Hodie est

dijous, 22 de desembre de 2011

Bon Nadal i feliç 2012!


Γεια σας, παιδιά!

Acaba l'any 2011, un any de canvis per a molts, de continuació per a d'altres, un bon any, un mal any... Si mirem enrere veurem que hem tingut de tot, i això és el que fa que aquests any sigui valuós. Per això, cal acomiadar-lo amb alegria i plens de bons desitjos per a les festes de nadal i per al nou any que ens arriba, desitjos de joia, de salut, d'amor i de bons resultats en tot allò que ens proposem. 

En llatí LAETUM FESTUM NATIVITATIS ET ANNUM NOVUM FAUSTUM FELICEM VOBIS PRECOR

En grec modern: ΣΑΣ ΕΥΧΟΜΑΙ ΚΑΛΆ ΧΡΙΣΤΟΎΓΕΝNΑ ΣΑΙ ΕΥΤΙΧΙΣΜΕΝΟ Ο ΚΑΙΝΟΥΡΙΟ ΧΡΟΝΟ ΓΕΜΑΤΟ ΥΓΙΑ ΚΑΙ ΧΑΡΑ!

I per animar els bons desitjos, una mica de música!
Els barrufets que també saben cantar en grec. Us sona la cançó? A veure si enteneu alguna paraula!




O una altra de Santa en versió grega!



La nostra tradicional Trigona Kalanda de Disney!


Καλή χρόνια σε όλους με υγεία και χαρά

I per acabar una nadala molt coneguda també en la seva versió en grec!

BONES FESTES A TOTHOM! 

diumenge, 18 de desembre de 2011

La filla perduda de Demèter

Avete!
Avui us parlaré del mite de La filla perduda de Demèter.

Hades, el tenebrós déu de la mort tenia prohibit visitar l’Olimp i per això vivia a les profunditats de la Terra. Un dia es va trobar a Zeus i li confessà que s’havia enamorat de Persèfone, la filla de Demèter i li demanà el seu consentiment per casar-se amb ella, però Zeus, que no desitjava ofendre ni Hades ni Demèter no va dir ni que sí ni que no, simplement li va picar l’ullet.

Hades interpretant un sí va buscar la seva estimada i quan va trobar que s’havia allunyat de les seves amigues la raptà mentre ella cridava perquè algú la salvés, però les amigues no van ser-hi a temps i avisaren Demèter, que molt preocupada es va disfressar d’anciana i buscà la seva filla en un viatge per Grècia de nou dies sense que ningú li digués on podia ser la seva filla.

En la tornada a Atenes els reis de Eleusis li proposaren la feina de mainadera  i al poc temps va aparèixer Triptolomeu, el príncep gran i li explicà que el seu germà havia vist Hades  acompanyat d’una noia semblant a la seva filla. Demèter va anar amb la seva amiga Hècate a preguntar al Sol, ja que ell ho veu tot, però ell no va voler contestar-li. Així que l’amiga el va amenaçar amb eclipsar-lo cada migdia i aquest es va veure obligat a confessar que havia estat el rei Hades.
Demèter molt enfadada va decidir venjar-se del seu germà Zeus, qui ella creia que era qui ho havia tramat tot, prohibint que cap arbre tragués fruits ni que l’herba creixés perquè així el bestiar no pogués alimentar-se.    
Zeus, en adonar-se’n, va ordenar a Hera que enviés la seva missatgera Iris des de l’arc d’iris amb un avís per a Demèter: “Sisplau, sigues sensata, estimada germana, i permet que les coses tornin a créixer!”.

Demèter no en va fer i cas i Zeus va enviar Posidó, Hèstia i Hera perquè li oferissin regals magnífics. Però Demèter va dir que no faria res per cap d’ells mai més fins que la seva filla no tornés amb ella a casa. Llavors Zeus va enviar Hermes perquè li digués a Hades que si no deixava que la noia tornés a casa tots anirien a la ruïna i a Demèter que podria tenir Persèfone a casa sempre que no hagués tastat  l’aliment dels morts.

Com ella s’havia negat a menjar res ja que deia que preferia morir de gana, Hades no va poder negar-se a obeir Zeus. Així que cridà Persèfone i li digué que com no havia menjat res semblava trista allà i que potser seria millor que tornés a casa. Però de sobte un dels jardiners d’Hades, Ascàfal, va acusar Persèfone d’haver menjat uns grans de magrana del seu hort subterrani.
Hades va dur la noia en el seu carro fins Eleusis on es trobà amb Demèter i es van abraçar i plorar d’emoció.

Aleshores va dir el que el seu jardiner li havia dit i que per tant havia de baixar al Tàrtar de nou. Però Demèter va amenaçar que si tornava a marxar mai trauria la maledicció de la Terra sense importar-li si morien tots els homes i animals.

Finalment, Zeus cridà la seva mare Rea i també la de Demèter per intercedir en la baralla, i aquesta decidí que Persèfone es casaria amb Hades i passaria amb ell un mes per cada llavor de magrana que hagués menjat, és a dir, set mesos a l’any i la resta a la Terra amb la seva mare.

Fins aquí la meva entrada.
Espero que us hagi agradat molt!
Paula Torrents
1r BTX


PS: Si voleu veure la història en format vídeo...

divendres, 16 de desembre de 2011

Orfeu

Hola, sóc la Núria i us parlaré d'Orfeu.

Orfeu era considerat un dels principal poetes i musics del món clàssic, i també el inventor de la cítara. A més va afegir dues cordes a la lira, ja que totes les lires tenen set cordes, i la seva en tenia nou en honor a les nou muses.

Era fill de d’Eagrus i de la musa Cal·líope, però també diuen que era fill d’Apol·lo, perquè era el déu de la música.
Orfeu també va participar en la expedició dels argonautes, en la qual va protegir els seus companys de les sirenes, amb la seva música. Aquestes sirenes cantaven cançons que atreien els mariners, i quan els mariners arribaven els devoraven. Quan Orfeu va sentir les seves veus, va treure la seva lira i es va posar a tocar-la perquè no se sentís la música de les sirenes, i així va salvar els seus companys, menys Butes que no va resistir-se a aquella música i va morir.
Ara bé, la història d’Orfeu més coneguda és la del mite d’Eurídice, que era la seva esposa. Diuen que mentre passejava amb Orfeu, va ser mossegada per una serp i va morir.

Orfeu estava tant trist per la seva pèrdua que va tocar cançons tant i tant tristes que totes les nimfes i déus van plorar, i li van aconsellar que anés al mon dels morts. Ell els va fer cas, i mentre hi anava va haver de passar molts perills. Tots els va superar gràcies a la seva música. Aquesta mateixa música va arribar al cor a Hades i Perséfone, que li van permetre que Eurídice tornés a la terra, però amb una condició: mentre sortien del món dels morts, Orfeu havia de caminar davant d’ella i en cap moment girar-se per mirar-la fins que arribessin a terra.

I així va intentar fer-ho, i gairebé ho aconsegueix perquè no es va girar més que quan ja arribaven a la superfície. Aleshores desesperat va mirar si la seva estimada estava bé. Però a ella encara no li tocava el sol del tot, encara tenia un peu en el món dels morts, i així va conduir Eurídice a una mort definitiva.

Diuen que Orfeu va intentar tornar a l’infern però Caront no el va deixar, i va anar als monts Ródope i Hemo, on va estar tres anys evitant qualsevol relació amb les dones. També diuen que aquell moment es va inventar la pederàstia.

Per les seves cançons les bacants tràcies el van veure i es van sentir menyspreades per ell. Perr això li van tirar tantes pedres que el van matar i van escampar els seus membres. El seu cap i la lira les van tirar al riu Ebre, i va anar a parar a la illa de Lesbos, on una serp se la va intentar menjar i Apol·lo la va convertir en roca.
Dionís va convertir les Bacants tràcies en arbres, i l’ànima d’Orfeu es va retrobar amb la d’Eurídice en el món dels morts, i des d’aquell moment són inseparables.

Una altra versió de la seva mort diu que mentre Orfeu estava en el mont Pangeu, Dionís va enviar les Ménades perquè l’esbocinessin, ja que Orfeu abans havia menyspreat el culte de Dionís. Després unes nimfes van recollir tots els trossos i el van enterrar a prop del Mont Olimp, i la seva lira va ser col·locada per Zeus entre les constel·lacions.

Una altra versió diu que, com  de la mare d’ Orfeu havia estat jutge en la disputa de Afrodita i Persèfone per la possessió d’Adonis i la decisió no havia satisfet Afrodita, la deessa va fer que totes les dones s’enamoressin d’Orfeu fins al punt de matar-lo.

Uns altres diuen que Orfeu havia estat el primer en mantenir relacions amoroses amb homes, i això va ser una ofensa per les dones.

Núria Ruiz 
1r BTX A


PS: D'Orfeu sorgeix la religió òrfica. Per saber-ne més, cliqueu aquí!

dimecres, 14 de desembre de 2011

Les termes de Caracal·la

Hola!
La meva primera entrada en el bloc la vull dedicar a explicar uns dels edificis de  Roma amb més història, les termes de Caracal·la. Actualment les extenses ruïnes d'aquestes termes són una atracció turística molt important.

He escollit aquestes termes, ja que tenen encara repercussions al món actual. A principis del segle XX, el disseny d'aquestes termes es va utilitzar com a inspiració per al disseny de l'Estació de trens Pensylvania a Nova York, i també s’han utilitzat diverses vegades com a escenari de fons per a la temporada d'Òpera de Roma. En anys recents s'han realitzat diferents tipus d'esdeveniments culturals, com les competeticions de gimnàstica en els Jocs Olímpics de Roma de 1960 i el concert de la Copa Mundial de Futbol de 1990.Les Termes de Caracal·la van ser un edifici destinat als banys públics en la Roma imperial. Es va construir a la ciutat de Roma entre 212 i 217 dC, sota les ordres de l’emperador Caracal·la.


Les Termes de Caracal·la es van convertir en el complex de banys més luxós de tota Roma, i la seva grandària només va ser superada per les Termes de Dioclecià. L'edifici va ser construït en cinc anys, la qual cosa suposa una gran fita de l'enginyeria romana.
Les termes comptaven amb un gran recinte, de més de 400 metres d'amplada entre els absis, i una estructura central on es trobaven les termes. Al seu al voltant hi havia un ampli jardí. Per al subministrament d'aigua es va desviar cap als banys una branca de l'aqüeducte Aqua Marcia, que va rebre el nom de Aqua Antoniniana Iovia.

Les habitacions de les termes es van dissenyar simètricament entorn de l'eix central dels banys, seguint el model habitual de la Roma imperial. A banda i banda hi havia dues entrades que portaven als vestuaris apodyteria, amb un corredor central que conduïa a dues habitacions a cada costat, amb voltes de canó. Des dels vestuaris es podia accedir a la palestra (gimnàs). Quan acabaven de fer els exercicis físics, els romans podien dirigir-se a les termes, usades per torns per tots dos sexes.


El caldarium tenia una enorme sala circular coberta per una cúpula. L'habitació va ser dissenyada i situada dins del complex per rebre la llum del sol al llarg del dia, i les seves parets eren escalfades a través de tubs buits de terracota., on es trobaven dues grans banyeres a banda i banda.
La natatio era l'última estança a la qual es podia accedir. Es tractava d'una gran piscina descoberta, decorada amb nínxols amb estàtues.

La seva decoració era tan important com el disseny. Els banys van ser decorats amb valuoses obres d'art, com per exemple l'Hèrcules descansant o el Toro Farnesio. Els mosaics no tenien sempre el mateix disseny, en algunes àrees representaven escenes, i en unes altres hi havia solament motius geomètrics

Les Termes de Caracal·la eren un gran complex de banys d'aigua calenta. El problema del proveïment va ser fàcilment resolt, però escalfar l'aigua va ser un problema més complex. La solució va consistir en un forn interior i un altre exterior, en el qual es trobarien els esclaus atiant les flames. En funció de l'habitació a la qual estigués destinada, les aigües s'escalfaven a una temperatura o a una altra. Per millorar la difusió de la calor, es va construir el sistema de l’hipocaust, bastant pràctic i eficaç.
L'edifici va ser destruït per un terratrèmol en el 847, encara que ja des del 537 no s'usaven perquè els canals d'aigua havien estat destruïts en una guerra. Però aquestes ruïnes, són les més grans conservades avui.

Laura Vázquez
1r BTX

dilluns, 12 de desembre de 2011

Hera, la deessa del matrimoni

Avete!
Avui us parlaré de la deessa més important de l'Olimp.
Hera era una deessa de l'Olimp, filla de Cronos i Rea, esposa de Zeus, mare de Mart, déu de la guerra, d'Hefest, déu del foc, d'Hebe, deessa de la joventut, i d'Ilitía, deessa dels parts.

Era la deessa del matrimoni i la protectora de totes les dones casades. Per això es representava com una dona gelosa i venjativa. A més, Zeus era infidel a Hera cada vegada que podia i ella se solia venjar en els fills sorgits d'aquestes relacions.
El seu atribut principal era el paó que, segons explica el mite, té el plomatge ple d'ulls que provenen d'Argo, un gegant de mil ulls.
Els romans la van anomenar Juno.

Hera és la filla gran de Cronos i Rea i va ser empassada pel seu pare, igual que els seus germans, fins que Zeus va ser salvat de les maldicions paternes i va poder salvar els seus germans. Zeus va iniciar una guerra que va ser anomenada Titanomàquia. La guerra entre Zeus i els Titans va acabar, i el bàndol dels Olimps en va sortir vencedor, de manera que Zeus va obtenir el tron diví.

Un cop Zeus guanyà la gran batalla, es casà amb Hera. Es diu que ella era la tercera esposa, després de Metis i Tetis.


El casament entre Hera i Zeus va ser més que sumptuós, i, d'acord amb la tradició, es va celebrar el jardí de les Hespèrides.
Hera es mostra molt gelosa i enemiga de les amants de Zeus i dels fills que tenien amb ell. Durant un temps, una ninfa anomenada Eco va tenir el treball de distraure Hera d’aquestes aventures parlant-li tota l’estona. Quan Hera va descobrir l’engany, va maleir Eco, fent que solament pogués pronunciar les últimes síl·labes que sentia dels altres.
També odiava els fruits de les unions del seu marit. I així va ser com Hèracles va caure en desgràcia amb Hera, ja que era fill de Zeus i Alcmena, i va ser potser el que més va patir la còlera de la deessa.
A ella se li va ocórrer la idea dels dotze treballs als quals es va sotmetre al semidéu, i el va perseguir sense límit fins a la fi dels seus dies.

Aquest atacs de gelosia també li costaven cars a la deessa, ja que Zeus sempre protegia els seus fills i les seves amants de la venjança d'Hera. Per exemple, quan Hèracles es va veure embolicat en una tempesta enviada per Hera quan ell tornava de prendre Troia, Zeus la va suspendre de l'Olimp i li va lligar una enclusa a cada peu. Hera més tard es va reconciliar amb Hèracles.

La ira d'Hera no sempre es relaciona amb la gelosia, de vegades també lluita per poder.
Per exemple, va castigar Tirèsias i el va deixar cec, per donar-li la raó a Zeus en una discussió que va començar la parella sobre qui gaudia més dels plaers de l'amor, si l'home o la dona.
A més, Hera va participar en el concurs de les pomes per esbrinar quina deessa era la més bella. Com Paris va triar Afrodita, la seva còlera va caure sobre ell i sobre Troia, de manera que la balança es va inclinar per als grecs o aqueus. Fins i tot, la deessa va estendre la seva protecció a Menelau, i el va fer immortal. 
Anteriorment, Hera havia protegit els Argonautes, i va ajudar-los perquè sortissin bé lliurats de les Roques Cian i dels passos de Caribdis i Escil·la.

I fins aquí la meva entrada!
Espero que us hagi agradat.
Ana Mª Fernández
1r BTX


PS: Llegiu els pensaments d'Hera!!!!

diumenge, 11 de desembre de 2011

Pòstum o posthumous

Avete!
Com sabeu darrerament tinc un interès filològic per l'anglès, i en el llarg procés d'aprenentatge de vocabulari de tant en tant em trobo alguna curiositat com la que vam comentar l'altre dia quan ens va sortir l'adjectiu imus, que ens va portar a summus, i de summum vam arribar al llogo de la productora americana SUMMIT entertainment.


Doncs, bé, fent a casa un camí semblant, vaig trobar l'adjectiu POSTHUMOUS, és a dir, el català pòstum, que vol dir aparegut després de la mort (habitualment referit a la del pare o l'autor). 
Em va sorprendre la h intercalada, i em va fer pensar en post humum. L'humus, com sabeu, és la part orgànica del sòl, i el mot prové del llatí humus, i (terra, sòl). D'aquí tenim mots com inhumar o exhumar, enterrar i desenterrar respectivament.

Però, és clar, vaig pensar que ni castellà ni en català no hi havia aquella h intercalada, fet que feia pensar que, o bé, s'havia simplificat l'escriptura o que en llatí no hi havia existit, mai. Així doncs, vaig consultar el diccionari llatí i efectivament en llatí no hi havia cap h.


Finalment el meu viatge etimològic em va dur al diccionari etimològic anglès que teniu enllaçat al bloc, Online Etymology DictionaryI voilà, l'etimologia ens parla d'un origen en l'adjectiu llatí postumus, a, um, però ens explica la grafia de la paraula a partir d'una confusió en el llatí tardà va fer que s'escrivís posthumous, tot pensant que tenia a veure amb post i humare.


Si és que quan diem que l'anglès és molt difícil d'escriure, ja tenim part de raó, ja.

Gaudete!

dijous, 8 de desembre de 2011

Fúria de Titans


La pel·lícula FÚRIA DE TITANS ens parla del mite grec de Perseu. 

Perseu era un heroi que va ser trobat a dins d’un taüt, amb la seva mare, per una família de pescadors. Va créixer amb aquesta família fins que un dia Hades va acabar amb la vida de la seva família adoptiva.

En aquells moments els habitants d’Argos estavan en contra dels déus i volien matar Perseu perquè resultava que era un semidéu, fill de Zeus i d'una mortal. Però Perseu des de la mort de la seva família només vivia per acabar amb Hades, qui, per la seva banda,  només volia arrabassar el poder a Zeus.

Per posar fi a la vida d’Hades, Perseu havia de lluitar amb diverses bèsties. Va començar la seva aventura des d'Argos amb uns quants homes de palau, dos caçadors i la seva protectora, que va ser la que havia fet que el trobessin dins del seu taüt-tomba.

Hades contraataca i dóna part del seu poder a una bèstia perquè acabi amb Perseu, i lluiten dos cops durant la pel·lícula. 

Perseu i els altres arriben a un desert ple d'escorpins gegants, però aconsegueixen matar-ne uns quants, sortir vius, i a sobre amb unes bèsties que els ajudaran.

Descobreixen que per matar Hades abans s’ha de matar el Cracken, que era la bèstia d’Hades, ja que si la mataven, Hades perdria part del seu poder. Així, per saber quin era el seu punt dèbil van anar cap a l’oracle, i allà, gràcies a un enginyós acte de Perseu aconsegueixen saber que per matar el Cracken han de fer servir el cap de Medusa, que petrifica tot aquell que mira els seus ulls. 

L'oracle també els diu que Perseu morirà i per això les bèsties del desert deixen d’ajudar-lo, totes menys una.

Més endavant, Perseu es troba amb el seu pare Zeus i aquest li concedeix ser déu a l’Olimp però Perseu s'hi nega; no vol ser un déu. Zeus accepta la resposta i li dóna una moneda, 

que farà servir perquè el barquer de l’inframón els porti cap al temple de Medusa.


Un cop allà, només surt viu Perseu amb el cap de Medusa en una bossa. A fora l'espera la seva protectora, cap a la qual començaven a sentir amor.

Però la bèstia que ha contractat Hades la mata i Perseu acabava amb aquella bèstia. 

Aleshores amb l'ajuda de Pegàs torna cap a Argos, que era on es dirigia el Cracken. Arriba i veu com els habitants d’Argos han posat Andròmeda com a sacrifici per no morir ells mateixos. Llavors fa servir el cap de Medusa i petrifica la bèstia. Després amb l’ajuda de Zeus fa tornar Hades a l’inframón.

Finalment, doncs, salva Andròmeda, que li ofereix ser rei al seu costat. Perseu, però, refusa l'oferta i li diu que la protegirà millor sent un home normal.


Un cop resolt el conflicte, Perseu va al lloc on ha mort la seva família, i allà veu Zeus, que li fa la mateixa proposta, Perseu la torna a rebutjar i, al final, Zeus li diu que està d’acord, però perquè no visqui sol, li retorna la vida a la seva protectora.

Àlex Verdugo

diumenge, 4 de desembre de 2011

Les interferències del món clàssic en el modern


Marcus vos salutat!
La meva primera entrada està dedicada al llatí, ja que en adonar-me que el món en el qual vivim està farcit d’inscripcions i citacions llatines en escuts nacionals, lemes, emblemes, tant en el camp esportiu o didàctic com fins i tot en el polític, he decidit compartir algunes d’aquestes anècdotes relacionades amb el tema. Començaré per la més propera a nosaltres, Espanya.
Hi ha una inscripció llatina que forma part del lema nacional, PLVS VLTRA, que vol dir “Més enllà”, i fa referència al mite d’Hèrcules i a les columnes de l'estret de Gibraltar.

La història diu que Hèrcules va separar dues roques que representaven Àfrica i Europa, i va obrir l'estret de Gibraltar i va col·locar una columna en cada roca amb la inscripció següent: Non Terrae Plus Ultra, que significa “No hi ha terres més enllà” que delimitava el final del món conegut. D’aleshores ençà els navegants del Mediterrani no s’atrevien a creuar aquest límit, ja que tenien por del què podien trobar.
Aquest temor va persistir fins que Colom va aconseguir arribar a les Índies a través de l’Atlàntic, fet que va provar que hi havia un “nou món” darrere d’aquelles columnes. Amb aquesta proesa, el rei Carlos I d’Espanya va decidir incloure les columnes a l'escut amb un lleuger canvi: Plus Ultra, que vol dir “Més enllà” fent al·lusió a la troballa feta pel regne. Aquesta fita ha fet que encara avui la inscripció es mantingui vigent.

Viatjant una mica cap a l'oest, trobem un altre exemple de com s’ha emprat el llatí fins als nostres temps. A Londres, destinació programada per al viatge de 1r de BTX, localitzem una frase del llatí en el seu emblema: Domine Dirige Nos, que ve a ser “Senyor, dirigeix-nos”.




I finalment creuant l’Atlàntic, als EUA, podem observar que els Americans senten una gran passió pel món dels romans i una mostra d’aquest fet és l’emblema dels EUA o el lema de Barack Obama al 2008 quan era candidat a la presidència.
Aprofondim: en l'emblema dels EUA hi ha la inscripció E Pluribus Unum, que vol dir “De molts, un”, clar significat de l’unificació dels estats independents en un de sol.
Aquesta frase ve és originària del poema Vi de Moretum, atribuït a Virgili, encara que l’autor original és anònim. Moretum és una amanida i el poema acaba citant els ingredients que es requereixen per fer-la amb la frase “color est e pluribus unus”.

Pel que fa a l’actual president d'una de les majors potències mundials, Barack Obama va utilitzar la frase Vero Possumus en l'eslògan que va fer servir en la seva campanya i que va adoptar la famosa forma Yes, we can!, i no li ha anat malament...


I fins aquí arriba la meva entrada.
Espero que us hagi agradat!
Marco Talavera
1r BTX

divendres, 2 de desembre de 2011

El santuari d'Eleusis

Hola, sóc la Laura i us parlaré sobre Eleusis.

A Eleusis existí el principal santuari dels Atenesos, després del de l’Acròpolis. A uns trenta quilòmetres de la ciutat d’Atenes es troba actualment la població d’Elefsina, on en temps clàsics s’aixecava el santuari eleusí. El camí que unia les dues viles a l’antiguetat rebia el nom de Via Sacra. Avui en dia aquest camí no te res de sagrat, excepte el nom. El recorregut actual parteix entre edificis industrials de la capital grega i passa per baixos suburbis mentre ascendeix lentament cap a les primeres estribacions de la cordillera que limita per occident la plana àtica. El viatger de l’Antiguitat solia aturar-se al cim i descansava en un petit bosc de llorers consagrat a Apol·lo, més endavant passava per diversos rierols salobres que es creia que manaven d’una font subterrània i que constituien la frontera entre els dos mons: el dels vius i el dels morts.


El viatge que feien els grecs cap a Eleusis significava, ni més ni menys, que una travesia a l’altre món per recuperar de la mort a Persèfone, la filla de la mare dels cereals, Demèter. 


Recordaven el que les tradicions orals i els relats mitològics afirmaven sobre la jove Perséfone, que mentre recollia flors havia estat segrestada pel déu de l’inframón, Hades, qui l’havia transportat al seu regne cap a l’interior de la terra. La deessa Deméter, plena de dolor havia cercat la seva estimada filla per tots els confins coneguts fins que un home d’Eleusis li va dir que el déu dels morts se l’havia endut a les seves possessions subterrànies a través d’una gruta, que comunicava la terra amb l’inframon. Com a recompensa Deméter va establir el santuari d’Eleusis.

La gruta d’Hades a Eleusis


En el santuari els peregrins, dins del temple (el telesterion), tenien una visió i es convertien llavors en algú que havia vist (epoptes). Alguns autors deien que prenien un menjar amb una droga provinent d’uns petits fongs que creixien en cereals silvestres. Desvetllar el secret sobre la cerimònia sagrada estava condemnat amb la mort.
El culte eleusí passà de Grècia a Roma i va durar fins l’any 381, quan l’emperador Teodosi ordenà la clausura del santuari, però és molt probable que el culte perdurés fins a finals del segle IV dC quan el rei visigot Alaric I saquejà i destruí la vila.

Les dones d’Eleusis. Jean Delville, 1867-1953

I si voleu recordar la història de Persèfone i Hades, i a més practicar anglès, mireu-vos això.

I fins aquí la meva aportació.
Bon cap de setmana!
Laura Jovani
1r BTX