Després d'una setmana tan dura emocionalment parlant, em revolto contra la tristesa que acompanya la mort, em rebel·lo contra el buit que deixa la partida i reclamo la VIDA.
I tot això m'ha fet pensar en una cançó de Lluís Llach, que no té res a veure amb la tradicció clàssica, si no és per la idea de la barca que ens du al més enllà.
I tot això m'ha fet pensar en una cançó de Lluís Llach, que no té res a veure amb la tradicció clàssica, si no és per la idea de la barca que ens du al més enllà.
VIDA
Potser em deixin les parauleso potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba,
que a la força ha d'arribar-me,
potser tingui temps encara de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d'infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M'han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!
Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l'enyorança
d'una veu que ja s'apaga.
Que a mi no m'ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells al meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!
Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d'ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d'anar-me'n,
i si amb ella he d'anar-me'n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu paisatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!
Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Si voleu sentir la cançó cliqueu al reproductor de la barra lateral.
5 comentaris:
Com ja vaig comentar, la mort no és mort si no té el seu contraposat. De la mateixa manera la tristesa no és tristesa sense el seu contraposat, i la felicitat no és felicitat sense el seu contraposat. No podem sentir felicitat si no hem conegut la tristesa, no podem ser feliços si no hem conegut la desgràcia, no podem morir sense haver viscut. Alguns més anys, d’altres menys, però tots rumb a la mateixa direcció, el més enllà, la vida desprès de la mort, l’eternitat o simplement el no-res: el no-sofriment, el no-dolor, la no-desgràcia.
Hem de ser conscients que no es pot donar marxa enrere, l’essència de la vida es anar sempre cap endavant perquè la vida és un carrer de únic sentit que hem de travessar. Y no sabem que ens trobarem al final, però no hem de pensar massa en allò, perquè hem de seguir vivint, sentint, somriure fins i tot en els pitjors moments, i viure cada moment com si fos l’últim, perquè el menys freqüent en aquesta vida es viure, la majoria de persones només existeixen.
I jo em torno a preguntar... Fins a quan seguirem creient que la felicitat no és més que un joc d’il•lusió?
“Desechad tristezas y melancolías. La vida es amable, tiene pocos días y tan sólo ahora la hemos de gozar.” F. García Lorca
Us animo a comentar sobre la felicitat y la vida...
Hola tots
per fi m'he passat pel bloc, que ja feia temps que no comentava.xd
El poema ha estat molt bonic, m'ha gradat molt, pq en veritat tenin els dies contats.
Fins la proxima
petons.
mònica*
SO BEATIFUL MY LITTLE GRASSHOPER.
Estàs progressant adequadament ajaja.
Doncs, ala com t'em dit cada cop que ens passesim, deixariem rastre, encara i que fos una xorrada :)
Anaïs
ídem que l'Anaïs.
La veritat, si que és cert que aquesta setmana a sigut dura en aquest sentit,i aquests últims mesos per a moltes persones cercanes també.
Feia falta una reflexió sobre la vida...
Fins Dilluns!
Estic d'acord amb la Noemi,no ha estat fàcil. Cal reflexionar. I com diu el poema.. Vida, vida.
Publica un comentari a l'entrada