Carnestoltes, Saturnàlia i Grans Dionisíaques III

Finalment ha arribat el torn a Grècia, en concret a les festes que es celebraven a la ciutat d’Atenes al segle V aC. Les dues festes principals d’aquesta època eren les Antestèries i les Grans Dionisíaques.

Les Antestèries se celebraven al mes de l’Antesterió, febrer actual, i eren festes en honor de Dionís, per celebrar el vi nou. S’obrien els càntirs de vi nou i se celebrava un concurs de bevedors: s’havia de beure tan ràpid com es pogués, i el guanyador rebia una corona de fulles de vinya i un odre de vi. El segon dia es feia una processó on els participants anaven emmascarats, com a les nostres Carnestoltes. El tercer dia era dedicat als morts, als quals s’oferien olles de sopa, i es feia una ofrena a Hermes Psicopomp (‘conductor d’ànimes’)

Les Grans Dionisíaques eren celebrades el dia 9 del mes d'Elafebolió, que corresponia al nostre mes de març-abril, per tant ja a la primavera. Se sap que la imatge de Dionisos era conduïda processionalment fins a un temple veí a l'Acadèmia, i després tornada al teatre. En aquesta desfilada participaven homes i dones, fins i tot jovenetes. Al front anaven els sacerdots del déu i els coregs, així com els magistrats de la ciutat. Darrere d'ells formaven un grup de joves atenesos armats (els efebs) Tots els adeptes anaven coronats de pàmpols i alguns d'ells portaven craters de vi. Darrere dels iniciats i de la imatge del déu anaven les canèfones, donzelles que conduïen canastrells amb fruites i colobres lligades. A les canèfores seguien homes disfressats de sàtirs, silens i pans. Més tard, es van sumar als citats uns sacerdots anomenats fal·lòfors, que conduïen un gran fal•lus i entonaven les estrofes anomenades fàl•liques; i els italòfors, que vestits de dona, de blanc, imitaven el caminar dels borratxos. La processó es tancava amb el licnó o ventador. La gentada tornava a la nit, a la llum de les teies.

En aquestes festes tenien lloc els més importants certàmens dramàtics: el primer dia es feia el concurs de ditirambes (poemes satírics dedicats al déu), el segon es celebrava el concurs còmic, on els autors de comèdia s’hi jugaven el seu prestigi; però el dia gran era el darrer, quan es representaven les tragèdies.

Herodot va anomenar Bacus o Dionís “el déu de les màscares”, la qual cosa vindria a confirmar, d'una banda, la tradició grega que sosté que el teatre és va originar en les festes bàquiques; i d’altra banda, d’antiquíssim origen bàquic del Carnestoltes.

Totes dues festes eren orgíastiques en honor de Dionís. Hi tenien lloc les fal•lofòries i la hierogàmia de la ciutat amb la divinitat, a més dels concursos ditiràmbics i representacions teatrals; l'embriaguesa, l'èxtasi, les danses violentes i l'omofàgia possibilitaven una unió particular del creient amb la divinitat. Hom les troba posteriorment a Roma en forma de bacanals.

Si fem una reflexió més profunda del sentit de la festa, ens adonarem que la primavera deixa sortir tot allò que s’ha reprimit durant els mesos anteriors. A ciutat els carrers comencen a recobrar la vida perduda i al camp els ramats surten a pastar i veuen l’aigua que brota dels rius plens a vesar.

Aquesta sensació d’alliberament i el fet de veure el ressorgiment de la natura deu haver fet que els pobles primitius celebressin festes d’agraïment al déu Sol, pels fruits atorgats. En aquestes celebracions s’alliberen i s’obliden de qualsevol cosa que els hagi pogut amoïnar. I d’aquesta necessitat d’oblit i alliberament, juntament amb l’agraïment i la por, sorgeixen les festes d’aquesta època de l’any.

A nosaltres el que ens ha quedat és el sentiment d’alliberació i disbauxa, que va molt relacionat amb el renaixement i el ressorgiment de la natura i que, per tant, es pot veure com un paral•lelisme entre el clima i la nostra actitud vital.

Així doncs, ja ho veieu: NIHIL NOVUM SUB SOLE, som la suma dels nostres passats.

Espero que hàgiu passat un bon Carnestoltes! Ara cal tornar a la feina!