Avui Erato més que mai nois..
Potser la meva entrada no té aquest to didàctic amb el que sempre ens hem adreçat. Potser aquesta entrada va amb un propòsit una mica diferent, sinó que, sense oblidar l'altre també, és per mostrar-vos que aquest temps que ha passat, tot i haver tingut davallades diverses, també hem tingut molts somriures, cosa que també és interessant d'aprendre.
Potser la meva entrada no té aquest to didàctic amb el que sempre ens hem adreçat. Potser aquesta entrada va amb un propòsit una mica diferent, sinó que, sense oblidar l'altre també, és per mostrar-vos que aquest temps que ha passat, tot i haver tingut davallades diverses, també hem tingut molts somriures, cosa que també és interessant d'aprendre.
Vull adreçar també aquestes paraules a aquells companys que van ser l'any passat amb nosaltres i que han col·laborat en molts d'aquests moments dels quals parlo.
Bé... acabo amb un to un xic trist, ja que malauradament o afortunada és la meva última entrada al blog.
Espero que, com cadascuna de les meves aportacions destinades al blog, us hagi agradat i, si més no, encongit una mica el cor i fet pensar, com bé he esmentat abans, en els somriures que hem passat junts, en les frases cèlebres que no s'esborren (bucacòliques, entre tantes...) o en la construcció d'aquest petit espai que vam fundar (ideal la cançó de: CORREN, per a aquest moment).
De debò nois, em trec el barret, sou i sereu grans, gràcies per haver-me donat el plaer d'haver-vos conegut.
Penso que no hi ha més a dir, m'estic posant massa maganyona i no m'agrada gens... serà veritat el que em deia la Lucas, que aquest sobrenom em venia com anell al dit.
Un plaer, com sempre i per sempre:
La vostra Erato.
10 comentaris:
<3
no puedo decir nada más,os echaré de menos el año que viene...
Uff, genial el vídeo Anaïs, me ha entrado un nosequé por el cuerpo... Mucha nostalgia, eso sí. Sois muuy grandes *_*
Gran, molt gran el vídeo *-*
I sí, veure'l m'ha fet recordar moltíssims moments i com dius, ha encongit el meu cor.
No vull dir res més que amb aquestes coses m'acabo posant sentimental i acabaré plorant jajaja.
No sé com ho faig però sempre que em paro a pensar en totes aquestes coses apareix aquell nus a la gola...
Realment, una entrada fabulosa!
M'agrada pensar que això no és un adeu, sinó un fins desprès :)
Precioso Anaïs. Sobran las palabras así que lo resumo con un simple: gracias.
(Y gracias a ti también por darnos muchos grandes momentos jajaja)
Moment nyonyo de la mà "eratiana"! Molt, molt bonic, si senyor!
Què més ir que tu no hagis dit ja? 8 hores a la setmana junts creen més que unes simples vivències estudiantils, o el que és el mateix: I'll miss youuuuu all! :_
Però si verba volant, in sripta manent in re-corde manent x 2!
Thank you.
Gaudete*
Que guay el video, que bonitos recuerdos y que triste a la vez, se os echará de menos...
El torno a veure i m'agraden, les imatges que il·lustren el nostre recorregut, i la música.
Gràcies per aquesta perla!
Borrachera de futura nostalgia...
Anaïs tens tota la raó, un plaer. I no ho havia entés abans, però sí, veig que ens trobarem a faltar.
Publica un comentari a l'entrada