Aquest mes de maig es va presentar a Granollers "Dies líquids", el primer llibre de poemes d'una autora novella, l'Alba Colomé, amiga estimada i companya de fatigues universitàries.
Aquest petit poemari, breu i delicat, com la mateixa autora, és profund i carregat de força per evocar, com una nova Safo, el dolor, l'enyor, l'absència, la pèrdua, i per lluitar contra l'oblit a través de la memòria.
Hi trobareu 20 poemes de diferent llargada, en metre lliure, escrits amb una profunditat i senzillesa que arriba directa al cor. D'altra banda, la sòlida formació clàssica de l'autora fa que en més d'un poema trobem la presència discreta i enorme dels antics clàssics, que sempre ens acompanyen en el nostre viatge vital i intel·lectual.
Per aquest motiu, us en faig un tast. Gaudiu-ne.
Cants de Sirenes
Creiem que ho tenim tot,
només passem sobre um pont lleuger.
A voltes amb el coratge
que dóna la inconsciència,
d’altres amb la fragilitat
dels cops rebuts d’improvís.
Tot flueix –deia el savi
amb la clarividència
de l’albor dels temps.
Jo desitjaria liquar-me
Esdevenir gota en l’oceà tempestuós
i ja sense resistència
fluir en la imperfecció del tot.
Allunyar-me dels cants de sirenes
del fals coneixement
que em torben em confonen
i balden el meu cos i esperit,
Minvant-me, disminuint-me,
Fent-me desaparèixer.
Així doncs, us recomano aquest breu poemari "Dies líquids" d'Alba Colomé.
Entrareu en un aigua i sortireu en una altra.
Gaudete!
11 comentaris:
Sí que és bonic sí. M'agrada perquè és senzill però sembla que amaga moltes coses.
per cert, la frase de la setmana vol dir: "Si vols pau, prepara la guerra". Penso que és una visió pessimista no?
M'agradat molt la poesia Laura :)
Anabel jo no crec que sigui tan pessimista, jo no ho veig des de el punt de vista bèlic pensa també en la pau interior, crec que s'ha de lluitar per aconseguir-la no creieu?
Vaja... sí que es maca la poesia, sí. Agafo la teva recomanació encara que no estic segur de poder comprar-me'l, almenys ara mateix-.
Per cert,
El cant de les sirenes,
que pertorba la teva ment
fins a aquell moment gloriós
en que saps que la vida
es coneixement, i més encara,
estimar, lluitar
i tornar a estimar
es el teu únic objectiu per viure.
No sé, que les coses que valen la pena inspiren, encara que sigui coses que no en valguin gens :)
En quant a la frase de la setmana en qüestió que s'ha mencionat, em sembla que no em pertoca dir res de la mateixa, només un petit comentari... Ja saps que una de les meves frases preferides era "homo homini lupus est", doncs em penso que potser pot tenir alguna cosa a veure amb la frase que planteges en el sentit que, demostrant que l'home es dolent per naturalesa l'única manera de combatre aquesta maldat es la força... Ara bé, quina? La força humana? O potser les armes? Em penso que la guerra a la que es refereix la frase no es en cap sentit sobre guerra o batalla material, sinó una cosa que va més enllà... i que arriba al fons de l'home en si.
Res més. Només es una forma de veure-ho.
Que passeu una bona nit, un bon dia o el que sigui... però que sempre sigui de la manera més feliç possible.
Anabel, a nosaltres també ens ha dit la mateixa frase, i comparto completament la teva opinió al respecte.
D'altra banda, la poesia m'ha semblat preciosa.
Tot s'ha de dir, jo mai he sigut massa bo en la comprensió de poesia, pero aquesta ès d'aquelles que té alguna cosa que enganxa, que atrau...
És... això, preciosa.
El meu vot va cap a "GENIAL!"
Per cert, un salut a la nova tripulació de nautaes que m'acompanyen ara mateix a la classe!!
Espceialment a la Nadia :D
Tot flueix –deia el savi
amb la clarividència
de l’albor dels temps.
tot flueix, res roman d'Heràclit. Molt ben utilitzat, sí senyor.
I referint-me a l'enigma visual, es que potser pertany a la part del Viatge d'Ulisses amb les sirenes?
Valete!
Sinceramente... Eres una de las mejores profesoras que he tenido en toda mi vida. No paras! jajaja He estao mirando el blog y es muy interesante y sobretodo... me has hecho recordar las clases que haciamos contigo... los primeros dias que no entendiamos absolutamente nada, las super tablas que nos haciamos para entender los verbos y las declinaciones, las salidas, las veces que nos regañabas por no traer las traducciones hechas, el "in vino veritas" que aún seguimos utilizando jajaja. Fueron tantos los momentos...
Como antigua alumna de Laura os recomiendo que, aunque algunas clases sean un toston jajaja, aprovechadlas todas al máximo porque yo, casi 4 años después de haberlas disfrutado, aún sigo recordándolas y me siguen siendo igual de útiles. Y... os lo dice una alumna que era una negada para la cultura! jajaja
Un saludo para todos y Laura, por si aún no sabes quién puedo ser, soy... Vanesa! Una de tus niñas de hace muy poquito tiempo.
No són les sirenes, perquè aquestes eren tres, però sí té a veure amb Ulisses i el seu viatge.
Proveu una altra vegada!
Vanesa, ¡quina alegria tenir notícies teves! I encara més llegir les teves paraules.
Només et puc dir GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES!
Per a mi també vau ser un curs especial -mis niñas-, amb moltes hores juntes, divertides i avorrides, i m'alegro que el record que perdura -al marge del tostón- sigui dolç i profitós.
Un petó molt fort!
I que els teus alumnes arribin a pensar el mateix de tu! (jo encara recordo la meva "senyoreta" de P5)
Publica un comentari a l'entrada