Hodie est

dijous, 27 de febrer de 2014

El biquini, un invent del s. XX?


Avete!

L’antiga societat romana és coneguda pels grans avenços que va introduïr a la forma de vida, ja que fou una societat pràctica, sempre buscava com millorar el dia a dia sense encantar-se amb filosofies.

Històricament l’època romana va ser una època molt rica, però amb l’arribada de l’Edat Mitjana al segle V i amb l’imposició del cristianisme, la societat va patir un gran retrocès. Si busquèssim, ens sorpendria la quantitat de coses que creiem que són un invent del segle XIX o XX però que realment els romans ja havien inventat tot i que a partir del s. V es van anar perdent o modificant. Una d’elles, de la qual avui us vull parlar, és el biquini.

Els romans eren uns gran amants de l'aigua i són coneguts per les seves construccions relacionades amb aquesta. Les més destacades són els aqüeductes, els ponts i les termes. Com ja sabem, les termes era un dels espais de vida pública més important on, a part de banyar-se o rebre tractaments de bellesa, es podia fer exercici i vida social. És per aquesta última funció que les dones romanes utilitzaven el que entenem actualment com a biquini.

Es conserven uns mosaïcs romans a la Vil·la del Casale, a Sicília, del segle III dC. que mostren deu atletes romanes, que es considera que són pugilistes (lluitadores professionals, boxejadores). Tot i que no queda molt clar, es veu que van vestides amb un vestit de dues peces que té la mateixa forma que els biquinis actuals. 
La gran diferència entre els antics i els actuals és que antigament estaven fets de cuir ja que no tenien la mateixa funció que ara, sinó que s'usaven per realitzar activitats físiques, i no per prendre el sol.

Com ja he dit abans a l'Edat Mitjana es va produir un retrocés i aquestes peces de roba van desaparèixer perquè la religió prohibia ensenyar certes parts del cos i s'havia d'anar molt tapat. A més hem d'afegir la "fòbia" a l'aigua i la falta de higiene d'aquesta època.

Des de llavors el vestit de bany ha patit diversos canvis segons els convencionalismes de cada època fins a arribar a l'actual biquini, amb les que trobem grans semblances.

Encara considereu que el biquini és un invent del s. XX? Podrieu anomenar algun altre invent que consideràveu actual però que heu descobert que ja existia a l'època grega o romana?

Valete

dimarts, 25 de febrer de 2014

Jocs de nens romans


Avete! 
Avui he decidit parlar-vos d’una tema interessant, i que segurament us heu plantejat alguna vegada: com i a què jugaven els nens romans? Hi existien joguines com les que vam utilitzar nosaltres?

Nens jugant
Actualment hi ha diferents joguines per a cada edat. Doncs a Roma era exactament igual. Els nens es passaven la major part del temps jugant perquè els romans consideraven que era una cosa natural per la seva edat. Ells també jugaven a mares i pares o a lluita, per exemple. És a dir, imitaven els adults igual que en la nostra època.

Quan eren nadons, la primera joguina que tenien normalment era un sistrum, un sonall que es feia quasi sempre amb ceràmica i amb alguns còdols dintre però també es podia fer d’altres materials. Alguns d’ells els van trobar a tombes.
Sonall
Quan eren una mica més grans, se’ls donava una crepundia: era una col·lecció d’objectes que es posaven sobre una corda i així el nadó les podia agafar. D’aquest tipus de joguina se n’han conservat molt poques.
Crepundia
Quan ja eren grans tenien més diversitat de jocs i joguines. Aquí deixo alguns exemples:
El tres en ratlla, joc al que també hem jugat alguna vegada en les nostres vides. Ells jugaven al tres en ratlla circular i també al normal però es veu millor la forma circular perquè els que s’han trobat estaven gravats en pedres de marbre i estan molt gastades. També tenien laberints.

Jocs de tres en ratlla
Les nenes jugaven amb nines o amb plats de joguina. Les nines no tenien aspecte de nadó com les d’ara, si no més bé tenien aspecte de quan les dones a Roma estaven a punt de casar-se. Les nines eren un model a seguir per les nenes. Estaven fetes de fang, de ceràmica, etc...i fins i tot existien algunes articulades.

Nines de joguina
Els plats de joguina eren petits i molts fets de ceràmica.
Plats de joguina
Espero que us hagi agradat saber alguns dels jocs i joguines amb que es divertien els nens romans i a més a més, saber que les nostres joguines ja les utilitzaven des de fa molts anys.
Valete!

Tània Valera
2n BTX

diumenge, 23 de febrer de 2014

La Primavera i El naixement de Venus

Avete!

En aquesta entrada us parlaré sobre dues obres de Sandro Botticelli que fan referència a la deessa Venus: La Primavera i El naixement de Venus.

La Primavera
Aquesta obra la va pintar a l'any 1478.
El dibuix té una composició triangular en la qual la punta del triangle és Cupido. Els personatges que apareixen en el quadre són els següents: 

La figura de l'esquerra és Mercuri, el déu missatger. Al seu costat hi ha tres dones ballant en rotllana que són les Tres Gràcies: la primera és la bellesa, la segona és la castedat i la tercera és el plaer. El personatge del mig i el principal és Venus, la deessa de l'amor. És el centre no només físic sinó també moral de l'obra. Sobre el cap se situa Cupido disparant les seves fletxes cap a una de les tres Gràcies. 


A la zona de la dreta trobem la Primavera amb un vestit florejat, escampant les flors per la terra. Al costat hi ha Zèfir, vent de primavera que rapta per amor la nimfa Clori, la deixa embarassada i d'aquest acte la nimfa reneix i es transforma en Flora. També es pot veure la representació dels mesos, des del febrer (Zèfir) fins al setembre (Mercuri).
El fons és un bosc, sense cap altra perspectiva.


El naixement de Venus
Aquest obra es data entre 1842 i 1846, i també és de tema mitològic. 
A l'esquerra apareixen els primers dos personatges de l'obra. Un d'ells és Zèfir (déu del vent de l'oest); al seu costat hi ha Cloris (que significa pàl·lid). És la nimfa de la brisa i esposa de Zèfir a qui els romans van anomenar Flora. Zèfir i Cloris, fortament abraçats, simbolitzen la unió de la matèria i l'esperit. Al seu voltant cauen roses, flors que segons la llegenda després es convertiran en éssers humans.
El centre de la composició l'ocupa la deessa Venus sobre una petxina que flota en un mar verdós. Té l'actitud d'una Venus púdica (una mà sobre el pit i una altra sobre el sexe). El cabell és un ornament eròtic. Amb el seu braç dret tracta delicadament i gairebé innocentment de tapar-se els pits.

Una de les Hores o Nimfes que espera la deessa a la platja, per cobrir-la amb un mantell vermell amb motius florals, es creu que es tracta de la Primavera, l'estació de renéixer. Porta un vestit florit i al coll llueix una elegant garlanda de murta, planta sagrada de Venus i símbol de l'amor etern. Entre els seus peus floreix una anemone blava.

El paisatge no rep especial interès pel pintor, la qual cosa és una característica de Botticelli. Els arbres formen part d'un petit bosc de tarongers en flor, que correspondria al sagrat jardí de les Hespèrides en la mitologia grega. No obstant això, els tarongers, el mateix que el llorer, també present, poden entendre's com al·lusions a la família Medici, mecenes del pintor.


Bé, i fins a aquí l'explicació d'aquestes dues obres que vam veure a Florència. Espero que us hagin agradat aquests petits anàlisis d'aquestes dues obres de Botticelli.

Fins aviat!
Sandra Ruíz
1r BTX

dijous, 20 de febrer de 2014

Consells per enamorar a "Ars amatoria"


Avete, Clara vos salutat!

Segur que algun cop a la vostra vida heu sentit a parlar de L’art d’estimar d’Ovidi, especialment si esteu cursant el Batxillerat humanístic. Si us heu quedat in albis, no patiu, tot seguit sortireu de dubtes.

L’art d’estimar (Ars amatoria) és una obra didàctica que pretén ensenyar l’art de la seducció i l’amor, i està dividida en tres llibres.

En el primer, Ovidi dóna consell als homes per agradar a les dones: explica els llocs més idonis per fer-ho i els hi aconsella el que poden fer i el que no a partir de les seves experiències pròpies. En el segon llibre explica com mantenir encesa la flama de l’amor i també dóna idees per dur-ho a terme. Per acabar, en el tercer l’autor aconsella a les dones les millors tàctiques a seguir per tal d’agradar als homes.

Aprofitant que el passat divendres va ser Sant Valentí, un dia en què l’amor és el principal protagonista, mencionaré grosso modo alguns dels consells que donava Ovidi per seduir l’enamorat.

Després de llegir-me el llibre, vaig qüestionar-me el següent: 

Podrien ser útils les tècniques d’Ovidi avui en dia, o han passat tants segles que les tàctiques per enamorar o fer que l’amor perduri han canviat totalment?

La veritat és que, com deia Heràclit, tot flueix i canvia. Malgrat això, n’hi ha algunes tècniques que encara es podrien aplicar actualment, i amb èxit. Us ho demostraré amb alguns exemples:


Ovidi explicava a L’art d’estimar que per començar a agradar a la dona has d’apropar-te a ella i parlar-li amablement, així com també has de saber donar-li conversa i fer-la riure. D’aquesta manera, començaràs amb bon peu i tota la resta serà bufar i fer ampolles.

Per tal de mantenir l’amor, les cartes romàntiques i els regals són una bona solució per tenir l’estimada contenta (com recordava la Sílvia a l'entrada del dia de Sant Valentí). 

Assegurava també que un discurs dolç i creïble és el millor aliat per seduir-la, i que les probabilitats d’encertar són altes si ho fas en dates assenyalades, com el dia del seu aniversari o qualsevol altre en què estigui de bon humor.

Assenyala que la bellesa està a l’interior però que l’aspecte físic també és important, per això aconsella no descuidar-lo. També menciona que el vi resulta favorable per perdre la vergonya, però el que no és favorable és abusar-ne, ja que d’aquesta manera la dona no causaria una bona impressió.

És clar, hi ha aspectes que han canviat una mica, com el lloc ideal per lligar, per exemple. Ovidi aconsellava trencar el gel en llocs com l’amfiteatre, el circ o en les cerimònies de triomf. I nosaltres avui difícilment anem a aquesta mena de llocs... Si no és d'excursió de l'institut!

Així doncs, alguns d’aquests consells podrien ser de gran utilitat avui dia. A la majoria de les dones els agrada que els homes prenguin la iniciativa i els parlin, i sobretot que les facin riure. Potser les cartes romàntiques han passat a la història, però mantenir l’estimada contenta és una gran tècnica perquè l’amor sigui més durador.

Respecte a l’assumpte de l’aspecte físic, adreçat tant als homes com a les dones, actualment segueix tenint importància. A qualsevol persona li agradarà més algú que tingui una bona higiene personal que algú que no en tingui. Finalment, tampoc hem d’oblidar la qüestió del vi: si n'abuses, segons com, pots trobar-te en una situació compromesa i d’aquesta manera no aconseguiràs mai el teu objectiu: seduir a aquella persona especial.

Després d’haver llegit l’entrada...

Què en penseu vosaltres? Creieu que les tàctiques d’Ovidi us serien útils actualment? Seguiríeu els seus consells d’Ovidi per lligar?

Independentment de la vostra resposta, si heu llegit aquesta breu obra estareu d’acord amb mi en una cosa: Ovidi dominava molt bé el tema!

I si per circumstàncies de la vida no heu llegit L’art d’estimar us donaré un consell: feu-ho! No té desperdici!

Valete!

dimarts, 18 de febrer de 2014

L’Orestíada i la saga Potteriana

Avete!


Us sona d’alguna cosa el nom d’Orestíada? No? Doncs no passa res, perquè avui us explicaré en què consisteix aquesta trilogia escrita per Èsquil. Com que el meu treball de recerca va consistir a trobar totes les referències clàssiques existents dins el món de Harry Potter, aquesta entrada no només tractarà sobre l’Orestíada, sinó també sobre les referències a aquesta tragèdia que podem trobar dins la coneguda saga de Harry Potter. Comencem. 

L’Orestíada és una trilogia que va ser escrita per Èsquil en el seu moment de màxim esplendor. De totes les tragèdies gregues que es coneixen avui dia, aquesta és l’única trilogia que es conserva completa i, lògicament, està constituïda per tres peces:


Agamèmnon: Es narra l’arribada d’Agamèmnon després d’haver estat fora de casa deu anys lluitant a la guerra de Troia. El rei arriba a Argos en companyia de Cassandra (filla del rei de Troia, Príam), que s’ha convertit en la seva concubina. Clitemnestra el rep molt afablement però ja ha planejat l’assassinat del marit per tal de venjar el sacrifici de la seva filla Ifigènia. Així doncs, Agamèmnon és assassinat i aquest és el desencadenant de tota la tragèdia.

Coèfores: Electra havia enviat cap a la Fòcide el seu germà Orestes per tal d’allunyar-lo del perill que suposava la seva mare, que en aquells moments ja tenia un nou marit. En aquesta segona part es narra l’arribada d’Orestes a Argos acompanyat del seu fidel amic Pílades. Mentre Orestes visita la tomba del seu pare arriba Electra acompanyada d’unes serventes que vénen a fer libacions a la tomba de l’antic rei. Els dos germans es reconeixen i junts planegen l’assassinat de la mare i del seu amant, Egist. Orestes i Pílades fingeixen ser dos forasters que anuncien la mort del fill de la reina. D’aquesta manera aconsegueixen entrar a palau i així Orestes pot matar, primer a Egist i després a la seva mare. Aquesta part s’acaba amb Orestes perseguit per les Erínies. 

Eumènides: Aquesta part posa fi a la trilogia amb l’enfrontament que té lloc entre les Erínies i el déu protector d’Orestes, Apol·lo. Aquest déu havia ordenat Orestes venjar la mort d’Agamèmnon. És la deessa Atenea qui posa fi a la disputa quan instaura un tribunal popular que decideix no condemnar Orestes. Aquesta última part de la trilogia s’anomena així perquè la deessa Atenea decideix instituir a la capital de l’Àtica el culte a les Erínies, sota el nom de Benefactores (Eumènides) per tal de no enfurismar-les més. 

Fins aquí l’explicació de l’Orestíada.

Us estareu preguntant: però de veritat podem establir similituds entre aquesta tragèdia i Harry Potter? La resposta és sí. Les similituds més destacades entre aquestes dues històries se centren en l’àmbit dels personatges: la seva relació amb altres personatges, els seus objectius, etc.

Orestes i Harry: Orestes mata la seva mare perquè vol venjar la mor del seu pare. En el cas d’en Harry, vol matar en Voldemort perquè ha assassinat els seus pares i està disposat a arriscar la seva vida per aconseguir-ho. A més a més, Orestes acompanyat de Pílades, va a Argos, a la tomba d'Agamèmnon, on consagra al seu pare un rínxol del seu cabell. En Harry també visita la tomba dels seus pares a la Vall de Godric i qui l’acompanya és la seva millor amiga, Hermione, qui fa sortir de la seva vareta una corona de flors. Podem afegir també, que Orestes té com a mentor el déu Apol·lo que l’ajuda i l’aconsella. Per la banda d’en Harry, té com a mentor l’Albus Dumbledore. 

Electra i Hermione: Electra és la germana més fidel d’Orestes, és qui comparteix el seu dolor i el seu desig de venjança. Pateix els sofriments del seu germà i lluita al seu costat contra l’hostilitat del poble. En el cas d’en Harry, ell considera Hermione com una germana. Ella el protegeix, el cuida i moltes vegades l’enginy de l’Hermione ha salvat la vida d’en Harry. Lluita al costat d’en Harry i s’enfronta a grans perills per tal d’acompanyar el seu amic en la seva missió de buscar els horricreus. A més a més, Electra finalment es casa amb Pílades, el millor amic i company d'Orestes. Hermione, d'altra banda, es casa amb Ron i tenen dos fills: Rose i Hugo. 

Pílades i Ron: Pílades és el millor amic i company fidel d’Orestes. Tots dos creixen junts i amb el temps la seva relació passa a ser una relació fraternal. Passa d’igual manera amb en Harry i en Ron que es coneixen des dels onze anys i creixen junts, fet que fa que la seva relació sigui igual de forta que la de dos germans. En Ron lluita per salvar la vida d’en Harry i, igual que l’Hermione, l’acompanya en la seva missió de trobar i destruir els horricreus d’en Voldemort. Tal com fa en Pilades, que acompanya i dóna ànims a Orestes en els moments més complicats, en Ron representa el suport que en Harry tant necessita. Un clar exemple el tenim al primer llibre, quan en Ron se sacrifica en la partida d’escacs per tal que en Harry pugui arribar fins la pedra filosofal.



I així hem arribat al final d’aquesta entrada. Espero que us hagi agradat i que hagi despertat en vosaltres les ganes de llegir l’Orestíada. Abans de fer el meu treball de recerca no coneixia aquest mite i va suposar una agradable sorpresa descobrir que la saga de Harry Potter guarda tantes similituds amb aquesta tragèdia. I si no teniu temps de llegir, alegreu-vos, el proper 10 d'abril veure la peça central de la trilogia representada en el teatre del Camp de Mart a Tarragona!

Això suposa una prova més que ens confirma que el món clàssic perviu i representa una gran font d’inspiració per a la literatura contemporània.
Valete!

diumenge, 16 de febrer de 2014

El llatí en el món de J.R.R Tolkien

Χαῖρετε!

Segurament alguns de vosaltres haureu sentit a parlar o haureu vist les pel·lícules del "Senyor dels Anells", per a mi de les millors pel·lícules de la historia, inspirades en els llibres de J.R.R Tolkien. Doncs bé, avui m'agradaria parlar-vos sobre un dels aspectes més curiosos i que més em fascinen, tant de la pel·lícula com dels llibres: la llengua "èlfica".


John Ronald Reuel Tolkien (3 de gener de 1892 -2 de setembre de 1973) fou un autor clàssic de la literatura anglesa. Fou filòleg, poeta, novel·lista i professor d'universitat, però una de les seves grans aficions era la creació de llenguatges de ficció, fet que es fa palès en la seva obra literària, fins a l'extrem que molts consideren que és la base de les seves novel·les més importants. Des de molt jove, començà a jugar amb els idiomes, i creà per primera vegada una llengua que anomenà "animalic".

A l'hora d'escriure la trilogia del Senyor dels Anells, junt amb el Silmarillion i el Hobbit, va inventar fins a 14 idiomes. Quan aquestes novel·les de fantasia es van dur al món del cinema, es va impartir un curset a molts dels actors per ensenyar-los cada idioma, el que li toqués al personatge, per tal de poder parlar-lo de manera fluida. 
De llengües èlfiques dins de la pel·lícula i dels llibres, en trobem de molt diferents. Per tant, existeixen diferències entre les llengües que parlen cada grup d'Elfs diferents dins de la pel·lícula o del llibre. Un exemple pot ser la diferencia entre les llengües que parlen Aragorn i Arwen, i la llengua que empra Galadriel.

Una d'aquestes llengües és el Quenya o llatí èlfic, l'idioma dels Alts Elfs de la Terra Mitjana i Estimen. Una forma primerenca del Quenya era la llengua comuna dels Elfs, però els segles van passar i va caure en desús. En la novel·la, l'utilitzen els exiliats Noldorin i els seus descendents, com un idioma cerimonial, usat només en ocasions especials. J.R.R. Tolkien va relacionar el Quenya amb el llatí, l'idioma oficial de l'Imperi Romà, que es manté viu encara amb un ús cerimonial per mitjà de la religió i institucions acadèmiques, així que podríem dir que el Quenya i el llatí s'assemblen en quant al seu ús. 


Pel que fa a les regles gramaticals, el Quenya també mostra algunes similituds amb el llatí. Esta compost per deu casos, alguns dels quals segur que us sonaran: nominatiu, acusatiu, genitiu, datiu, ablatiu, possessiu, locatiu, alatiu, instrumental i per últim el respectiu. A continuació podem observar les seves funcions:




CASOS


FUNCIÓ

Nominatiu





La funció del nominatiu és ser el subjecte del que parla el verb.



Acusatiu












La forma acusativa s'usa només en el Llibre de Quenya, i durant l'exili dels Noldor va desaparèixer, sent absorbida pel nominatiu. Els escriptors moderns mai utilitzen el cas acusatiu. "El seu propòsit era marcar al substantiu com l'objecte directe del verb."


Genitiu











El genitiu correspon a la preposició de. La seva terminació és -o i sempre reemplaça l'última -a, però no una altra vocal.


Datiu











El datiu té la terminació -n en la majoria dels casos. Podria ser traduït amb les preposicions a i para, i freqüentment correspon a l'objecte indirecte.

Ablatiu








Aquest cas té la terminació -llo i significaria "de" o "des de".







Possesiu


























La funció d'aquesta declinació és expressar la pertinença, i la diferència entre el genitiu i el possessiu és que el possessiu indica la possessió d'alguna cosa en el moment en què es parla (sigui en passat, present o futur) mentre que en el genitiu, l'objecte té el seu origen en el "amo", però a poc a poc el genitiu ha pres les funcions del possessiu. La terminació del possessiu és -va.

També podria ser traduït com un cas adjectival, si és usat per fer adjectius més que substantius, per exemple: taurë huinéva "bosc obscur". En aquest últim cas deriva el substantiu en un adjectiu que dóna l'efecte de propietat: "Mindon Eldaliéva" Torre élfica”, en comptes de Torre dels Elfs (encara que ambdues traduccions són correctes, depèn del que la persona vulgui dir.).

Locatiu








Aquest cas té la terminació -ssë i comporta el significat “d'en”.

Altiu







Aquest cas té la terminació -nna, i significaria "dins", "damunt" o "sobre"



Instrumental












Aquest cas té la terminació -nen i la seva funció és marcar l'instrument pel qual va ser fet alguna cosa, la causa o la raó. Una traducció podria ser amb les preposicions "per" o "amb", però sempre manté el significat de la declinació.

Respectiu














A aquest se li ha anomenat un cas misteriós, esmentat només en una carta de Tolkien a Dick Plotz a mitjans de la dècada dels seixanta. Té la   terminació   -s; alguns autors l'han usat com una alternativa per al final del cas locatiu.

 
També us mostro un petit poema en Quenya perquè veieu com és la llengua:  

Naire Eldingolemon

Ai! ana i dôl, pella i osto
ambossë, sinome feanya caitas
Luin ehtelë, ataquë i culuina
ve tier telpe ar taurë laiqua
Eruva ainan coan, ortanyë camnyar,
nai encenuvanyë?
Namarië tenna enomentielma!
aina coa, namarië! feanya, namarië!

I per últim, si us heu quedat amb ganes de saber-ne més, us adjunto un enllaç de consulta en el qual podreu trobar més informació, i, per si us animeu a aprendre aquest idioma, un link de descàrrega d'un manual que us instruirà pas a pas amb exercicis per poder practicar.


Γειά σας!