Hodie est

diumenge, 27 de febrer de 2011

Ἁι Νύμφαι

Les nimfes (Νύμφαι) són divinitats de la natura de la mitologia grega i la mitologia romana venerades com a genis femenins de les fonts, dels rius i dels llacs (nàiades), dels boscos (dríades), i de les muntanyes (orèades). Benignes als mortals, dels quals no desdenyaven l'amor, el seu culte se celebrava a l'aire lliure o en uns santuaris petits anomenats nimfeus.

Classes de nimfes
Les nimfes estan dividides en dues grans classes: les que són considerades divinitats menors i les que personificaven tribus, races o estats.
Les primeres es dividien en:
  1. Nimfes de l'aigua
  2. Nimfes de les muntanyes i coves
  3. Nimfes de boscos, gorgues i encanyissades
  4. Nimfes dels arbres
Aquests són els noms de les més conegudes:

Aganipe:Aganipe és el nom d'una font i de la nimfa associada amb ella a la grega. Aganipe era la filla del riu Ternes. La font d'Aganipe és a prop del peu del mont Helicó, en Tespias. Es deia que fou creada pels cascos del cavall Pegàs i estava relacionada con las Muses com font d'inspiració poètica.

Apies: En la mitologia romana, Apies era una de les Crenea, una nàiada que vivia a les dos fonts fora del temple de Venus al Fòrum romà.

Calipso: Segons algunes fonts, una oceànide, però segons Homer, una nimfa, filla d'Atles i Plèione que vivia a la part occidental de la Mediterrània.

Cal·listo: Es posà al servei d'Àrtemis com a nimfa caçadora. Zeus se n'enamorà i, per obtindre-la, adoptà la figura d'Àrtemis. D'aquesta unió va néixer Arcas. Fou transformada en óssa per Àrtemis, com a càstig per no haver guardat el vot de castedat, o bé per Hera, que es venjava així d'una amant del seu marit.

Castàlia: Castàlia era una nimfa del Parnàs. Perseguida per Apol·lo, per evitar que l'assolís es llançà a la font que perpetuà el seu nom. Des d'aleshores aquella font va quedar consagrada a Apol·lo i les Muses i les seues aigües s'empraven per a les purificacions rituals del santuari de Delfos. També es creia que tenien la virtut d'inspirar la poesia.

Cercira:  fou una nimfa, filla d'Asop i de Metope. Va ésser seduïda per Posidó i d'aquesta relació nasqué Fèax. Va donar nom a una illa de la costa de l'Epir (actualment, Corfú).

Clímene: Clímene fou una nimfa, filla d'Oceà i de Tetis. Segons alguns, s'uní al tità Jàpet i fou mare d'Atlas, Meneci, Prometeu i Epimeteu. D'altres, però, la consideren esposa de Prometeu. També tingué relacions amb Hèlios, de les quals nasqueren Faetont i les Helíades.

Dione: Dione era una nimfa, va ser mare d'Afrodita, segons algunes versions. El pare de la deessa hauria estat Zeus.

Èfira: Èfira fou una nimfa, filla de Tetis i d'Oceà.

Equidna: Equidna, a la mitologia grega, era una monstruosa nimfa considerada descendent de Forcis i Ceto o de Tàrtar i Gea segons la font. Era una dragona a vegades anomenada Draikina Delphyne. Era la mare de tots els monstres importants de la mitologia grega junt amb Tifó. Tenia el rostre d'una dona bella de temibles ulls foscos però amb cua d'una serp anomenada Víbora. Vivia en una cova a Sicília. Quan ella i Tifó van atacar l'Olimp, Zeus els va guanyar però els va permetre seguir vivint.

Egèria: En l'antiga mitologia romana la nimfa Egèria és la deessa de les fonts. Fou l'esposa del llegendari segon rei de roma Numa Pompili i li va ensenyar a ser un legislador savi i just. Quan aquest va morir, eren tantes les llàgrimes que vessava, que els déus la van transformar en una font de la qual sempre brollava aigua. Per això es troben sovint estàtues d'Egèria a fonts o brolladors.

Esmílace: Esmílace fou una nimfa estimada per Crocos, al qual va rebutjar. Fou transformada en campaneta.

Estrimo: Estrimo fou una nimfa, filla de l'Escamandre. Es casà amb Laomedont, rei de Troia, i tingué vuit fills, entre els quals destaquen Príam, Hesíone, Lampos i Titonos.

Idia: Idia fou una nimfa, filla d'Oceà i de Tetis. Es casà amb Eetes, rei de la Còlquida, i fou mare de Medea i, segons alguns, d'Apsirt.

Ismene: D'acord amb la mitologia grega, Ismene fou una nimfa, filla de l'Asop. S'uní amb Argos, rei del Peloponès, i fou mare de Iasos.

Juturna: Juturna fou una nimfa llatina, filla del rei Daune. Júpiter la va requerir, però ella l'esquivava submergint-se en les aigües d'una font o, segons altres versions, va ser transformada en font pel déu. De fet, hi havia diverses fonts amb el seu nom. La més famosa era al Fòrum, entre els temples de Vesta i dels Dioscurs.

Lara: Lara, segons la mitologia romana, fou una nimfa del Laci. Per haver revelat a Juno els amors de Júpiter amb Juturna, el déu li va tallar la llengua i va ordenar a Mercuri que la portés a l'infern. Mentre la hi duia, el déu se n'enamorà i la forçà. De la seua unió varen néixer els lars.


Liríope: Segons la mitologia grega, Liríope fou una nimfa que, seduïda pel Cefís, fou mare de Narcís.

Lotis: Lotis, segons la mitologia grega, fou una nimfa. Va ser assetjada diverses vegades per Priap, però ella sempre se n'escapava. Un dia, quan el déu gairebé l'havia assolida, pregà l'ajuda dels immortals, que la transformaren en la planta anomenada lotus.


Mèlia: Segons la mitologia grega, Mèlia fou una nimfa, filla d'Oceà i de Tetis. Casada amb el riu Ínac fou mare de Fegeu i de Foroneu. De les seues relacions amb Apol·lo nasqueren Ismeni i Tèner. Donà nom a una font de Tebes.

Siringa: En la mitologia grega, Siringa (Sirinx en grec antic Σΰριγξ) era una nàiade d'Arcàdia filla del Ladó a qui agradava caçar amb arc.El déu Pan la va trobar un dia quan baixava del mont Liceu, es va enamorar d'ella i va començar a perseguir-la fins que la nimfa es va llançar al riu Ladó. Allà, acorralada, va demanar ajuda a les seves germanes les nimfes, qui, commogudes, la van convertir en un canyar. Quan Pan va arribar només va poder abraçar les canyes gronxades pel vent i la remor que produïen li va agradar tant que va decidir construir un nou instrument musical amb elles. Així va crear la siringa (anomenada així en record de la nimfa) que en català també s'anomena flabiol de canons o flauta de Pan (conjunt de diverses flautes paral·leles unides).

Moltes gràcies!!

dimecres, 23 de febrer de 2011

Segona Guerra Púnica


Avui escriuré sobre la Segona Guerra Púnica en la que va lluitar Roma contra Cartago.
 
Va començar l'any 219 aC. i Roma va viure pràcticament la seva destrucció, ja que l'exèrcit d'Anibal va acampar a les portes de la ciutat.
 
La causa de la guerra va ser pel control del Mediterrani i Cartago avançà des d'Hispània on fundà la capital de Cartago Nova (Cartagena). A Hispània es van quedar els seus germans Asdrubal i Almicar, i Anibal amb el seu famós exèrcit d'elefants va partir cap a Roma. No va fer un camí directe i va passar pels Alps on cap romà creia que sobreviuria. Roma i Cartago van fer moltes batalles però la més significativa va ser la batalla de Cannae on Roma envià un exèrcit de 8 legions, el més gran de la seva història, però malauradament va perdre i com a càstig van ser desterrats a Sicília.
 
Després de la mort de Publi C. Escipió i Cneo Corneli Escipió a Hispània el seu fill i nebot també anomenat Publi Corneli Escipió va marxar a Hispània per detenir els reforços Cartaginesos.
 
Al final de la guerra aquest jove patrici va anar a Cartago amb les tropes de Cannae desterrades i atacà la capital obligant Aníbal a tornar de Roma. Finalment va ser derrotat per aquest patrici.

dissabte, 19 de febrer de 2011

La Ciutat Romana

Avete!
Ara em toca a mi, i aquesta vegada explicaré l'excursió que van fer al nou museu de Badalona, al qual vam ser els primers estudiants que van anar.

El museu de Badalona va ser construït sobre les termes de la ciutat romana de Baetulo, descobertes el 1954. Ens permet conèixer de prop la vida quotidiana a la ciutat de Baetulo, com el Jardí de Quint Licini, la casa dels Dofins, el conducte d'aigües o el conjunt monumental de l'entorn del Decumanus, proper al fòrum i al costat de les termes.

Actualment disposa d'uns fons molt ric de materials arqueològics procedents de les excavacions que s'han portat a terme, i també conserva una gran varietat d'objectes d'altres èpoques: l'art de la vida quotidiana i d'oficis, etc...

video

La visita que van fer s'inicia a les termes de la ciutat, on podem trobar: la palestra, el frigidarium, el tepidarium i el caldarium, etc...

Després van anar a la casa dels Dofins i al Jardí de Quint Licini on es conserven diverses estances situades a l'entorn del atri, unes altres habitacions relacionades amb el peristil o jardí.
I així vam acabar la nostra visita al museu de Badalona.

Espero que us hagi agradat...

Fins a la propera :)

dijous, 17 de febrer de 2011

Και άλλη μουσική

I per acabar aquí teniu algunes de les cançons gregues més conegudes. Ja tenen els seus anyets però continuen sent les que s'escolten arreu de Grècia.

De la pel·lícula Zorba el Grec, la música, composta per Mikis Theodorakis, és conegudíssima i la dança una simplificació d'altres dances tradicionals gregues bastant més complexes.



Τα παιδιά του Πειραία de Manos Hadjidakis i cantada per Melina Mercouri amb imatges nocturnes del port Pireu:



Φραγγοσυριανή és un hassapiko, dança típica de taverna grega, en la qual els que la ballen demostren la seva companyonia i estimació. No es pot ballar amb qualsevol.



I de Xaris Alexioú, una de les meves cançons favorites, amb clars referents clàssics. Recordeu qui era Ifigenia i què li va succeir?



Encara ens queden molts noms de cantancts i compositors famosos, com són la molt coneguda a Espanya Eleutheria Arbanitaki, o Alkestis Protopsaltis, o el compositor Stavros Xarjakos, però potser els deixarem per a una altra ocasió.

Gaudiu de la música!

dimarts, 15 de febrer de 2011

Més música

Γεια σας παιδιά!
Als de 2n ja us queda molt poc per marxar cap a Grècia, però això serà després d'una setmana d'allò més intensa.
Així doncs, perquè us relaxeu una miqueta, i perquè jo miro de complir el que prometo, aquí us deixo un parell de cançons gregues, d'estil molt més actual. De fet, estan a la llista de les millors de l'any 2010. Que l'estil sigui dels que més ens agraden ja és una altra qüestió. Ara bé, com deien en llatí macarrònic, De gustibus non est disputandum, i per això aquí us les penjo.

 

 
Per acabar la sèrie us tornaré a penjar algunes peces més "clàssiques".

I recordeu: μή φροντίζετε καὶ ἡσυχάζετε!
Καλό βράδυ για όλους!

dissabte, 12 de febrer de 2011

La civilització minoica

Γεια σας παιδιά!

A primer comencem a estudiar l'època minoica i els mites que s'hi relacionen.
Per a tenir una idea més visual de les restes arqueològiques que poden veure a Creta, a Cnosos, el centre principal de la civilització minoica, i el lloc on se situa el mític laberint del Minotaure, us penjo un video musicat (idea d'uns profes d'història dels EEUU) relatiu a aquesta civilització, i també una presentació de diapositives que us pot ser molt útil per estudiar-vos les caracterítiques d'aquesta època.

Civilització minoica en versió musical:




Ara només ens falten els vostres treballs relatius als mites d'Europa i del Minotaure.

Espero que us sigui útil!

dimarts, 8 de febrer de 2011

Αξιοσημείωτα

Salvete omnes!
Com bé sabeu, cada cultura és un univers, i per això he decidit explicar-vos les curiositats sobre els grecs en general, perquè no ens espantem de segons quines coses! 

  • En els petits pobles, les dones velles beneeixen el pa amb la senyal de la creu amb un ganivet abans de tallar-lo.
  •  Creença del “matiasma” (mal d’ull): per a expulsar-lo utilitzaven des de l’ull blau turc (més informació sobre aquest objecte típic grec)  fins a alls i cebes.
  • Els grecs mai donen el ganivet en mà, és a dir, si algú els el demana, deixaran el ganivet prop de la persona però en la taula. Si no ho fan així, creuen que es barallaran.
  • Veure un gat negre i un sacerdot en el mateix dia és senyal de mal auguri.
  • Quan sentenmales notícies, escupen sobre si mateixos 3 cops per tal d’allunyar el mal, encara que sigui només reproduint el so d’escopir.  També ho fan com a mitjà per a felicitar algú.
  • El dia de la mala sort és dimarts 13, com nosaltres, i no pas divendres 13.
  • Quan dues persones diuen alhora les mateixes paraules, han de dir ràpidament “piase kókino”, que vol dir toca vermell, i a continuació tocar alguna cosa d’aquest color. Aquest fet és degut a la creença que quan dues persones parlen a la vegada significa que es barallaran en el futur.
  • El gest del polze cap a dalt no significa que “tot va bé”, sinó que més aviat es tracta d’un insult sexual.
  • Hi ha una gran quantitat de vehicles antics que circulen per les carreteres gregues. No és perquè als grecs els agradin els clàssics, són models dels anys 70-80 que es troben en un estat lamentable.
  • Els grecs, sobretot la gent gran, es passa el dia jugant amb els Koboloi (més informació sobre els souvenirs típics grecs), ja que ho troben entretingut i desestressant.
  • A Atenes, tots els matins posen un mercat de peix, esdeveniment que reuneix a centenars de persones i que es porta fent des de fa segles.
  • Els grecs tenen el típic caràcter mediterrani però amb petites variacions pròpies del país: són alegres, amants de la diversió, riallers, oberts, comunicatius i molt acollidors.
  • Són molt parladors i parlen en un to més elevat de l’habitual, però  els encanta conversar amb gent d’altres cultures, ja que són molt curiosos.
  • La imaginació dels grecs és magnànima, probablement deu ser herència de la creativitat dels seus antecessors amb tots aquells mites fantàstics.
  • La vida grega es dóna en els seus carrers: els cafès, les places, els passeigs, els jardins, etc. estan sempre replets de gent.
  • Les activitats les solen realitzar més aviat entrada la tarda, cap al vespre, probablement degut al calor que fa per tota Grècia.
  • La becaina de després de dinar (la “siesta” en tota regla) és molt respectada per tothom i forma part de la vida quotidiana dels grecs, motiu pel qual els carrers solen estar deserts en aquest horari.
  • Els caracteritza la seva màxima melanconia, que els pot portar a abstreure’s de la conversa momentàniament. (De fet, qui no seria melancòlic si la seva civilització hagués sigut la base de tot coneixement i de totes les societats modernes?)
  • La vida d’un grec gira entorn de la seva família i els ancians són venerats i viuen amb els fills fins que moren. (Igualets a nosaltres, eh? Que a la mínima els “fotem” al geriàtric...)
  • Encara roman un cert masclisme en la seva societat; fins i tot en alguns pobles encara es manté la dot que la núvia ha d’aportar al matrimoni.
  • L’índex d’analfabetisme de Grècia és baixíssim i el nombre de llibreries, molt alt. Són gent culta i els agrada cultivar la ment.
  • Els seus balls folklòrics són molt animats: al ritme dels buzuki (més informació sobre la música grega) interpreten el “kalamantianós: un ball que es fa donant voltes i en el qual el ballarí principal es troba enmig amb un mocador. També tenen una pròpia versió de la dança del ventre, un ball amb el qual es mouen imitant als felins.
Bé, espero que us hagi entretingut enmig de tant d'estrés "tdril";
Ah, per cert, molta sort a tothom demà!
Gaudete*

dilluns, 7 de febrer de 2011

La batalla de Salamina


Γεια σας!
Us parlaré de la batalla de Salamina, de la qual tots hauríem de saber alguna coseta, però per si de cas aquí estic jo, per ampliar els coneixements.

L’Imperi persa va envair Grècia a causa de la derrota a la primera guerra mèdica, que havia finalitzat amb la victòria d’Atenes a la batalla de Marató i això va originar la major batalla naval de la història en nombre de vaixells, uns 1100 es van ajuntar. Va tenir lloc el 29 de setembre de l’any 480 aC als estrets entre el Pireu i l’illa de Salamina, a prop d’Atenes.

Segons l’ historiador Herodot, els grecs disposaven de 378 naus de guerra. La flota estava liderada per Temístocles, un famós militar grec, i el comandament estava en mans d’Euribíades, un general espartà. Temístocles va enviar un esclau anomenat Sicinnus al camp enemic fent-se passar per un informador, i aquest va fer creure al rei persa, Xerxes, que els grecs estaven tant enfrontats per l’emplaçament de la batalla que molts, en cas d’un atac persa, fugirien. Xerxes va creure Sicinnus i van atacar immediatament.


La flota persa estava formada per entre 650 i 800 naus. Va enviar el seu esquadró egipci a bloquejar la sortida occidental de l'estret, per impedir que cap nau grega s'escapés. Els perses estaven tan convençuts de la seva victòria que el seu rei va fer construir un tro a la falda del mont Aegaleu per poder contemplar la batalla des d’una posició privilegiada.

Durant la nit, les naus perses van acostar-se cap a Salamina, impedint que no fugís cap trirrem grec. Al matí els perses es van trobar els grecs cara a cara, que van començar a remar cap a ells però es van aturar i van tirar enrere per guanyar temps de cara al vent de matí. Aquest vent afectava més als alts vaixells fenicis que als trirrems, i feia que xoquessin entre ells.
La batalla va durar entre 7 i 8 hores. Més de 200 naus perses es van enfonsar, i això va donar la victòria als grecs.

Les conseqüències van ser la pèrdua per part dels grecs de 40 vaixells, mentre que 200 dels perses van ser destruïts i altres capturats.
 
Espero que us hagi agradat la entrada, o almenys, que us hagi servit per conèixer més sobre aquesta batalla tan espectacular :)

San.

diumenge, 6 de febrer de 2011

Η Ηλιογεννητής

Γεια σας!
Segueixo amb la meva dèria de les cançons gregues.

Ja sé que vosaltres encara espereu que us pengi alguna cosa "moderna", però us he de dir que aquestes cançons també són modernes, ja que els grecs tenen molt i molt present la seva pròpia tradició musical i escolten, juntament amb la música comercial en anglès que vosaltres escolteu, peces com aquestes de Μάνος Αχαλινοτόπουλος, un virtuós del clarinet que fusiona la música tradicional amb tocs més moderns de jazz.

En la primera, anomenada Ηλιογεννητής, hi ha moltes paraules que podeu reconèixer perquè són molt semblants a les del grec clàssic.





I aquesta segona és una meravella de melanconia i sentiment. Sense paraules.



Ελπίζω να σας αρέσει!

dijous, 3 de febrer de 2011

Caminant cap al Licabet

Bé, avui us parlaré d'una parada del vostre viatge a Atenes, el Licabet.
 
El Licabet (en grec Λυκαβηττός) és una pujol de 277 metres, de pedra calissa situat en el bell mig de la ciutat d'Atenes. Des d’allà s'obtenen les millors vistes de la ciutat i de la Acròpolis. Si la contaminació ho permet es poden veure fins i tot les illes de Salamina i Egina.

Durant l’època clàssica la muntanya estava coberta per una densa vegetació i al cim hi havia un temple dedicat a Zeus. Després de l'ocupació turca la muntanya va quedar totalment despoblada. La seva reforestació va començar el 1880 i va finalitzar el 1915. En el cim trobem una petita capella de Sant Jordi (Agios Georgios) i un restaurant de luxe. Per pujar-hi es pot anar a peu o amb funicular.

El Licabet apareix en varies llegendes. L'etimologia del seu nom no està assegurada. Es va pensar, per exemple, que aquest turó era un refugi de llops (en grec, lukoi) o que potser hi havia hagut un santuari dedicat a Lycos, fill de Pandion (grec, Luki).
 
Altra possibilitat és l'existència d'un antic terme grec que significa lukabas: "l'any". En efecte, sabem que al sud d'Alemanya i Suïssa, anomenen "Jahresberg" muntanyes a la part superior de la qual l'aparició del sol indica el començament de la primavera. (Jahr en alemany significa "any").


És possible que el turó Lycabettus, vist des d'un determinat lloc, hagi tingut una funció similar, però no apareix en cap document antic.
 
Segons la mitologia la deessa Atenea, patrona d'Atenes, volia que el seu temple de l'acròpolis estigués una mica més a prop de l'Olimp, i per això una nit de tempesta va arrencar una roca de la muntanya Penteli per col.locar-la sobre l'acròpolis però quan la traslladava dos ocells negres li van donar una mala notícia i Atenea sobresaltada va deixar anar la roca que va caure al centre d'Atenes.
 
Sigui o no sigui cert, jo, per experiència, us recomano que agafeu el funicular encara que hi costi 6€ ja que, si no, els peus després us passaran factura.
Didi

dimarts, 1 de febrer de 2011

Les colonitzacions gregues a Ucraïna


Hola a tothom!
Com sabeu, tinc certa relació amb Ucraïna, i com que els grecs també van passar per allà, jo us en parlaré.

Des del segle VIII aC les colònies gregues van començar a instal·lar-se a les costes del mar Negre i el d’Azov. Van anar per primera vegada per comerciar i per implantar la seva cultura. Encara actualment a Rússia i a Ucraïna s’utilitzen moltes paraules d’origen grec i també ens han deixat ciutats com a llegat.

A continuació parlaré de les ciutats més importants:
  • Òlbia (Óλβια)
Va estar fundada en el 655 aC. El seu port va ser un dels principals mercats del mar Negre, per l’exportació de cereals, peix i esclaus a Grècia.
A mitjans del segle I aC la ciutat va ser destruïda pels getes (poble traci que habitava a l’actual Bulgària). Després Òlbia va passar a formar part de l’Imperi romà.
Les ruïnes de la ciutat estan al parc natural de “Sto Mohyl” (100 tombes).
  • Panticapea (Παντικάπαιον)
Ciutat fundada per colons grecs al segon quart del segle VI aC. en el pendent d’una escarpada muntanya. Va atreure l’atenció dels grecs perquè tenia una agricultura molt abundant, sobretot de cereals, i peix abundant. Es va convertir molt ràpidament en mercat gràcies a la seva posició estratègcia en el tràfic comercial.
Va tenir forts lligams amb Milet i més tard amb Atenes.
El segle IV aC va ser el de major prosperitat econòmica i artística. Durant el segle III aC la seva economia va caure.

  • Odessa ( δησσός)
Aquesta zona va estar ocupada per colònies gregues antigues, la més gran de les quals era la colònia milèsia d'Odessa, fundada al 647 aC. La zona més important va ser la del Port d’Istrians (Ιστριανών λιμήν), població grega que es dedicava al comerç de cereals, mel, vi i esclaus.
La cultura ucraïnesa en part esta basada en la mitologia grega, ja que els grecs van estendre molt la seva cultura per la costa d’Ucraïna.

Bona setmana a tothom!
Ειρήνη