La heavy guerra de Troia

Avete omnes!

Sóc Hipàtia i, encara que no sóc historiadora, avui vinc a comentar-vos dues cançons que parlen sobre un fet històric i mitològic que estic segura que ja coneixeu: la guerra de Troia.

Com no podia ser d'una altra manera, es tracta de dues cançons heavies que recullen un mite grecorromà. Totes dues se centren en el moment de la destrucció de Troia per part d'herois com Odisseu o Aquil·les: molt després que Príam i Hècuba, reis de Troia, abandonessin el seu fill Paris per por d'una profecia que anunciava la destrucció de la ciutat si el nadó romania allà.

També va ser molt després que Hèlena, filla de Júpiter, fos casada per sorteig amb Menelau i que tots els grecs acordessin ajudar l'afortunat espòs en cas de guerra.

Fins i tot després que la poma de la Discòrdia enfrontés Juno, Minerva i Venus (Hera, Atenea i Afrodita), fent que Paris descobrís els seus veritables orígens i raptés Hèlena, condemnant així la ciutat.

En la primera cançó, "Caballo de Troya" de Tierra Santa, un narrador omniscient ens explica com els troians van ser enganyats gràcies a l'astúcia dels grecs esmentant, fins i tot, la intervenció del grec que es fa passar per desertor i que serà l'encarregat d'obrir les portes de les ciutats quan els confiats troians dormin, que no és altre que Sinó, el cosí D'Ulisses.

Comença explicant-nos el setge en el qual es troba la ciutat i la trampa tramada pels herois, que es valen de l'ajut d'Atenea, la divinitat de la qual parla la cançó.

Cal destacar una frase: "y que diez años pasó sitiada por la ambición de poseer la ciudad".

Aquí es nota que Tierra Santa veu el rapte d'Hèlena com un pretext per poder fer la guerra contra una ciutat i poder treure un profit econòmic important, accedir a nous mercats i rutes i acabar amb la competència d'Àsia Menor.

A la segona cançó, "El guardián de Troia" de Warcry, un troià ens explica co les passions que una dona (com no!) provoca, i l'anhel de venjança del seu marit han portat la desgràcia a la seva ciutat. D'aquí podríem extreure la màxima "Aurea mediocritas", i és que l'ataraxia està renyada amb les passions, que segons el món clàssic no porten res de bo.

L'home declara que no l'importen les causes, sinó allò que li toca: la seva família, el seu poble, i mor per aquestes coses.

D'aquí podríem extreure dues lectures possibles:

1) Podria ser el mateix Héctor qui parla. De fet, qui va muntar el vídeo que més endevant veurem va apostar per aquesta opció i utilitzà escenes de la pel·lícula Troya de Wolfgang Petersen.

2) Podria tractar-se d'un pobre home que ha hagut de deixar de banda les seves tasques habituals per participar en una guerra que a ell no l'interessa, però que li ve donada pels déus, com Ulisses mateix.

Aquesta manera d'entendre que l'home està totalment sotmès als desitjos de les divinitats no us recorden res?

Exacte! És ben bé la situació que li toca viure a Eneas.

També la idea de l'home sol contra la resta ens fa pensar en les obres de Sòfocles (com a Èdip rei).

Com podeu veure, tot està relacionat, cosa que representa a la perfecció la visió global de la vida que adquireix qui es decanta per les lletres pures. És per això que em van cridar l'atenció les lletres d'aquestes cançons.

Ara us deixo amb les cançons promeses perquè vosaltres mateixos pugueu valorar-les.

Espero que detecteu coses que a mi se m'hagin escapat i tingueu la bondat de compartir-les amb tots nosaltres.

Valete!