Highway to Hades!

Hola a tots i a totes!

Sóc la Σαπφώ, i avui em toca una altra vegada, quin honor!

Doncs bé, avui us explicaré una història.

"Jo un cop vaig morir, no recordo quan ni on, pero recordo amb perfecció que em varen obrir la boca i em posaren un estrany metall rodó i aixafat sota la llengua. Acte seguit van començar a sepultar-me amb sorra humida, ja que aquell dia plovia.

Als pocs instants va aparèixer un individu ben extrany que volava, i que anava vestit amb unes sandàlies alades. Em va dir que es deia Hermes, i que era un déu missatger, i que la seva missió era acompanyar-me fins a la llacuna Estígia.

Així doncs, vaig deixar el meu cos sota la sorra i la meva ànima va ser acompanyada pel déu missatger.

A l'arribar a la llacuna Estígia, vaig veure un barquer amb un pèl de mala baba que no volia deixar pujar a una ànima. Jo, estranyada, vaig tèmer que no em deixés pasar, ja que havia sentit rumors que si no li donaves el que et demanava no et deixava pujar.

Vaig dirigir-me al barquer, i em va dir que si li donava monedes em portaria fins a l'altra banda. En aquell moment vaig recordar el tros de metall i l'hi vaig donar. 

De seguida em va deixar pujar.

Al cap d'una estona vam arribar a la porta: allà hi havia un enorme gos de tres caps. Vaig tenir una mica de por, però de sobte vaig sentir tres veus que em cridaven i vaig passar dins. En entrar hi havia una saleta amb tres trons, en cadascun dels quals s'asseien tres homes. Em van dir que es deien Minos, Eac i Radamant, i que ells eren els jutges de l'infern. Ells em van explicar cada part d'aquell lloc anomenat Hades.

Em van explicar que als Camps Elisis només hi anaven les ànimes dels homes que havien sigut bons en vida, a l'Asfòdel hi anaven les ànimes dels qui no havien sigut ni bons ni dolents, i per últim, al Tàrtar, el lloc més profund i més tenebrós d'aquell món subterràni, era un on anaven les ànimes dels dolents.

I jo ara sóc feliç als camps Elisis."

Espero que us hagi agradat.

Σαπφώ de Mollet