La dansa a l'Antiga Roma

Avete!

No fa gaire va ser el Dia Internacional de la Dansa, el 29 d’abril, i en honor a aquest dia i especialment de la dansa, us explicaré la seva història a Roma.

Els romans no eren gaire aficionats a les danses i ni, en general, a les disciplines artístiques; això ho podem veure reflectit en la pobresa que tenien els romans del llenguatge especialitzat en aquestes arts.

La història de la dansa, com la de Roma, la podem dividir en tres períodes:

Monarquia

Aquest període és influenciat pels etruscs. Es van introduir la majoria de ritmes religiosos, danses d’origen agrari i les danses amb armes.

República

S’introdueix la coreografia grega i etrusca. La dansa assumeix un paper més important en la vida pública i es posa de moda en la privada. Els patricis comencen a enviar els seus fills a l’escola de dansa i, tot i que Emilià Escipió l’any 150 aC. intentar tancar-les, resulta inútil. La dansa s’havia convertit en un art plaent i va perdre els seus origens religiosos.

Imperi

Dominen les danses gregues, etrusques i orientals. La pantomima grega va dominar aquest període i, per tant, la mímica va predominar sobre la dansa.

Tipus de danses romanes

Danses militars: són les més importants per a la societat romana. 

• Durant els ludi: es feien danses durant la processó. HI havia dos tipus de ballarins: els seriosos, que fan danses armades estructurades i els burlescos, que van disfressats i imiten la dansa armada.
•  Dansa dels Salis: era una dansa dedicada al déu Mart realitzades per joves patricis a ritme d’himnes. Representaven batalles, entrenaments i sobretot la batalla entre romans i sabins. El pas més conegut és el TRIPODIUM, salt a tres temps.
• Germans Arvals: llegien el Carmen on s’invocaven els Lars i Mart.

Danses de festes agrícoles

• Saltatio: es realitzava a les festes Saturnals per rememorar la època en què Saturn es va refugiar al Laci i va ensenyar als homes a cultivar la terra. El seu objectiu és reanimar la fertilitat vegetal i la fecunditat animal. També es realitzava a les festes de la Faunalia i a la de la Floralia amb el mateix objectiu, els agricultors ballaven sobre les seves terres.

Danses improvisades

Dansa executada per Messalina i les seves companyes d'orgia

• Femenines: eren en festes on les dones es reunien i feien peticions a deesses com Juno, Diana o Ceres.
• Col·lectives: es feien en un festival a Júpiter on demanaven al déu que els proporcionés pluges i bones collites.

Externa Superstitio: era la dansa que els romans realitzaven després de les seves conquistes i en elles veneraven nous déus.

Festes Bacanals: només participaven dones i es celebraven tres cops a l'any. El Senat les va acabar prohibint perquè van començar a fer-se danses  molt eròtiques.

A Roma les danses van començar sent religioses però es va oblidar el seu origen i van convertir-se en orgiàstiques, i per aquest motiu, en arribar el cristianisme, la dansa es va prohibir totalment.

Creieu que actualment la dansa és important a la nostra societat, o som una miqueta romans en aquest sentit? Sabrieu dir algun ritual actual on es faci servir la dansa? Ens animem a realitzar alguna dansa romana?

Valete!

Claudia Lorente Triviño

1r BTX

Tarraco Viva 2013

Avete omnes!

Aquest cap de setmana tenen lloc les XV Jornades de Recreació històrica de Tarraco Viva, que van començar ahir, 16 de maig, i duraran fins al 26 de maig.

Cada any ens agafen ben atrafegats amb exàmens finals i altres qüestions i sempre hi ha un motiu o altre que no ens permet acostar-nos-hi. Espero, però, que aquest any sigui diferent. Animeu-vos i aneu a gaudir de qualsevol de les moltes activitats que tenen lloc aquest cap de setmana llarg.

Perquè pugueu triar i remenar uns enllaço el programa i també us enllaço el spot de promoció de les Jornades.

Podreu veure com vivien els romans, com estudiaven, com jugaven, conèixer la vida dels gladiadors o la sort d'un esclau enriquit, què era el cos de vigiles de Roma i un munt de coses més. Us recomano que feu una ullada a tot el programa, que està ple de coses interessants.

Ah, i recordeu que, si no pot ser aquest cap de setmana, encara hi ha moltes activitats els dies 25 i 26 de maig! 

Espero que hi pugueu anar i m'ho expliqueu.
Gaudete!

La ciutat romana de Vic

Avete!

Avui us parlaré d’una visita que vaig fer a la ciutat romana de Vic, abans anomenada Ausa. El nom d'aquesta ciutat, Ausa, no se sap exactament d'on ve, però s'han trobat monedes que certifiquen el nom de la ciutat. La via romana més antiga de la península passava per Ausa, ja que començava allà i arribava a Iluro (Mataró). Més tard, en època visigoda la ciutat va ser anomenada Ausona, i per això la comarca de la qual és capital rep actualment el nom d'Osona. 

El model de ciutat que presentava Ausa romana és el d’un municipium; això vol dir que ja existia com a població indígena (Ausetani), abans de l’arribada dels romans i que després es va incorporar a l’administració de Roma. Tenia una necròpolis, que està localitzada fora de les muralles. Per saber més sobre els seus orígens romans, aneu aquí.

Vaig anar al punt d’informació turística i vaig demanar informació sobre el recorregut de la ciutat romana, i això és el que em van dir que podia veure: 

El monument, o en aquest cas l’edifici, més important que queda de l’antiga ciutat romana és el temple romà de Vic. 

Es va construir a principis del segle II, a la part més alta del terreny aturonat al costat del riu Mèder. Posteriorment, durant segles va ser un edifici desconegut perquè estava envoltat i formava part del castell dels Montcada, construït a la fi del segle XI. Les seves parets formaven part del pati interior del castell i no va ser fins a 1882 en enderrocar l'antic edifici que es va descobrir la seva existència. La curiositat d’aquest temple és que ningú sap a quin déu va dedicat aquest.

És un temple aixecat sobre un pòdium, pròstil (amb columnes a la part anterior) i hexàstil (sis columnes a l'entrada)  d'estil corinti, columnes de fust llis amb capitells corintis. La cella, on hi havia les estàtues de les divinitats, es conserva i es pot visitar per dins.

Just al costat del temple vaig veure un edifici amb dues inscripcions:

La primera inscripció és:
HOSPES IN HAC NOBILI DOMO DIE IX IVLII ANNI MDCCCXLVIII OBIIT DOCTOR IACOBVS BALMES OB CIVIS IMMATVRAM MORTEM LVXIT ECCLESIA DOLET ADHVUC HISPANIA.

I l’altra és:
PRO CHRISTO LEGATIONE EVNGIMUR.

Algú sabria traduir-les?

Valete!!

Andreu Santos

1r BTX A

El món clàssic a l’esport

Avete!

Avui em toca fer la entrada al nostre bloc i us vull parlar sobre la petjada clàssica que hi ha al món de l’esport avui dia, que no és poca!

Començaré tornant enrere, fins als JJOO olímpics de 2004, que es van celebrar a Atenes, on es troben, lògicament, moltes referències al món clàssic.

- La cerimònia d’obertura es va celebrar al nou estadi olímpic, que van omplir d’aigua (com si fos per a la representació d’una naumàquia) per fer un repàs de la història de Grècia. 

Al vídeo podreu veure com es fa un homenatge a l' inici del teatre (minut 3:55) i també veureu l’Hidra, (minut 4:20) entre altres. Disculpeu per la llargada del vídeo.

- Una altra evocació a l’antiga Grècia la trobem en les dues mascotes dels JJOO: Atena i Febo (en honor als déus Atenea i Febus Apol·lo).

- Cal dir també que es va establir la norma de donar corones de llorer juntament amb les medalles, cosa que ens recorda als premis que es donaven en els jocs dedicats a Apol·lo, que es coronava amb llorer en record a Dafne. 

- D’altra banda, algunes proves d’atletisme, com el llançament de pes (on el nostre atleta espanyol Manolo Martínez va aconseguir el bronze) es van celebrar a l’antic estadi d’Olimpia. - I ja per tancar el capítol olímpic d’aquesta entrada, vull destacar que el lema dels JJOO (no solament d’Atenes 2004, sinó sempre) és “Citius, Altius, Fortius”, una locució llatina que vol dir: més ràpid, més alt, més fort.  Aquest lema representa força bé l’esperit olímpic, tal com el van concebre els inventors dels jocs. 

En la segona part de la meva entrada us introduiré en el món del futbol, en el qual podem trobar diversos equips amb noms directament relacionats amb el món clàssic:

- Atalanta, que fa referència directament a la heroïna grega.

- Sparta de Rotterdam és un altre club amb nom clàssic, i fa referència als espartans i la seva duresa.     

- Aquí a Espanya, tenim l’Hèrcules d’Alacant.

- A Holanda, trobem dos equips més: l’Àjax i el Fortuna Sittard, que fan referència a l’heroi Àiax i a la deessa Fortuna.   

Per acabar, no puc evitar fer una entrada d’esport sense que aparegui el meu equip, el Reial Madrid. Per això vull explicar per quin motiu abans dels partits al Bernabeu sona el Nessun Dorma, una peça en italià de origen clàssic.  Els directius del club va decidir posar-la amb l’objectiu d'incitar a lluitar fins a l’últim moment (Nessun Dorma vol dir que ningú dormi). La primera vegada que va sonar a l’estadi va ser en la presentació de Kaka, acompanyada d'un vídeo dels millors moments del club. El deixo aquí perquè els afeccionats del Madrid en gaudeixin!

Espero que us hagi agradat aquesta entrada (independentment de la vostra afició) en què he reflectit l’herència del nostre estimat món clàssic al món esportiu.

Valete!
David Santos
1r BTX A

Gladiator

Avete!

Com sabeu la majoria de vosaltres, la pel·lícula "Gladiator" (Ridley Scott, 2000) està ambientada a Roma en l'època Imperial. Comença al final de la vida de l'emperador Marc Aureli i mostra com el seu fill, Còmode, es converteix en el nou emperador. Còmode suposa el final de la dinastia Antonina i inicia una època de decadència.

Però no tot el que s'explica a la pel·lícula és històric. I ara us mostraré unes quantes diferències.

Primer us he de treure la bena dels ulls als qui no ho sabeu: Máximo Décimo Meridio no ha existit mai, encara que a molts ens hauria agradat.

Ara bé, la seva figura té certs paral·lelismes en la tradició romana, especialment amb la història del dictador republicà Cincinat (519-430 a.C), al qual el Senat romà va treure del seu tranquil repòs al camp per alliberar la ciutat d'una gran crisi. Aquest il·lustre senador, que dóna nom a una ciutat americana, ho va aconseguir triomfalment i va renunciar a continuació a tots el honors, per retirar-se de nou a la seva vi·la amb la seva família. 
Aquests mateixos valors són encarnats per Màxim, el senador Cras i el propi emperador Marc Aureli en la pel·lícula.

En canvi, la figura de Còmode, que està caracteritzada tan negativament, no és tan diferent de la que ens ofereix la història romana. Pràcticament la gent el titllava de boig.

També és veritat que Còmode lluitava a l'arena, fent honor al seu títol de "Hèracles romà", i així mostrava la força que tenia.
     

Per una altra banda, un dels aspectes històrics millor reflectits en la pel·lícula és el de les disputes entre els partidaris de tornar a la República i els defensors acèrrims de l'Imperi. Hem de tenir en compte que els patricis estaven més interessats en mantenir el seu poder econòmic i accedir al consolat.

Un altre dels aspectes molt ben caracteritzats en la pel·lícula és l'exèrcit romà, del que se'ns mostren diverses maquinàries i utensilis, amb les característiques que podríem observar en qualsevol llibre d'història militar romana. L'actitud dels soldats, a més a més, es mostra d'una manera molt més creïble que en altres pel·lícules, perquè s'ha volgut evitar la imatge dels soldats idealitzats que lluiten per la glòria. A "Gladiator", apareix un exèrcit professional que lluita per la seva paga i no per la glòria personal o de l'Imperi.

D'altra banda, la pel·lícula "Gladiator" recorda "La Caiguda de l'imperi Romà", no només perquè comparteix època i context, sinó perquè la trajectòria de Màxim i Livi tenen nombrosos paral·lelismes (van ser escollits per Marc Aureli, tenien l'amor de Lucila, i hi ha un combat final contra Còmode), encara que hi ha alguns aspectes clau que tenen camins separats, com que en "La Caiguda" Marc Aureli és enverinat per diversos súbdits, mentre que a "Gladiator" és estrangulat pel seu propi fill. Les fonts històriques, però, diuen que va morir de pesta. 
"Gladiator" també té similitud amb molts aspectes d'"Espartaco", especialment  en els combats en l'arena.

En conclusió, la pel·lícula no es pot mirar amb intenció d'aprendre història de Roma, ja que està plena d'errors històrics, com són anacronismes: la utilització d'utensilis d'altres èpoques, entrada a Roma per un accés de terra en comptes d'una calçada, alguns edificis; o bé, canvis pel que fa als esdeveniments: el regnat de Còmode va durar més de deu anys, Lucila va morir abans que el seu germà.

Sembla, doncs, que el caràcter històric de la pel·lícula no va preocupar gaire els creadors, però hi ha aspectes com la recreació de Roma o la batalla de Germània que permeten que la imatge sigui més realista que a les pel·lícules més antigues, en les quals possiblement es buscava més el realisme dels fets que de les imatges, i que bé valen veure la pel·lícula.

Vosaltres que en dieu? L'heu vista? Us ha agradat? Sabíeu que no era veritat tot el que s'explicava? Seria genial que hagués existit un heroi hispà com Màxim, oi?

Anna Núñez
1r BTX A

Sant Jordi clàssic

Avete omnes!

Ja fa dues setmanes que van celebrar el nostre certamen literari anual per commemorar la diada de Sant Jordi, que, com bé sabeu, està dedicada a les roses, l'amor i els llibres.

La Clara ja ens va explicar les similituds entre el mite del cavaller català que matava dracs i el de l'heroi Perseu, que també va matar el monstre marí per salvar la princesa que havia de morir.

I vam explicar quina relació tenia el dia amb la literatura: el 23 d'abril de 1616 és el dia de la mort de William Shakespeare, a qui se li va avançar per un sol dia Miguel de Cervantes.

Tot plegat fa que el dia 23 d'abril sigui el dia idoni per celebrar les lletres i, per això, cada any l'institut es mobilitza per celebrar el dia. Enguany ja hem celebrat el XXI Certamen Literari de l'Institut Gallecs.

Per fer-ho, setmanes abans els alumnes es lliuren a la creació literària amb l'esperança que els seus esforços siguin coronats amb els llorers de l'èxit. També s'engresquen per oferir algun recital poètic als companys més joves. I aquest any, com no podia ser d'una altra manera, va ser un recital de textos de Salvador d'Espriu, realitzat principalment pels alumnes de literatura catalana i grec de 1r de BTX.

Moments del recital de Salvador Espriu

El resultat, com sempre, va ser commovedor.

Així, sota un sol una mica excessiu, vam viure la XXI diada de Sant Jordi, en la qual diversos alumnes autors d'aquest bloc van obtenir premis literaris, així com el reconeixement públic per als guanyadors del 2n Concurs de cultura clàssica Odissea.

Guanyadors del XXI Certamen Literari en el cicle de Batxillerat

Grups Gerión i Ridentes
Guanyadors del 2n Concurs Odissea

I perquè veieu que la cultura clàssica és ben viva, us publico el poema del David Santos, guanyador del primer premi de poesia del cicle batxillerat i cicles formatius:

Sonet d’Apol·lo i Dafne

Enemic de l’alat amb fletxes armat,

déu poeta acompanyat de la lira,

ferit per fletxa d’or un llorer albira

on sa estimada havia reposat.

La visió la seva carrera ha augmentat,

i desolat als peus de l’arbre es tira

mentre part de l’ànima sagnant expira,

mentre el seu cor inicia la tempestat. 

Oh, Eros, tota teva és la victòria!

mes el llorer dotaré d’etern verdor,

i així deixar això en la teva memòria:

Aquí, no seràs tu l’únic guanyador,

doncs, tot aquell que aconsegueixi la glòria

rebrà una part del nostre extens amor.

Ara només ens queda esperar fins a la propera diada.

Valete!

Les tortures romanes

Avete!

D'aquí pocs dies tots entrarem en fase d'exàmens, tota una tortura per a qualsevol estudiant, tot i que un romà se'n riuria del que a nosaltres ens sembla una tortura.

Els que més sabien de tortures eren els romans, que van tenir gran imaginació a l'hora d'aplicar la violència contra els seus semblants. 
Normalment aquestes tortures les practicaven els emperadors romans en els interrogatoris públics que es practicaven quotidianament a reclusos per atemorir la població. 

Les tortures només es podien aplicar a esclaus; és més, els romans estaven en ple dret de torturar i castigar els seus esclaus si sospitaven que eren culpables de delictes contra la propietat (dret es va abolir al 240 dC). 

De tota manera, els homes lliures van ser també torturats durant l'Imperi. Amb la caiguda de la república, Roma quedà dividida en dues classes socials: "Honestiores i Humiliores". Aquesta segona classe era vulnerable als mètodes d'interrogació i a càstigs, a diferència de la primera, però, malgrat tot, les dues podien rebre tortures i càstigs en el cas de traïció o d'altres crims específics.

Les tortures, càstigs o penes corporals es classificaven en vuit tipus:

1. Cremades, que poden tenir quatre variants:

· Aquelles practicades al llarg de tot el cos amb làmines incandescents de ferro.

· Aquelles provocades en una part del cos per la flama d'un llum.

· Aquelles sofertes com a resultat de l'abrasió del reu en una pira ja fos de forma individual o col·lectiva.

· Aquelles que s'aplicaven sobre el cap del difunt un cop decapitat.

2. Fustigació, que podia ser realitzada sempre sobre el cos nu:

· Amb fustes i corretges.

· A cop d'espasa, amb sarments o amb vares depenent de la nacionalitat del subjecte (o sigui, fos ciutadà romà o estranger) subjectant-se-la el cap amb un jou perquè no es mogués gaire.

3. Decapitació, que també va patir una sèrie de variants:

· Després de decapitar, es posava en venda el cap del reu (no s'admetia la venda als seus familiars), o s'exposava, com a trofeu, en els rostra, per ser brutalment ultratjada.

4. Maltractament físic, que a Roma va conèixer les següents modalitats:

· El despullament forçós.

· El ser lligat de mans i peus.

· L'arrossegament dels cossos tirats per carros.

· Les estrebades de la barba i de les celles.

· La crucifixió, i l'apunyalament.

5. Humiliació del cadàver, que consistia en:

· Llançar-los al mar cosits a una pell de cuir o al Tíber.

· Tirar-los a les clavegueres.

· Arrossegar els cadàvers per la plaça amb un garfi.

· Llançar-los al riu però de forma col·lectiva, com ara encadenats de 10 a 10, o llençats des de la roca Tarpeia.

6. Amputació de membres

· Als trànsfugues i escriptors se'ls tallaven les mans.

· Als desertors se'ls amputaven les cames i els genolls, o tallant els nervis dels dits de la mà.

7. Axfisia

· Per estrangulament, o asfixiats pel fum de les fogueres (de forma individual o col·lectiva).

8. Suplicis més refinats

· Lligar els peus a les copes de dos arbres doblegats perquè al deixar-los anar el reu es quedés badat en dues meitats.

· Lligar persones vives a cadàvers, conegut com el suplici de "Mezenci".

· Arrossegar el cos, primer viu i després mort, lligat a la part interior d'un carro.

· Forçar parents i amics a lluitar com a gladiadors.

I aquests són alguns dels exemples de les tortures romanes més comunes. 

Vosaltres que en penseu? No creieu que els mètodes de tortura que practicaven els romans eren un pèl massa macabres? Havíeu sentit algun cop a parlar de cap d'aquests mètodes?

Maria Martínez

1r BTX A

L' homosexualitat a l'antiga Roma

Avete!!! 

Avui parlaré sobre l´homosexualitat a Roma.

Les fonts històriques disponibles de la pràctica de l'homosexualitat a l'antiga Roma, les seves actituds i l'acceptació del fet, són abundants. Hi ha obres literàries, poemes i comentaris sobre les predileccions de tot tipus de personatges, fins i tot emperadors. En canvi, les representacions gràfiques són més escasses que a la Grècia clàssica.
Les actituds cap a l'homosexualitat van anar canviant segons el context històric, des de la forta condemna fins una amplia acceptació.

A la República inicial, les relacions homosexuals entre homes lliures estaven penades amb la mort per la llei Scantinia. A mitjans i finals de la República, a causa de la influència grega, aquests costums van anar sent acceptats gradualment per la societat romana. Les relaciones entre el mateix sexe eren interaccions del tipus amo-esclau, ja que utilitzar als esclaus com a satisfacció sexual era legítim.
A l'época de l'Imperi la pederàstia es va convertir en una forma de satisfacció del desig sexual. Al segle I, Suetori i Tàcit van constatar la generalització d'unions entre homes. A més, com a detall, Neró va ser el primer emperador romà en casar-se amb un altre home. D'aquesta mateixa època, trobem nombrosos exemples de literatura lírica d'amor i relacions homoeròtiques. Poetes com Horaci, Virgili o Ovidi en són exemples.

Però la pràctica de la pederàstia va tenir el seu apogeu durant el regnat de Adrià i Trajà.

L'acceptació social de les relacions pederastes i homoeròtiques va anar decaient al llarg dels segles, a mesura que es va anar implantant el cristianisme.

Pel que fa a l'homosexualitat femenina, la societat romana era molt masclista i, per tant, declinava qualsevol activitat de la dona fora del paper de mare i esposa. A Egipte, però, s'ha trobat un encanteri d'amor, en grec, redactat per una dona, amb el propòsit de guanyar-se el cor d'una altra. Això podria donar a entendre que, fora de Roma, a les províncies amb influència grega, no fos vist tan negativament.

Silvia Diaz Pol

1r BTX B

Herència clàssica en Els Jocs de la Fam

Avete!

La majoria de nosaltres coneix la trilogia dels Jocs de la Fam, de Suzanne Collins. Fent una primera ullada als seus llibres podríem afirmar que aquesta autora té una gran capacitat imaginativa, i no ens faltaria raó, però molts dels fets i esdeveniments d’aquesta fantàstica trama estan basats en alguns dels mites de la mitologia grecoromana, igual que passa en moltes altres sagues famoses com El Senyor dels Anells, Harry Potter (ref. Harry Potter i el món clàssic / Harry Potter i el món clàssic II), que també s’hi van fixar per raons òbvies.

Si ens hem llegit els llibres, o hem vist la pel·lícula, podrem veure que tota la trama gira al voltant dels famosos Jocs de la Fam. En aquests jocs, 24 tributs (12 nois i 12 noies, un noi i una noia per a cadascun dels districtes de Panem) lluiten a mort fins que només en queda un, el guanyador. 

La setanta-quatrena edició dels Jocs de la Fam és la que es narra en el primer llibre de la trilogia, on Katniss Everdeen i Peeta Mellark surten victoriosos incomplint les normes proposades pels dirigents del Capitoli. Aquest fet irrita els dirigents del Capitoli, però sobretot el president Snow, que reclama només un guanyador per cada edició dels jocs. Això obliga als dos guanyadors a escapar del president Snow i dels seus socis del govern, fet que desemboca en una guerra narrada al segon i tercer llibre de l’obra.

Aplicant els nostres coneixements de mitologia, podríem relacionar aquests jocs amb el famós mite de Teseu i el Minotaure, en el qual cada set anys 14 verges (7 nois i 7 noies), incloent-hi Teseu, són enviats a morir a mans del Minotaure. Però aquest es troba amb Teseu que, ajudat per Ariadna, aconsegueix vèncer-lo i escapar de Creta. Aquest fet provoca la ira del Rei Minos, pare d’Ariadna i del Minotaure (fill bastard), que els persegueix amb les seves naus mar enllà.

Aquestes coincidències no són debades i la mateixa autora, Suzanne Collins, afirma en una entrevista televisada que li deu molt a aquest mite, ja que s’ha basat en ell per escriure la seva obra, tot i que hi introdueix algunes diferències i un cert to personal per a crear una obra tant atractiva com aquesta.

En aquesta mateixa entrevista, afirma que el lema emprat tant en el mite com en la seva obra, és el següent: “Fica’t amb nosaltres i farem una cosa pitjor que matar. Assassinarem els teus fills”.

Altres exemples de la influència grecoromana es troben en el nom amb el qual l’autora anomena als Estats Units en la seva producció: Panem, així com el de la ciutat principal on és el govern, Capitoli. 

Com observarem, si ens llegim la novel·la, els habitants del Capitoli són habitants completament controlats pel Govern Central, el qual els proveeix d’aliments i espectacles amb abundància. Aquesta manera de governar, encara vigent en alguns països desenvolupats, va ser citada pel poeta llatí Juvenal (Sàtira 10, 81), que en una de les seves obres fa referència al següent proverbi: “Panem et circenses”, fent referència al costum dels emperadors romans de regalar blat i entrades pels jocs de circ perquè la població es distragués de la política.

De fet, en el tercer llibre, cap. 16, diu Plutarc (nom d'historiador grec): 

"al Capitoli, tot el que han conegut és Panem et circenses, una expressió de fa milers d'anys, escrita en un llenguatge anomenat llatí sobre un lloc anomenat roma, es tradueix com Pa i jocs de circ."  

Aquests i molts altres exemples de mitologia i cultura clàssica són trobats a la trilogia de Suzanne Collins, Els Jocs de la Fam, que no només deu la seva fama a la seva increïble capacitat narrativa, sinó també a escriptors de fa més de dos mil anys d’antiguitat, els quals van escriure diversos contes per educar una societat descontrolada, entre altres motius. D’aquests contes arcaics, anomenats mites, encara continuem aprenent.

Què en dieu? N'heu trobat altres elements d'influència clàssica en els llibres del Jocs de la Fam? Quins?

Joan López Farrés

1r BTX A