Hodie est

divendres, 30 d’abril de 2010

Eros i Psique

En la mitologia grega, Eros (᾿Έρως) era el déu responsable de la luxúria, l'amor i el sexe, i era també venerat com un déu de la fertilitat. El seu nom és l'arrel de paraules com erotisme o eròtic.
El seu equivalent romà era Cupid ("desig"), també conegut com Amor. És fill d’Afrodita. De vegades era anomenat, igual que Dionís, Eleuteri, "l’alliberador".

Psique (Ψυχή) era una princesa d'una bellesa tan perfecta que va despertar immediatament la gelosia d'Afrodita, amb qui la hi comparaven. La deessa, irritada en veure com els seus altars anaven quedant deserts, va encarregar al seu fill Eros, l'Amor, que la vengés, fent que s’enamorés d’un home ben lleig. Eros, però, en veure-la, s’hi va enamorar i no va acomplir l’encàrrec de la seva mare.

Ara bé, mentre que les seves germanes estaven ja casades, Psique era encara verge, a pesar de la seva bellesa. El seu pare, que ja desesperava de casar-la i sospitava alguna maledicció divina, va anar a consultar l'oracle d'Apol•lo, que així li va parlar:
"Ves al cim de la muntanya, oh rei, i sobre una roca abandona la teva filla curosament i engalanada per a unes núpcies fúnebres. No esperis un gendre nascut de la raça humana, sinó un monstre cruel, feroç i serpentí..."
Els pares de Psique van obeir l'oracle. Però quan la jove esperava l'aparició del monstre que el destí li tenia reservat com a espòs, un dolç zèfir la va transportar fins a una vall on es va quedar adormida. Al despertar es va trobar davant un palau encantat en el qual es va anar endinsant, guiada per veus misterioses, per descobrir bellesa i opulència. A l'arribar la nit, Psique va notar prop d'ella la presència del marit que li havia anunciat l'oracle. Psique no podia veure'l, però no semblava tan monstruós com temia i es va lliurar a ell. Amb les primeres llums del dia, el seu espòs va desaparèixer.


El temps passava i Psique vivia feliç en aquell palau, però trobava a faltar la seva família. Va demanar per tant al seu espòs que li permetés veure les seves germanes. Aquest va acabar acceptant, però li feu prometre que mai intentaria veure-li el rostre. Però les germanes de Psique, geloses de la seva felicitat, van fer néixer el dubte en el seu cor, afirmant que el seu espòs era un monstre, ja que es negava a mostrar-se, i la van convèncer perquè desvetllés el seu secret.

Psique es deixa confondre per les seves germanes i una nit enllumenà el marit mentre dormia amb intenció de matar-lo. La jove quedà completament enamorada de la seva bellesa i va caure cegament sota l'efecte de les seves fletxes. Però Eros es despertà ferit per l'oli del llum i, incapaç de castigar-la directament, la condemnà amb la seva absència.
Psique inicià llavors un llarg peregrinar a la recerca del seu espòs, que s'havia refugiat en el palau de la seva mare Afrodita, a qui havia revelat l'origen de la cremada. La deessa es va llançar immediatament després dels passos de Psique per venjar-se. Després de capturar-la, la va fer assotar i li va imposar quatre proves, aparentment impossibles de realitzar, que després de moltes calamitats Psique va finalment dur a terme.
Dels Inferns, on l'havia conduït la seva última prova, Psique va portar una caixa que per curiositat va obrir, i va caure immediatament en un somni mortal.

Però Eros, encara enamorat d'ella, la va trobar i va aconseguir despertar-la. Després pujaren a l’Olimp on van fer les paus amb Afrodita i Zeus els va unir en legítim matrimoni.

Així, diuen que Psique només va ser feliç mentre es va abstenir d'aprofundir, per una curiositat inquieta, en les causes i la naturalesa de la seva felicitat: ja que el coneixement en l’amor és font de dolor...


dimecres, 28 d’abril de 2010

El diluvi i l'arca de Noè

Avete, discipuli!

Com sabeu diumenge el Sergi va penjar la seva entrada que parlava del Diluvi Universal, segons la versió grecoromana, a partir de la lectura de Les Metamorfosis d'Ovidi. Relacionava el diluvi grec amb el diluvi cristià, babiloni i mesopotami.

Doncs, casualment avui a El Periodico digital, a més de parlar del Barça, es podia llegir la notícia següent:
28/4/2010 23:21 h TROBALLA BÍBLICA AL MONT ARARAT
Investigadors xinesos asseguren haver localitzat l'Arca de Noè a Turquia 

Vaixell amb molts compartiments

"No és 100% segur que sigui l'Arca, però pensem que ho és al 99,9%", ha indicat Ving en declaracions a l'agència turca Anadolu. "L'estructura del vaixell té molts compartiments i això assenyala que poden ser els espais en què es van ubicar els animals", ha afegit.

La pujada de les aigües, en entredit

No és la primera vegada que grups de buscadors de l'Arca asseguren haver localitzat l'embarcació al Mont Ararat, la muntanya més alta de Turquia, on la Bíblia narra que Noè va varar quan van baixar les aigües del Diluvi Universal.

La moderna biogeografia no descarta l'existència d'un diluvi que hauria afectat una vasta regió del Pròxim Orient, tal com relata la Bíblia i altres textos, però sí que considera impossible que les aigües haguessin ascendit a 4.000 metres d'altura fins a dipositar la suposada arca en un vessant del Mont Ararat. Aquesta muntanya mítica és literalment el lloc citat per la Bíblia.

Les restes de la mítica embarcació, de 4.800 anys d'antiguitat, s'han trobat a 4.000 metres d'altura

Què us sembla?
Com si haguessin sentit la nostra pregunta...

dimarts, 27 d’abril de 2010

Mitologia al museu del Prado

Avete omnes!
Sóc Eunomia/Noemi al mateix cop.

Jo us informaré breument sobre les obres mitològiques que podem trobar al museu del Prado (Madrid). Aprofitant que ja s'apropa l'estiu i mai ve malament fer un tomb per allà.

Per exemple, aquest quadre de l'esquerra és de Patinir, El pas de la llacuna Estígia.

Un dels pintors que més obres té en el museo del Prado és Peter Paul Rubens, pintor flamenc del segle XVII. Per cert! Rubens va ingressar a l'escola del lla­tinista Rombout Verdonk, on va rebre instrucció en retòrica i gramàtica en llatí i grec.

Podem trobar obres seves com... Saturno devorando a un hijo, Vulcano forjando los rayos de Júpiter, Prometeo con el fuego, Deucalión y Pirra, Andromeda liberada por Perseo, La educación de Aquiles, Las tres gracias, El rapto de Europa i Orfeo y Eurídice, entre altres.

També hi ha quadres molt interessants com Perseo, vencedor de la medusa fet per Giordano, El rapto de las Sabinas de Peruzzi, La caída de Ícaro de Jacob Peter Gowy, Apolo persiguiendo a Dafne de Cornelis de Vos, Dánae recibiendo la lluvia de oro de Tiziano, Hercules detiene el curso del río Alfeo de Zurbarán, La Fábula de Aracne, també anomenat Las hilanderas, i El triunfo de Baco o Los Borrachos de Diego Velázquez.
Com veieu pel títol, això pinta molt bé i des de molt aprop és molt millor! Així que us animo a anar a veure aquestes obres si aneu per Madrid.
Ah, i no podeu sortir del museu sense veure el quadre Las meninas de Velázquez. Tota una maravella!


Us deixo un video amb alguns dels quadres que he citat.

Valete.

dilluns, 26 d’abril de 2010

Tercer enigma visual

Avete,

Com bé heu sabut la tercera imatge representa Paris Alexandre emportant-se Helena cap a Troia, segons els designis d'Afrodita, la vencedora del concurs per la poma d'or. També sabeu, que aquest rapte provocà una guerra llarga i molt coneguda, la Guerra de Troia.


Ara, a veure si esbrineu qui són els que apareixen en la quarta imatge. En aquesta també es representa un episodi relacionat amb la guerra de Troia. Fou un episodi aparentment vanal, però que deu anys després tingué greus conseqüències per alguns dels participants.

De quin episodi es tracta, quines foren les conseqüències?

Discete et gaudete!

diumenge, 25 d’abril de 2010

Diluvi universal o gran bassal?

Avete!

Sóc Sergi(o Bulet) i bàsicament aprofitaré el treball que hem de realitzar per a l’assignatura de llatí i parlaré de Deucalio i Pirra. Els compararé amb altres textos que presentin un instant de solitud similar al que visqueren aquestes dues persones segons expliquen les Metamorfosis d’Ovidi. 

Per poder comparar-les, hauríem de saber la història de Deucalió i Pirra, una parella de la segona edat, que va sobreviure al diluvi universal enviat pel totpoderós Júpiter (Zeus) amb l’objectiu d’erradicar la malícia al món. La parelleta en qüestió va assabentar-se que l’enrabiat Zeus tenia pensat un diluvi per matar tot ésser viu i començà a construir una mena de barca on sobreviure-hi. Arribat el diluvi Deucalió va prendre la seva esposa Pirra i alguns queviures i marxà amb el seu artilugi encomanant-se a la sort dels déus.

Zeus, en veure el món ple d’aigua de gom a gom, amb únicament un home i una dona amb vida, va posar fi al diluvi i tornà a marcar els litorals de la terra limitant d’aquesta manera els mars.

Pirra i Deucalió besaren la terra en trepitjar-la i a l’anar a demanar ajut a Temis per saber com repoblar la terra, aquesta els contestà:

–“Allunyeu-vos del temple, cobriu-vos el cap, deslligueu-vos els cenyidors i llanceu darrere l’esquena els ossos de la vostra gran mare.”

Al final d’un llarg procés de dubtes perquè no entenien l’oracle, esbrinaren que Temis volia dir que havien de llençar roques (ossos de la seva mare, la terra) enrere. Després de dubtar uns instants, arribaren a la conclusió que solament podia ser allò i que havien d’intentar-ho.

Al llençar les pedres, la roca va esdevenir fang i el fang prenia poc a poc forma d’ésser humà.
En aquell moment en el qual Pirra i Deucalió es van veure immersos, penso que un sentiment d’angoixa els devia envair, ja que pot ser una situació força difícil ser sol amb la teva parella al món. 

Aquesta situació m’ha fet pensar en el Mecanoscrit del Segon Origen de Manuel de Pedrolo. Penso, però, que és més dura la situació en la qual es trobà l’Alba (personatge femení del llibre) al final en assabentar-se de la mort del seva parella i donant per sabut que, per continuar amb la raça humana, ha de procrear amb el fill que ella mateixa porta al ventre.

D’altra banda, també al llibre sagrat dels cristians trobem un episodi de semblança notable amb el mite grec; parlem del Diluvi universal que Jahvé, que pretenia eliminar la maldat del món, va decidir enviar a la terra per provocar una inundació mundial que matés tot ésser viu, excepte Noé, un home que va agradar a Jahvé. Jahvé va ordenar a Noé construir una barca on ficar tota la seva família i parelles d’exemplars purs de algunes espècies per tal de continuar amb el llinatge animal. Mentre aquest la construïa va rebre nombroses burles de la resta d’homes, ja que creien que un arca al mig del desert no podia ser molt productiva.
Anys després, quan la construcció va ser finalitzada, Noè, la seva esposa, els seus tres fills amb les seves respectives dones i set parelles d’animals de raça pura, amb tones de menjar per mantenir-los vius, van ser introduïts a l’arca. En aquell moment va començar a ploure i no pararia fins passats quaranta dies. Llavors fou quan l’arca va assentar-se al mont Ararat, d’on, passat un temps, els passatgers de l’arca van sortir cautelosament a l’exterior i es van adonar, com suposaven, que eren els únics éssers amb vida.

Aquests exemples no són els únics diluvis presents a les diferents cultures sinó que hi ha una abundant presència d’aquests.

A la literatura mesopotàmica es recull un mite molt similar al mite cristià del diluvi universal. El mite mesopotàmic (que és pràticament igual que el seu homòleg babiloni malgrat que amb diferents noms) relata que Utanapisthim va ser avisat per Ea (deesa de Mesopotàmia) que Enlil, déu del cel, provocaria un diluvi que acabaria amb els humans ja que el tenien tip de tant soroll. Utanapisthim va construir una barca per afrontar el diluvi i va salvar la seva família.

D’aquest episodi de la història han nascut algunes expresions:

  • Quaranta dies i quaranta nits” que és el que suposadament va durar el diluvi sobre la terra i s’utilitza actualment per descriure accions de llarga durada.

  • Nulla tempestas magna perdurat”: Diu que cap gran tempesta té gran durada (dita que no es pot aplicar a l’actual crisi...).
Per finalitzar, voldria fer una reflexió sobre si existí realment el diluvi o si simplement va ser una forta tempesta que provocà inundacions i alguna pèrdua, i aquest fet va donar lloc al mite.

Un altre moment per poder situar un possible diluvi universal o una inundació sense precedents és l‘edat de gel, ja que el desglaç va haver de provocar la inundació de gran part del món.

Així doncs, mite o realitat?
És la ment de l’home prou poderosa com per crear inundacions que mai no ha conegut?
Què en penseu vosaltres? Creieu en la possibilitat reial del diluvi universal?

Salvete!

dimecres, 21 d’abril de 2010

Recomanacions per Sant Jordi

Avete omnes!

Com que demà passat és Sant Jordi, dia de roses i llibres, us vull recomanar dos llibres de temàtica clàssica.

El primer és “Talos d’Esparta” (Lo scudo di Talos) de Valerio Massimo Manfredi, i el recomano sobretot a tots aquells als que us agraden les novel·les farcides d'aventures i teniu interès per conèixer alguna cosa més de la història de Grècia, en especial d’Esparta i del règim de vida espartà.

Es tracta d’una novel•la històrica en la qual es barreja la ficció amb la història dels enfrontaments entre grecs –espartans- i perses en les Guerres Mèdiques. També ens parla de la revolta dels ilotes messenis, el poble sotmès per culpa i gràcies al qual Esparta va ser el que va ser.
Vét aquí un fragment:
Ismene se quedó erguida en el umbral mirando unos instantes al hombre que corría y escuchando el llanto cada vez más débil de su hijo: el pequeño Cleidemo, herido por los dioses cunado se encontraba aún en su vientre, nació tullido y, según las implacables leyes espartanas, había sido condenado a muerte.
Les crítiques del llibre són molt variades, i, en molts casos, encertades: no té un excessiu rigor històric en la forma, però la trama és atractiva i “enganxa”.Us penjo un enllaç per si voleu saber-ne més.

L’altre llibre és una raresa d’aquelles que no es troben. Del premi Nobel de literatura William Golding, conegut per “El senyor de les Mosques”, tenim una obra publicada pòstumament anomenada “La llengua doble” Ed 62.

Una vella profetessa de Delfos repassa la seva vida com a Pítia. Seixanta anys enrere, jove, verge i amb torbadors poders psíquics, Arieka va ser lliurada al servei de l’oracle pels seus pares. Arieka ha contemplat la decadència de les riqueses de Delfos i de la seva influència en el món, davant l’avanç implacable dels nous senyors del món, els romans.


La llengua doble” és una novel•la inacabada, ja que el seu autor morí abans de poder concloure-la, i això es nota sobretot en les darreres parts. Tanmateix, em sembla un document molt interessant per entendre com funcionava i què significava en el món antic l’oracle de Delfos. A més a més, és amena, té un punt de tendresa encisadora, alhora que una profunda reflexió sobre la complexitat de l'ésser humà.

Per saber-ne més us deixo un
enllaç amb la crítica.

Espero que aquest estiu trobeu un moment per llegir-los.

Gaudete!

dimarts, 20 d’abril de 2010

Magna Celebratio 2010

Salvete Omnes!

Recordeu que aquest cap de setmana a Badalona, l'antiga Baetulo, tenen lloc les jornades de recreació històrica romana anomenades Magna Celebratio.

Hi ha un munt de representacions relacionades amb el món romà, així com tastets dels menjars més preuats entre els nostres avantpassats llatins.

Feu una ullada a la programació i trieu el que més us agradi.


Valete!

dilluns, 19 d’abril de 2010

El segon enigma visual

Avete!
Efectivament la imatge del segon enigma visual correspon a Zeus -l'àliga- i Ganímedes -el noi-.
Com bé han respost alguns dels vostres companys, Ganímedes era un jove de la família dels reis troians que fou raptat per Zeus convertit en àliga.
Se'l va endur a l'Olimp i allí va rebre el càrrec de coper reial. També fou convertit en constel·lació i representa Aquari, "per la seva activitat, ja que té aixecada una gerra i en fa vessar un doll d'aigua". (Catasterismes d'Eratòstenes de Cirene)
Valete.

diumenge, 18 d’abril de 2010

Repàs de l'imperatiu grec

Γεία σας, παιδιά!
Com sabeu hem estat treballant l'imperatiu a travès de màximes que ens poden ajudar a viure més feliços. A continuació podeu veure el video que he fet amb els vostres treballs i que us servirà per a repassar-les.



Espero que us agradi i us sigui útil!

dimarts, 13 d’abril de 2010

En martes, ni te cases ni te embarques!

Hola capitana, hola companys de la tripulació!


Aprofito que avui és dimarts 13 per explicar-vos el perquè de la mala fama d’aquest número i d’aquest dia en concret. També us parlaré del divendres 13 i de l’origen de la por a aquest dia.
Així que prepareu-vos perquè Polinices es posa de nou al timó!

El número 13 i els dies dimarts o divendres no sempre van ser considerats portadors de mala sort. Per als romans el 13 era un número harmònic i decoratiu. De fet, Juli Cèsar deia que el 13 era el seu número de la sort, ja que gràcies a la Legió Tretzena va aconseguir la glòria i el poder.
El divendres era un dia molt prestigiós: s'hi celebraven infinitat de matrimonis i declaracions d’amor, ja que divendres era el dia dedicat a Venus, la deessa de l’Amor.


La mala sort associada al número 13 es remunta a la mitologia nòrdica. Es diu que en un banquet al Valhalla van ser convidats dotze déus. Loki, l’esperit de la lluita i el mal, va arribar sense invitació i per tant el número dels presents va arribar a 13. En la batalla que es va produir per expulsar Loki, Balder, el favorit de les deïtats, va ser mort. (No us recorda Jesús, Judes i l’últim sopar tot això?)

El número 13 s
empre va ser mal vist per la cultura judeo-cristiana (13 esperits malignes a la Càbala, a l’Apocalipsi el capítol 13 fa referència a l’anticrist i a la bèstia, en l’Últim Sopar Judas va ser el tretzè en seure, etc.)
Com a altra anècdota tenim que en japonès “quatre” (suma de 1+3) es pronuncia igual que la paraula “mort”.


I avui és Dimarts 13, el nostre dia de la mala sort. I com diu la dita: “En martes, ni te cases ni te embarques”. Però, per què? Dimarts era el dia de Mart, el Déu de la guerra, la violència, i la destrucció; i això feia força respecte. Més endavant cap a l’edat Mitjana molts autors medievals van començar a lligar el dimarts amb el número 13, dia en el qual moltes persones asseguraven que l’apocalipsi arribaria.


Per altra banda tenim Divendres: Jesús va ser crucifixat en divendres i Eva li va donar la poma a Adam un... ¿us ho imagineu? Doncs sí, un divendres.

Una altra hipòtesi força acceptada que explica la malastrugança del divendres 13 és aquesta:
L’ordre dels Templaris va ser un dels primers sistemes bancaris internacionals de la història. Els templaris van guanyar-se la confiança del poble i van arribar a recol·lectar grans sumes de diners. El rei de França, Felip el bell, havia quedat en una situació econòmica desastrosa i fent ús del seu exèrcit va intentar aconseguir diners. Per tant va idear una estratagema per acusar els Templaris i fer-los un judici.



El dia Divendres 13 d’Octubre del 1307 els templaris van ser arrestats per tota França i els seus béns van ser robats. El rei sabia que moralment els seus enemics podrien guanyar partidaris, així que va demanar al Papa Climent V que els declarés heretges; centenars de templaris van ser cremats a França. Set anys més tard es condemnà a mort els dos últims templaris que quedaven amb vida, ambdós dos homes molt honrats. Abans de morir, Molay, un d’ells, va clamar venjança als cels i va maleir els autors de tals injustícies.

Passat un mes el Papa Climent V va morir ennuegat per una figa. Al cap de 8 mesos el rei Felip va caure del cavall, va quedar paralític i va morir en una gran agonia. Caurien un a un tots els descendents de Felip. El 1328 ja no quedava cap hereu de la dinastia dels Capetians i aquesta va desaparèixer després d’haver regnat 300 anys a França. “La maledicció de Molay” va impressionar molt a la població, així que a partir de llavors es considera Divendres 13 com a dia de mala sort.



Espero que us hagi interessat l’entrada!

Sergius φιλαξ :)

dilluns, 12 d’abril de 2010

El primer enigma visual

Salvete Omnes!
Com que potser encara hi ha algú que no s'hi ha fixat, us penjo una entrada permanentment per al primer enigma visual amb resposta inclosa.

La imatge és d'un mosaic que es troba al museu del Bardo de Tunísia i representa Teseu matant el Minotaure. Aquí teniu el mosaic complet.


Suposo que tots sabieu la resposta, però el minipunt se l'endu Κλείω, per ser l'única que ha contestat i correctament.

Proveu sort amb el segon enigma!
Valete!

diumenge, 11 d’abril de 2010

Fúria de Titans

Hola sóc el Kevin i en aquest comentari us mostraré algunes de les meves opinions i alguns aspectes sobre la nova pel·lícula de tema mitològic Fúria de Titans, una pel·lícula que dóna molt que parlar.

Aquí teniu el trailer de la película per si no teniu idea a quina película faig referència.

He de dir que el film de Fúria de Titans està bastant ben fet, encara que li faltaria acabar de retocar alguns dels moments en què apareixen els déus de l’Olimp, ja que per a mi la qualitat de les escenes de l’Olimp no és molt acurada.
El repartiment d’actors sembla adequat i el decorat i llocs on s’ha fet la pel•lícula també.
També he de dir que l’argument de la pel•lícula està acord amb el que és el mite.
Acrisi, rei d’Argos, és informat que serà assassinat pel seu nét. Així doncs el que fa és tancar la seva filla Dànae en un castell. Però Zeus, molt astut, aconsegueix engendrar un fill amb ella, Perseu. El rei molt enfadat agafa la seva filla i el seu nét, els fica en un cofre i els tira al mar. Posteriorment són trobats per un pescador que els cuida fins que el nen és gran. Un dia quan Perseu és gran, veu que els que havien sigut els seus pares i els seus germans moren per culpa de la fúria de déu Hades. A partir d’aquí Perseu intentarà durant tot el film matar Hades, amb ajuda del seu pare Zeus, ajudat per l’espasa enviada per Zeus i pel famós cavall Pegàs, que és de color negre. En la mitologia és el primer cavall, creat per Ares amb finalitats de guerra. Finalment Perseu amb ajuda també del cap de Medusa, aconseguit amb morts dels seus combatents, aconseguirà finalment tancar Hades en l’inframón.
Per altra banda, si el comparem amb el film de Percy Jackson i el lladre del llamp, cal dir que no té res a veure, ja que aquest segon està molt més ben fet. Per finalitzar, com a bon visitant de les pel•lícules del cinema aconsello que aquesta pel•lícula, encara tenir un bon decorat, un bon repartiment i acció, el millor que podeu fer és llogar-la al videoclub, tot el contrari que Percy Jackson i el lladre del llamp.

Kevin

dijous, 8 d’abril de 2010

Ave Barça, candidati te salutant!

Salvete Omnes!

Com veuen a Roma les eleccions a can Barça?

Mireu-vos el video i contesteu dues preguntes:
1) Quins llatinismes hi ha amagats?
2) Per què aquells que es presenten a unes eleccions s'anomenen candidats?
3) En quina famosa sèrie de romans està inspirat el gag?
4) A quin emperador romà recorda en Jan amb la lira?



Espero que us agradi.

dimecres, 7 d’abril de 2010

Apòstrof o apòstrofe


Γεία σας παιδιά!

Avui ens preguntàvem què tenia a veure el verb ἐπιστρέφω, tornar, amb l’estrofa d’una cançó o les paraules apòstrof i apòstrofe:
Doncs bé, miraré d'explicar-vos-ho.
La paraula στρέφω en grec significa girar, donar voltes, i el substantiu corresponent στροφή, volta, gir.

I direu... què té a veure amb una cançó?
Com sabeu, en la tragèdia grega no només hi havia actors, sinó que també actuava un cor, que, després d’entrar per la pàrodos cantant la seva peça, cantava la στροφή mentre dansava i girava de dreta a esquerra per l’escena.
A continuació l’altra meitat del cor recitava o cantava l’anomenada ἀντιστροφή, i feia el moviment contrari.

A partir d’aquest ús associat de cançó i moviment, la paraula estrofa ha passat a designar segons el DIEC:

Ara bé, què hem de dir de l’apòstrof i de l’apòstrofe?
1 f. [LC] [FLL] Grup de versos que constitueixen una unitat i s’ordenen de manera que presenten una correspondència mètrica amb un altre o altres grups semblants.


2 f. [FLL] En el cant coral grec i en la poesia antiga, grup de versos de mètrica diversa, seguit per una antístrofa exactament igual.
(a partir de la idea d’apartar una lletra que s’elideix)
Apòstrof: m. [LC] [FL] Signe gràfic consistent en una coma volada (’), que serveix per a assenyalar l’elisió d’algunes lletres.
(a partir de la idea de tallar el discurs i desviar l’atenció)
Apòstrofe: m. [FLL] [FL] Figura de dicció que consisteix a interrompre el fil del discurs per interpel•lar vivament una persona o un grup de persones present o absent, un ésser invisible, etc.

Finalment cal preguntar-se l’origen i significat de anàstrofe i catàstrofe. La primera és molt fàcil: és un canvi en l’ordre lògic de les paraules, de ἀνά: amunt, i στροφή: gir volta, inversió. I la segona, de κατά - στροφή: volta, gir cap a avall, final d’una tragèdia o comèdia, i per exensió, caiguda, daltabaix,

Per acabar us proposo una qüestió: algú recorda què era l’escriptura bustrofedon? Pot tenir alguna relació amb στρέφω?

Bona cerca!

dilluns, 5 d’abril de 2010

L'Eneida en imatges

Salvete Omnes!
Aquesta entrada és de nou dedicada als alumnes de 2n que ja han llegit l'Eneida. Com que hem de repassar-la, he pensat que unes quantes imatges facilitarien la comprensió de l'obra.
Amb aquest objectiu us penjo dues presentacions de diapositives que comentarem a classe. Mireu-vos-les atentament!



Gaudete!

diumenge, 4 d’abril de 2010

Sobre Percy Jackson i el lladre del llamp

Salvete Omnes!
Aquest és un any cinematogràficament mitològic. Nosaltres n'hem gaudit força, ja que vam anar a veure Àgora, i ara fa més d'un mes Percy Jackson i el lladre del llamp. I ja sabeu que ja s'ha estrenat Fúria de Titans. Si l'heu vista en podeu donar la vostra opinió. 
De moment us penjo fragments dels vostres comentaris sobre Percy Jackson.

La pel•lícula de “Percy Jackson y el ladrón del rayo” és una combinació perfecta d’acció i d’aventures per als amants del cinema fantàstic, d’això no hi ha cap dubte. Si el que vols és passar una bona estona és un film adient, i a més pots aprendre alguna cosa sobre la cultura mitològica clàssica.
Judith G.

En la pel•lícula quan parlen dels déus els descriuen molt bé, però en el moment quan estan tots junts, gairebé al final de la pel•lícula, no saps quin déu és cadascun, van tots igual. Els podrien representar amb un objecte personal per saber de qui es tracta. A qui sí han representat molt bé és a Hades, déu que viu a l’Infern i és heavy i viu amb Perséfone, que és la seva dona presonera. Hi ha moltes curiositats, com per exemple que tot això passa a Amèrica i no a Grècia, que és on hauria de ser.
Anna

Em va semblar una pel•li molt bona, tot i que té tocs una mica americans; és innovadora, està molt ben feta, es nota que el director ha investigat i ha tingut bons assessors, enllaçant cada escena i acomodant cada personatge.
Natàlia

M’ha semblat molt dinàmica, ja que ha sabut barrejar força bé el món clàssic amb el d’ara: des de pujar a l’Olimp per L’Empire State Building a traves d’un ascensor fins a anar al magatzem de Medusa, que quin millor lloc que una botiga d’escultures? Fascinant. També l’aspecte que li donen a Hades és totalment fantàstic, què millor que un heviata? O el sàtir, que com bé és representat apareix com un sortit perdut... o les “all star” que substitueixen les sabates d’Hermes.
Anaïs

Percy desprès de l’estada a un campament especial per a l’entrenament de personatges mitològics inicia el camí cap a l’Olimp per tal de convèncer als déus que ell no és el culpable i sobreposant-se a molts entrebancs i trobant sobtadament el llamp es retroba amb el seu pare i deixa una porta oberta per a altres pel•lícules.
Sergi

La pel•lícula m’ha agradat força, ja que hi ha molts elements mitològics dels quals hem parlat i estudiat. Potser, si hagués vist la pel•lícula dos anys enrere, no hauria pogut entendre alguns detalls, però tot i així és bastant entenedora.
San


La pel•lícula m'ha agradat molt, i a més amb les coses que ens explica sobre la mitologa grega és molt més fàcil entendre-la.
Mónica


La pel•lícula he d'admetre que m'ha sorprès perquè, sincerament, dels creadors de Harry Potter no m'esperava que fos tan bona. M'agrada aquesta barreja de mites que en alguns casos està adaptada de manera "còmica" a la modernitat, com per exemple quan Percy lluita contra la Medusa. Encara que m'ha decebut la batalla entre Percy i el fill d'Hermes ja que m'esperava que fos més cruenta.
Aarón

Penso que aquesta pelicula és molt bona i original. Han fet d'un noi que a priori és dislèxic, que viu amb la seva mare i un home que no els tracta bé, un fill d'un déu ,és a dir, un semidéu.
Al començament no pots entendre perquè el noi és dislèxic, fins i tot ho deixes córrer sense pensar-hi gaire, però és que només sap llegir el grec antic.
També penso que hi ha un tó de comicitat en algunes escenes que m'han agradat com la de Les Verges o la part en que el seu millor amic es treu les crosses falses ja que és un satir protector de semidéus, i el seu professor, que és un centaure, porta cadira de rodes.
Noemí

Es una película que está muy bién montada en todos los aspectos mitológicos. Con este tipo de películas el espectador puede sumergirse en un mundo mitológico que lo atrapará y se divertiá aprendiendo mitos de la antigua Grecia que son la base de nuestra cilivización.
Borja

La pel•lícula, basada en un llibre escrit per Rick Riordan i el primer d’una saga de cinc llibres, ha estat estrenada als cinemes el febrer d’aquest mateix any. Percy, un noi normal descobreix, que és un semidéu fill de Posidó. A partir d’aquí tota la seva vida fa un gir radical quan s’interna en el món del déus i els seus descendents.
La sèrie d’aventures per les quals passen són mites grecs modernitzats respecte a formes i estil, però sense deixar de ser els propis mites. Crec que això ens dóna a entendre que la màgia i els poders no són cosa només del passat, sinó que també tenen cabuda en la nostra a vegades progressista era tecnològica. Els temps evolucionen, i els déus amb ells, per tant, no ens hauria de sorprendre veure en Percy vigilant Medusa amb la part posterior del seu iPod o que l’Olimp resideixi a l’Empire State Building.
I tampoc no podia faltar l’amor, el qual queda ben clar que sorgirà entre Percy i Annabeth.
D’altra banda, els enemics són un clar repàs a la mitologia clàssica més coneguda: un minotaure, la Medusa (la qual porta posades unes modernes ulleres de sol), el déu Hades, una hydra… Fins i tot el barquer Caront no s’oblida de reclamar la seva part abans de portar ningú fins el Reialme dels Morts. Aquest tret modernitzant converteix les sabates de Mercuri en unes Converse adorables amb dues petites ales, potser és igual de revolucionari que l’objectiu que té Luke per a l’Olimp. L’antagonista pretén provocar la guerra entre els déus després de robar el llamp de Zeus, i aconseguir que la seva generació, la dels semidéus, pugi d’una vegada al poder.
Anabel

La pel•lícula em va sorprendre positivament. M’agrada i m’interessa la mitologia i la pel•lícula està farcida d’elements mitològics (molt ben estudiats, sense incoherències ni equivocacions). Era divertit ja que donava la casualitat que havíem estudiat a classe, no fa gaire, molts dels personatges i éssers que hi apareixien i cada cop que en sortia un tots exclamàvem: “És la Persèfone? Sí, sí és la Persèfone!” o “Mira si és el minotaure!”
Percy Jackson és un personatge connectat amb el grec clàssic, tan poderós que sap llegir ATHENA en grec i que a més, atrau les masses. Com a fill de Posidó sortirà vencedor de tots els perills encara que si la seva mare acaba de morir el noi es quedarà impassible.
L’Annabeth és un personatge fort i corresponent a la imatge de superwoman que ens agrada a tots. El sàtir Grover, molt còmic quan intentava que les filles d’Afrodita li fessin cas, dóna els tocs d’humor a la pel•lícula.
La Medusa és fantàstica i realment dóna por; Persèfone és realment bella i perversa; i l’Hades, un heavy que ens va fer riure a tots. L’hidra, els cans Cèrber, la fúria, el minotaure, Zeus, Posidó i la mare de Percy són tots personatges interessants i ben aconseguits.
Els espais físics també eren impressionants: entre d’altres l’inframón (amb Caront a l’entrada, el viatge i el palau d’Hades i Persèfone) i l’Olimp (els Déus olímpics en el seu seient amb les túniques i pentinats que duien realment semblaven divins).
Tenia molts punts a favor però també altres en contra. La pel•lícula era massa americanada en alguns aspectes (l’Olimp a l’Empire State?), tots els protagonistes eren guapos, tenien cossos espectaculars i eren perfectes.
No obstant això, Percy Jackson y el ladrón del rayo és una pel•lícula molt recomanable (Ara toca llegir-nos el llibre!)
Sergio

A mi, com sabeu, em va entusiasmar, especialment per la innovació que suposa situar de nou la mitologia grega en la nostra vida quotidiana i transmetre-la, no reproduint allò que ja existia, sinó reinventant els mites i continuant les històries que van iniciar els grecs.
I sí, li reconec les americanades i influències cristianes, però d'alguna manera s'han de fer seu allò que els queda tan lluny, no us sembla?

Valete!

PS: Els de 2n (i els que falteu de 1r) podeu dir la vostra opinió en forma de comentaris, :-)