Hodie est

diumenge, 28 d’agost del 2011

Hybris


-Está bien –dijo Selena, cediendo finalmente-. A ver, Julian, ¿qué horrible pecado cometiste para acabar metido en un libro?

-Hybris.
-Vaya, vaya... –comentó Selena con tono fúnebre-. Ese es uno de los malos. Grace, puede que él tenga razón. En aquella época solían hacer cosas como despedazar a la gente tan solo por eso. Deberías haber prestado atención durante las clases de cultura clásica. Los dioses griegos son realmente despiadados en lo referente a los castigos.


(Cazadores Oscuros I, Sherrilyn Kenyon)
Us preguntareu per quin motiu he escrit aquest fragment d’un llibre, i jo us contestaré amablement.
La veritat és que fa uns dies, a classe, en un dels textos que ens agraden tant, va sortir la paraula Hybris. Ho recordeu? A mi, em va sorprendre, i vaig recordar que ja l’havia sentida abans. En efecte, havia llegit un llibre en el qual castigaven un gran general per causa de la hybris. El que li van fer, tancar-lo en un llibre per la resta de l’eternitat, em va semblar exagerat. Llavors, vaig sentir curiositat per saber més sobre aquest “delicte”.

La hybris era un pecat que pocs grecs arribaven a cometre, ja que la majoria de cops comportava un càstig molt cruel. La hybris és la supèrbia, és a dir, quan un mortal s’atrevia a comparar-se o a dir que era millor que un determinat déu en algun aspecte. Quan el déu sentia el que havia fet, s’encarregava que el mortal rebés un càstig que mai oblidiria, ni ell ni la resta dels mortals.
Doncs bé, investigant una mica més, he trobat uns quants casos d’aquest “pecat” dins la mitologia grega.

Un cas del que segur heu sentit parlar, i no poques vegades, és el d’Aracne, la noia que va atrevir-se a dir que filava millor que Atenea i a la qual la deessa va convertir en aranya com a càstig.
Un altre cas molt curiós és el de Belerofont, un heroi que va matar la Quimera i també va domesticar Pegàs, el cavall alat. L'heroi, un dia, va decidir arribar fins l’Olimp amb Pegàs, Però Zeus, al veure’l, va fer que un mosquit piqués Pegàs i aquest es va descontrolar, fent que Belerofont caigués del seu llom. Quan Belerofont va caure a terra va quedar lisiat i després d'això va anar recorrent el món recordant les seves velles glòries, mentre que Pegàs va pujar al cel convertint-se en una constel·lació.

Però un dels exemples que més m’agrada, potser perquè s’ho té ben merescut, és el de Sísif. Quan Sísif va trobar-se amb Asop, pare d’Egina, va dir-li on havia portat Zeus la seva filla a canvi d’una font. Zeus, enfadat, va manar Tànatos que portés Sísif a l'Hades, Però Sísif va aconseguir enganyar i fer presoner el déu de la mort. Llavors, com Tànatos estava empresonat, no moria cap persona al món.
Hades, veient que no entraven ànimes a l’infern, va demanar ajuda a Zeus. Aquest va enviar a Ares, per obligar Sísif a alliberar Tànatos. Però abans que el portessin a l’infern, Sísif va demanar a la seva esposa que no l’enterrés. Temps després, Plutó, cansat de les queixes de Sísif per no haver estat enterrat, va deixar que tornés a la superfície per castigar la seva esposa.

Però Sísif va fugir de l’Hades per tal de no tornar mai més. Malauradament, era mortal, i, com és lògic, va arribar el moment en què va morir de vellesa. Plutó, furiós per l’atreviment de Sísif d'haver-lo enganyat de nou, va decidir imposar-li un càstig que no li deixés temps per intentar tornar a fugir; el va condemnar a portar una enorme pedra al cim d’una muntanya, Però cada cop que estava a punt d’arribar-hi, la pedra queia muntanya avall i, de nou, Sísif havia de tornar a començar.

Per últim, us explicaré un dels que considero els càstigs més cruels: va ser el d'Eresictó. Aquest era un rei que menyspreava els déus i no els oferia sacrificis. Un dia, buscant fusta per construir un sostre per a la seva sala de banquets, va intentar talar un arbre que era sagrat. La deessa Demèter, fent-se passar per una de les seves sacerdotesses, va intentar parlar amb Eresictó perquè no ho fes, però aquest, va amenaçar a la deessa amb matar-la si no s’apartava. La deessa, furiosa, va fer que Limos, la gana, es fiqués dins dels budells del rei, de tal manera que Eresictó mai satisfés les seves ganes de menjar i conforme més mengés, més gana tingués. Malauradament, Eresictó va anar tornant-se lentament boig, i un dia, desesperat, va acabar devorant-se a si mateix.

Doncs bé amics, espero que hagueu aprés dels protagonistes dels mites anteriors. I quina és la lliçó? us preguntareu: no provocar a qui pot fer de la teva vida un autèntic infern.

Sigueu bons (encara que tampoc cal que ho sigueu gaire) si no voleu fer-li companyia al nostre amic Sísif.
Gal·la ;)

4 comentaris:

L'ombra d'un somni ha dit...

Bé, Gal·la, llastima del retard i alguns detallets més. Però una entrada molt interessant i alliçonadora.

Recordeu també que la hybris és un element present en moltes tragèdies gregues, i, com bé dius, és un dels errors pitjors que pot cometre un grec.

Sigueu curosos vosaltres també!

Cristina Garcia ha dit...

Molt bona aquesta entrada!!

monica ha dit...

Molt bonica l'entrada!

Nyx ha dit...

Hybris, càstigs durs. Sí, són durs, però jo crec que més d'un s'el mereixeria eeh! I avui en dia...no sé que dir-te...
Molt bona entrada Andrea i entretinguda, si senyora!