem evolucionat tant com pensem. O no, companys?

Espero que us hagi agradat l'entrada i que hagueu après molt sobre la vida quotidiana dels grecs de l'Època clàssica.

Una abraçada! :)