Hodie est

dimecres, 23 d’abril de 2014

Un altre Sant Jordi

Avete omnes!

Avui és Sant Jordi, dia de roses i llibres, i com que anem una mica justos de temps, recuperaré l'entrada del curs passat feta per la Clara Granado, que ens relacionava el mite de Sant Jordi amb el d'Andròmeda i Perseu.


L'heroi Perseu, fill de Zeus i Dànae, tornava de la seva aventura de matar Medusa quan va veure una noia lligada a una roca.  Era la princesa Andròmeda a punt de ser menjada per un monstre marí, per expiar les culpes d'una mare, Cassiopea, un xic massa presumida. 
Andròmeda, Perseu i el monstre marí
Perseu s'enamorà d'ella i va demanar als seus pares de lliberar-la a canvi de la seva mà. Ells, encantats, van accedir-hi. I així, quan el monstre marí va aparèixer, Perseu tan sols va haver d'alçar la seva arma secreta: el cap tallat de Medusa, que tot i morta encara conservava la seva capacitat de convertir qui la mirava en pedra. 
Així el monstre va ser derrotat, i de retruc, les algues marines que hi havia per allà van quedar petrificades i va aparèixer el primer corall de la mitologia.
I la princesa i l'heroi van marxar junts a viure una vida feliç.

Així doncs, com podeu comprovar, en el mite d'Andròmeda i Perseu hi ha algunes semblances que fan pensar que Sant Jordi és una versió inspirada en aquest mite grec: un jove s'enamora d'una princesa, mata el monstre marí/drac que se la vol menjar, i després la rescata. A més, tant el cavaller Sant Jordi com Perseu obtenen recompensa: l'amor d'aquesta, tot i que el nostre cavaller no l'aprofita gaire. 

I on s'explica aquesta història? Doncs, com moltes altres que acaben en transformacions d'humans en altres éssers (plantes, arbres, flors, roques...) aquesta metamorfosi la podeu llegir amb molts més detalls en el llibre d'Ovidi, Les metamorfosis, que és la meva recomanació per al Sant Jordi d'enguany.

I un altre llibre que us recomano és, del premi Nobel de literatura William Golding, conegut per “El senyor de les Mosques”, l'obra publicada pòstumament anomenada La llengua doble Ed 62.

La llengua doble és una novel•la inacabada, ja que el seu autor morí abans de poder concloure-la, i això es nota sobretot en les darreres parts. Tanmateix, em sembla un document molt interessant per entendre com funcionava i què significava en el món antic l’oracle de Delfos. A més a més, és amena, té un punt de tendresa encisadora, alhora que una profunda reflexió sobre la complexitat de l'ésser humà.

L'argument és: una vella profetessa de Delfos repassa la seva vida com a Pítia. Seixanta anys enrere, jove, verge i amb torbadors poders psíquics, Arieka va ser lliurada al servei de l’oracle pels seus pares. Arieka ha contemplat la decadència de les riqueses de Delfos i de la seva influència en el món, davant l’avanç implacable dels nous senyors del món, els romans.
Per saber-ne més us deixo un enllaç amb la crítica.

Espero que aquest estiu trobeu un moment per llegir-los.

Gaudete!