Hodie est

dimarts, 26 de novembre de 2013

Gai Suetoni Tranquil

Salvete! 
El meu nom és Ares Barca. Sí, sóc descendent llunyà d’Amílcar Barca, i com que sóc un enamorat dels historiadors, us explicaré la vida i obra de Gaius Suetonius Tranquillus, més conegut per Suetoni.
Per començar, les dates de naixement i mort de Suetoni mai han estat clares. Possibles dates del seu naixement són el 69, 71, 75 o el 77 dC, i de la seva mort no anem millor, ja que es diu que va ser entre el 126 i el 150. 
Nascut a Roma, encara que hi ha fonts que esmenten que va néixer a Cisaplina, estudià retòrica i jurisprudència, i arribà a ser professor i advocat el 97.

Fou amic de Plini el Jove, qui el recomanà a l’emperador Trajà. D’aquesta manera va poder exercir el càrrec de superintendent de les biblioteques públiques i responsable dels arxius entre els anys 98 i 117. 
Després de la mort de Plini el Jove, Suetoni va tenir com a protector un prefecte del pretori Adrià, Gai Septici Clar. Adrià el nombrà encarregat de la correspondència oficial, cosa que li va permetre arribar fins als arxius imperials, com la correspondència i testaments de Cèsar i August. L’any 122 va ser retirat d’aquests càrrecs i es va recloure en la vida privada, tot dedicant-se a la literatura.
Aquest temps va permetre a Suetoni escriure molt acuradament les biografies de personatges importants i destacats. Cal dir que va escriure tant en llatí com en grec, i que tenia una extensa quantitat d’obres. 
Per desgràcia, només estan conservades complertes o fragments les dues següents obres:
Vitae Caesarum o De duodecim Caesarum vita: “La vida dels dotze Cèsars”. És una obra molt completa i que ha servit com a font per saber els comportaments i conquestes dels grans emperadors romans: Cèsar, August, Tiberi, Calígula, Claudi, Neró, Galba, Otó, Vitel·li, Vespasià, Titus i Domicià. Aquesta obra va ser publicada entre el 119 i el 122, i és una de les obres més importants i destacades per conèixer la vida dels personatges.

Cal destacar que aquesta obra va influenciar molt en altres posteriors, com en la tragèdia Juli Cèsar de Shakespeare, i Jo, Claudi de Robert Graves.
De viris illustribus: “Els homes famosos”. En aquesta obra Suetoni analitza les personalitats il·lustres. Només se’n conserven la secció dedicada als gramàtics i retòrics, que ha servit d’ajuda per estudiar la gramàtica de la nostra Roma. També se’n conserven algunes vides, on cal remarcar la de Terenci.
A més, es conserven fragments d’altres obres com De grammaticis et rethoribus, De Poetis i Pratum de rebus variïs.

Quina pena que no siguin totes les seves obres. Suetoni va ser un gran escriptor i gràcies a ell podem conèixer les vides de molts personatges i la cultura i viatges. Tothom que hagi estudiat llatí té una part de Suetoni a dins d'ell, si més no en algunes paraules, ja que segur que alguna vegada hem usat la seva expressió “Ad kalendas graecas”, expressió molt utilitzada en la traducció no literal avui dia, com quan diem “Cuando las vacas vuelen”.

Ego valeo si vales bene est. Bene tibi eveniat.

diumenge, 24 de novembre de 2013

Apuleu

Avete!
El meu nom és Luci Apuleu, però per als amics sóc Apuleu i prou. Els meus inicis es troben a Madaura al voltant de l’any 125. Durant la meva infantessa vaig arribar a tenir una gran quantitat de diners, malauradament a causa de la mort del meu pare Theseus.

Com que era un noi inquiet, vaig acabar la meva educació a Cartago, i com volia aprendre més i més, vaig decidir anar cap a Atenes, aquell lloc que està ple de filòsofs. Per aquest motiu, em vaig dedicar després als estudis filosòfics. 

Degut a la meva curiositat, quan ja era gran, vaig fer extractes de les principals obres dels naturalistas peripatètics.

Vaig arribar a fer escrits de filosofia com De Deo Socrates (Sobre el déu Sòcrates), De Platone et Eius Dogmate (sobre Plató i la seva doctrina) i De Mundo (Sobre el món)
No obstant també vaig fer escrits de divulgació filosòfica com: De Platone et Rius dogmote libri II, que era un resum dels cursos seguits a Atenes.

Durant tot el temps que vaig estar a Atenes, no vaig fer res més que instruir-me en la majoria de cultes d’origen oriental, encara que em trobava en plena expansió del món grecoromà.

Però després d’un temps en voler fer un viatge per aprendre encara més, vaig mirar cap a Roma, una bellíssima ciutat. 

A Roma em vaig establir una temporada i que per sort meva finalment vaig exercir com a advocat.
Encara que vaig tenir l’ofici d’advocat, vaig poder escriure un peça satírica, que vaig anomenar Les Metamorfosis, més coneguda com L'Ase d'or,  que tracta sobre les aventures d’un jove que, transformat en ase per equivocació, després de moltes peripècies recobra la seva forma humana inspirat per la divinitat, i, a través del culte d’Isis i Osiris, ateny la perfecció.

Després de deixar Roma, vaig emprendre un altre viatge cap a Ea, on em van inspirar totes les muses, i vaig a escriure uns quants discursos, com per exemple lApologiaEl meu discurs va ser tan bo, que el vaig pronunciar davant del precònsol Claudi Màxim.

Per acabar amb la meva apassionant història, després d’aprendre tot el que la meva curiositat volia, vaig tornar a Cartago, la meva terra natal, on vaig donar la major part de les meves conferències: tantes vaig fer que vaig arribar a ser l’orador oficial de la ciutat i fins i tot em van dedicar una estàtua (tot i que crec que no s’assembla gaire a mi).

Doncs bé, això és tot sobre mi. Espero que ara sapigeu més sobre la meva vida i les meves obres literàries.

Valete!

dijous, 21 de novembre de 2013

Corneli Tàcit, el que calla


En aquesta fosca habitació redacto els fets relatius a l'assassí del meu pare, que fou ferit i finalment mort per un senador perquè, deien, no complia les lleis romanes.

Publi Corneli Tàcit: el nom li escau a la perfecció: callar és el que ha de fer per no escampar les seves accions vils.

Però abans de començar a planejar la mort d'aquest individu que ara presumeix d'historiador, explicaré quina és la seva història perquè tothom sàpiga qui va ser l'assassí del meu estimat pare.

Aquest  home va néixer a Interamnas. Fill de patricis, va rebre una acurada educació a Roma, i va ser deixeble de Quintilià. Auster i enginyós, es va casar amb la filla de Gneu Juli Agrícola, conquistador de Britània, a més pertany a una família rica.

Va exercir diverses magistratures en els períodes de Vespasià i Titus, i va ser pretor amb Domicià, en època del qual era també membre del col·legi sacerdotal (quindecimvir sacrorum) i en aquesta qualitat va dirigir les festes seculars ordenades per l'esmentat emperador, per mi només era un adulador que s'obria pas gràcies a la seva dialèctica. Realment em fa fàstig, crec que no es mereix ni que el mirin...

Amb Nerva va ser nomenat consul suffectus (cònsol suplent), dignitat vacant després de la mort de Virgini Ruf, de qui Tàcit va fer el panegíric en el Fòrum. Al 99 va exercir diverses funcions inherents a la seva magistratura de cònsol suplent, i després va abandonar la política i es va dedicar a la compilació de les seves històries, on, segons ell, és tan bo. Jo. me'n d'ell i de tots els malalts mentals que poden llegir tanta hipocresia junta en un llibre d'aquest individu.
Però segons diuen malgrat tenir una estructura una mica diferent, continua sent tradicional, es basa en la narració de fets any rere any, amb un estil personalíssim i el seu sentit crític implacable i que segons els que "hi entenen" el fan l'historiador romà més original i més modern.

Aquest individu ha escrit diverses obres de les quals espero que ningú més llegeixi un sol fragment com són Agricola i Germania, una monografia etnogràfica i geogràfica. Anys més tard ha escrit les seves dues "millors" obres.
A la primera narra l'època dels Flavis, amb el títol genèric d'Historiae, i l'ha dividida en 14 llibres, dels quals només se'n conserven 4, ja que jo m'hee desfet de la resta...
Va dedicar els últims anys de la seva vida a escriure sobre la primera etapa de l'imperi, la de la dinastia Júlio-Clàudia, d'August a Neró, en una obra titulada Annales, en 16 llibres, dels quals es conserven els quatre primers i els sis últims (no sé perquè serà...)

Bé, desprès d'haver parlat d'aquest home indesitjable i un perill per a la societat, me'n vaig a acabar de planejar com pot patir un tràgic "accident" que acabi amb la seva vida...

En sentireu a parlar!

dimarts, 19 de novembre de 2013

Marcial

Avete!
Ego sum Marcus Valerius Martialis, però tothom em diu Marcial.
Sóc nascut d’una família d’origen romana a Bilbilis, a la Tarraconense, però l’any 64 amb vint anys, vaig decidir deixar la meva terra i marxar a Roma per poder acabar els meus estudis jurídics sota la protecció de Sèneca i Lucà, però, desgraciadament, quan l’emperador Neró els va obligar a suïcidar-se, vaig caure desgracia vivint molts temps entre pobresa al tercer pis d’una modesta insula al Quirinal esperant i buscant donatius de patrons rics.

A la meva època de major pobresa, vaig fer amistat amb els escriptors Sili Itàlic, Plini el Jove, Quintilià i Juvenal, qui va ser amic meu i lector de les meves obres. Cada cop vaig anar adquirint una posició més elevada gràcies als meus protectors, encara que mai poder fer-me ric...
No sé com m’ho vaig fer, però sense haver servit mai a l’exèrcit vaig rebre’n el nomenament oficial i el rang de cavaller, amb el qual, per suposat vaig poder lligar molt, i no només amb dones, ja m’enteneu! Vaig passar molt temps buscant el favor de funcionaris de palau i d’emperadors. Mitjançant lloances i versos dedicats vaig buscar la protecció de Domicià, que em va garantir els beneficis concedits pel meu antecessor Tit. Però, després de la seva mort vaig renegar d’ell i em vaig dedicar a elogiar a Nerva, el seu successor, qui ja era vell quan vaig accedir al tron i va ser succeït per Trajà, qui va seguir rebent les meves lloances.

En aquest mateix any, amb cinquanta-cinc anys, la situació a Roma es va tornar una mica incòmoda... i vaig decidir torna a casa meva on vaig poder viure a una petita vil·la que em va regalar una admiradora! Us ho podeu creure?

Us he dit que escrivia però no he concretat gaire, veritat? 
Bé, vaig escriure generalment epigrames, que és pel que sóc més conegut, amb to líric, bucòlic o elegíac, encara que això no ho hauria de dir jo. El meu llibre primer llibre es deia Liber spectaculorum, el XIII Xenia i el XIV Apophoreta.
La veritat és que escric un gènere poc usual, però em diverteixen les seves tonteries: en tinc prou amb delectar-me sense importunar ni ferir ningú. Cert és que els meus epigrames no són ben bé una protesta social, però és que jo era molt adulador i d’estil còmic, segons diuen...

Bée, per avui ja n'hi ha prou de parlar de mi. Ara bé, no us penseu que us lliurareu de seguir sentint el meu nom!

Valete!

diumenge, 17 de novembre de 2013

Plini el jove, l'expert en lletres

Avete!

Avui m'he llevat inspirat i m'he dit a mi mateix: "per què no escric sobre la meva vida i els meves fites?" I aquí estic. Em presento, em dic Caius Plinius Caecilius Secundus, que abreujat és Plini. A més per no confondre'm amb el meu pare-tiet em diuen Plini el jove

La meva família va ser una família coneguda per tots i molt influent. En efecte, sóc el nebot i fill adoptiu de Plini el vell, que va tenir càrrecs importants durant els regants de Neró, Vespasià i Titus. Però és més reconegut per la seva tasca com a naturalista: va escriure Historia naturalis, i a més va ser i el meu mestre.

Quina pena em va provocar la seva mort, aquell dia fatídic de l'any 79. El Vesubi va erupcionar i ell des de Stabia va córrer cap a Pompeia per intentar salvar els seus amics. Jo ho vaig veure tot i ho vaig escriure en una de les meves cartes. 

Jo vaig iniciar la meva carrera política en temps dels Flavis i la vaig culminar sota el regnat de Trajà, de qui vaig ser un gran amic. 
En aquella època vaig escriure una col·lecció de epístoles molt interessants que van proporcionar una imatge nítida de la vida pública i privada de l’època. També em va picar la curiositat per estudiar retòrica i lleis en Roma amb Quintilià.

Quan vaig complir la majoria d'edat em vaig centrar en la carrera d'advocat en la qual, per la meva capacitat, vaig ascendir molt ràpidament. Desprès de exercir com a pretor a l'any 100 vaig obtenir el consolat sota Trajà. Vaig rebre molt honors i vaig pensar que alguna forma d'agrair-li tot el que havia fet per mi era escriure una obra Panegiríc, que és una obra de lloança on faig gala de les meves qualitats d’oratòria i que conservo com si fos un tresor. També conservo diversos llibres de Cartes, cartes que escrivia a l'emperador quan estava a Àsia.

Considero la meva vida molt plena, ja que he sigut una mica de tot. recordo quan em van nombrar cònsol després de la caiguda de l'emperador Domicià. Aquesta experiència va ser molt interessant i vaig aprendre coses noves. Però com que sóc una persona que no sap estar-se quieta en un lloc, després d'aquella experiència en van enviar a Bitínia per investigar la corrupció en la administració municipal.

A tothom li agrada viure coses noves en la vida pública, però no us penseu que no vaig tenir vida privada: vaig contraure matrimoni tres vegades però no vaig tenir fills.

Recordo molt bé la meva última muller,  Calpúrnia, a qui vaig escriure un munt de cartes. Aquella dona sempre em deia que seria algú gran, que jo valia per les lletres, que podia escriure el que volgués, que no deixés mai d'escriure cartes perquè tenia uns bons valors increïbles i perquè la defensa com advocat de tota mena d'individus era el meu fort.

I sí, aquella dona tenia raó: vaig escriure obres en vers i també tragèdies en grec. Després vaig seguir amb decasíl·labs i sense ni adonar-me'n vaig fer una col·lecció de 16 llibres de discursos,  encara que només conservo el  Panegiríc que he esmentat abans.

I doncs fins aquí arriba la meva inspiració i la meva trajectòria a la vida.
Espero que vosaltres tingueu una vida plena d'emocions com he agraït tenir jo i aquí us deixo un pensament: Quan més feliços són els temps més aviat passen.

Valete !

divendres, 15 de novembre de 2013

Després d'Octavi August...

Per fi he arribat, ja sóc aquí!

No sabeu la de problemes i obstacles que ens em trobat pel camí fins arribar a Barcino on som ara. Hauré de parlar amb qui ha fet construir aquestes vies perquè els passi una mica la llisa perquè els carros circulin amb més facilitat.


Ego sum Tiberius Claudius Nero, conegut com a Tiberi. Vaig governar des del 18 de setembre de l’any 14 dC fins la meva mort, el 16 de marc de l'any 30. 

Sóc fill adoptiu del gran Octavi August conegut per molts de vosaltres. Després que m'adoptés em van concedir els poders tribunicis per deu anys, i les morts progressives dels meus possibles rivals em van facilitar més encara la successió.

Com a tribú, vaig decidir fer canvis com a bon emperador, començant per la reorganització de l'exèrcit, reformant la llei militar i creant noves legions. 
Quan vaig rebre l’impacte de la noticia de la mort del meu pare adoptiu, el 19 d’agost del 14 aC, encara no havia acceptat aquest fet tan rellevant, que tots el poders van ser transferits a la meva possessió sense cap limitació de termini.

Tot en part em venia de nou, però encara quedaven temes pendents de solucionar en el poder. Així que mans a l’obra! 
Una de les decisions va ser el nomenament dels magistrat del Comicis al Senat. És a dir, els Comicis van perdre atribució i va causar la desaparició al sistema electoral de la República. Hi faltava personal així que jo assignava candidats per a algunes de les magistratures i els llocs que quedaven vacants els designava al Senat i formava part de una llista única. 

Fins al segle III es van seguir celebrant l’Assemblea Popular o Comicis que era limitada per aclamar la llista única. Les lleis van ser promulgades sense intervenció de les Assemblees. Pel que fa el poble em comparació a mi l’emperador només podien conservar el poder en un aspecte: el seu favor o hostilitat per a l'emperador era expressada en les gran celebracions dels circs.

El meu Senat es va veure obligat a promulgar diverses lleis, entre elles una sobre l’estatus social de les dones que tinguessin relacions sexuals amb esclaus, una sobre tutela, una sobre penes per deterioraments en edificis públics, normes d'enjudiciament criminal, càstig d’esclaus que estiguessin presents en una casa quan l’amo fos assassinat i una llei d’herència de les dones (ells fills de la qual eren preferents als seus germans o parents). 
Ves, que us he d'explicar! Ja podeu comprovar que el meu dia a dia juntament amb els meus senadors era una tasca complicada.

Més tard el Senat va adquirir una funció important respecte a les províncies: l’actuació dels senats com a jurats en els casos de concussio Repetundae, és a dir ells feien adquisicions il·legals per part dels governadors i funcionaris provincials. De vegades els arribaven casos de delictes de traïció o de lesa majestat que també jutjaven.

Malgrat les circumstàncies em vaig veure entre l’espasa i la paret, i per això mateix vaig fer ús de la llei Lex Maiestate, que ja havia esta promulgat anys enrere, que regulava les condemnes per ofenses als màxims dignataris de l’Imperi.

Ah! Me n’oblidava! Pel que respecta el càrrec de senador no creieu que podia accedir tothom, només tenien accès aquells que posseïen terres per valor mínim d’un milió de sestercis, i majoritàriament eren cavallers. La categoria de senador estava constituïda per una casta hereditària, a la qual només podia accedir-se sota la meva designació. 
Potser no vaig ser l'emperador més aclamat i estimat pel poble, però de veritat creieu que no vaig actuar com a bon emperador romà?

Valete!

dimecres, 13 de novembre de 2013

Sal·lusti

Avete!
El meu nom és Terència, i després d'una llarga vida al costat de Ciceró, vaig estar casada, en segones núpcies, amb Gai Sal·lusti Crisp

El meu marit va néixer l'any 86 a.C i morí 52 anys després al 35 a.C. A Sal·lusti el coneixen com a gran historiador més que per la seva carrera política. Va estar afiliat al partit democràtic, pel que era enemic del meu ex-marit, Ciceró.

L'any 59 a.C va aconseguir un lloc com a qüestor i l'any 52 aC com a tribú popular. Quan l'any 50 aC va triomfar Pompeu, el meu marit va ser expulsat del senat acusat de portar una vida immoral. Durant la guerra civil va fer costat a Cèsar, i en acabar aquesta tornà al senat. Un any més tard, al 46 aC, va ser anomenat governador de Numídia, on va aprofitar per estudiar la historia de la zona.

Amb la mort de Cèsar la seva carrera política arribà a la seva fi. A partir d'aquest moment es va dedicar a escriure obres de caràcter històric. 

Sal·lusti, en les seves obres, pretenia aconseguir la màxima objectivitat possible, per això era molt estrany que falsifiqués la història per afavorir ningú.

Les dues obres menors "La conjuració de Catilina" i "La guerra de Jugurta" serveixen per definir la seva gran obra, "Historiae". "Historiae" estava dividida en 5 llibres i descriu un període entre els anys 78 i 67 aC.
A l'obra "La conjuració de Catilina" podeu apreciar clarament que és una obra ben estructurada amb rerefons moralista. En aquesta mateixa obra i també a "La guerra de Jugurta" va aplicar el mateix esquema: 
  • primer la doctrina moralista; 
  • segon actes que condicionen el protagonista; 
  • tercer el personatge o personatges centrals; 
  • quart altres personatges que intervenen; 
  • i per últim el desenllaç.
El punt fort del meu marit era l'anàlisi psicològica que feia dels personatges i dels grups socials, factors molt importants en el transcurs de la història. 

Sal·lusti no fa només una crítica de la noblesa per la fanàtica defensa dels seus privilegis, sinó també del poble per la seva ira immediata enfront qualsevol succés.


Alguns romans consideraven que imitava l'estil de Tucídides, amb llenguatge concís i intel·ligent, explicant molt amb molta brevetat. A mi personalment, m'encantava la seva manera de narrar allò que havia passat.

Com enyoro aquelles vetllades! Llegiu-lo, llegiu-lo i m'entendreu!

Sílvia Sáncez (àlies Terència)

dilluns, 11 de novembre de 2013

L'elegància de Petroni

Avete!

Ego sum Caius Petronius Arbitero Gai Petroni Àrbitre, tot i que també se’m coneix com Titus Petronius.

Per començar us parlaré una mica sobre la meva vida. Vaig néixer l’any 27 aC a Massalia (actualment Marsella) i vaig morir l’any 65 dC a Cumas. Tot i que vaig dedicar-me a la vida política, també ho vaig fer a la vida literària. Se’m coneixia com l’àrbitre de l’elegància, ja que el meu sentit de l’elegància i el luxe em van convertir en jutge en molts espectacles que tenien lloc a les corts de l'emperador Neró.

En la meva vida literària vaig escriure grans obres tant en vers com en prosa, i a sobre utilitzava el millor llatí de l’època. Que més voleu? Feia de tot!

L'obra més coneguda i més important de la meva carrera va ser Satiricó, una obra clàssica de picaresca amb una barreja de prosa i poesia. 
Llàstima que només es conserva una part d’aquesta obra. Aquesta part parla sobre les desventures del narrador Encolpius, i el seu amant que era un noi de setze anys. Aquestes aventures parlen sobre Encolpius que té dificultats per mantenir la fidelitat del seu amant, ja que constantment es veu atret per altres.

El Satiricó, com he dit, combina la prosa i el vers. Es diu que el meu estil poètic era manierista, és a dir, que les meves obres eren riques en figures retòriques com ara hipèrbatons, perifrasis o paronomàsia, entre d’altres.

Aquesta obra va agradar tant que es van realitzar moltes edicions, i l’any 1969 se’n va fer una adaptació al cine anomenada també Satiricó i dirigida per l’italià Frederico Fellini. Aquesta pel·lícula va guanyar molts premis, sobretot al guió i als actors. Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula de Satiricó.


Dins del Satiricó s’ha pogut trobar un conte bastant famós, La matrona d’Efes, una història que parla sobre una vídua que es deixa seduir per un desconegut, una història misògina de caràcter còmic-satíric que té el seu origen a l’Orient, on abunden els contes de vídues infidels, segons documenta la tradició budista. Aquí us deixo un fragment en vers del conte.

Confia el teu vaixell als vents
però mai el teu cor a una dona
perquè les ones són més fermes
que la fidelitat de la dona.

No hi ha cap dona bona
o si alguna vegada ho ha estat

No comprenc com alguna cosa dolenta
va poder ser bé alguna vegada.


Per acabar amb la meva història, vull dir-vos que he sigut personatge de diverses novel·les, de les quals destaca Quo Vadis?, que també va ser adaptada al cine.
Doncs bé, això és tot sobre mi. Espero que ara coneixeu una mica més sobre la meva vida i les meves obres literàries.
Valete!

divendres, 8 de novembre de 2013

Ovidi, sort que escrivia bé...

Avete!

Primer de tot, em presento. El meu nom és Gai Juli Cèsar Octavià, Cèsar August o Octavi August, com volgueu dir-me. Tothom, però, em coneix com August. I suposo que vosaltres també em coneixeu, per tant no cal que us digui més de mi. 
Aniré al tema important de tot això: de qui us vinc a parlar és d'Ovidi. He sentit que l'heu d'estudiar per a aquest curs i, com vaig influir d'una manera una mica negativa en la seva vida, m'agradaria explicar-vos el seu pas per aquest món jo mateix.

Ovidi va néixer a Sulmona, a l'Itàlia central, l'any 43 aC. Va estudiar retòrica a Roma, i va completar la seva formació a un viatge pel món hel·lènic. Al tornar a Roma, i després d'abandonar la seva carrera judicial, es va dedicar plenament a la poesia. Va freqüentar el cercle de Messala Corví. 
Les seves obres són un reflex fidel de la vida de l'alta societat romana, de la qual ell n'era una figura destacada, gràcies a mi.

Tot anava genial a la vida d'Ovidi fins que va protagonizar un escandalós adulteri amb la meva néta Júlia, del qual me'n vaig assabentar. 
Com va ser capaç aquest brètol de fer una cosa així? Sense cap dubte, el vaig exiliar l'any 8 dC, quan ell tenia 51 anys, a Tomis, una ciutat de l'actual Romania. 
Després d'allò, no el volia tornar a veure! A més, vaig fer-ho perquè jo sabia que aquell era el càstig més cruel que podia aplicar-li: apartar Ovidi de tot allò que era el més important per a ell: la vida de societat i cultura, els llibres, i la llengua llatina. 

Ara, us parlaré de les obres d'Ovidi. Jo mateix n'era un gran amant, però... després del que va fer... allò era imperdonable!

Va tocar tots els gèneres. De poesia elegíaca d'amor tenim dos llibres:
- Amors, gairebé 51 elegies on traspua el gust per les aventures i conquestes amoroses, i retrata una Roma plena d'intrigues amoroses i una societat abocada al pur plaer.
- Heroides són dues sèries de poemes en forma de cartes escrites per heroïnes de la mitologia grega als seus marits o amants absents. En tots els poemes el poeta demostra un profund coneixement de la psicologia de les dones. La segona sèrie són tres parells de cartes, Cada parell consisteix en la carta d'un home i la resposta d'una dona.

Pel que fa a la poesia didàctica amorosa, trobem:
- Ars Amatoria:  el vostre famós Art d'Estimar, amb el qual vol ensenyar la pràctica de la seducció. Conté tres llibres, dos per als homes, i un tercer llibre per a les dones, amb consells per embellir-se, la instrucció que han de tenir, les armes psicològiques i la conducta envers l'amant.
- Remedia Amoris: En aquesta obra, i per tal d'eliminar la mala impressió causada per l'Art d'Estimar, explica com no deixar-se seduir i com alliberar-se de l'amor. 
- Medicamina faciei feminae: És un receptari de cosmètics.

De poesia épica només té una obra, possiblment la més famosa d'Ovidi:
- Les Metamorfosis, un poema que recull 250 mites i llegendes gregues i romanes, amb la característica comuna de la transformació.

De poesia didàctica patriòtica, com a la poesia èpica, también trobem una sola obra:
-Fasti, un poema on es descriuen dia a dia les festivitats i els diversos ritus del calendari romà i s'expliquen els origens. Per desgràcia, només va arribar a completar la part corresponent a mig any, ja que l'exili va interrompre la seva realització. Em sap molt de greu, perquè aquesta era una de les seves obres que més m'agradava però... el que va fer era una cosa que jo no podia passar per alt!

I, per acabar, tot i estar exiliat no va deixar d'escriure:
Encara crearà dos reculls d'elegies, Tristia i Epistulae ex Ponto, formats per 5 llibres (50 elegies) i 4 llibres (46 elegies), respectivament. Aquestes elegies adopten la forma de cartes enviades a diversos destinaris, com la seva esposa, amics, i jo mateix. Els temes recurrents en aquestes elegíes són: la queixa desesperada per la seva situació, la súplica del perdó fins a rebaixar-se a l'adulació i l'enyorança de la vida feliç passada i de les persones estimades que va deixar a Roma. Amb aquestes cartes, Ovidi pretén no ser oblidat a Roma i remoure l'opinió pública, i aconseguir així que jo li aixequi el càstig. 
Però com podeu vosaltres mateixos entendre, no puc fer això! El que va fer va ser massa greu!

I, nois, fins aquí tot el que tinc a dir sobre Ovidi. 
Espero que us serveixi, jo era una de les persones que més n'en sabia, d'Ovidi!
Valete!

dimecres, 6 de novembre de 2013

El rei dels tòpics literaris

Avete!

Ego sum Gai Mecenes. Que qui sóc? Doncs bé, la veritat és que sóc un important polític romà, però avui no he vingut a parlar de mi.

El meu objectiu és explicar-vos la vida i les obres d’un gran amic meu. Es tracta del rei dels tòpics literaris, i l’anomeno així perquè, al meu parer, no es coneix cap autor els tòpics del qual hagin aconseguit tanta fama. 
Sí, és ell: Quint Horaci Flac, Horaci per als amics.

Malgrat l’amistat que ens uní després, he de dir que Horaci no sempre havia estat un personatge gaire conegut, ni molt menys popular, fins que em conegué a mi…Però no m’avançaré als fets: començaré aquesta història pel principi.

L’any 65 aC va nèixer a Venúsia el meu amic Horaci, el que fou importantíssim poeta líric i satíric llatí, seguidor de l’epicureisme.

Començà estudiant gramàtica a Roma gràcies als diners que el seu pare invertí en la seva educació, tot i ser pobre. Per aquest motiu, una vegada Horaci m’explicà que entre ells s’establí una molt bona relació, ja que ell sempre havia valorat els esforços del seu pare.

Uns anys més tard es traslladà a Atenes per estudiar filosofia, on va fer amistat amb persones com Marc Valeri Messal·la Corví o Luci Calpurni Bíbul, entre d’altres.

Llavors, va ser acollit per Brutus (l’assassí de Cèsar, ni més ni menys), que li va donar un càrrec important en el seu exèrcit per lluitar a la batalla de Filipos (42 aC). 

Però al meu parer, i com quedà demostrat al final, la seva falta d’aptitud per a l’art militar era evident, així que Horaci tornà altre cop cap a Roma.

Allà, el meu amic va començar a treballar d’escriba, una feina que s’acostava més al que a ell li apassionava: escriure. S’encarregava dels escrits, dels càlculs i havia de tenir cura de tots els documents. Aquest ofici va proporcionar-li més temps lliure per a escriure i crear.

I ara arriba una part important de la història: us agradaria saber com ens vam conèixer? Bé, us ho explicaré ipso facto!

Mentre treballava com a escriba, Horaci conegué Virgili, i Virgili me’l presentà a mi. Des del primer moment em causà una bona impressió, així que aviat va passar a formar part del meu cercle (el cercle de Mecenes) i entre els dos va sorgir una bonica amistat.

Vaig presentar-li alguns personatges importants, com August, i a mesura que s’anava fent conegut va començar a guanyar rellevància i popularitat. Fins i tot va aconseguir la protecció de l’emperador!

Inter nos, jo sabia des d’un principi que Horaci arribaria lluny, el meu instint no falla mai! Escriure era el seu do i tenia talent! Per això, com a prova de la nostra amistat vaig obsequiar-lo amb una finca a Tíbur. Ab illo tempore, s’hi retirava sovint a escriure els seus versos.

Estigué profundament agraït amb mi fins al final dels seus dies, quan morí a Roma l’any 8 aC: érem tan amics que col·locaren la seva tomba al costat de la meva.

I bé, després de fer una breu explicació de la seva vida, crec que és el moment que us expliqui grosso modo les seves obres, no creieu?

Horaci va dividir la seva poesia en quatre gèneres:

Sàtires (Sermones): Distribuí en dos llibres els 18 poemes en els quals utilitza la ironia per explicar retrats del seu temps.

Epodes (Epodes): Es tracta de 17 poemes d’influència hel·lenística i de temàtica variada, que representen la transició entre la poesia satírica i la lírica posterior.

Odes (Carmina): Són 103 poemes distribuïts en quatre llibres, que es consideren el cim de la poesia horaciana. Tracten temes amorosos, filosòfics i patriòtics.

Epístoles (Epistulae): Es tracta de 23 poemes en forma de cartes adreçades als seus amics (entre ells, jo), recollits en dos llibres.

Va ser un personatge molt respectat en els alts cercles romans, però, tot i això, els temes i tòpics del meu honorable amic Horaci van començar a ser coneguts i famosos a posteriori, anys després de la seva mort: sobretot a partir de l’època del Renaixement.

Què n’estic, d’orgullós!
Les reflexions horacianes han servit d’influència a poetes posteriors com Petrarca o Garcilaso, John Keats o John Milton, i fins i tot a poetes de la Generació del 27, com Jorge Guillén!

Amb el pas del temps, Horaci ha esdevingut un poeta molt admirat i conegut sobretot pels seus tòpics literaris, el quid de la qüestió en aquesta exposició. Per aquest motiu, no marxaré sense haver-vos mostrat abans alguns d’aquests famosos tòpics literaris horacians. 
Segur que us en sona més d’un!!!

-Carpe diem (“Aprofita el moment”): Horaci aconsella gaudir del moment present ja que no se sap si podràs fer-ho en el futur, que és incert.

-Beatus ille (“Feliç aquell..”): Lloa la vida del camp davant de la de ciutat. Horaci diu que són feliços aquells que aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes.

-Aurea mediocritas (“Daurada mediocritat”): L’autor es referia al daurat terme mig que constitueix la virtut: ni excés ni defecte. D’aquesta manera, gaudia feliç dels diversos aspectes de la vida.

Bé, i ha arribat l’hora d’acomiadar-me. Com sabeu, els tòpics d’Horaci encara perduren avui dia. Doncs bé, podeu estar segurs que així serà ad infinitum

CARPE DIEM!

Valete!

dilluns, 4 de novembre de 2013

In Memoriam Publii Vergilli Maronis, el tímid poeta nacional

“Tempus fugit, carus Plotius” 

Aquestes van ser les últimes paraules del meu gran amic Publi Virgili Maró abans de tancar els ulls per sempre més. No em fa falta pregar a les muses per la desitjada inspiració perquè en aquest moment seria capaç d’omplir pàgines i més pàgines sobre la vida d’aquest gran home que va viure per glorificar la seva nació. 

Publi Virgili Maró va néixer el 15 d’Octubre de l’any 70 aC, prop de Mantua, a la Gal·lia Cisalpina. Venia d’una família modesta; el seu pare, però, era un pagès que tenia terres pròpies i que es podia permetre enviar el fill a estudiar fora. Primer va anar a Milà i després a Cremona i a vint anys va partir cap a Roma per aprendre retòrica. 
Però el meu amic Virgili no tenia les aptituds necessàries per a la retòrica. I és que no he conegut cap persona que fos més tímida que ell: parlava molt lentament i li feia por el públic. Quina mena d’orador seria Virgili si li feia por parlar davant d’un públic extens? No, la retòrica no estava feta per a ell. 

Així que el meu amic va buscar una matèria d’estudi que li permetés contemplar el món i participar el menys possible en ell. La matèria d’estudi que va escollir va ser la filosofia i va començar a escriure poemes. La primera obra que va escriure va ser les Bucòliques inspirades en el poeta hel·lenístic Teòcrit. 
Gràcies a aquesta obra la seva fama va créixer i va ser acollit dins el cercle de Mecenes. El nostre amic Vari Ruf i jo mateix vam entrar dins aquest cercle i gràcies a la protecció de Mecenes vam poder centrar-nos en la creació poètica. 
Virgili al costat de la musa de la història Clio
 i de la musa de la tragèdia Melpòmene
Dins d'aquella etapa daurada, Virgili va escriure les Geòrgiques a petició de Mecenes. Aquesta obra va estar dedicada al seu protector per la gran ajuda que Virgili va rebre d’ell i la confiança que tots dos es tenien. 
L’obra tracta temes sobre el treball del camp, ja que Virgili era un home a qui agradava molt la tranquil·litat de la natura i viure sense gaire comoditats. 
De fet, el meu amic la major part de les vegades vestia com un pagès i deia que d’aquesta manera se sentia més còmode. 

Virgili es va rodejar de persones molt importants en aquella època, poetes de gran fama com Horaci o Corneli Gal. Però la persona més important que va arribar a apreciar Virgili va ser August. Virgili es va impregnar de les idees reformistes que defensava Agust i aviat es va convertir en una de les persones que més defensava aquest programa de millora per a la ciutat. I és que Virgili va arribar a estimar Roma tant ... 

Va ser un home patriòtic que va dedicar dotze anys de la seva vida  a escriure la gran epopeia nacional romana: l'Eneida. Hi va dedicar molt temps i molt esforç per tal que l’obra fos perfecta perquè havia sigut una petició del mateix August. 
Virgili havia de reflectir a la seva obra l’exaltació de tota la història de Roma i la glòria que el govern d’August havia comportat per a aquesta. 
Va ser molt exigent amb aquesta obra i quan tenia cinquanta anys va emprendre un viatge cap a Grècia  per tal de visitar aquells llocs que havien sigut l’escenari del viatge del seu heroi Eneas per així poder millorar l'obra. 
Però la sort no va afavorir el meu estimat amic i a causa d’un cop de calor va emmalaltir i morí deixant inacabada la seva millor obra. August, però, es va encarregar que l’obra fos publicada.

Tanmateix també va ser un home molt astut que va aconseguir que les seves terres no fossin expropiades. 
Suposo que tots recordareu el famós funeral de l’estimada mosca de Virgili, no és així? 
Al principi tots vam pensar que el nostre amic s’havia tornat boig perquè era absurd tenir com a mascota una mosca i estimar-la tant com Virgili deia que l’estimava. 
Es va celebrar un funeral molt costós i va assistir-hi molta gent. Recordeu la grandària del mausoleu que es va construir per a un insecte tan petit? 
Però aviat vam saber que tot havia estat un pla de Virgili per salvar les seves terres. Els seus contactes l’havien informat que serien expropiades totes aquelles terres que no tinguessin tombes familiars i les de Virgili no en tenien.

Recordarem Virgili per la seva astúcia però també pel seu gran talent poètic. Ens ha deixat com a herència la demostració de la seva gran capacitat per escriure. Les seves obres perviuran perquè Virgili va ser un d’aquells homes que deixa empremta dins la història. 
Pot ser no era un gran orador i fugia dels seus admiradors quan se li acostaven pel carrer perquè era molt tímid, però tenia una sensibilitat per escriure que pocs poetes tenen i l’estima que sentia cap a la nostra Roma fa que sigui per sempre més el nostre tímid poeta nacional. 

M'adreço pel nom a l’amic de Virgili, però... algú sabria dir el nom complet d’aquest amic i  el que va fer després de la mort de Virgili?