Hodie est

dimarts, 25 de juny de 2013

Somno exudato II

Avete!

Un altre any Cronos implacable avança i ens porta l’esperat final de curs! Un nou curs s’acaba i una nova promoció finalitza els seus estudis en l’institut Gallecs. Ja no ens veurem més pels passadissos il·luminats de l’institut, ni en la nostra confortable B5… Ai, que m’agafarà un atac de malenconia‼! I de nou us vull escriure unes paraules de comiat… que les Muses no tenen a bé d’inspirar-me. Amb les alegries que m’ha donat aquest grup tan variat‼! 

Imaginem-nos que m’adormo. Imaginem-nos que em desperto en el meu ludus grammaticus a Roma i que davant tinc un munt de deixebles àvids per saber com m’ha anat el viatge… Em pregunten com sou, què estudieu, com us comporteu… quines assignatures us agraden més, i si escriviu amb tabellae i amb pennae! Com m’atabalen aquests alumnes romans… gairebé tant com vosaltres! 

I jo els explico el què ha passat, com m’he adormit un dia i de sobte m’he despertat en un institut ple de gent, a la porta d’una classe on 29 cares em miraven ansioses per saber què era allò d’estudiar llatí! Però d'això ja fa tres anys: hauré de fer memòria! 


Ah, sí, recordo que jo, fidel al meu estil, els vaig saludar: Avete cari discipuli! Ego sum vostra magistra linguae latinae! Però les seves cares de sorpresa em van indicar que no sabien de què els parlava. I des de llavors em vaig proposar ensenyar-los tot el que em semblés important d’allà on jo venia: la llengua (i com rondinàveu amb les declinacions i els verbs), els orígens meravellosos de la nostra gran Urbs, els nostres mite (sí, bé, una mica agafats en préstec dels grecs), la nostra manera de viure, com érem de nets i com xalàvem al circ. 

Per sort, a alguns de vosaltres també us podia parlar de la meva estimada Grècia, d’Atenes i la seva acròpolis, de Delfos i el seu oracle, de les illes on els déus seduïen i abandonaven princeses… i de la llengua grega, amb aquestes meravelloses lletres amb les quals us barallàveu al principi… 

Però això va ser més tard, quan ja vau arribar a batxillerat i algunes d’aquelles 29 cares van desaparèixer. Però les 21 que van quedar ho han fet fins al final. I quins noms que teniu, ben estranys a l'orella d'un romà: Neus, Eva, JuanJe, Lorena, Judit, Núria, Jaume, Sandra, Ana Mª, Greta, Cristina, Raquel, Isabel, Fran. Sort que n’hi ha d’altres més propers i fàcils de recordar: Marco, Lucila, Arianna, Adriana, Àlex, Paula i Laura.


A tots us he de dir que ha estat un plaer compartir tres anys de vivències amb vosaltres… que crec que hem après molt més que llatí i grec i que espero que de tot el que us emporteu guardeu sempre el record… perquè allò que vivint ens forma com a persones i al llarg d’aquests tres anys hem après i també viscut moltes coses plegats. 

Estimeu com Ovidi us ha ensenyat a fer-ho, viatgeu amb els ulls ben oberts com Odisseu, reflexioneu per no caure en la desmesura com Faetont, Aracne o altres éssers que van canviar de forma, sigueu més prudents i savis que Èdip, pius i responsables com Eneas, i no us deixeu mai dur per la ràbia com Medea.


Que la saviesa dels nostres clàssics us acompanyi sempre i us ajudi en el vostre camí!

Τὸ πλοῖον καὶ ὁ ῥαψῳδός ἀεί ἐσται ἐν τῷ Βιζαντίῳ.

dijous, 20 de juny de 2013

Curiositats estètiques romanes

Salvete!

Els romans van tenir una manera de fer força Molt diferent a la nostra, i això es pot constatar en la recerca sobre els costums estètics que tenien, dels quals en teniu una mostra tot seguit:
  1. Per a les dones romanes el fet que les seves celles s'unissin sobre el seu nas representava bellesa, i, per tant, volien aconseguir aquest efecte en els seus rostes. I com ho feien? Per aconseguir-ho agafaven ous de formiga i mosques seques, ho barrejaven tot i es posaven aquesta barreja al mig de les celles.
  1. Popea, que va ser la segona esposa de Neró, possiblement va ser la inventora de la mascareta facial. La que ella utilitzava estava feta amb una espècie de pasta mesclada amb llet de burra (tectorium) i se l'aplicava sobre el cutis durant tota la nit.
  1. Per a les arrugues les nostres presumides amigues romanes, que, com ara, no volien que se'ls notés la vellesa, s'aplicaven una màscara formada per arròs i farina de faves.
  1. Les pobres esclaves perquè les seves senyores fessin bona olor i estiguessin ben perfumades feien les funcions de vaporitzador: es posaven el perfum dins la boca i l'empolvoraven per sobre la seva senyora.
  1. Per a les dones era important mantenir el pentinat; igual que nosaltres utilitzem ara la laca, elles tenien un mètode una mica més "animal" literalment: agafaven les bufetes dels animals i les utilitzaves com a gorres/xarxes per poder mantenir-lo, això ho anomenaven mitra.
  1. Per a la neteja  bucal, tant homes com dones, a falta de pasta de dents... utilitzaven l'orina! I com a curiositat per la qual se suposa que hauríem de sentir-nos orgulloses/os, els orins d'Hispània eren els més cotitzats. Arribaven al punt d'envasar-los en àmfores precintades per repartir-los per tot l'Imperi.

  2. I seguint amb el tema de les dents, els romans en portaven de postisses, estaven fetes d'ivori i les subjectaven amb fils d'or.
  1. Els romans utilitzaven perruques, el capillamentum, ja que no els agradava veure's calbs, i si no se'n podien permetre una, es pintaven les zones calbes. Diuen que Cèsar fins i tot va fer fer-se una perruca amb la cabellera rossa d'un home que va fer matar per no voler mantenir relacions amb ell.
  1. Els grecs tenien el costum de tenir-se els cabells i els romans van adoptar aquest costum al segle IV aC. Ho feien amb sabó càustic i els quedava de color groc vermellós.
  1. I també, com ara els homes importants, imposaven modes: el general Escipió va ser el primer romà en afaitar-se cada dia a navalla i l'emperador Adrià va ser el primer en deixar-se barba, cosa considerada pròpia dels bàrbars.

    Bé, doncs gràcies a aquesta aportació heu pogut veure que hi ha costums que tenien els romans que si més no, s'assemblen als tenim nosaltres ara, com tenyir-nos els cabells, o bé posar-nos mascaretes facials. Encara que n'hi ha d'altres que bé....personalment no em posaria mai una pasta feta d'ous de formigues i mosques seques entre les celles. 

    Però cadascú té els seus gustos personals. I vosaltres què faríeu per estar més guapos/es?

    Valete!

    Míriam Arco
    1r BTX A

dimecres, 12 de juny de 2013

Mite de la bella Aretusa

Avete!
Avui us explicaré el mite d'Aretusa segons l'explica Ovidi al llibre de les Metamorfosis.
El mite comença quan Aretusa, una noia amb una bellesa descomunal, explica la seva història a Ceres, quan aquesta es troba observant la font sagrada d'on surt la jove Aretusa amb la seva cabellera verda.

El mite narra que exaltaven la bellesa d’Aretusa i aquesta molt avergonyida donava les gràcies a tothom, encara que no era del seu grat que li diguessin. Llavors, un bon dia, tornava del bosc de l’Estimfal quan de cop i volta va trobar un riu no gaire sorollós que semblava un lloc ideal. Allà es va començar a despullar i poc a poc es va anar ficant dins d'aquest riu fins que va començar a nedar. En un moment donat va anar a la riba més propera i allà va trobar Alfeu que li deia amb una estranya veu: "On vas tant de pressa?" Aretusa molt espantada per aquest fet va començar a córrer i Alfeu començà a perseguir-la. Va haver-hi un moment que quasi l’atrapa però ella va demanar ajuda a la deessa Diana, i de sobte un grup de núvols es va ajuntar i va llençar un carcaix amb fletxes a Aretusa; una boira la va envoltar i l’aigua s’alçà i va anar convertint Aretusa en aigua de la Font Sagrada en la qual es troba Ceres.
Aquesta és la imatge del moment en què Alfeu la persegueix: 


Veieu com representa com Aretusa es va convertint en corrent d'aigua? 

Ainoa Pérez
1r BTX B

dilluns, 10 de juny de 2013

La dictadura, homo homini lupus

Hola a tothom! Avui us parlaré de la dictadura.
Tots sabem que és una forma de govern basat en el totalitarisme i l'autocràcia: el poder absolut. Però ha variat al llarg del temps i us explicaré com.

En la Grècia Antiga, la dictadura era nomenada TIRANIA (τυραννία). El tirà ocupava el poder no per dret, sinó per la força, fet pel qual s'assembla a la dictadura que coneixem ara.
Els tirans grecs, especialment als segles V i IV aC, arribaven al poder gràcies al suport del poble o per un cop d’estat, és  a dir, mitjançant la força. 
La tirania també tenia molta relació amb la demagògia i el populisme, i això feia que en aquesta època els tirans fossin estimats i positius. De fet, van ser els introductors dels cultes dedicats a Dionís que tan van agradar al poble.
Però amb el temps la seva política autoritaria en contra el poble va fer que comencessin a a ser odiats i a ser identificats amb el tipus de la tirans que avui coneixem.

En canvi, la dictadura a l'antiga Roma era un càrrec de govern extraordinari que conferia a una persona, el dictador, una autoritat suprema en els moments difícils, especialment en els casos de guerra. És a dir, era el càrrec que obstentava el magistrat suprem temporalment. En principi no se li atribueix molta relació amb la dictadura com l'entenem avui dia, ja que era un càrrec temporal i s'hi arribava sense cap tipus d'ús de la força. 

Entre els dictadors romans, es poden trobar Tit Larci, Cincinat, Camil i Papiri, els quals van dimitir del càrrec abans que acabés el termini màxim de sis mesos que assenyalava la llei. Luci Corneli Sila va modificar el termini màxim i es va fer nomenar dictador de forma indefinida, encara que als dos anys va deixar voluntàriament el càrrec. No obstant això, el càrrec de dictador va sofrir molt després dels abusos que Luci Sila va cometre contra els seus adversaris polítics.

Juli Cèsar, el nostre famós “emperador” romà, després de guanyar la guerra civil, es va fer nomenar dictador vitalici. Però el dur govern, la duresa del seu poder i, sobretot, la negació per deixar el càrrec de dictador va fer que membres del senat l'assassinessin.

Així doncs, podem dir que Juli Cèsar va ser el dictador romà més proper a la dictadura actual, de la qualen són exemples els dictadors que tots coneixem ja, com Mussolini (que va seguir l'exemple de la dictadura de César), Franco, Hitler o Stalin. 
El que van fer aquests dictadors va ser corrompre encara més el càrrec polític, arribant fins al punt d'usar el terror contra la societat.
                                                                             “Aut Caesar aut nihil”

I fins aquí la meva entrada. 
Ho sabíeu que els primers tirans no eren tan terrible com els moderns? Us imagineu què pot passar pel cap d'un home per voler esdevenir tirà?

Ángel Novalbos
1r BTX B

dissabte, 8 de juny de 2013

Els vestits romans

Hola!
Avui us parlaré de com vestien els romans.
Una societat es defineix pels seus patrons culturals i conductes i, per això, la manera de vestir és gran part de la cultura d’una regió, permet conèixer els seus gustos, els seus temors, les seves idees, el seu poder de creativitat i adaptació al medi en el qual viuen.
En el cas de Roma, els patricis van fer que la vestimenta fos un símbol nacional i de status social. Veient la vestimenta d'un romà es podria saber a l’instant la classe social a la qual pertanyia. A més, romans rics es diferenciaven entre ells també per la seva vestimenta: qui era un patrici i qui gaudia d’altres distincions considerables.

Per això, hi havia diferents tipus de togues per distingir de quin tipus de persona es tractava: 

- la toga pura, sense ornaments. 
- la toga praetexta adornada amb una banda de porpra, és el vestit dels infants i adolescents fins al setze anys, de les noies fins al matrimoni, dels magistrats i d’alguns sacerdots. 
- la toga picta és la que s’usa durant les desfilades i les festes de triomf. 
- I la toga candida que es posen els candidats a càrrecs públics; és més blanca de l'habitual i d’aquí ve que la persona que es presenta a una elecció sigui anomenat candidat.
D’altra banda, els romans van prendre com a vestits elements d’altres cultures, com la toga, que va ser agafada dels etruscos, les túniques, dels grecs com el calçat. Però no va ser que agafaren únicament el mateix model, sinó que els romans, pràctics i eficients, van modelar les peces de roba per convertir-les en un emblema.

La llana era el tipus de material més utilitzat per confeccionar la roba. Depenent del poder adquisitiu de la persona, podien ser de cotó, lli o seda. Tanmateix, les dones patrícies utilitzaven materials més fins per confeccionar tant la roba de vestir com la de la llar.


Les diferents peces de roba tenien el seu nom: 

Indumenta: roba interior, es deia així abans de la  República
Subligar: aquesta peça l’utilitzaven els treballadors per cobrir els seus genitals. Era rectangular, de lli o llana, i generalment també cobria el ventre.
Subucula: semblant a una samarreta, que era normalment feta de lli.
Mamillare: era una tira de cuir que sostenia el bust i s’assemblava al cosset d’avui. 
- Stola: vestit llarg fins als peus que se subjecta a la cintura amb un cinturó i queda més femení. 
- Palla: mantell per sortir en públic que les romanes es posen damunt 
- Fascia pectolaris o strophium: roba interior que és una peça de roba per aguantar el pit.
I ara, perquè comproveu si la nostra manera de vestir i la dels romans tenen elements comuns, us poso un vídeo realitzat per Εράτω, ex-alumna del centre i autora del blog.



Què en penseu? Ens assemblen?

Emily Salas
1r BTX B

dijous, 6 de juny de 2013

Curiositats gastronòmiques a Roma

Avete! 
Com que hem estudiat com eren els banquets a Roma, avui us explicaré unes curiositats de l'antiga Roma relatives a l'àmbit gastronòmic:

  • Diuen que l'emperador romà Viteli (14-69 d. de C.) s'introduïa una ploma d'au, generalment de paó, en la gola per així provocar-se les nàusees i el vòmit. 
  • El vomitorium era el lloc on els romans després dels banquets vomitaven el menjar per poder seguir menjant.

  • Banquet romà

  • Segons els biògrafs de l'emperador Maximí, aquest arribava a ingerir 16 quilos de carn, 32 litres de vi en un sol menjar. 


  • En un esmorzar, l'aspirant a emperador Albí va ingerir la desorbitada quantitat de 500 figues, 100 préssecs, 10 melons, 48 ostres i 2 quilos de raïm.
  • El major banquet de la història va ser l'ofert per Juli César per celebrar les seves victòries a Orient. Va convidar durant diversos dies 260.000 persones i van menjar en 22.000 taules.
  • L'emperador romà Neró refredava els seus sucs de fruita i els seus vins amb gel o neu portats de les muntanyes pels seus esclaus, per la qual cosa pot considerar-se l'inventor del sorbet. 
  • El turbot, una espècie de peix pla que habita en els fons marins, era molt més car que la vaca.
    salsa gàrum
  • La salsa gàrum s'utilitzava molt, afegint-ne a qualsevol plat, i fins i tot a l'aigua o al vi. Les vísceres de peix (tonyina, verat i esturió) es posaven en maceració amb salmorra i es deixaven assecar al sol durant dos o tres mesos. El més car era el produït a Cartagena i es cotitzava a 180 peces de plata el litre de salsa.
  • A l'Imperi romà existien una gran quantitat de plats exòtics, com els cervells d'alosa amb mel, llengües de flamenc o rossinyol, talons de camell, cresta d'aus, mugrons de truja...

Havíeu sentit mai aquests fets tant curiosos? Us animeu a preparar algun dels darrers plats de l'últim punt per al dinar de comiat de curs?

Laura Rodríguez
1r BTX B

dimecres, 5 de juny de 2013

Circ romà

Avete!

Us parlaré del circ romà, que era on tenien lloc les curses de cavalls, que es van convertir en l'espectacle preferit dels romans.

Estructura d’un circ
La pista (arena) estava dividida per un terraplè allargat al mig (spina). A cada extrem de la spina hi havia una meta en forma de columnes. Sobre la spina hi solia haver obeliscos egipcis, estàtues de déus i els comptadors (set ous grossos de fusta o set dofins que servien per comptar les set voltes de què constava la cursa). 
Tot el voltant de l'arena era ocupat per la cauea o graderia, sostinguda per un joc d'arcs i voltes, i separada de la pista per una barrera (podium). El puluinar era on s'asseien els magistrats, la família imperial i els espectadors més privilegiats. A un dels extrems de la pista hi havia les cotxeres (carceres) des d'on sortien a córrer quan el magistrat que presidia els jocs llançava un mocador a l'arena.

Espectacles per veure en un circ
En el circ les curses se succeïen durant tot el dia fins a la posta de sol. Els carros eren normalment de dos cavalls (bigae) o de quatre (quadrigae). Cada carro pertanyia a un  equip (factio), que aportava els carros, els cavalls i els aurigues. Quatre carros competien a cada cursa, i per factiones diferents, sota els colors blanc, verd, blau i vermell. La més gran dificultat era fer la mitja volta: havien de passar el més a prop possible de les metae però sense tocar-les, perquè altrament l'accident podia ser mortal. I si tardava massa a girar el risc era xocar amb un altre carro (naufragium). 
Els aurigues venien de les classes més baixes, però molts esdevenien ídols de les masses i s'enriquien extraordinàriament, ja que els premis eren grans sumes de diners. Tanmateix molts morien en plena joventut. Els romans eren molt afeccionats a apostar fortes quantitats en les curses de circ.




El circ més gran de la Roma antiga va ser sens dubte el Circ Màxim de Roma: al segle I dC. tenia ja una capacitat per a uns 250.000 espectadors asseguts. 
D'altra banda, a Tarragona podem contemplar les que possiblement són les restes més ben conservades d'un circ romà del món. A part del circ de Tarragona, a Hispània podem trobar molts altres circs a Mèrida, Calhorra, Toledo, Segòbriga o a Ciutat Reial.

Circ romà de Tarragona, maig 2013

Circ romà de Mèrida - agost 2012

Recordeu les parts del circ? Podríeu assenyalar-les en el dibuix que us he posat al costat de la descripció?

Esmeralda Gallego
1r BTX B

dilluns, 3 de juny de 2013

Els bombers, tan recent com es creu?

Avete!

Avui us vinc a parlar dels bombers, sí, aquelles persones que es dediquen a extingir incendis mitjançant bombes hidràuliques. 
Vosaltres sabríeu dir on i com van aparèixer? Doncs com no, el seu origen es remunta a l'època romana.

S'atribueix a l'emperador August la creació del primer cos de bombers a Roma.


Hi ha moltes evidències històriques d'accions de grups de persones organitzades contra els incendis, però les proves més antigues que podem comparar amb un cos de bombers actual apareixen amb els romans. 
Al 2004 uns arqueòlegs alemanys van descobrir a la vall del Rin el que va ser descrit com una bomba d'aigua de 1650 anys d'antiguitat: un tub prim de 1,10 metres que anava unit a la bomba, és a dir, un conducte o una mànega.

Però qui va ser el fundador dels bombers? Va ser l'aristòcrata Marc Licini Cras. Cras era una de les persones més riques de la ciutat; la seva riquesa provenia dels béns rurals i dels lloguers immobiliaris i la història li atribueix el mèrit d'haver estat el organitzador del primer servei contra incendis de Roma.
Diuen que, per assegurar que els seus bombers tinguessin sempre feina, també va organitzar les primeres brigades d'«incendiaris» de les quals té referència la història. 
Fins a aquí podríem creure que les intencions eren bones, però aquests bombers no es poden comparar amb els d'ara, ja que més que salvar vides, tenien un objectiu lucratiu: aquests antics bombers eren controlats per Cras, que, ambiciós i cruel, no donava l'ordre d'apagar l'incendi si l'amo del territori o la construcció afectada no li venia a preu de renda en aquell mateix instant. Tot i així, la gent preferia guanyar els diners d'una venda, encara que fos a preu injust, que quedar-se una casa o parcel·la devastades.

Personalment he de dir que no m'esperava que l'origen dels bombers es remuntés fins als temps romans. M'ha sorprès bastant, però també ingratament, ja que no hagués pensat mai que l'objectiu principal fos enriquir-se, i menys amb aquesta sang freda i falta d'escrúpols.

Vosaltres us imaginàveu que els bombers s'havien originat a Roma

Valete!
Jonatan Vidal
1r BTX B