Hodie est

diumenge, 31 de gener de 2010

Nulla dies sine linea

Bé, ja sabeu què vol dir aquesta frase en llatí. Però ara, estaria bé que, a més, la posessiu en pràctica. Que per què ho dic? Doncs, perquè m'imagino (el marcador va sumant) que aneu mirant allò que els vostres companys pengen en el blog, però estaria bé que hi deixessiu constància del vostre pas amb algun petit comentari. I tranquils, si en l'entrada puntua l'originalitat, en els comentaris, no.

Dit això, (ablatiu absolut com una casa) com que darrerament uns quants de vosaltres heu fet anys, us volia reproduir la informació que hi ha penjada en el blog El taller de Atenea, sobre la celebració dels aniversaris en el món clàssic.

En Egipto, y más tarde en Babilonia, los aniversarios del nacimiento eran registrados y celebrados en el caso de los niños pertenecientes a la realeza y de sexo masculino. Las fiestas de cumpleaños se desconocían entre las clases bajas, y entre todas las mujeres, excepto la reina. Sólo un rey, la reina o los varones nobles de muy alto rango tenían reconocida la fecha en la que nacieron, y sólo entre ellos se conmemoraba ésta anualmente.
Los griegos adoptaron la costumbre egipcia de celebrar los cumpleaños, y a partir de los persas, reputados entre los grandes reposteros de la Antigüedad, incorporaron un pastel especial. El escritor Filocoro nos explica que los adoradores de Artemisa, diosa de la Luna y de la caza, celebraban el cumpleaños de ésta el sexto día de cada mes, preparando una gran tarta a base de harina y miel. Ciertos datos sugieren que el pastel de Artemisa pudo haber estado adornado con velas encendidas, puesto que las velas representaban la luz lunar, la irradiación de la diosa hacia la Tierra.
En cuanto a los mortales, los cumpleaños de las mujeres y de los niños se consideraban indignos de celebrarse, pero el del cabeza de familia se conmemoraba con un banquete.
Los romanos añadieron un nuevo matiz a las celebraciones del cumpleaños. Antes de comenzar la era cristiana, el Senado instauró la costumbre (todavía practicada hoy) de considerar los cumpleaños de los estadistas más importantes como festividades nacionales.

Si algú s'anima a aprofundir més en el tema, serà benvingut/da.

Felix anniversarius omnibus!

divendres, 29 de gener de 2010

Un petit viatge etimològic

Avete!
Em presento, jo sóc Eunomia, la germana de Diké i Irene, filles de Temis i Zeus, com va explicar Diké fa uns dies. Però jo no he vingut a parlar de mi, sinó de paraules llatines, o millor dit d'arrel llatina, que existeixen en anglès. La majoria ja sap els tants per cents de paraules que hi ha, ja que la capitana ens ho ha explicat unes quantes vegades, però jo aportaré alguna cosa més. Pareu atenció:
L'anglès té un vocabulari molt ric. Es diu que té al voltant de 200.000 paraules. Doncs bé, un 55% de les terminacions d'aquestes provenen del llatí. Certament, aquests percentatges varien i poden arribar fins a un 85% en anglés científic o culte i a un 35% a l'anglés més col·loquial.
Altres paraules angleses vénen del saxó, o del grec. Aquí us deixo una pàgina amb el prefixos més habituals presos d'aquestes llengües.

Però, anem al gra. Com ja sabeu, d'aquí a poc ens anem a Londres, i segur que esteu mirant el calendar sovint, per veure quants dies falten. Anirem a l'arrival de l'airport. Allà ens mourem per streets, portarem money per menjar i comprar souvenirs, visitarem Trafalgar Square, anirem a la Tower of London a veure les joies de la crown... Ah, i fins i tot potser veiem algun sir.
No anirem ni en automobile ni en car , això vol dir que caminarem bastant, però això no em preocupa. Estic convençuda que farem photographs boníssimes.
I recordeu-ho! Si algú es perd al museu, ens trobem a l'exit.
Uf, us heu fixat que gairebé parlem com romans! Mireu:
  •  calendar: de calendarium, era un llibre de contabilitat on els prestamistes escribien els deutes pendents per cobrar. L'interès havia de pagar-se el primer dia de cada mes i aquell dia s'anomenava Kalendae en llatí, mot que després dóna origen al nom del llibre.
  • arrival: del llatí ad ripam, a través del francès arriver.
  • airport: la unió d'aerum, del grec ἀήρ, i portus.
  • street: del llatí strata, forma abreujada de via strata, carrer pavimentat.
  • money: de moneta, sobrenom de Juno, la deessa romana i protectora de l'estat romà. A Roma existia un temple construit al seu honor, i va ser allà on s'encunyaren les primeres monedes. Se la considerava la guardiana de les finances del imperi.
  • souvenir: del francès, "per recordar, venir a la ment", del llatí: subvenire .
  • square: "que conté quatre costats iguals i angles rectes", a partir del llatí vulgar exquadrare, fer un quadrat.
  • tower: del llatí turris.
  • crown: del llatí corona, del grec κορονή.
  • sir: abreujatura de senior, el més gran, comparatiu de senes, vell.
  • car: del llatí carrus.
  • exit: del substantiu llatí exitus, a partir del verb exire.
I com a romans ben educats, fins i tot parlem una mica de grec:
  • automobile: d' αὐτός i mobilis, del llatí movere.
  • photograph: del grec integrament, de φώς i γράφω.
I per últim deixo aquesta frase perquè m'ha agradat quan l'he vista:
esto brevis et placebis
sigues breu i agradaràs

Valete!

dimecres, 27 de gener de 2010

Virgili i l'Eneida

Avete, μαθηταί!

Ja sabeu que en τὸ πλοῖον no viatgeu sols els ναυταί de primer, que altres abans de vosaltres ja van solcar els mars des de Bizanci, i passant per Xios i Eubea, van arribar al Pireu, es van extasiar amb la contemplació de l'acròpolis i el Partenó. Després, van desembarcar i van iniciar el seu λόγον κάλλιστον particular, dieu-li treball de recerca, i la setmana vinent se'ns omplirà el centre de ῥαψῳδόι, que recitaran la seva Ilíada.
Però mentrestant, com que el viatge segueix, han de començar a llegir la gran epopeia llatina, l'Eneida, de Virgili.

Així doncs, és per a ells, per als mariners de segon, que deixo aquests dos enllaços, el primer per a fer exercicis sobre l'Eneida, i el segon per consultar tot allò que calgui sobre l'obra i l'autor (aneu a l'índex temàtic, unitat 4, l'èpica de Virgili)

Espero que us siguin profitosos.

Γεια σας.
ἡ κυβερνήτης

dimarts, 26 de gener de 2010

Com que la mitologia no és allò que més m'estimo...


Bon dia/tarda/vespre/nit! 
jo, Eteòcles no us parlaré del meu personatge excessivament, solament citar que sóc germà de Polinices i que vaig regnar a Tebes fins que em va matar.

Com anava dient, no us parlaré de mi sinó que tractaré de desmuntar els dies de la setmana per tal que ensenyar-vos les seves etimologies.

La paraula setmana prové del mot llati septimana que significa set dies. Partint d’aquí, el nom dels diferents dies de la setmana en les llengües romàniques també té el seu origen en el llatí, tots excepte els dos millors dies per a nosaltres, el dissabte i el diumenge. Tret d’aquests dos últims dies, la resta són formats per dues paraules, la primera és el déu o astre corresponent en cas genitiu i la segona el mot dies –nominatiu-.

DILLUNS, LUNES, LUNEDÌ, MONDAY
El dia de la lluna, derivat de lunae dies que en llatí vulgar esdevingué lunis dies, és el dia dedicat a la lluna. En altres cultures amb diferents llengües també es reprodueix aquesta lloa a l’astre que ens envolta ja que en anglès o en alemany, trobem que Monday ve de moon+day i Montag de mond+tag.

DIMARTS, MARTES, MARTEDì, TUESDAY
El que en multitud d’idiomes és anomenat simplement com a segon dia, a la majoria de llengües derivades de l’indoeuropeu, es forma a partir de l’arrel de la paraula Mart, Déu de la guerra, o el seu homònim en altres religions com al Mithraisme, Tiw, que en anglès ens dóna Tuesday, de Tiw que va evolucionar en Tues+day, que vol dir dia.

DIMECRES, MIÉRCOLES, MERCOLEDÌ, WEDNESDAY
El tercer dia de la semana és dedicat a Mercuri, déu de multitud de coses, d’entre elles, dels lladres. Originalment en llatí era anomenat com mercurii dies. En algunes llengües del nord es dedica el dia al seu déu Odin, el principal déu de la mitologia nòrdica (Odin mutà en Woden que formà Wednesday en anglès). En altres llengües com l’alemany se l’anomena Mittwoch(mitt: mig + woch: setmana) per la seva situació a l’equador de la setmana.

DIJOUS, JUEVES, GIOVEDÌ, THURSDAY
Aquest és el dia de Júpiter malgrat que l’arrel s’agafà del genitiu ja que iniciament era anomenat Iovis dies, en llatí amb el temps “dies” va desaparèixer i la diàspora fomentà únicament el genitiu. Altres llengües com l’alemany també designaren el déu de déus per al quart dia a través d’un dels seus símbols més caracteristics, el tro. En alemany és anomenat Donnerstag (dia del tro). En anglès s’utilitza el tro per denominar el quart dia però mitjançant el déu nòrdic del tro, Thor (Thursday).

DIVENDRES, VIERNES, VENERDÌ, FRIDAY
El cinqué era el dia de culte a la deessa l’amor, Venus. En llatí, inicialment era denominat veneris dies encara que en castellà amb el pas del temps únicament va romandre veneris i d’aquí prové l’arrel dels termes actuals per anomenar el dia. Aquesta eliminació del mot dies també es produeix al Gallec però en anglès, francès, alemany i italià es conserva al final de la paraula –di, dì, day, tag-. En català també es manté encara que a l’inici del mot. Als països nòrdics la deessa de l’amor era Freeda i per aquest motiu en anglès el dia és anomenat Friday.

DISSABTE, SÁBADO, SABATO, SATURDAY
Tot i que en llatí, era Saturnii dies, el nostre dissabte té un origen ben diferent. De fet és derivat del terme hebreu sabbath que vol dir descansar ja que en l’antic calendari jueu el dia sagrat era el dissabte, perquè tal i com esmenta el gènesi, Déu creà el mon en sis dies i el setè, dissabte, descansà. D’aquesta manera el primer dia de la setmana era el diumenge, cosa que encara es manté als calendaris anglesos.
Per altre banda en l’anglès, s’utilitza el pare de Júpiter per posar nom al dia en qüestió, de Saturn surt Saturday.

DIUMENGE, DOMINGO, DOMENICA, SUNDAY
En aquest cas també trobem que en el món romà era el Solis dies, però a nosaltres ens ha arribat el terme d’arrels cristianes dominicus dies (dia del senyor) que va utilitzar-se a partir del pas del judaisme al cristianisme i per tant del trasllat del dissabte al diumenge com a dia sagrat de descans.
En altres cultures del nord encara dediquen el dia a l’astre rei, el sol, donant lloc a mots com Sunday en anglès o Sontag en alemany.

SERGI

dissabte, 23 de gener de 2010

Diké i la justícia


Hola a tots!=)
Jo us parlaré de Diké, la personificació de la justícia en la mitologia grega.
Temis, la meva mare, va ser la segona esposa de Zeus, ella era l'encarnació de la llei. D'aquesta unió vam néixer les hores: Eunomia, Diké i Irene, és a dir, disciplina, justícia i pau respectivament.
Jo vigilo els actes dels homes i m’apropo al tro del meu pare, Zeus, amb laments cada vegada que un jutge viola la justícia. Sóc l’enemiga de totes les falsedats, i la protectora de la sàvia administració de la justícia.
En les tragèdies, jo apareixo com una divinitat que castiga severament tota injustícia, vetlla pel manteniment de la justícia i entra als cors dels injustos amb l’espasa feta per Aisa.
Jo no castigo la injustícia únicament, sinó que també recompenso la virtut.
Sóc representada sobre el cofre de Cípsel, estirant d’Adicia (la injustícia) amb una mà mentre amb l’altra agafo el pal amb el qual la colpejo.
Amb freqüència, em confonen amb Astrea, també filla de Zeus i Temis, i anterior deessa de la justícia.
De la meva unió amb el déu Dikastis, van néixer Homonoeia (la concòrdia), Dicaiosina (rectitud) i Areté (virtut).

Per últim, poso un vídeo de youtube amb alguns llatinismes que hem fet a classe i que ja coneixem.

Δίκη

dijous, 21 de gener de 2010

Mite de Pegàs



La mitologia grega consisteix en part en una extensa col·lecció de relats que explica els orígens del món i detalla les vides i aventures d'una àmplia varietat de déus grecs i herois antics. Aquests relats van ser originalment creats i difosos en la tradició oral i poètica d'aquesta antiga civilització del Mediterrani oriental, sent les fonts conservades de la mitologia reelaboracions literàries d'aquesta tradició. Ara escriuré el mite de Pegàs:

Va néixer del coll de la Gorgona quan Perseu la va matar al mar. Un cop va néixer, Pegàs va portar el llamp a Zeus a l'Olimp. La història més important de Pegàs, diu que va ser regalat a Belerofont per Atenea, i que va ser gràcies a Pegàs que aquest va matar la Quimera i derrotar les Amazones. Quan va morir Belerofont, Pegàs retornà a l'Olimp, però poc després tornà a la terra per paliar el problema del cant de les muses amb les filles de Píere. Tants eren els cants que la muntanya Helicó començà a crèixer fins al cel i Pegàs va colpejar la muntanya per retornar-la a la seva forma originària. Després d'aquesta acció, Zeus va convertir en constel.lació a Pegàs perquè així fos etern.
A continuació,esmentaré la diferència del naixement de Pegàs del mite amb la versió de Disney:
Pegàs no va nèixer dels núvols com surt reflectit a la versió de la película de Hèrcules de Disney, sinó que neix del coll de la Gorgona quan Perseu la va matar al matar al mar.

dimecres, 20 de gener de 2010

Το πλοῖον ἐστι ἐν Βιζαντίῳ ΙΙ

Com ja sabeu, el vaixell és a Bizanci. Però, on és Bizanci?
Bizanci era una antiga colònia grega situada a l'estret del Bòsfor, en la Propòntide o mar de Màrmara. És una ciutat amb molts anys d'història, situada en la cruïlla de dos continents, Àsia i Europa, cobejada per tots els pobles poderosos. Al 330 l'emperador romà Constantí hi traslladà la capital de l'imperi, i l'anomenà Constantinople. Posteriroment, el primer nom, Bizanci, va servir per anomenar la part oriental de l'Imperi Romà, un cop aquest fou dividit entre Arcadi i Honori, l'any 395. L'imperi Bizantí, amb la capital a Constantinople, va durar més de mil anys.
Quan els turcs es van apoderar de la ciutat, que va passar a formar part de l'Imperi Otomà, la van anomenar Istanbul.
Podríeu explicar-me d'on han sortit aquests dos darrers noms?

Us penjo un video amb imatges de la ciutat actual. La cançó no té desperdici i la lletra, bastant simple, s'entén prou bé.

Bona recerca!
ἡ κυβερνήτης

dimarts, 19 de gener de 2010

Les Tres Gràcies!

Avete Macetas Latinas!

Jo sóc Aglaia, així que parlaré de mi i de les meves germanes. El meu pare és Zeus i la meva mare és la nimfa Eurínome. Ens anomenen “Les Tres Gràcies”,i som:

Talia (flor): és la meva germana gran, musa de la comèdia i de la poesia bucòlica, representada amb una màscara i una corona d'heura.

Eufròsine (brillant): simbolitza el plaer i l'alegria.

Aglaia (bellesa): sóc la més jove i bella de las tres Càrites. Simbolitzo la intel•ligencia, el poder creatiu i la intuició de l’intel•lecte.

A l'antiga Grècia el conjunt que representem és la joventut, l'amor i la bellesa. I per extensió l'alegria de viure i una vida intensa en tots els aspectes lúdics, la dansa, la música, el desig i la sexualitat fora del matrimoni, etc.
Per als renaixentistes, encarnem la castedat, l'amor i la bellesa.

Les Gràcies presidim els banquets, les danses i totes les activitats i celebracions agradables, en definitiva, tot allò que en el món és agradable, interessant, atractiu... Atorguem a déus i mortals l'alegria però no només això sinó també l'eloqüència, la liberalitat i
la saviesa. Ens creiem que tenim la capacitat de dotar als homes de la genialitat necessària per a ser un excepcional artista.
Nosaltres som companyia habitual en l'Olimp d'Afrodita i Eros i estem molt relacionades amb les Muses amb les quals ens divertim al so de la música que Apol•lo toca.
Les Cárites (o Gràcies) som joves i molt belles però sobretot modestes i portem el pèl mal recollit a causa dels balls. Sempre estem ballant i precisament és en l'actitud de donar-se les mans i començar a ballar com més ens han representat en l'art. Al principi de la civilització grega anàvem vestides amb una fina túnica, però ara sempre apareixem nues.
De vegades hem aparegut entre els sàtirs més horrorosos per a designar que no es pot jutjar a les persones per la seva aparença i que els defectes del rostre poden ser corregits amb un bon esperit.
Els nostres atributs són les roses, la murtra i el dau del joc.


Ara, us deixo un poema, crec que és de Lucía Folino

LAS TRES GRACIAS
¿Quién nos iba a decir que estas tres gordas,
con cuerpos excedidos de volumen,
redondas y matronas,
virginales pergaminos en cueros
de otros tiempos,
tres hijas del gran Zeus, conquistadoras de júbilo,
intuiciones y abundancia,
provocarían asombro
por lo bellas?
¿Quién nos iba a decir que convulsivas
las crestas del Simún
entre sus flancos,
cubiertos con un velo transparente,
silvestres lencerías perturbaran?
¿Quién acaso sabía que el poema,
los cuadros más hermosos, los descuentos
de diletante pírrica apiadaran
los caprichos del hombre arrebatado?
Quizás un día logren las tres Gracias:
Aglaya joven,
Talía coronada,
Eufrósine reinante,
presidiendo banquetes con sus formas
la incólume elegancia de modelos,
y de consuno en una danza fértil,
vencer la mala prensa
y destronarla.

En l'art ens representaven com tres joves nues agafades pels muscles. Dues de nosaltres miràvem cap a un costat i la tercera cap a l'altre. Les nostres mans van teixir les robes de Harmonía, vam competir amb Afrodita pel do de la bellesa, però vam consolar la deessa quan va perdre Adonis.
També us deixo un vídeo que he fet, amb fotografies de les tres Gràcies. Espero que us agradi!

Fins aquí una part de la meva vida i de la de les meves germanes.

Fins demà! :)

Aglaia

dilluns, 18 de gener de 2010

"Estudia como si vivieras siempre y vive como si fueras a morir mañana."

Avete! Us deixo un enllaç d’una web que mostra un arbre genealògic molt complet dels déus grecs de manera molt visual. Està en anglès però no té un vocabulari difícil. Cada personatge ve acompanyat d’una imatge, explica què representaven i quins van ser els seus pares, consorts i descendents.


Feu-hi una ullada (tindreu feina perquè sembla que no tenien altre cosa a fer que tenir fills jajaja) i trobeu informació sobre el vostre déu, deessa o ésser preferit. La meva? L’Atenea :)

ὁ Πολυνίκης

diumenge, 17 de gener de 2010

Il gran rifiuto

Estic joiosa de poder-vos saludar i ho faré amb un poema de Kavafis que sempre m'ha agradat molt perquè cada vegada que l'he llegit m'ha fet pensar i repensar...
És un poema viu.

CHE FECE... IL GRAN RIFUTO
Per a certs homes tanmateix ve un dia
Que han de dir el gran Sí o el gran No.
És evident tot d'una qui era que tenia
A punt dins seu el Sí, i en dir-lo va endavant
Cap a l'honor i la convicció.
Qui ha fet el refús no es penedeix. Si tornen
A preguntar-li, "No" repetirà.
I, amb tot, aquell "No" -l'exacte que calia-
l'aterra tota la vida.

dissabte, 16 de gener de 2010

"Metis no fue más lista que el hambre"

Γεία σας !

Bé nois i noies, m’ha arribat el torn.

Us parlaré de Metis, representant de la saviesa, la prudència i el pensament. Era una titànide (també oceànide) filla de Tetis i Oceà. La seva mare és la deessa del mar i la personificació de totes les aigües del món, mentre que el seu pare representa l’enorme oceà que els grecs i els romans tenien com a mundial. Metis, en grec clàssic Μήτις, significa prudència, saviesa, i és per això que és la mare d'Atenea.Tots la recordem perquè tristament va ser devorada per Zeus:
“Ignorante y dulce Metis: te acercas a un destino que ni tú, con tu sabiduría, eres capaz de evitar. Allí regresas, presta, mientras Zeus lleva consigo tu perdición en forma de voraz boca. Y, cuando saludas alegre, ay Oceánide, ni siquiera te das cuenta de como el amontonador de nubes te recibe entre sus fauces. Tu amor impide que te percates de como tu esposo te devora de un único y potente trago.”

Tampoc hem d’oblidar que la titànide va ajudar Zeus a rescatar els seus germans, proporcionant-li la solució que va fer vomitar Cronos tots els fills que s’havia empassat.
Metis era la primera esposa de Zeus, i formaven un matrimoni tan feliç que va quedar embarassada (o potser no calia que fossin tan feliços, perquè ja coneixem a Zeus i la seva facilitat per fer certes cosetes… ) Aquest, quan va assabentar-se mitjançant Gea i Urà de que un fill seu el destronaria, tal i com va fer ell mateix amb el seu pare, va decidir menjar-se la seva dona amb fill inclòs. Després d’un temps, Zeus va començar a notar molèsties al cap i, com acostumem a fer les persones normals, va anar a veure el ferrer, i no pas el metge. Finalment, amb l’ajuda d’Hefest, va sorgir Atena del cap de Zeus, la bel•licosa i invencible deessa de l’estratègia i la intel•ligència militar.
En la mitologia, la història de Metis acaba aquí.

Tot i així, el seu nom ens fa pensar en paraules i mots que tots coneixem:
Per exemple, el verb μανθάνω (aprendre) i d’aquí que siguem μαθητές, “els que aprenen”. O per exemple μάθημα, que vol dir “coneixement”, d’on deriva μαθηματικά, “allò que s’aprén".
D'altra banda, el nom de Prometeu, Προμηθεύς, està format pel prefix προ- (abans), i -μηθεύς. Per tant, Prometeu és el que pensa abans d’actuar, el previsor. D’altra banda, el seu germà és ben conegut per la seva imprudència, i és que ho porta escrit al nom: Ἐπιμηθεύς (Epimeteu), format per ἐπι- (sobre) i -μηθεύς, que vol dir “el que pensa en el moment, el que improvisa”.

I fins aquí la meva aportació al bloc. Un dia de la setmana que ve prepararé una minientrada per pasar-vos un enllaç. :)

Però abans volia explicar-vos una curiositat lingüística que gràcies al gran diccionari anglès d’etimologies vaig poder resoldre. Des de fa molt de temps m’he preguntat què té a veure una “butterfly” amb la mantega (“butter”). Per què aquesta composició? Aparentment, les papallones i la mantega no tenen res a veure. Però finalment he descοbert quina relació existeix: quan deixaven la mantega a l’aire lliure, deien que els insectes (papallones) se la menjaven, per això “butterfly”, composta per butter- (mantega) i –fly (volar), “la mantega voladora” o “el vol de la mantega”, no sé com traduir-ho. Aquesta és una versió, la que més m’agrada, l’altra diu que com que molts insectes tenen color semblant a la mantega, se’ls va posar aquest nom. Ja sé que no és un bloc d’anglès, però em sembla ben curiós!

Ara ja sí, ja marxo.
Que passeu un bon cap de setmana!
“Aaargh marineros!”

ἡ Μήτις

divendres, 15 de gener de 2010

La Venus de Willendorf

Llegint el vostre bloc i veient que tracteu temes tan intensos...m´he pres la llicència i amb el beneplàcit de la Laura de col.laborar-hi. L´amor....Venus....somnis....com resistir-se....
Avui vull fer-vos arribar un poema per a posar un toquet d´humor i introduir una de les meves dèries...que quan ens coneguem més, ja sabreu quina és.....

Entre las chicas norteamericanas
que estudian español en la academia
de enfrente de tu casa, hay una gorda
que es igual que la venus de tus sueños.
Bajo una camiseta de elefante
que pone "Unoversity of Indiana
(Jones)" y unos pantalones de hipopótamo,
se mueve por el mundo con el arte
que le da su ascendencia mitológica.
Hace ya varios días que vigilo
desde el balcón su cuádruple barbilla
y el sol dorado de su cabellera.
Hace ya varios días que le envío,
cuando se pone a tiro de mis ojos,
dardos de amor y flechas de deseo.
Pero no llegan nunca a su destino.

(La Venus de Willendorf, Luis Alberto de Cuenca)

Que vagi de gust i l´assaboriu....

dijous, 14 de gener de 2010

“Donde reina el amor, las leyes sobran.”

Hola capitana! Hola companys de la tripulació! Em presentaré: sóc Polinices (el meu nom significa el que obté moltes poli- victòries –niké) i retorno dels Camps Elisis per encoratjar-vos a aprendre molt sobre cultura clàssica.

La meva història és trista. Vaig ser fill d’Èdip (sí, el famós Èdip que es va enamorar de la meva àvia) i de Iocasta, reis de Tebes. Els meu germà era Eteocles; tenia també dues germanes Antígona i Ísmene. Quan el meu pare va morir, el meu germà Eteocles i jo vam protagonitzar una cruenta guerra per aconseguir el tro. Tots dos vam morir assessinats per la mà de l’altre. El nostre tiet Creont, germà de la meva mare, es va proclamar rei de Tebes. I va ordenar que el meu cos no fos enterrat perquè era, segons ell, un traïdor de Tebes… la meva pàtria! La meva germana Antígona però, va desobeir-lo i em va donar sepultura, i vaig poder descansar en pau.


Fetes les presentacions voldria recomanar-vos un llibre que es titula No digas que fue un sueño de Terenci Moix. Terenci Moix (5 de gener 1942 – 2 d’abril 2003) va ser un gran escriptor i cinèfil català. La seva obra critica els valors de l’època franquisca, l’educació religiosa i la intolerància sexual. Ell, obertament homosexual, va lluitar pels drets dels gais i lesbianes. Va ser un apassionat del cinema i de la història de l’antic Egipte. Les seves obres parlen dels amors i desamors dels grans faraons.

No digas que fue un sueño explica una història d’amor molt coneguda i probablement una de les més famo
ses per la tragèdia i grandiositat que la va envoltar, dins d’un context històric molt elaborat. Cleòpatra és descrita com una dona maternal, enamorada i molt intel·ligent. Alexandria i les ruïnes d’Egipte l’envolten mentre l’amor que sent per Marc Antoni l’aclapara.
Octavi veurà, a part del motiu militar i econòmic, l’oportunitat de venjar-se del seu enemic Marc Antoni i acabar amb ell definitivament; d’ell, i de la dona per la qual la seva germana Octàvia ha estat rebutjada, la reina Cleòpatra. Però Marc Antoni i la reina no estaran disposats a perdre ni els seus imperis, ni el el gran amor que senten l'un per l'altre.
Viatjareu a l’antic Egipte amenaçat per la totpoderosa Roma. Passareu per Atenes, Roma, Judea i l’alt Nil. Coneixereu a fons la figura d’una de les dones més fascinants de la història, la reina Cleòpatra VII; també altres personatges com Totmès (un sacerdot d’Isis), Cesarió (el fill de Cleopatra i Juli Cèsar), Octavi August (el romà decidit a ser l’amo i senyor del món), Octàvia (la noble germana d’Octavi) i el jardiner Fedre, bojament enamorat d’Adonis.

Però l’amor és massa fort i és impossible evitar-lo. Un amor que els durà, juntament amb la caiguda dels seus imperis, al seu fatal desenllaç. La mort de l'estimat a la guerra li serà impossible de superari... ella decidirà... reunir-se... amb ell.
És l'amor una força tan poderosa? Té l'amor el poder de moure els fils de la història?
La reina Cleòpatra plora desconsolada.
El seu amant Marc Antoni l’ha abandonat.

ὁ Πολυνίκης

dimecres, 13 de gener de 2010

Londinium i l'Imperi Romà

Com que em tireu en cara que no tanquem línies d'investigació, se m'ha acudit que potser l'entrada que ve a continuació serveixi per calmar les vostres ànsies de saber.
La invasió dels romans de la Gran Bretanya va començar el 43 dC. L'ocupació romana del Regne Unit havia de durar gairebé 500 anys. Els romans van construir un fort (oppidum), anomenat Londinium, en el lloc de l'actual Londres a la riba nord del riu Tàmesi. S'esmenta per primera vegada en temps de Neró quan la ciutat, per la seva situació, va començar a destacar. Les altres ciutats importants eren Verulamium i Camulodunium. Londinium no era la capital d'Anglaterra – sinó que era Colchester, Camulodunium en llatí.
El fort original de Londinium va ser construït entre dos turons (Cornhill i Ludgate) i tenia una extensió de 30 hectàrees, però va anar augmentant en mida i es va convertir en una ciutat romana de més de 300 hectàrees amb una població de més de 15.000 persones. Es convertí en un important port des d’on es comerciava amb tot l’imperi.
Es va imposar la llengua llatina al poble de Londinium.
La cúria i les oficines de govern estaven a la basílica de Cornhill. La plaça del mercat (fòrum) es trobava al costat de la basílica. L'amfiteatre de Londinium es trobava en el lloc de la Guildhall Art Galley i podia albergar fins a 8.000 espectadors.
El fort original romà a Londinium va ser destruït per la tribu dels Icenis en la seva revolta contra els romans, liderats per Boudicca, la seva reina, al 60 dC. Gai Suetoni Paulí era el governador romà de la Gran Bretanya en aquest moment. Boudicca va atacar primer la capital Camulodunum. Com que no estava ben defensada, els romans van ser derrotats fàcilment. L’exèrcit de la reina Boudicca després va marxar contra Londinium, el va cremar i va massacrar als 25.000 habitants que no havien fugit. Poc després els romans van recuperar el control sobre els rebels Icenis i van contruir un nou fort a Londinium.
La muralla romana de Londres
Els romans havien après la lliçó i van reforçar les defenses de la ciutat. En el 200 dC tota la ciutat excepte la part del riu estava envoltada per un mur de defensa. Hi ha restes de la muralla romana a Noble Street i a l'església de St Alphage, però les més famoses són a Tower Hill, i també s'ha conservat una secció de la muralla romana a la Torre de Londres.
Els temples romans a Londinium
Londinium va albergar molts temples romans. La catedral de Sant Pau va ser construïda en el lloc on una vegada va haver-hi un temple romà dedicat a la deessa Diana. A Westminster va haver-hi un altre temple romà dedicat a Apol•lo.
Tanmateix encara s'estan descobrint restes dels romans a Londres. El 1954 les excavacions al nord de Cannon Street va portar a la descoberta del temple romà de Mitra.
Finalement, al 410 dC els romans van ser atacats per les tribus bàrbares i van abandonar Gran Bretanya, en un intent d'aturar el declivi de l'Imperi Romà.
Què us sembla? Ara ens faltaria alguna informació sobre els límits de l'Imperi Romà a Gran Bretanya i el mur d'Hadrià.
Qui s'anima?
Valete,
ὁ ῥαψῳδός

dimarts, 12 de gener de 2010

Una altra Venus, si us plau

La veritat es que jugo amb una mica de ventatge, ja que la meva estimadíssima Estefania (Judith Gallardo), ahir us va fer una breu descripció de Venus. Per tant no hi ha molt més a explicar.
Jo a Venus, la considero així, aquest tipus de noia, per això, l'altre dia posada a casa i indagant una mica en el tema, vaig aconseguir la combinació perfecta, potser us costi entendre el significat del text, però quan escric m'endinso molt en les lletres, ho sento jajaja.
Així que aquí us deixo el meu petit fragment en el qual té molta importància la vostra lectura:
_______________________________________________________
Venus, l'astre més brillant del firmament després del Sol i la Lluna. Hi ha certs dies en els quals Venus pot veure's de dia...
Terrible. Titànica. Tirana. Estimada i odiada per igual. Dictadora irònica, batejada d'elegància i exel·lència. Intractable, intocable, inaconseguible. Mestressa i senyora de la seva pròpia representació. Ego en majúscules, la raó en persona. Indiscutible, irrebatible, insuperable. I absolutament desgraciada.

-Com ets capaç d'arreglar cors si tu no en tens?.- Li pregunten de tant en tant. -Serà perquè sóc com Zeus, sóc omnipotent.

Ella sempre duu el cos nu. Li agrada despertar-se en el llit d'algun desconegut, amb els llençols coberts entre les cames, i l'olor en l'aire del matí que acaba de néixer. No es posa les sabates, ni els pantalons encara que faci fred, es limita a anar nua, amb la barreja de tots els olors dels desconeguts que han anat fregant la seva pell.
La millor forma perquè tanta perfecció no t'amoini és convertint-te en l'estrella d'altra persona i brillar per a ella....el problema és que tots volen ser la teva estrella... És una nena, sense transformacions.
Mentrestant ell, desolat, comprèn que els seus propis llavis tenen gust a ella, i que si la besa, solament li quedarà la forca o el tret.
Perquè ella, Venus de nit, Venus de pecat, acaba de signar la teva sentència...

________________________________________________________
A continuació us posaré un video que molts de vosaltres segur que coneixeu, i sí, és el tipus de música que escolto!


I si per casualitats de la vida us interesa la traducció d'aquesta cançó, busqueu-la mandrosos!

βαλετε!


Αναϊς.


dilluns, 11 de gener de 2010

Amor = romanticisme o sexualitat?

Mai no us heu preguntat d’on surt l’amor? Sabem que els antics reflectien tots els fenòmens naturals i esdeveniments  en els déus, però també utilitzaven les divinitats per poder explicar els sentiments. Aleshores, no us heu preguntat mai quin fou el naixement de l’amor?
Per començar, us agraïria que us preguntéssiu què és l’amor per a vosaltres. L’amor abasta un gran ventall de sentiments. Pot ser des del "carinyo" que poden tenir dues persones, fins a l’atracció i el desig. Jo us avanço que per als antics, l’amor naixé de la unió de la bellesa amb la força. Els antics no tenien el sentit d’amor romàntic, era més aviat l’amor d’atracció sexual.
La història fou la següent:
Afrodita, deessa de la bellesa, la luxúria i la reproducció, va ser casada amb Hefest, el qual era el més lleig de tots els déus olímpics (mireu si era lleig que era coix i deforme, per tant vivia on ningú el pogués veure, sota el volcà Etna). La pobra era molt infeliç amb aquest matrimoni (totalment comprensible, pobreta...) així que mantingué relacions extra matrimonials amb altres homes/déus (per cert, he de dir que també era la deessa de la prostitució, toma ya!). Entre els seus amants es troba Ares, déu de la guerra, la força bruta i la violència. Si ens parem a pensar, tampoc és molt d’estranyar, ja què en els temps d’ara seria: Afrodita, la típica “tia bona” que porta a tots els paios enganxats al cul, i Ares, el típic “cachas buenorro” i cap quadrat...
D’aquesta relació nasqué l’amor, més conegut com Eros (Cupido en la mitologia romana). Ell seria l’encarregat de l’atracció sexual, l’amor, el sexe i la fertilitat. Més endavant Eros mantindria una relació amb Psique, amb la qual tindria un fill, que serà ni més ni menys que el Plaer.

* Us adjunto un vídeo que vaig haver de fer l’any passat per a la classe de mitologia, on explico tot això que us acabo de soltar... (No tingueu en compte el final, ja que havia de posar els crèdits de tots els quadres del treball + una petita frikada que afegia a tots els treballs audiovisuals com a “marca personal de la casa”...xd)


video

Només em queda dir que ho sento si us he destrossat l'ideal d'amor romàntic.


Gaudete :)


ή Αστραια *

Ludi Gladiatorum

Avete,

Com hem d'estudiar els edificis de lleure a Roma, podem començar per l'amfiteatre i una recreació de combat de gladiadors.



Gaudete,

ὁ ῥαψῳδός

dissabte, 9 de gener de 2010

Το πλοῖον ἐστι ἐν Βιζαντίῳ

Τὸ πλοίον ἐστιν ἐν Βιζαντίῳ. Πρῶτον μὲν ἡ κυβερνήτης εἰς τὸ πλοίον εἰσβαίνει, ἐπεῖτα δὲ ἐμβαίνουσιν οἱ ναυταί. Ὁι ναυταί οὔκ μῶροι εἰσί, ἀλλὰ πολλὰ μανθάνουσι, διοτί καλοί μαθηταί εἰσιν. Ἀρα σύ τοὺς ναύτας οἶσθα;

Ὁι ναυταί εἰσιν· ἡ Δική, ἡ Ἀγλαῖα, ἡ Ἐράτω, ἡ Ἐυνομία, ἡ Ἐιρήνη, ἡ Ἀστραῖα, ἡ Κλώθω, ὁ Πολυνίκης, ὁ Ετεόκλης, ὁ Ἰάσων, ὁ Ὀρέστης, ἡ Θαλία, ἡ Καλίοπη, ἡ Ἐυτέρπη, ἡ Μελπόμενη, ἡ Πολύμνια καὶ ἡ Μήθις.

Καὶ πάντες οἱ ναυταί σύν τῇ κυβερνήτῃ πλέουσιν πρός τήν σοφίαν.



Bé, si llegiu amb atenció us sonarà aquest text. Serveixi com a repàs de tot allò que hem fet. Qui em pot escriure la traducció? Vinga, que és molt fàcil.

dijous, 7 de gener de 2010

L'ombra d'un somni

El poeta Píndar, al segle VI aC, va escriure en la seva Pítica VIII:
ἐπάμεροι· τί δέ τις; τί δ’ οὔ τις; σκιᾶς ὄναρ
ἄνθρωπος.

Efímers: què som? Què no som? Somni
d’una ombra és l’home.
Una mica descoratjador, oi?
Ens recorda la petitesa de l'ésser humà, ens diu que som flors d'un dia (ἐπί ἡμέρᾳ). Però Píndar, com a bon grec que és, continua amb un missatge alentador. Ens diu:

ἀλλ’ ὅταν αἴγλα διόσδοτος ἔλθῃ,
λαμπρὸν φέγγος ἔπεστιν ἄνδρῶν καὶ μείλιχος αἰών.
Però sempre que l'esclat de Zeus arriba,
una llum brillant plana sobre els mortals i un viure ple de mel.


Per això nosaltres hem decidit batejar el nostre blog amb aquest primer vers alterat:
L'OMBRA D'UN SOMNI
Perquè els somnis són les il·lusions que forgem en el nostre interior.
Perquè les ombres, lluny de ser tètriques i fosques, també poden ser presències discretes que ens acompanyen en el nostre camí.
Perquè sou efímers, éssers de pas que comenceu a caminar quan la infantesa de l'home ja ha fet el pas del mite al logos.
Així, tots som ombres que avancem plegades i... somiem? És clar que sí. I us convido a compartir el meu somni amb les vostres presències discretes però constants i precises.

Però, quan, com, què, qui?
Com? posant en pràctica la vostra provada competència digital.
Quan? Seguint un ordre marcat en el calendari que penjarem.
Què? Via lliure a la creativitat, sempre, això sí, relacionada amb el nostre petit gran món clàssic. Paraules, mites, dites, imatges...
Qui? Vosaltres, les ombres tocades per l'escat diví de Zeus.
Així doncs, us convido a somiar i a embarcar-nos en el vaixell que estava a Bizanci i navegava cap a la saviesa.
Δεῦρο ἔλθετε καὶ εἰς τὸ πλοῖον ἐμβαίνετε.
Πλέομεν πρός τήν σοφίαν.